I
Ell no ho sabia, però aquella decisió presa a última Hora li va salvar la vida: el dia 7 d’octubre de 1920 el senyor M, després d’una jornada esgotadora, va decidir no tornar a Premià i fer nit al pis que el seu cosí Josep tenia a Barcelona. Els negocis l’obligaven a anar sovint a Barcelona i ara a les seves preocupacions hi havia d’afegir el trasllat del Masnou a Premià que li ocasionava un munt de maldecaps.
La seva tartana que l’esperava puntualment a tres quarts de nou a l’estació de Premià per dur-lo a la seva casa-torre de la carretera de Vilassar, va sortir de buit.
La casa-torre era una construcció noucentista que ja feia quatre anys que s’havia començat a construir. Només mancaven alguns detalls per acabar la primera fase. S’hi pensava instal·lar amb la família, de fet ja feia algunes setmanes que s’hi estava, i més endavant completarien les altres fases de què, a partir de llavors, havia de ser l’evidència, a la vista de tothom, del seu benestar i, perquè no dir-ho, d’un estar força per sobre del de la resta dels habitants del poble, pocs dels quals es podien permetre fer-se un casalot com aquell.
És el que li deia al seu cosí, mentre fumaven un havà i paladejaven una copa d’Armanyac. Així païen com calia la sopa de peix i el llenguado meunière que diligentment els havia preparat per sopar l’Enriqueta, la minyona eterna que son cosí apreciava més que qualsevol dels membres de la família per més que no portava ni una gota de la seva sang. Era de Berga i a la cuina no tenia rival.
Del tot aliè a la sort que aquell vespre li havia permès continuar amb els seus plans, el senyor M explicava, tant per tenir al cas son cosí com per convèncer-se a si mateix que era la millor decisió.
—Tinc la fàbrica a Premià i m’hi he d’arribar cada dia per controlar els contramestres. Si no hi ets al damunt, aquesta gent se’t rifen… Ja em van ben fotre fa tres anys amb aquella poca-soltada de vaga.
—Ja ho pots ben dir… —Va assentir el cosí.
—I a més, m’estic fent una casa que, per fi, farà justícia a la nostra posició. L’has de venir a veure quan sigui acabada. Té una escalinata i una porxada que semblen tretes d’un palauet de conte…
—I tant si hi aniré. Ja hi pots comptar.
El senyor M no era un veí qualsevol del poble. La seva fàbrica anava a tot drap. No era com el Vapor Vell o la d’en Mayolas o la de l’Aranyó, però què carai, ocupava quasi quaranta obrers i allò, en setmanades, eren molts quartos.
Estava content d’aquella decisió i esperava que la seva dona aviat s’acostumaria al canvi d’aires. De vegades feia que se li acabessin els torrons. Aquella mania de queixar-se a totes hores de tot i d’estar permanentment a un pèl de la llàgrima… Hi havia moments que el treia de polleguera, però en general es podia dir que feien una bona parella i que la felicitat no era gasiva amb ells.
A en Tòfol, un home ferreny i acostumat a feines ingrates que entre moltes altres coses havia fet cabotatge descarregant sacs de carbó per tota la costa del Maresme, aquella tartana semblava que li venia petita. Serrant entre les dents un caliquenyo mig apagat, va esperar que tota la gent que havia portat el tren de les nou sortís de l’estació i, en veure que el seu patró no hi era, va fer un txec amb la llengua i un lleu toc a la brida i el matxo en un instant va començar a caminar. Eren les instruccions: si no vinc en el tren de les nou, cap a casa.
Feia una mica de fresca, però el record de l’estiu encara era a l’ambient. Aquell octubre era molt benigne i a la intempèrie encara s’hi estava bé. El mar estava en calma i el trajecte era d’allò més agradable. Però quan ja havia deixat enrere can Manent, un home amb la cara tapada amb un mocador negre va saltar des de les roques que flanquejaven el camí ral. Es va plantar davant del carro fent que en Tòfol tibes de la brida per aturar l’animal. Amb la mà dreta va agafar discretament el fuet per si la cosa anava de mal borràs.
En el precís moment d’aturar el carro va sentir com algú clavava uns cops secs a la lona que cobria la tartana. Era pel cantó de mar, a la dreta, en el lloc precís on el senyor M solia asseure’s. Es va girar i va veure un altre home, també amb la cara tapada, que clavava ganivetades amb una navalla de grans proporcions a la lona amb gran violència. Tot i resistir estoicament unes quantes envestides la lona, al final, es va deixar anar i voleiava empesa per la brisa lleu del vespre.
—Que no veus que no hi ha ningú talòs!
En Tòfol s’havia enfurismat i aixecava el fuet amb aire amenaçador. L’altre noi havia anat on era el de la navalla i els dos desconcertats fitaven amb precaució en Tòfol i en veure que allà no hi havia ningú i per no ficar-se en més problemes, van optar per tocar el dos i cames ajudeu-me es van perdre entre la fosca dels carrerons que donaven al camí ral.
—Brètols, malparits! Veniu aquí si teniu pebrots. Covards!
En Tòfol va tornar a posar en marxa la tartana i se’n va anar cap a la torre ben emprenyat pensant en veu alta.
—Quan se n’assabenti el patró tindrem enrenou… I em tocarà cosir la lona.
II
La Laura Agut Pinyol era un portent de la naturalesa. Quan va arribar a aquest món, l’any 1991, el seu avi, fuster del poble i gran amant de l’òpera, en sentir-la xisclar va sentenciar:
—Aquesta nena està dotada per la música. Si no ho esguerreu, farà carrera.
L’estirabot anava amb dedicatòria a la seva jove, una dona impulsiva, vinguda de Barcelona que, segons la teoria de l’avi, li havia xuclat amb males arts el senderi al seu fill.
Els pares de la Laura ja estaven acostumats a les invectives de l’avi i no li feien ni cas. I no només no van esgarrar res sinó que amb tot l’amor i la dedicació van encarar la carrera artística de la seva filla que va arribar a ser una soprano contrastada quan només tenia vint anys.
Això és perquè la Laura, posseïa veritablement talent per a la música. Ja de molt petita s’estava a la fusteria on l’avi s’havia instal·lat un equip de música força bo i entre ribotades, cops de martell i xerracades s’obrien pas amb precisió fins a les privilegiades oïdes de la Laura, les pàgines més belles i famoses escrites per l’òpera.
I la Laura, amb uns ulls com unes taronges, de vegades fins i tot seguint-les amb un lleu moviment dels llavis, s’empassava aquelles fantàstiques melodies amb un interès sorprenent per un marrec d’aquella edat.
Hi ha persones que neixen amb un do per fer alguna cosa. I la música n’és un bon exemple. Nens molt petits entonen i porten el ritme amb gran naturalitat. D’altres, angelets, amb la mateixa naturalitat fan esborronar amb els seus càntics.
Però el do és un diamant en brut. En molta gent amb gran facilitat per la música i que s’hi acaba dedicant, aquesta facilitat, en lloc de ser un incentiu per millorar i cultivar aquest art, subtil i ple de misteris, és l’excusa perfecta per no fer ni brot i anar tirant sense gaires esforços. I això, naturalment, fa que els progressos siguin escassos: assolit un llindar, arriba l’estancament.
Altres, amb menor facilitat però amb més voluntat per treballar, acaben aconseguint resultats que fins i tot superen aquells que d’entrada estaven més dotats.
I quan conflueixen les dues coses, la facilitat i la capacitat de sacrifici, aleshores es produeixen resultats superlatius. I aquest era el cas de la Laura. I els seus pares ho van tenir clar. L’antiga casa torre del senyor M, ara convertida en escola de música, va ser on la Laura va fer els seus primers passos en aquest món que semblava que esperés amb delit una futura diva com ella.
Va aprendre a llegir música, a provar diferents instruments i, per damunt de tot, a treballar aquell doll de veu que la naturalesa li havia regalat. La senyora Úrsula, des del primer moment, va saber que tenia a les mans una pedra preciosa que només calia polir. I ho va fer amb gran encert. Úrsula Rënkim tenia la mà trencada com a professora de cant. De jove havia fet alguns papers de soprano lírica, però conèixer els recursos del cos humà per dominar la veu l’atreia més que la interpretació.
Amb ella la Laura va posar els fonaments que convertirien el seu instint musical en un mecanisme de precisió capaç d’afrontar el repertori més exigent.
I l’escola de música aviat se li va fer petita. Una beca la va dur fins a una universitat holandesa on va excel·lir en els seus estudis de cant.
I avui, el 10 de setembre de 2013, la Laura, aprofitant unes petites vacances, tornaria a l’antiga casa torre del senyor M on seria rebuda pels seus primers professors i per alguns companys d’estudi d’aquella època. També hi assistiria una representació de l’Ajuntament que de moment encara no havia confirmat qui seria.
A l’escola, l’actual directora, la Cesca Margenat i el cap d’estudis, en Gerard Cisa, havien disposat un acte auster on se li lliuraria un obsequi, de part de l’Ajuntament i de l’Escola de Música, en reconeixement de la seva trajectòria. Ella havia accedit amb gust a fer una breu audició en què interpretaria alguna de les peces del seu repertori. L’acompanyaria al piano el seu amic i company de gires i fatigues, Tijn De Vries, un holandès talentós i abrandat, una mica més gran que ella, amb qui s’entenia d’allò més bé.
Van desestimar fer l’acte a l’auditori. El seu caràcter íntim, en què des del primer moment havien coincidit la Cesca i la Laura, aconsellava fer-lo a la que antigament havia estat la sala principal de la torre, on hi havia un piano de mitja cua que aniria perfecte, i d’aquesta manera l’experiència tindria una proximitat que agradava molt a les dues. Havien convingut que, si ho veien necessari, farien un acte més multitudinari a l’auditori de l’escola, però que no volien perdre l’oportunitat de fer aquest, curt i íntim, restringit a un màxim de deu persones.
La Cesca estimava l’escola. Volia que tot allò que s’hi feia excel·lís i que totes les persones que s’hi relacionaven, professors, alumnes, pares i institucions, estiguessin contentes i satisfetes d’aquesta relació. No sempre era fàcil, però en aquesta ocasió estava convençuda que tot aniria sobre rodes.
Per posar-hi la cirereta, va decidir portar a l’escola una dotzena de copes de cristall que havia comprat en el seu viatge a Praga. De fet, no les feia servir mai, però va trobar que aquella ocasió requeria un petit toc de distinció.
Així que amb l’ajut del Gerard van disposar una tauleta amb unes estovalles blanques, vingudes també del fons d’un armari on reposava el parament més exquisit de ca la Cesca, on al costat d’uns canapès apetitosos encarregats a cal Petit, perfectament alineades, lluïen les dotze copes i un cubell amb glaçons on aniria a parar una ampolla de cava de qualitat.
Tot estava a punt. L’acte era a les sis de la tarda. Mitja hora abans la Laura i en Tijn ja hi eren per escalfar una mica. El que estava previst era que, després de saludar-se i d’una brevíssima presentació, la Laura i en Tijn interpretarien la Dama d’Aragó, un petit fragment del Requiem de Fauré i finalment, una de les especialitats de la Laura, l’Ària de la Reina de la Nit de Mozart.
Tot plegat, vint minutets escassos d’audició i després se li lliuraria l’obsequi, es faria un brindis a la seva salut i s’atacarien els canapès.
Els deu afortunats van arribar puntuals a la cita i la Laura va intercanviar salutacions amb tothom. Agraïa amb sinceritat aquella deferència i va tenir moments molt agradables recordant els seus inicis en aquella bonica torre que, d’ençà que s’havia convertit en escola, regalimava música per tot arreu. Alguns alumnes miraven encuriosits aquella comitiva que es tancava a la sala principal de la primera planta i n’hi havia que es quedaven a la vora de la sala per no perdre’s alguna cosa especial que sospitaven que hi passaria.
La Laura amb el suport experimentat del seu company va iniciar l’audició. Els presents es disposaven a escoltar complaguts les dues primeres peces, però esperaven amb delit l’Ària de Mozart, ja que tots sabien que era de la màxima dificultat i tenir l’oportunitat de sentir-la amb aquella proximitat seria una experiència única.
La dama d’Aragó va servir perquè la Laura col·loqués la veu, perquè en Tijn prengués consciència de les dinàmiques que havia d’utilitzar en aquell petit espai, i als assistents per adonar-se que estaven immersos en una experiència totalment inusual.
Així que va acabar el Rèquiem i després d’una breu pausa dramàtica en Tijn va iniciar el primer compàs de l’ària.
La peça comença amb un piano de l’orquestra que, anant absolutament per feina, al següent compàs fa un esforzando —un forte sobtat— per tornar al volum inicial i donar pas a la veu que entra amb contundència amb una primera melodia de dos compassos. A l’esforzando tots els presents ja estaven dins de l’obra i la Laura va atacar el primer fragment sense fer cap concessió:
Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen,
Tod und Verzweiflung flammet um mich her!
El Tod és un sol blanca per damunt del pentagrama i el flam un si bemoll blanca amb punt un to i mig més amunt.
Si la potència que la Laura va imprimir al primer sol va fer aixecar alguna cella, la del si bemoll va electritzar els presents que, amb tan sols vuit compassos, havien quedat embruixats per la màgia d’aquella música i per la impecable interpretació que en feia la Laura. Fins i tot, una de les copes de cristall, la que estava més a la vora de la paret va ressonar tímidament al primer si bemoll.
Els assistents, postrats davant la reina de la nit sentien, sense entendre-les, les seves increpacions:
La fúria de l’avern bull al meu cor!
La mort i la desesperació em cremen!
En Tijn suplia amb solvència l’orquestra creant un clima intens i dramàtic. I l’ària avançava decidida i a una velocitat considerable cap el fragment que tothom esperava amb delit.
Però la reina de la nit encara havia d’empènyer Pamina cap a l’assassinat de Sarastro:
Fühlt nicht durch dich Sarastro
Todesschmerzen,
So bist du meine Tochter nimmermehr.
Paraules duríssimes cantades amb una deliciosa successió de corxeres descendents lligades de dues en dues precedides d’una contundent amenaça:
Si no fas sentir a Sarastro
el dolor de la mort llavors
ja no seràs mai més la meva filla.
I quan la furiosa reina va haver repetit l’amenaça dues vegades més amb un dibuix melòdic semblant, va emergir amb tota l’esplendor i tota la gràcia el fragment magistral que tothom ha sentit almenys una vegada.
La Laura estava en una forma esplèndida. Va clavar els vuit primers dos amb una senzillesa que semblava que fer-los fos la cosa més normal d’aquest món i va continuar amb un domini espectacular de la seva veu bellíssima: fa fa fa do sol sol sol do / la fa la do fa do re si / do fa la do fa do re si / do…
Aquests dos fas subratllats, en negreta i cursiva no són notes qualsevols. Són d’una extrema dificultat i la seva execució no està a l’abast de tothom. La Laura els va brodar. Donaven a la reina de la nit un encant que traïa el significat de les seves amenaces i la convertia en un esser fantàstic tocat per una gràcia infinita.
Com sagetes minúscules llançades a l’èter, cadascuna d’aquelles notes sobreagudes viatjaven per la petita sala voleiant en totes direccions i, de la mateixa manera que entraven a les oïdes dels assistents, fent les seves delícies, feien vibrar els objectes més fins i delicats. No era estrany que sintonitzessin amb aquells sons perfectament emesos per una gola prodigiosa com la de la Laura.
De manera incomprensible, la reina de la nit continuava proferint amenaces a la seva filla entre aquell meravellós passatge digne de la bondat més celestial.
Acabat el trosset estel·lar de la Laura en Tijn va recollir el testimoni executant amb solvència els sis compassos que introduïen novament les furioses diatribes de la reina de la nit. Brevíssim temps que la Laura va aprofitar per tornar a posar bé el cos i la gargamella i encarar els darrers compassos de l’ària amb l’agror que se li suposava a la diva nocturna:
Verstossen sei auf ewig,
Verlassen sei auf ewig,
Zertrümmert sei’n auf ewig
Alle Bande der Natur…
Ara, treballant dins del pentagrama, amb un registre una mica més lúgubre, la mare irada, no deixava d’amenaçar:
Repudiada siguis per sempre,
abandonada siguis per sempre,
que es destrueixin per sempre
tots els teus vincles amb la naturalesa…
I entremig d’aquests esgarips malèfics es tornava a obrir pas, per damunt de la nit tenebrosa, la llum i la bellesa transparent en la forma d’uns tresets de corxera que trencaven el ritmr de tot el que s’havia sentit fins al moment. I com un petit preludi diàfan s’encaminaven cap a un joc amb l’orquestra, el nostre solvent Tijn, que recordava amb petites variacions les coloratures anteriors.
És la darrera concessió de l’ària a la bellesa que pot arribar a planar pel damunt de la foscor de la nit.
…wenn nicht durch dich!
Sarastro wird erblassen!
Hört, Rachegötter,
Hört der Mutter Schwur!
Les amenaces i els juraments se succeïen a la zona lúgubre del pentagrama:
…si no aconsegueixes
fer empal·lidir Sarastro!
¡Sentiu déus de la fúria!
¡Sentiu el jurament d’una mare!
I la invocació als déus, el Hört amenaçador i brutal repetit tres vegades, mereixia una aturada de la música per preparar el tercer, ara sí un si bemoll que aquesta vegada, amb una durada de dues rodones i mitja, el 10 de setembre de 2013 a les 18:43, va concedir a unes elegantíssimes copes vingudes de Praga, la gràcia d’acompanyar l’esclat de música celestial d’aquella veu abrandada i cristal·lina de la Laura.
III
El 24 d’octubre del 1929, quan Europa, abatuda i sense nord, encara es llepava les ferides d’una guerra que havia estroncat la vida de 17 milions de persones, la borsa de Nova York rebia la primera de les estomacades que acabarien tombant l’economia nord-americana i darrere seu les de tot el planeta.
Si això hagués passat avui en dia, al cap de pocs minuts haguéssim tingut notícia de què passava i podríem haver contemplat, gairebé en directe, aquella gentada commocionada per aquella venda d’accions inèdita i insòlita: tretze milions de transaccions en un dia. Va ser la metxa que va iniciar l’hecatombe.
Però als anys trenta les notícies requerien un temps de maduració. No és que els diaris d’aquí no se’n fessin ressò. Al començament de la crisi, sortien breus i alguns comentaris, però, a la gran majoria de la població, tot allò els sonava a coses del nou món i estaven convençuts que eren massa lluny del mullader per veure-se’n afectats. Tampoc no ajudava que els més saberuts i doctes en economia, repetissin dia sí i dia també que es tractava d’una crisi passatgera al mercat de valors de Wall Street. I, a més a més, com els diaris anaven plens de tot el que passava a l’Exposició Internacional de Barcelona que durant més de vuit mesos va ser una font contínua de notícies i d’esdeveniments, el crac de la borsa quedava sovint en un segon pla malgrat la seva rellevància.
El senyor M, que als seus cinquanta, ja era un gat vell, sabia que en aquest món, i sobretot en el dels quartos, tot està interconnectat i que si petava l’economia dels Estats Units, la seva fàbrica tard o d’hora se’n sentiria. I veia àmpliament confirmats els seus pressentiments a les reunions a què assistia amb altres patrons al Casino Mercantil, a la Llotja de Barcelona, i a altres llocs que freqüentaven les persones com ell. La majoria tenien coll avall que si l’economia nord-americana queia, com tot semblava indicar, la demanda en tots els sectors baixaria en picat i moltes indústries catalanes tindrien problemes.
Malgrat tot, l’onada expansiva del crac del 29, trigaria encara un parell d’anys a arribar amb tota la cruesa a Premià. De moment s’hi vivia una certa calma i les fàbriques anaven tirant.
No és que les persones com el senyor M, industrials amb un cert patrimoni, haguessin acceptat entusiasmats que un militar suspengués el parlament i la constitució, però d’ençà que el dictador Primo de Rivera, conxorxat amb el Borbó, va prendre el poder, i d’això ja feia sis anys, els seus problemes amb els treballadors, especialment amb els més radicalitzats, havien baixat considerablement.
És clar que el preu que va haver de pagar la majoria de la població, aquesta sense indústria ni patrimoni, per aquesta pau social va ser molt alt, en vides, en llibertats i en expectatives.
A Catalunya, l’onada anticatalanista ordida pel dictador i la seva camarilla, havia estat massa pels uns i pels altres. Als conservadors, als qui ja els estava bé la mà dura contra els agitadors i que en un primer moment van aplaudir la seva arribada, ara veien que aquest preu no s’ho valia i que políticament els sortiria el tret per la culata: amb les seves envestides contra les entitats catalanistes, prohibint partits, associacions i institucions com la Mancomunitat, i les seves fatxenderies com la de fer enderrocar les quatre columnes d’en Puig i Cadafalch a Montjuïc per tal d’impedir la projecció de Catalunya a Europa i al món durant l’Exposició Internacional, estava aconseguint radicalitzar la població i fer pujar com l’escuma forces com Estat Català i altres de semblants a l’hora que els conservadors de la Lliga, l’espai polític natural del senyor M, quedessin com uns xitxarel·los.
Tot i la repressió, el dictador tenia els peus de fang i no trigaria a caure. El Borbó hauria d’abdicar per donar pas a la Segona República i el senyor M, entre altres coses a causa de la greu crisi econòmica desfermada a partir del 29, es veuria obligat a tancar, l’any 1931, la seva fàbrica del carrer de l’Esperança.
***
El 10 de setembre de l’any 1933, la senyora M, aliena als esdeveniments crucials que sacsejaven el país a gran velocitat i que marcarien d’una manera que ningú encara podia sospitar el rumb dels anys vinents, va fer allò que més li plaïa: seure al balconet que quedava al costat de l’escalinata de la seva casa-torre en una comodíssima butaca de vímet que tenia uns preciosos coixins estampats amb roses vermelles. D’allà estant veia el mar i, en la llunyania, entre els tarongers, el camí ral i, si es girava a la dreta, podia contemplar el camí de Vilassar observant la gent i les tartanes que hi passaven.
Avui farien un berenar especial. En Tòfol, el seu fidel xofer i company de fatigues amb qui havien estat units molts anys en una relació llarga i cordial, volia presentar-los la Carmeta, una minyona d’Argentona filla d’uns pagesos de tota la vida, vivaç i llesta amb qui el seu fill gran l’Amadeu es volia casar els pròxims mesos.
Gràcies a les gestions del senyor M, l’Amadeu, amb vint-i-pocs anys havia entrat a treballar de jovenet a la Indústria Lonera M, coneguda per tothom com Can Soberano, la fàbrica familiar que rutllava des del 1844. Actualment, hi treballaven més de quatre-centes persones i l’Amadeu, dotat pels números, s’hi desempallegava d’allò més bé fent de comptable al despatx de l’administració de la fàbrica del Masnou, al carrer que aleshores s’anomenava Torrent de Vallmora, entre les columnes del deure i de l’haver, saldos i creus i ratlles. Era un bon Jan i son pare i el senyor M n’estaven molt orgullosos i finalment, després d’unes quantes temptatives, semblava que havia trobat la seva companya perfecta.
Només li quedava preparar la xocolata perquè els melindros ja els havia fet al matí així que encara tenia una estona per gaudir d’aquell solet de setembre que ara, havent dinat, omplia, el balcó. I entre la seva escalfor i la digestió, les parpelles varen cedir.
De bon matí ja tenia el forn encès. Era la primera cosa que sa mare li havia ensenyat: abans de començar a preparar qualsevol pastís, encén el forn i així quan tinguis la preparació llesta, el forn estarà a punt per rebre-la. Va separar els rovells de les clares d’aquells ous esplèndids segrestats del galliner feia vint-i-quatre hores per la pagesa de Can Boter de les Gallines Blanques que els hi havia dut el vespre anterior. Primer va batre els rovells, grocs com el blat que menjaven aquelles llustroses gallines, barrejat amb la meitat del sucre fins que varen quedar com una crema fina coronada de bombolletes. Tot seguit, la va emprendre amb les clares. Un pessic de sal ajudaria a aconseguir el punt de neu i, una vegada aconseguit hi va barrejar, amb compte, l’altra meitat del sucre. I ara venia el moment delicat. Calia barrejar rovells i clares i afegir-hi la farina tamisada amb un sedàs, tenint cura que no es perdés tot l’aire que s’havia aconseguit incorporar a la preparació amb la intensa batuda. Calia fer-ho de dalt a baix i evitant el moviment de barrejar ràpidament que era una temptació continua.
Quan va tenir la mescla òptima, amb una cullera va anar dipositant tires damunt una llauna prèviament engreixada i empolsada amb sèmola per evitar que els delicats melindros quedessin enganxats a la llauna.
Trets del forn, i empolsats amb sucre, feien una pinta excel·lent.
El renec d’un carreter, ordenant al matxo alguna maniobra peregrina, va estroncar la migdiada. La senyora M. va enfilar cap a la cuina i, en el temps que van trigar a desfer-se unes quantes preses de xocolata a la pedra en l’ansat que contenia una barreja secreta d’aigua, llet, canyella i alguna altra espècie que ningú, tret d’ella i la seva mare sabien, va tenir a punt una xocolata que va perfumar, des de la cuina, tota la casa.
Havia disposat, a la sala principal, amb l’Hortènsia, la minyona que l’havia acompanyada els darrers anys en el seu quefer diari a la casa i en la criança de la seva copiosa descendència, una tauleta amb unes tasses de porcellana fina i elegant que s’havien fet portar de Llemotges. En un parell de plates que combinaven força bé amb les tassetes s’hi estaven els melindros.
I, a banda, unes copetes Riedel d’un conjunt que un client austríac li havia regalat un Nadal al senyor M. Li havia explicat que aquests fabricants ja al segle XVI van dissenyar copes pensant en el licor que havien de contenir, el que per l’època sembla que era una innovació absoluta. La senyora M va triar unes de petites que li varen semblar apropiades pel moscatell i la ratafia que pensava servir després de la xocolata. Eren d’un cristall lluent i primíssim fetes, com totes les d’aquest fabricant, a base de cristall de Bohèmia.
La taula parada amb els melindros ensucrats i la xocolata fumejant pel petit broc de la tetera que feia joc amb la resta tenia un aspecte immillorable.
A tres quarts de sis el futur matrimoni acompanyat per en Tòfol i la seva dona, la Francesca, enfilaven l’escalinata al cap de la qual, la senyora i el senyor M amb un posat relaxat i agradable els esperaven. Varen passar a la sala i entre converses i rialles van endrapar amb delit tots els melindros i tota la xocolata i es disposaven a servir-se quatre dits de ratafia i de moscatell.
Abans que servissin els licors, va succeir un fenomen totalment inexplicable pels reunits en aquella sala, tips de melindros i de xocolata.
S’ha de tenir present que aleshores eren molt pocs els que estaven al cas de les recents teories sobre l’evolució de l’univers i sobre la naturalesa del temps, i la cosmologia no era més que una ciència incipient que havia nascut feia una dotzena d’anys. N’havien de passar encara molts més perquè les idees d’aquell jove físic aleshores desconegut, nascut el 1879, que va guanyar el Premi Nobel de Física el mateix any que el senyor i la senyora M es van traslladar a la seva nova casa de Premià, fossin del domini públic i que qui més qui menys, per més que no ho pogués veure amb els seus propis ulls, conegués l’existència dels plecs en el temps.
A les 18:43 en punt, els presents van sentir un imperceptible brunzit a les orelles i van veure astorats com les finíssimes copes de cristall de Bohèmia, esclataven en desenes de trossets.
Per sort els melindros i la xocolata ja se’ls havien menjat.
Els fets narrats són totalment inventats. La figura del senyor M està inspirada en la del fabricant de Premià de Mar Pere Maristany i Pons, que va ser el besavi de la Marina companya d’escola i de fatigues de la Laia, la meva filla. L’atemptat que va patir està narrat a La veu de Catalunya del dia 8 d’octubre de 1920. La casa-torre, com l’anomenen en aquesta crònica periodística, actualment és la seu de l’Escola de Música de Premià de Mar.