Sempre que passo per Badalona, davant la fàbrica de l’Anís del Mono, em venen els records de la coca que feia la meva àvia. Quina delícia! Al cap d’un segon veig mon pare fent-me enrabiar amb la seva cantarella:
—Quina una en farà ara la meva petita perqueno?
Només volia conduir trens i viatjar pel món! Ningú m’ho discutiria si fos un noi. On ho diu que els trens siguin cosa d’homes. Per què no?
Avui la màquina grinyola. Ho hauré d’incloure en l’informe.
Ens han citat a l’estació de França. Maquinista del primer TransEuropeu. No m’hi vaig pensar ni un minut! D’ençà de la invasió russa d’Ucraïna, sembla que Europa s’ha posat les piles.
La selecció ha estat dura, però he arribat a la prova final. Avui lluitarem les millors candidatures. Estic tranquil·la. Només em fa patir que el jurat no tingui clar que ser dona, en tot això, no té gens ni mica d’importància. Encara n’hi ha molts que veuen els maquinistes amb bigotis llargs i braços musculats tacats de greix.
—Passi, si us plau. Esperi amb la resta que aviat començaran.
Les dotze dones em miren. Ens mirem. Un somriure de complicitat ens reconforta.