Fa tres anys que escric històries. Fins ara vivien al disc dur de l’ordinador i els protagonistes s’hi estaven tranquils i conformats. No sé si ha estat fruit de la calor dels darrers estius, dels esdeveniments que es preveuen o de les novetats que ens han tocat viure, però el cas és que m’han pressionat. Colant-se enmig dels meus somnis. Apareixent quan badava contemplant l’horitzó. O emprenyant quan pedalava sense rumb per la muntanya.
És així. No hi puc fer res. Els més veterans volen ser tinguts en compte. De manera que els he dit. «Si us voleu airejar us enviaré al núvol.» S’han organitzat —us ho podeu creure?— i m’exigien paper i edició en rústica! Quines pretensions! Els ho he deixat ben clar. «És el que hi ha i si no us agrada —recalcant-ho amb una mica de mala bava— formatejo el disc dur i aquí pau i després glòria.»
De moment s’hi han conformat. Habiten la barra superior. I a la dreta s’hi van fent lloc els escrits darrers.