Fa moltíssims anys a Olot hi vivien dos geperuts. Suportaven aquella desgràcia que els havia tocat de maneres ben diferents. L’un, resignat a la seva sort, era un tros de pa i sempre que podia estava disposat a donar un cop de mà a qui el necessités. L’altre, rabiüt i malcarat, renegava a totes hores i, si se li presentava l’ocasió de fer mal a algú, no la deixava passar.
Expliquen els més grans que l’un acabà no amb una sinó amb dues gepes, pobre com una rata i sent la riota de tothom i l’altre sense cap gepa i vivint una vida folgada i feliç fins que li arribà la fi dels seus dies.
Us imagineu quin d’aquests dos era cadascú? Ho heu endevinat!
I ara, si m’ho permeteu, us explicaré com va anar.
A més de compartir aquella protuberància natal que va marcar les seves vides, els dos geperuts compartien pobresa material: amb prou feines el que anaven fent d’aquí i d’allà els donava per dur-se al pap algun rosegó de pa i, molt de tant en tant, un bocí de cansalada que com podeu suposar, se’n llepaven els dits.
Un dia del mes de juny que el geperut amable rondava pel mercat, un lloc que freqüentava perquè sempre hi solia arreplegar alguna cosa, va sentir a dir a unes velles que al pic de les bruixes, que per això en deien així, la nit de Sant Joan s’hi aplegaven fades i bruixes per fer-hi un aquelarre d’allò més esgarrifós.
Qui ho deia, una vella quasi centenària, era descendent directa d’una bruixa de veritat que va ser cremada al bell mig del firal acusada d’haver arruïnat totes les collites d’aquell any i d’haver causat que divuit nadons nasquessin estossegant i morissin al cap de pocs dies. Quan va sentir allò de l’aquelarre que no sabia molt bé què volia dir, però que estava convençut que era alguna cosa grossa i veient que venia d’una font tan qualificada, un calfred sinuós, a causa de la gepa, li va recórrer l’espinada i va fer néixer dins seu una idea forasenyada.
Ell, que no tenia res, que tampoc esperava res d’aquesta vida ingrata que li havia tocat viure, no hi tenia res a perdre. Potser entre bruixes i fades tenia una opció per canviar la seva sort. Ho va veure clar: hi faria cap.
El dia de Sant Joan a primera hora de la tarda, deixant el Comanegra a la seva esquena, enfilava el corriol cap al Pic de les Bruixes. Portava quatre dies de camí i les cames li feien figa. A recer de mirades indiscretes, assegut darrere un gran arbre, tapat amb la xarpellera ratada que li feia d’abrigall, es va deixar vèncer per la son.
Passava mitja hora llarga de mitjanit quan uns esgarips eixordadors el van despertar. Traient prudentment el nas entre les branques de l’arbre va veure un estol de bruixes i fades fent rotllana, ballant embogides al voltant d’una foguera tan alta que les seves espurnes es confonien amb els estels que resplendien en aquella nit estiuenca.
Les bruixes feien piruetes en totes direccions a la gropa de les seves escombres desafiant totes les lleis de la lògica i de la física. Al seu torn, les fades feien malabars amb les varetes de què també sortien espurnes que es confonien amb el foc enmig d’un fum rogenc que emmascarava la rotllana.
Va estar molt de temps embadalit amb les evolucions d’aquella colla de ximpletes, amb els ulls oberts de bat a bat sense pestanyejar, mentre aquella cantarella insulsa li penetrava fins als racons més recòndits del cervell: Lunes, martes, miercoles, tres, lunes, martes, miercoles, tres, lunes, martes, miercoles, tres… Així una i altra vegada.
I a la fi va explotar. Del més pregon del seu ésser, utilitzant el diafragma talment fos el tenor líric més abrandat, va exclamar: ¡Jueves, viernes, sábado, seis!
Jesús dolcíssim! En aquell instant tota la cridòria es va aturar en sec. Només se sentia el crepitar del foc i el tènue xiulet de la brisa nocturna.
Les que semblaven ser la bruixa i la fada majors van entonar tres vegades amb una veu que contenia a parts iguals tota la maldat i la bondat de l’univers, depenent de l’oïda amb què ho escoltessis, i amb un to imperatiu però a l’hora persuasiu.
—Qui ho ha dit això? Qui ho ha dit això? Qui ho ha dit això?
Era clar que no tenia escapatòria! Com podria passar inadvertit davant d’aquelles fúries desfermades que dominaven tant la màgia blanca com la negra?
Així que fent el cor fort i acomiadant-se mentalment d’aquest mon que tant poc l’havia estimat, va dir amb decisió.
—Jo!
I aleshores bruixes i fades corrent i volant el van encerclar i aixecant-lo del terra desafiant totes les lleis de la lògica i de la física, el van portar cap a la rotllana i el van fer ballar i cantar amb elles en una bogeria que ja mai més oblidaria. !Lunes, martes, miercoles, tres, jueves, viernes, sábado, seis!
Quan estava a punt de clarejar i moltes bruixes i fades ja havien desfilat, les dues manaires se li van plantar al davant.
—Ens has fet felices aquesta nit. Ensenyant-nos aquest nou trosset ens has ajudat a fer un gran pas endavant. T’ho volem agrair. Demana’ns el que vulguis i t’ho concedirem.
El geperut no sabia què dir. Mai no havia gosat desitjar res. No sabia que això es podia fer. La fada major, que per aquestes coses tenia molt bon ull, li va veure la gepa i digué.
—D’entrada, fora la gepa!
I així fou. La gepa es va esfumar. I va continuar.
—Per com llueixes, veiem que ets pobre. Aquí tens un sac de diamants, un carro tirat per sis cavalls i un cofre ple de monedes d’or i plata.
I pam, en un tres i no res, va aparèixer tot allò al seu davant!
I fades i bruixes, després d’acomiadar-se alegrement, van desaparèixer deixant rere seu les cendres de la foguera que encara fumejava i el nostre geperut, ara ja sense gepa, dalt del seu carro flamant tornant cap a Olot amb el convenciment d’haver viscut la millor nit de la seva vida.
I a fe de Déu que la vida li va canviar. Amb tot allò visqué feliç la resta dels seus dies. Deixem-lo folgant i anem per l’altre.
Al cap d’un temps, l’altre geperut es va assabentar de com el seu cosí de gepa s’havia deslliurat de la seva i havia fet una petita fortuna.
I així, quan va arribar la nit de Sant Joan, va seguir les seves passes i en el moment àlgid de la cantarella va exclamar.
—¡Y domingo siete!
Però allò no va anar com s’esperava. A les Fades no els va importar gaire perquè eren bones de natural. Però les Bruixes es van indignar i van embogir. Com podia algú gosar barrejar en la seva cantarella infernal el diumenge! Un dia dedicat a Nostre Senyor!
Encara se’n va sortir prou bé. La Bruixa major, mentre assenyalava amb el dit la seva gepa, va fer petar els dits de l’altra mà i una nova gepa li va aparèixer al costat. El geperut, entre les riotes de la concurrència, va fugir cames ajudeu-me abans no li arribessin més mals.
I ningú no el va tornar a veure mai més. Ni per Olot ni per cap altre racó de la Garrotxa.
I ara ja sabeu com va desaparèixer una gepa i en va aparèixer una altra. I perquè un pobre es tornà ric mentre que un altre pobre ho va continuar sent i es va esfumar sense deixar cap rastre.
I també perquè al Pic de les Bruixes se l’anomena així.