I
Al vestidor principal del Bolshoi el sofà era ample i confortable. Com que hi havia arribat d’hora, passejant des de l’hotel, m’hi vaig endormiscar mentre repassava mentalment la cadència que faria. Algú va tustar la porta:
—десять минут до начала!
—…
—Sorry… Ten minutes to start!
—Ok, thanks!
A l’ascensor que portava a l’escenari, mentre em posava bé el llacet, vaig comprovar de nou que la targeta negra era a la butxaca. En els més de trenta anys que voltava pel món fent concerts, gravacions, classes i tota mena d’actes i celebracions sempre la duia amb mi. Mai, però, no havia tornat a marcar aquell estrany número que hi havia imprès en tinta vermella.
II
—Tens estil noi… Però hi ha algunes cosetes que s’han de millorar.
Em sabia aquella cantarella de memòria. Era el final de tot el que tocava. Podia ser un estudi fàcil o enrevessat, una obra, unes escales, una progressió d’acords… o el que fos. Em venia a dir que tenia el posat. Però que només amb el posat no s’anava enlloc. Calia que totes les altres coses, que eren un munt, rutllessin: vigilar l’afinació, ser més precís amb el ritme, fer la dinàmica que estava escrita, que per això algú hi havia posat allà aquelles pes i aquelles efes, que no hi eren per fer bonic, que si això, que si allò…
En els instruments de corda, l’arquet és com la bufera en els de vent. És el que fa sonar l’instrument, sense arquet no hi ha so. I és un dels molts maldecaps dels violinistes: que soni com ha de sonar a la punta, al mig i al taló i que no s’acabi abans d’hora.
Tot això ell ho sabia millor que ningú i se’m plantava allà al davant mirant-me fixament mentre jo intentava arribar al final de l’escala amb la mateixa arcada. Però res, a la fi del lligat emetia una mena de miol de gatet desnerit mentre una escalfor xafogosa, feta a parts iguals de vergonya i emprenyament, em pujava per l’espinada. Aleshores ell, amb el cap, insinuava un balanceig imperceptible, com per renyar sense ferir, acompanyat d’un lleu somriure que treia ferro al bany que estava a punt de infringir-me. Aleshores clavava el seu arquet a la corda sense cap brusquedat, com si el seu braç fos d’acer però cobert de coto fluix, i en el precís instant que les cerres contactaven amb la corda es produïa un so ample i profund que conduïa l’escala amb un so meravellosament homogeni i sostingut fins allà on la seva voluntat decidia. Anava de sol a sol fent servir tres quartes parts de l’arquet sense immutar-se amb un so descomunal. Llavors aixecava el braç mirant-me. Allò volia dir: endavant, fes-ho tu. I jo, doncs què voleu que us digui… Intentava emular de la millor manera el que havia vist i sentit.
I així eren les escadusseres classes amb aquell fenomen de la naturalesa. Si no havia estudiat durant la setmana, ja se n’adonava només de veure com agafava l’instrument. Tot i que sempre em concedia el benefici del dubte, les seves sospites mai no s’havien vist desmentides. Llavors era horrible, perquè considerava, sense que li faltés ni un bri de raó, que no faríem res de bo durant la classe i ja em podia preparar per una torrentada d’històries, anècdotes, demostracions de maneres de tocar, xafarderies de l’orquestra i un llarg etcètera de coses que només feien que colpejar el meu subconscient estalviador de manera que cada desbarrada del mestre era una fiblada que em tornava a recordar que estava malbaratant aquella classe.
En algunes ocasions, però, havia estat capaç de sorprendre’l. I he de dir que això feia apujar d’allò més la meva autoestima. Això sí, quan ho aconseguia, és perquè havia treballat fins la sacietat aquell fragment i era capaç de fer-lo sonar sense pensar en el fotimer de petites coses que havia de fer perquè sonés. Sembla mentida. És similar a conduir. Amb la pràctica, arriba el moment en el que no penses ni en el volant, ni en el canvi de marxes, ni en quin pedal has de fer servir. És més, si vols ser conscient d’aquests moviments has de desfer-los literalment per tal de prendre’n consciència. Quan ho controles, condueixes a cops de maluc i pots mirar pel parabrises, a dreta i esquerre i, fins i tot, gaudir del paisatge, sense encantar-t’hi però per no estimbar-te al primer revol. Doncs s’hi assembla, encara que és més delicat i precís i el que condueixes no és un vehicle sinó un fil de so que viatja per l’aire. Quan ja has interioritzat totalment la seqüència que cal fer, llavors pots sentir com, un darrere l’altre, els moviments s’executen mecànicament, seguint la pauta que has construït a base de repeticions i, llavors quan deixes de pensar en el que estàs fent, pots començar a pensar en com vols dir allò que tens escrit al teu davant. I és aleshores i només, quan sents que comences a fer música. A explicar coses. A dir-les baixet, insinuar-les, cridar-les per despertar a aquell paio assegut a la primera fila que s’endormisca, a alentir-les, accelerar-les, a ser sensual, enèrgic, diabòlic, maternal, juganer…
I el mestre sabia perfectament quan es produïa música al seu voltant. I quan passava, hi posava tota l’atenció, com si aquell marrec que tenia al davant li pogués ensenyar alguna cosa. I la seva curiositat era veritable i jo l’agraïa de tot cor. Podia sentir perfectament que estava interessat en el que li estava explicant amb l’instrument. Aquells moments eren formidables!
Me l’apreciava. En el fons era un bonàs. La vida el tractava amb indulgència i semblava permetre-li tots els excessos que, al capdavall, tampoc eren res de l’altre dijous, almenys que jo sabés. Li agradava fumar, beure i menjar. Les escasses vegades que havia tingut el plaer de compartir taula amb ell, l’havia vist endrapar i beure amb autèntic delit. Era un torrent desbocat, parlava, reia i explicava constantment acudits i anècdotes de les seves correries pel món com a concertista. Fins i tot acabava resultant una mica incòmode perquè era aquella mena de persones que requereix una escolta activa, diria assertiva, de manera que obligava a estar tota l’estona, assentint i esbossant rialles còmplices per tal de fer-lo sentir bé en les seves diatribes. Però tots aquests petits inconvenients quedaven ràpidament dissipats pel que, inevitablement, acabava passant quan eres amb ell. Qualsevol excusa o pretext li era bo per desenfundar l’instrument i posar-se a tocar. Ningú sabia com, però sempre sorgia un còmplice amb una guitarra, un piano o un acordió i s’acabava improvisant una audició que ningú es volia perdre.
Llavors, amb aquell punt de brillantor que proporcionen als ulls les sobretaules ben proveïdes i l’incipient toc rosaci que envaeix les galtes i la punta del nas característic dels àpats generosos, es calçava el seu violí, que tenia una pinta més aviat vetusta, entre l’espatlla i el mentó i li treia un so que captivava immediatament. Tothom deixava el que estava fent i aixecava el cap i les celles apuntant l’oïda, amb un gir discret per no desfer la màgia del moment, cap a aquell doll de sentiments.
Costava sentir aquella mena de so. El so del mestre em recordava el que jo identifico amb el so dels violinistes russos. Gruixut, ample, profund, amb un vibrat natural que fa que tinguis la certesa que allò que sona només pot sonar d’aquella manera. En la meva època d’estudiant només havia sentit un so com el que treia el mestre, enregistrat. Va ser la primera vegada que em vaig empassar amb els auriculars el concert de Tchaikovski tocat per David Oistrakh i vaig quedar impressionat. I les dues Romances de Beethoven, dues preciositats que tocades per aquest fenomen ucraïnès prenen una dimensió descomunal. O el triple concert també de l’alemany amb Richter i Rostropovich…
El cas és que, en aquella època, el mestre sabia posar-me a lloc. Em feia adonar, i no ho dic com una crítica cap a ell sinó com un demèrit meu, de la distància a la què em trobava d’ell i dels altres grans músics que coneixia i escoltava a través dels seus enregistraments.
I em feia sentir una tristesa còsmica, immensa, que desprès, pensant-hi, he associat al fet que tenia la certesa que mai no seria capaç de fer sonar aquelles magnífiques pàgines de la història de la música. Aquells monuments a la sensibilitat i a la bellesa que si sentint-les ja posen la pell de gallina, imagineu-vos el que representa ser-ne el missatger i fer-les arribar a l’auditori posant-hi tu la sal i el pebre.
Però havia fet tard. Oistrakh, feia concerts als 6 anys, Menuhin als 7 i Kreisler va acabar d’estudiar als 10! Sarasate va debutar als 7 anys i Paganini ho va fer als 12…
Quan jo en tenia sis, els meus pares tenien altra feina que amorrar-me a un instrument per convertir-me en un virtuós. Ara, però, estic segur que va ser una sort.
Però això no és el que pensava quan feia sonar el meu violí i m’adonava de què em mancava. Aquell vespre, després de l’assaig del quartet, al bar del Conservatori, mentre fèiem un glop, m’envaïa aquella tristesa profunda que ni les bestieses que tant li agradava explicar al viola i que causaven sensació entre els que compartíem despreocupadament aquell moment de descans, eren capaces de mitigar.
Quan els meus ulls erràtics divagaven cap a la porta, va entrar. No l’havia vist mai. Era un home fort però esvelt, de mitjana edat que es movia amb un aire enèrgic i decidit. Em va clavar una mirada que era tota un declaració d’intencions. Després de fulminar-me amb la primera llambregada, ja no em va treure els ulls de sobre en tota l’estona que vaig ser al bar. S’asseia a la taula del fons fullejant la programació de concerts del semestre. Desprès vaig entendre aquella mena d’aura sinistre que l’envoltava, però aleshores, la sensació que vaig tenir era completament nova per mi. Sentia que la seva mirada em despullava. Però no físicament. Mentalment. Com si res cobrís els meus pensaments i les meves angúnies. Estava com paralitzat. Els del quartet feien tard per anar a un altre assaig en el que jo no participava i van aixecar el vol. S’acostà sigil·losament cap a mi:
—Si vols, et puc ajudar.
—No necessito cap ajuda. Ja m’espavilo tot sol.
Va fer una riota que em va glaçar les venes. Ara que penso en aquell moment, no estic segur que la resta de gent del bar el veiés. Crec que només el veia jo. Perquè la seva indumentària realment cridava l’atenció i no podia ser que passés tan desapercebut. No crec que el viola, que es reia del mort i de qui el vetlla així que en tenia ocasió, hagués deixat passar l’oportunitat de fer algun comentari sardònic sobre aquella capa negra amb folre vermell i aquella mena de caputxa per on li sortien unes orelles lleugerament punxegudes.
—Sé el que t’agradaria.
—Què has de saber tu, si no ens coneixem de res!
—Això és el que et penses.
I va fer un gest com de començar a tocar un violí imaginari que sostenia a les mans i va atacar el caprici número 5 de Paganini. La visió d’aquell home, gesticulant com un esperitat, hauria estat una escena grotesca, depriment, de bar de mala mort, de matinada, quan l’alcohol ja ha fet la seva feina i tothom està un pas de caure en rodó, si no fos que dins el meu cap sonaven totes i cadascuna de les notes com si aquell individu tingués a les mans el millor Stradivarius i fos el virtuós més expeditiu del món. La velocitat d’execució era descomunal i no podia deixar de veure com el seu cos, els seus dits i el seu arquet imaginari es sincronitzava perfectament amb aquella música diabòlica que ressonava amb una fidelitat absoluta al meu interior. Les pujades i baixades, els harmònics, els sobreaguts, tot sonava com si ho estès tocant allà mateix. Va liquidar el caprici impecablement en menys de tres minuts. Vaig quedar immòbil. Astorat.
Com si no hagués passat res, va deixar anar:
—Tu també ho pots fer. Si vols.
No podia ni articular una paraula. Estava a punt d’entrar en pànic. No sabia què dir ni què fer. L’encarregat del bar semblava no adonar-se de res i seguia fullejant l’Esport.
Va deixar sobre la taula una targeta negra amb un estrany número de telèfon imprès en tinta vermella.
—Només m’has de trucar i dir: sí.
I després de dir això va marxar per on havia entrat i ja no l’he tornat a veure mai més.
Vaig estar una setmana sense dormir i sense menjar. Amb prou feines feia de tant en tant nervioses glopades a una ampolla d’aigua que anava reomplint. No parava de donar-hi voltes i voltes. Amb qui ho podia parlar? Em prendrien per boig! La família ja em veien prou com un bitxo estrany només calia que els expliqués aquest romanço i, si ho explicava als meus amics, tindrien motiu per riure’s de mi durant setmanes.
No vaig poder més.
—Sí.
— Molt bé. Ja saps quin és el tracte. I una altra cosa…
— ?
— Compra’t un violí de debò…
I va penjar.
III
El seu agent i amic, que sempre l’acompanyava, atenia el director del teatre i un influent crític musical que havia quedat impressionat pel concert i que no parava de xerrar. Amb el seu anglès pràctic i directe, entre glopets de vodka i mossegades a aquells canapès de caviar, els explicava que l’artista ara baixaria, que necessitava reposar una estona, mentre buscava pels voltants un lloc on desar l’espectacular ram de flors que li havien donat aquelles dues nenes que el director assegurava que eren família directa del mateix Tchaikovski, per tenir, així, les dues mans lliures.
Al cap d’una estona, tip d’esperar i de canapès, va pujar al vestidor de l’artista. Era allà, estès a terra, fulminat. No sabia ben be què fer. Nerviós, va agafar-li el canell com per prendre-li el pols però la fredor que li va transmetre el va convèncer que no hi havia res a fer. Una sensació de buidor, de tristesa infinita el va envair. S’apreciaven mútuament i allò era un sotrac. Tots aquells anys d’amistat i convivència li van passar ràpidament pel cap i, de cop, es van esvair.
Se’l mirà tendrament i amb la mà va abaixar les parpelles del seu amic.
Avui, que ja fa una pila d’anys d’aquell moment, encara té clavada a la memòria l’expressió de terror, la petjada de l’espant sobrenatural que transmetien els ulls de l’artista.
I guarda en un calaix de malendreços el seu telèfon. L’altre dia el va tornar a mirar i l’estrany número de la darrera trucada entrant encara s’hi coneixia.