Va ser al cap d’algun temps —i d’algunes aventures sorprenents en una persona com jo— que vaig treure l’entrellat sobre si, formalment, se’n podia dir una aventura d’allò que em va passar arran de conèixer en Dani. Era un jove baixet, rabassut i fort, amb la pell colrada pel sol i cabells abundants, negres com el betum de Judea. Tenia uns ulls vius que, malgrat ser tan negres com els cabells, donaven a la seva cara una lluïssor que contrastava amb la seva pell terrosa. Barbamec, només s’intuïen quatre pèls afaitats sota el nas i sota el llavi inferior. Semblava descendent d’una nissaga inca o maia. O sortit d’una vinyeta del Temple del Sol, una de les meves aventures preferides de Tintín. El seu aspecte, una mica intimidant, no quadrava amb el seu tracte que era afable, educat i cerimoniós. El seu nom era Daniel Jesús Rubén Cárdenas Huacomoc.
Quan el vaig conèixer, jo estava a l’atur. Més ben dit, havia capitalitzat la prestació —és a dir, vaig cobrar d’una tacada tota l’assignació mensual que em corresponia— i amb aquest capital, que no era cap cosa de l’altre dijous, vaig engegar una nova època professional amb negoci propi. I entre una modalitat i l’altra de treball forçat —és una manera de dir-ho: forçat per la necessitat de guanyar-me les garrofes— em vaig prendre una temporada de recés. Havia de treure’m del cim la intensitat d’aquella feina que per fi havia deixat endarrere. A part de xuclar-me tota l’energia, va bandejar de la meva agenda tot allò que no formava part estrictament de l’activitat que exercia i que, en realitat, m’interessava molt més que la meritòria tasca que desenvolupava en aquell despatx esbojarrat on tothom feia jornades extenuants.
Aleshores, una mica desvagat com estava enmig del compàs d’espera que m’havia concedit, m’acostava a l’Ateneu. Hi feien un munt de coses: classes d’adults, de català, reforç escolar, cant coral… Era un món divers i divertit on persones voluntàries es posaven a disposició de la gent que tenia necessitats elementals que l’administració pública no podia, no sabia o no volia resoldre. El cas és que un parell de coneguts hi col·laboraven i em vaig oferir per anar-hi alguna tarda per setmana.
Tenia una tauleta a la meva disposició i amb el meu ordinador portàtil connectat a una impressora prehistòrica que encara funcionava prou bé, ajudava a tramitar expedients de tota mena: ajudes, ciutadania, arrelament… Des de la pandèmia, les administracions havien après que es podien desempallegar d’un munt de gent que els devia semblar que els feien perdre el temps. Aprofitant l’ocasió, van decidir que tot es gestionaria telemàticament. I ja no hi va haver retorn.
El primer dia que vaig veure en Dani, voltava despistat pel local. Va parlar amb unes quantes persones i finalment algú va assenyalar la meva tauleta. S’hi va acostar i, molt educadament, em va fer saber que volia escriure una carta a la seva xicota. Era home de poques paraules. Em va costar déu i ajuda arrencar-li la informació. A la fi em vaig fer una idea. La seva xicota havia quedat al seu país. Allà, treballava per la senyora Luisa que era la mestressa de la Hisenda El Gran Cerro. Ell, havia vingut animat per uns compatriotes per formar part d’una colla de manobres que construïen un gran complex sanitari a Montgat. Amb aquesta i alguna altra obra que estava segur que li sortiria, pensava fer prou diners per tornar al seu país i rehabilitar una caseta, ara abandonada i en un estat lamentable, molt ben situada a la vora d’un llac preciós a pocs quilòmetres de la ciutat. L’havia heretada d’un seu tiet que se l’estimava com un fill. S’hi pensava instal·lar amb l’Azucena, així es deia la noia, i viure-hi feliços, rodejats de la pila de plançons amb què pensaven poblar aquest món.
No me’n sabia avenir. Era una petició insòlita. El correu postal estava a punt de desaparèixer si no ho havia fet ja. Per les bústies només corrien factures, publicitat i comunicats de multes de trànsit. Almenys a casa meva. La missatgeria a través dels telèfons mòbils havia desplaçat el gènere epistolar. Però em va fer saber que El Gran Cerro era una hisenda aïllada on no hi havia cobertura telefònica. Només molt de tant en tant, l’Azucena podia escriure algun missatge quan anava a ciutat amb la senyora Luisa. I això era en hores intempestives a causa de les diferències en el fus horari. El fet és que mai coincidien i, molt a desgrat seu, havien deixat córrer l’ús dels celulares per comunicar-se.
Amb gran esforç —ja he dit que era home de discurs breu, sec i concís— em transmeté l’angúnia que li provocava la distància i la possibilitat que en el cor de l’Azucena es refredessin els sentiments que el dia que es van separar cremaven com una flama abrandada. La idea que la seva estimada l’oblidés —o pitjor: que el substituís per algú altre— era un argument recurrent en els seus malsons. Estava segur que regant aquell amor amb paraules adequades que arribessin puntualment a El Gran Cerro seria capaç de mantenir aquella flama viva i a punt per al moment del seu retorn. Una mica avergonyit, em va donar a entendre que l’escriptura no era el seu fort. Vaja, que no sabia ni per on començar. Quan estava a punt de demanar-li si l’Azucena seria capaç de llegir i contestar les seves cartes, endevinà a l’acte el meu pensament i em va cantar les excel·lències de la senyora Luisa, que n’estava segur, faria al punt de destí el que esperava que jo fes al punt d’origen. La bondat d’aquesta senyora estava lliure de qualsevol dubte. Era culta i amable i es comportava amb l’Azucena com si fos una germana gran o, encara més, una mare.
El meu interrogatori havia donat els seus fruits. Ja estava al corrent de la situació. El repte era suggeridor. Per una banda, però, em feia basarda ficar-me en la vida privada de les persones, cosa que sempre he evitat de totes totes, perquè tinc el convenciment que si ho fas, tens un munt de probabilitats de sortir esquilat. Però per l’altre, era una oportunitat immillorable de fer un exercici que, a més a més, podia servir d’alguna cosa. Resultar útil. Darrerament, havia intensificat les estones que passava davant el teclat. Si volia aprofundir en l’ofici d’escriure, havia de ser capaç de construir una relació epistolar en nom d’aquell bon home. I què carai! Allò pintava molt més estimulant que els soporífers tràmits administratius que m’omplien aquelles tardes de voluntariat.
En Dani, aliè a les meves cabòries, però sense perdre el contacte visual basat en una mirada penetrant i concentrada, estava a l’expectativa de la meva decisió. «D’acord —vaig dir fent un somriure— ho faré!» Es va relaxar i s’acomodà a la incòmoda cadira plegable. Amb un fil de veu va afegir: «porque… usted… ¿también escribe español?» Vaig esclafir a riure. «No es preocupi per això —vaig dir-li despreocupadament— i ara expliqui’m: què vol dir-li a l’Azucena?» Va quedar parat. No s’esperava aquella pregunta. Semblava que pensés que el contingut de la carta era una cosa evident. O un afer que no depenia d’ell sinó de qui escrivia la carta. Es va remoure a la cadira i després d’un llarg minut de meditació va deixar anar: «que la quiero muchísimo y que deseo que pronto estemos juntos otra vez». Quan vaig sentir la resposta, pronunciada fent grans esforços comunicatius per aquell noi eixut però ple de determinació, vaig percebre la magnitud d’aquell encàrrec esbojarrat. Hauria d’aplicar totes les meves habilitats i recursos per aconseguir omplir una carta que transmetés aquelles dues idees sense que s’ofeguessin en un mar d’almívar. Vaig canviar d’estratègia. Li vaig demanar que m’expliqués què feia a l’obra, com s’hi desplaçava, quants eren, si veien com sortia i es ponia el sol, si el capatàs era bona persona o un malparit, on vivien, si hi feia fred o calor. I em va anar explicant, primer amb pocs detalls i, quan per fi em vaig guanyar la seva confiança, amb pèls i senyals tot allò que li demanava.
I amb aquell garbuix al cap, pensant en la imatge idealitzada de l’Azucena que vaig construir amb els pocs detalls que em va transmetre en Dani, em vaig posar a la feina. Ell callava al meu costat. Era la presència que m’estimulava a escriure. Jo tancava els ulls i els dits es passejaven àgils pel damunt les tecles construint les paraules que havien de fer ressonar els sentiments d’aquella noia que a milers de quilòmetres treballava per la senyora Luisa. Li demanava què devia fer en aquells moments. Què feia durant el dia. De què parlaven amb la senyora Luisa. Volia saber si a l’Azucena també li costaven de passar les hores quan pensava en l’estimat. Si li venia un pessigolleig a l’espinada quan recordava l’últim moment que la va tenir entre els seus braços. Coses així. Després li explicava què feia a l’obra, la quadrilla que eren, quant duraven les jornades. Que només se la treia del cap quan enfilat a l’estructura metàl·lica de l’edifici s’havia de concentrar al cent per cent per no fer cap pas en fals. Però que no patís, que anava assegurat amb un munt de mesures de protecció.
Finalment vaig enllestir la carta. Tenia dues pàgines. Intenses, abrandades, amb moments de lirisme que contrastaven amb descripcions realistes que feien venir ganes de conèixer amb més detalls allò que s’hi explicava. I al tros final, traient-hi tot el sucre possible, la declaració d’amor etern i de la persistència del desig viu i punyent d’arribar al retrobament. Al llarg de la carta, i a la vista que la senyora Luisa en seria la transmissora, li vaig atorgar un cert protagonisme, per aconseguir la seva implicació en aquell joc a quatre que començava amb aquella carta.
Li vaig llegir. Va quedar meravellat de la força que podien arribar a tenir les paraules. Ell, que era un home de ferros, de sacs de ciment, de bastides gegantines, de soldadures llampants se’n feia creus de la capacitat de les paraules per fer moure els sentiments. «Home! Això de la lletra ja fa molts anys que funciona…» li vaig dir per llevar-li importància a la qüestió. La imprimirem, la va firmar —després d’un titubeig considerable que em va refermar la idea de la seva poca traça amb l’escriptura— i se la va endur content com unes pasqües.
No va ser fins al cap d’un parell de setmanes que el vaig tornar a veure. Jo, tot i haver començat a treballar pel meu compte, continuava col·laborant amb l’Ateneu, així que m’hi va trobar sense dificultat. Venia excitat i nerviós. Duia a la mà un sobre d’aquells vorejats per unes franges que alternen els colors blau, blanc i vermell. Abans, aquests colors, volien dir que aquella carta viatjava per avió. Un segell de Bolívar Libertador li donava un aire exòtic. L’adreça d’en Dani i el seu nom eren escrits a mà amb pulcritud. Diria que amb una ploma estilogràfica. Així que va seure a la incòmoda cadira plegable, va esquinçar el sobre i en va extreure el contingut. Dues pàgines escrites per algun processador de texts i impreses en una impressora diria que més moderna que la nostra. En veu baixa, gairebé a cau d’orella, li vaig llegir el contingut. A poc a poc. Recreant el text i donant prou temps perquè el seu cap processés les imatges, les metàfores i els altres recursos literaris que havia emprat la senyora Luisa posada en la pell de la jove Azucena. Era una carta magnífica. Una vegada llegida, en Dani quedà immòbil, amb el cap mig acotat i la mirada fixa en el sobre esquinçat que conservava a la mà. Cavil·lava intensament. Podia intuir, gairebé veure, els pensaments que s’amuntegaven damunt la seva cabellera negra i brillant. «Tenemos que responder». Li va sortir de l’ànima. Aquell tenemos va ser la clau de volta de tot allò que va venir després. Va seguir una resposta, una resposta a la resposta, una nova resposta a la resposta i així fins a un munt d’anades i vingudes.
Des de la tercera o la quarta carta, però, tant en Dani com l’Azucena, bo i ser-ne els protagonistes, els qui vivien tot allò que s’hi narrava, anaven quedant en un segon pla. La senyora Luisa disparava sentiments, emocions i sensacions que un lector atent —i jo ho era— podia interpretar amb generositat i imaginació. Tant pel que fa al contingut com al destinatari. I jo seguia, delitós, aquell joc que em resultava apassionant. Els dos joves eren el pretext perfecte per encadenar paràgrafs inflamats que anaven i venien. Amb freqüència ratllaven els límits de la prudència i jo en feia lectures adaptades que no amenacessin la tranquil·litat d’en Dani. Imagino que la senyora Luisa feia el mateix.
I un bon dia en Dani, s’acomiadà i tornà al seu país.
Estic convençut que aquelles cartes van fer la funció que s’havia proposat. M’agrada imaginar que l’Azucena l’esperà amb la il·lusió intacta i amb tots els sentiments a flor de pell. Ho dic perquè temps després vaig tenir notícies de la parella, per uns coneguts de l’Ateneu que hi havien coincidit, que confirmaren que el seu pla d’establiment a la ribera del llac anava vent en popa.
***
Amb una berlina el motor ja hauria sucumbit o m’hauria estimbat a la primera rassa. Sort que he llogat un tot terreny. La pols que aixeco al meu pas es cola a l’interior. Apujo la finestreta. No es veu res. El parabrisa és una duna espessa. Pitjo la palanqueta per mullar-lo i accionar el neteja parabrises, però el fang que s’hi fa és pitjor que la pols. Per fi, s’esvaeix el mullader i apareix borrós el camí que tira amunt serpentejant pels extrems d’aquell cimal immens sorgit del no-res enmig de l’esplanada. El sol espetega sense pietat, però la temperatura no és massa alta. De tant en tant passa avall alguna Pick Up. Al darrere, eines, treballadors. Porten robes de coloraines. I aquells casquets de llana d’alpaca. He arribat fins a la cruïlla que tirava amunt. No hi havia cap indicació. L’home de la benzinera m’ho va dir molt clar. «Cuando vea el depósito, ande hacia la izquierda». Això havia fet ja feia més d’un quart. Sense mapa, sense GPS. Era una bogeria. No s’hi veia la fi. «Tu, amunt! Aguanta. Fes el que t’han dit.» M’ho anava repetint. Va aparèixer el rètol de fusta resseca. Escrit en pintura blanca, amb unes lletres irregulars com escrites per un nen petit ho deia ben clar: El Gran Cerro. Ara sí! Per fi! Anava bé. Cap a la dreta. Fins aquell moment, l’excitació dels preparatius i l’emoció de l’aventura, havien taponat la veritable essència de la meva expedició: l’audàcia. I estic aquí, endut per una intuïció, per un joc amb les paraules que ni tan sols sé si és compartit. Però estic convençut que no pot ser d’altra manera! Segur! El contingut de les cartes no enganya. Les imatges, els sentiments, les metàfores parlen per si soles. I allò que diuen apunta, assenyala abassegadorament cap a una direcció. Única. Les duc a la butxaca. Les seves i les meves. Hi ha trossos que me’ls sé de memòria.
Però l’atreviment, la gosadia de presentar-me aquí al Gran Cerro, sense avisar, sense saber ni tan sols si la Luisa hi és, m’angunieja. Soc un manyoc de nervis. El cor em va a cent per hora. Confio cegament en les paraules. I en allò que expressen. I espero, ho desitjo amb totes les forces, que no em traeixin.
Llavors, quan finalment aquest camí del diantre s’acabi i pugui a la fi estrènyer la Luisa —podem tutejar-nos, oi?— entre els meus braços, tindré clar que, formalment, de tot plegat ja en podré dir una aventura.