Lluny de la vall

La pubilla a la font del llor

Vall d’Horta. Pels volts de 1840

He hagut de tornar a la font. No em podia aguantar la plorera i si m’agafa al mas, tothom em veurà i jo no vull dir res a ningú. Aquesta angúnia és meva i només meva. Ningú n’ha de fer res! Aquí a la font sembla que el temps s’hi hagi aturat. Al Marquet els gossos han bordat quan hi passava a la vora, però ara ja han callat i només sento els ocells, el ventet suau que mou les fulles i l’aigua de la font que omple el bassal. I aquests sons m’ajuden a asserenar-me. Així que hi he arribat, he plorat com una magdalena deu minuts bons. No podia pensar en res, només em venia i em revenia alguna cosa, no sé què, com una urpa que em rosegava molt endins. I tot el que podia fer era sanglotar i plorar a llàgrima viva. Déu meu! Quina fila devia fer… Sort que aquí no hi ve mai ningú en aquestes hores. De mica en mica, l’urpa ha deixat de burxar-me i m’he quedat com una tòtila amb la vista clavada en el doll de la font. M’he sentit, també, com una muntanya que vessa l’aigua de dins. Quines bestieses em venen al cap! Sort que ja ha passat. Quin descans. L’àvia diu que no és bo estroncar la plorera. Que si vull plorar, que plori. Tant com vulgui. Però jo no vull que em vegin plorant. No vull sentir-les: Què tens bonica? I doncs què et passa? 

Tant de bo no hagués anat a veure com cremaven els boïcs. Ara ja fa dos anys. I des de llavors que no visc. El cor em crema com aquells pilots de llenya seca escampats a la clariana del bosc. La resta de mossos se’n tornaren cap al mas i ell es va quedar a vigilar. Ma germana petita també volia tornar i li vaig dir que se n’anés amb els mossos i les minyones. Que jo ja hi aniria més tard. No ho hauria d’haver fet.

Coneixia en Pep des que va venir a fer de porquer quan era un nen. Son pare el va dur un bon dia i es va quedar al mas. Jo també era una nena i jugava amb ell i amb els altres quan no havien de fer feina. Érem com germans encara que els pares sempre em deien que jo era la pubilla i que no ho havia d’oblidar mai això. I jo què sabia de pubilles! Si érem uns marrecs que només volíem riure i jugar! Penso en tot això i sento com l’urpa vol esgarrapar-me de nou, però ara ja m’he buidat i només m’envaeix la nostàlgia que amara de tristor aquests records. I per què m’ha d’entristir? Llavors érem feliços i rèiem a totes hores. És ara que la felicitat s’esmuny i el futur apareix ple de foscor.

Amb les minyones havíem dut menjar pels mossos. Els boïcs gairebé ja no fumejaven i el sol s’esmunyia entre les copes dels arbres. Jo era asseguda en una pedra al costat del cistell. Ell ja no era aquell marrec graciós i rialler amb qui havia compartit la infantesa. Era un home fort i segur d’ell mateix que em somreia. Havia d’haver girat cua i anar tirant cap al mas. Però em vaig quedar allà mirant-lo, desitjant que fes una cosa que ell no gosava fer. I va interpretar els meus pensaments a la perfecció. Aquell bes, dolç com la mel, el contacte dels seus braços càlids i forts estrenyent-me i les seves paraules xiuxiuejant-me coses precioses a cau d’orella em feren tocar el cel, però també foren el començament dels neguits que avui, com urpes salvatges, em remouen les entranyes.

El mosso a la creu de terme

He arribat amb la tartana una mica més enllà del capdamunt del carrer Calvari, on hi ha la creu de terme i en Piules ja hi era. Avui he dut l’amo fins a l’església perquè s’havia de veure amb el mossèn. Només entrar al poble, tombant a la dreta pel carrer que baixa cap al pont, he vist en Piules i en un moviment ràpid ha creuat els índexs. He fet un cop de cap per fer-li saber que estava entès. He deixat l’amo a l’església. El mossèn ja l’esperava. He seguit fins a la font de l’aixeta i cap a la creu.

—Ets boig! — m’ha dit així que m’ha vist. En Piules i jo som amics de tota la vida. Fem de mossos pels masos del voltant. Bé, jo soc un cas una mica especial perquè fa molts anys, tota la meva vida, que m’estic a la Roca, però ell ha anat per tot arreu. Continua parlant, esverat.

—Jugues amb foc. Els amos no estan per orgues. Tindràs un disgust. Que no veus que no es volen barrejar? Esperen algú millor per la seva pubilla.

Me’l miro incrèdul. Com ho ha sabut? Amb la Rosa ens veiem poquíssimes vegades i quan ho fem prenem totes les precaucions.

—Què saps tu? Què t’han dit?

—La Tereseta us ha vist. Et penses que no se n’adonaran?

La seva germana! Fa de minyona al mas i fica el nas a tot arreu.

—Digues-li a ta germana que tingui la boca tancada! No n’ha de fer res del que fan els altres! Si no, es recordarà de mi.

En Piules fa que sí amb el cap. Pateix per mi. Però, què puc fer? Jo no faig com ell que és un faldiller i s’embolica amb totes les noies que pot. El que sento per la Rosa és massa gran per deixar-ho de banda. No m’interessen els seus diners. Tant me fa que sigui la pubilla. I crec que ella, per mi, sent el mateix. Ens estimem de debò. Però en Piules té raó. No podem continuar així.

—Piules, m’hi vull casar. 

—Què? Estàs sonat? — S’aixeca i fa una volta sobre si mateix agitant els braços i fent que no amb el cap. —Vigila què fas o prendràs mal!

—No hi ha altre camí. No vull que son pare pensi que me’n vull aprofitar.

—I què creus que farà quan li diguis? Saltar d’alegria? T’aviarà els gossos, si no et fa una cara nova allà mateix.

—No puc fer altra cosa. I ho he de fer aviat. Molt aviat. Si comença a córrer la brama serà pitjor.

—Pensa-t’ho bé. També te la pots treure del cap i tocar el dos d’aquell mas. Et voldran a tot arreu. Saps fer de tot.

Agraeixo les paraules d’en Piules, però no soc dels que giren cua i fugen. No podria tornar a caminar dret. Qui seria? Un covard incapaç de fer allò que els dos desitgem amb tota la força del món? A qui podria mirar de fit a fit? En tots els meus pensaments arriba el moment en què la veig. Sempre hi és. D’una manera o d’una altra. Ara mateix m’és impossible entendre el món sense ella. N’és el centre. No puc imaginar un futur que no la inclogui. Això deu ser l’amor, no? No li explico a en Piules. Està convençut que estic sonat. No cal donar-li més motius.

—Piules, estic decidit.

L’amo surt de la rectoria. El mossèn, que camina a poc a poc al seu costat, es gira cap a mi.

—Què fan els pares minyó? No els veig gaire per l’església.

—Estan bé mossèn. Es fan grans, però tenen salut… gràcies a Déu.

El mossèn se senya, encaixa la mà amb l’amo que ja és dalt la tartana, i ens segueix amb la mirada mentre enfilem cap a la masia.

La pubilla i el mosso al sopar

Els sopars dels senyors de La Roca estan plens de rituals. Petits detalls que ningú recorda quan es van instaurar, però que s’han perllongat en el temps i que tots els membres de la família accepten com una mena d’ordre natural. El lloc on es desa el pa, la posició del porró amb el broc apuntant a la llar de foc, la col·locació de cada membre a la taula rectangular, el silenci inicial només trencat quan el senyor per fi s’asseu i, amb el cop de cap de qui sap que talla el bacallà, dona per iniciat l’àpat, l’ordre en servir el menjar, i tantes altres coses que, vespre rere vespre, els membres de la família viuen com una nova versió del vespre anterior.

Tots mengen amb gana, l’amo i la seva dona xerren animadament i els petits fan bromes entre ells. La Rosa, però, té un nus a l’estómac. No pot empassar ni una engruna. Intenta dissimular. L’àvia no li treu l’ull del damunt. Avui l’ha vista marxar apressada pel camí del Marquet. Ho té comprovat, quan la nena se’n va a la font, passa alguna cosa.

Ningú s’ha adonat que al llindar de la porta es retalla la figura d’en Pep, el mosso. No gosa traspassar-lo. Sap que aquell pas va més enllà d’aquella sala on els senyors sopen plàcidament. Més enllà d’aquella masia on ha viscut i crescut des que era un marrec. Més enllà d’aquella vall que fins avui és el seu món. El fa.

L’amo, que és al capçal de la taula, de cara a la porta d’entrada, el veu.

—Pep! Què hi fas aquí? Què hi ha?

En Pep ha avançat fins a una distància prudencial. Té un posat educat. Digne. És un home en la seva plenitud. Fort, jove i atractiu.

—Bona nit. Veurà senyor… els he de dir una cosa.

—Digues, home, digues…

—Li vull demanar la mà de la Rosa. Ens volem casar.

Allò és com un llampec sec i instantani. Una descàrrega invisible que cau damunt els caps de tots els presents. La Rosa fita son pare. Les paraules d’en Pep han desactivat l’urpa que es regirava dins seu. Ara, la sensació que l’envaeix és una mena de vertigen que li fa rodar el cap. La mestressa no es treu la mà amb què es tapa la boca fent uns ulls com dues taronges. L’àvia fa cara de pensar: ja ho deia jo… Els petits, que han captat la tensió, callen expectants.

L’amo està acostumat a entomar dificultats. No perd els estreps. El cap li va a tota velocitat. En Pep és, sense discussió, el millor dels seus mossos. L’aprecia com si fos l’hereu que no ha tingut. Però allò no s’ho esperava. Sap que el món està canviant ràpidament. El que avui és impensable, demà ho farà tothom. Avui amb el mossèn no han parlat d’altra cosa. Però ell no pensa col·laborar-hi. Ni parlar-ne. No pot acceptar aquella proposició. I no li entra al cap que en Pep vulgui passar per damunt dels fonaments que mantenen dempeus el món. El seu món. Un món que ara ja no és el d’en Pep. Parla amb calma, però darrere l’aparent tranquil·litat que mostra es remou un huracà de sensacions i de sentiments.

—Entesos. Ja en parlarem. Ara, deixa’ns. En Pep fa un cop de cap i mira amb delicadesa la Rosa. Gira cua enduent-se amb ell la mirada de complicitat que l’acaba de convèncer de la seva decisió.

Lluny de la vall

La resta és història. La jove parella, la pubilla desheretada i qui fou, fins aquell vespre, el millor mosso de la Roca, van formar una família i van viure i créixer al carrer Calvari el nom del qual no fa honor a la vida feliç i plena que van encetar lluny de l’enyorada vall que havia estat el seu món des que eren uns infants.