I
L’any 1960 ja en feia vint que una guerra cruel i devastadora havia delmat tots els confins de la pell de brau. A base de temps, però, les crueses de la postguerra immediata i de l’autarquia que la va seguir, començaven a estovar-se i entre la grisor i la miopia imperants es començaven a albirar algunes escletxes de llum que s’obrien pas a la velocitat dels sis-cents, dels pegasos i d’altres enginys de l’automoció que es feien veure cada vegada més per camins i carreteres.
Els seixanta lliscaven damunt les llambordes del camí ral a Premià. Aquest antic camí ja era transitat en el temps de l’Imperi Romà i quan aquest es va ensorrar, com les altres calçades que formaven part de la primera xarxa viària de la península, va caure en l’abandó. Bo i abandonades, les calçades romanes van ser l’únic sistema de comunicació peninsular durant els deu segles següents.
Però en tot aquell temps transitar-hi era perillós. Fins ben entrat el segle XVII el seu ús no es va generalitzar. Per aquella època a can Manent, una de les masies més antigues de Premià, de cara a mar, encarada a llevant, s’hi aturaven les diligències que feien el trajecte Barcelona – Perpinyà per canviar els cavalls i permetre que el passatge mengés i reposés una estona. Aquest camí ral, per la Jonquera, juntament amb el d’Irun, eren les dues sortides naturals cap a França flanquejant els Pirineus pels seus extrems mediterrani i atlàntic.
Més endavant el Borbó de torn, a finals del XVIII, no sabem si perquè es va assabentar que son pare, d’infausta memòria per aquests verals, va trigar a fer el trajecte entre Madrid i Barcelona els mateixos vint-i-tres dies que va trigar Juli Cèsar a fer el que separava Roma de Montilla, a Còrdova, va veure clar que calia establir una xarxa permanent de camins que es va materialitzar, el juny de 1761, en la promulgació del Reial Decret que pretenia «hacer caminos rectos y sólidos en España, que faciliten el comercio de unas provincias a otras, dando principio por los de Andalucía, Catalunya, Galicia y Valencia».
I així, el nostre camí ral, el camí de França, va formar part de la centrípeta xarxa radial de sis camins, als quatre inicials s’hi varen afegir el d’Irun i el de Badajoz, que connectaven el quilòmetre zero de la madrilenya Puerta del Sol amb la resta del món.
Durant la República, d’aquestes carreteres en deien de primer ordre, però el dictador devia trobar d’allò més apropiat anomenar-les nacionals, de manera que la secular calçada romana transmutada en camí ral va viure una nova identitat com a Nacional II. En tots els mollons del seu recorregut la seva radialitat es materialitzava en els números romans i, en números àrabs, hi constava la distància a la que el punt assenyalat es trobava del melic de l’Espanya franquista.
Del camí ral estant, amb can Manent a l’esquena, el mar s’oferia a la vista amb tota la seva esplendor. Girant una mica el cap, orientant la vista al sud-oest, es veia Barcelona. La silueta del castell de Montjuïc es dibuixava al fons i orientant-se cap a l’interior es veia amb claredat el cim de la muntanya del Tibidabo i, forçant la vista si el dia era clar, s’hi podia veure, coronant la basílica, la descomunal estàtua del Sagrat Cor, acabada de col·locar, encara no feia un any, al capdamunt de la cúpula.
A l’any seixanta-dos, les voreres del camí ral, especialment la del cantó de muntanya, eren amples i generoses. Fins llavors la circulació, encara escassa, no demanava gaire espai i el camí s’orientava a les necessitats dels vianants que podien gaudir de les terrasses que hi muntaven els bars i dels bancs per seure, flanquejats per parterres plens de plantes i de flors.
Tocant al camí, al mateix lloc on feia un munt d’anys s’aturaven les diligències que venien de Perpinyà, s’hi havia construït la Font del Cargol. Un vailet a la gropa d’un cargol gegant coronava un piló de maons vistos vermells. A poca alçada, de cara a la vorera, com per facilitar l’abeuratge als més menuts, hi havia l’aixeta i el bací. A banda i banda, adossats a la font, arran de terra, s’hi emplaçaven dos minúsculs estanys amb un contorn de fantasies geomètriques plens de nenúfars entre els quals els nens solien buscar, amb diversa fortuna, uns peixets vermells que hi sobrevivien. Les dues petites peixeres s’alimentaven de l’aigua que rajava d’unes gàrgoles que simulaven la cara d’un lleó. A la part del darrere també hi havia una jardinera on vivien un bon tou de plantes. El conjunt feia l’aspecte d’un petit oasi en mig de l’ampla vorera. Era una construcció senzilla de totxos i formigó. El vailet, d’un blanc de guix immaculat, amb expressió innocent i juganera, nu i amb les mans arrapades a la closca de la seva muntura, cavalcava un cargol impassible de formigó gris. Com si en vinguessin, donaven l’esquena al mar i cavalcaven immòbils cap al poble, cap a les muntanyes.
Aquells anys s’endugueren moltes coses. Tantes com les que van portar. A la fi el règim, incapaç de fer realitat el seu somni autàrquic i escleròtic, va haver d’obrir-se a l’exterior i impulsar el desenvolupament de la indústria pesada i d’una nova indústria que arribaria per no marxar. Com el vailet de la font, el turisme naixia petit i escanyolit. Però en lloc de muntar un cargol, cavalcava damunt d’un potent esportiu que circulava a tota velocitat. Milers de persones de totes les condicions socials, que començaven a sortir del malson de la II Guerra Mundial, volien sol i platja. I d’això, aquí n’hi havia per donar i per vendre.
I és clar. El camí ral, com tants altres camins del litoral, necessitaven eixamplar-se per donar cabuda a un trànsit que s’incrementava dia a dia. I així, cap a mitjan dècada, van fer obres a la nacional. I les obres, a banda de l’amplada de les voreres, les terrasses i les jardineres es varen endur el vailet i el cargol al gran magatzem dels records. Ningú va tornar a veure mai més aquella font.
Però l’ardit genet, tot i ser jove i tendre, havia ordit un pla per sobreviure. Els joves lletraferits de la zona, que aleshores no sabien que ho eren perquè tenien pocs anys, quan jugaven amb els peixets, bevien a raig, s’esquitxaven els uns als altres, es refrescaven tornant de la platja o, simplement s’hi asseien al voltant per xerrar o fer les ximpleries que fan els nois i les noies d’aquesta edat, a més d’això, estaven bastint un vincle de gran potència amb aquells dos personatges de formigó i el seu esllanguit ecosistema vegetal i animal.
Quan les obres de la nacional es van endur les voreres i la font, un sentiment de pèrdua va ferir el cor d’aquells futurs escriptors. Molts ciutadans també van posar el crit al cel durant un temps, però, es van dir els uns altres quan van constatar que ja no hi havia res a fer: tot plegat és a fi de bé i és el preu que cal pagar per gaudir del progrés.
I així quan aquells joves escriptors al cap d’uns anys van formar un grup per promoure la literatura, la poesia i la cultura en general, el nom que varen triar va ser el de la Font del Cargol. El vailet cavalcava de nou, aquest cop apaivagant una altra mena de set. Ara, del seu broc no n’eixia aigua fresca i clara. Hi brollaven lletres i paraules que construïen versos i relats que farien les delícies dels assedegats lectors que les acabarien bevent.
L’any 2000, en record d’aquests fets, el vailet i el cargol, ara amb un vestit de bronze a prova de vàndals, havent vençut l’oblit a què els volien condemnar, cavalcaven una altra vegada a la Plaça Nova, la seva nova ubicació.
I diuen, encara que és millor no fer massa cas d’aquests rumors, que no és només aigua el que brolla de la font…
II
En Damià era sec com un bacallà i tibat com una mala cosa. La paraula que el definia amb més precisió era: no. Escarit i contundent. No a tot. No hi ha perquès ni explicacions. No és no i prou.
A la seva parada del mercat, i per tal d’evitar que la gent passés de llarg si desbridava els seus instints, dulcificava tot el que podia la seva esquerpa brevetat natural i la seva tendència a considerar que el món sencer ordia una conxorxa planetària per evitar la seva felicitat.
I no era tan difícil fer-lo feliç! Només calia que tothom combregués a ulls clucs amb les seves idees, el seu humor i les seves ocurrències que dit de passada, acostumaven a ser força peregrines.
Per evitar tant com fos possible el contacte directe amb la clientela, que al capdavall era qui omplia la seva butxaca i li permetia viure amb una certa comoditat, havien convingut amb el seu empleat, que seria aquest, en Marià, qui estaria de cara al públic, mentre que ell, preferentment, es mantindria en un segon pla tallant les peces i preparant les comandes.
Estava lligat a la seva parada per un munt d’anys d’història. Ja l’havien duta els seus avis, de manera que la família portava un parell de generacions proveint de carn de primera qualitat als parroquians que freqüentaven el mercat. Tothom el coneixia i li servaven prou fidelitat perquè els números arribessin a fi de mes sense envermellir i sovint amb un escreix considerable. No era cosa doncs de turmentar clients i clientes amb els improperis que se li acudien constantment.
En Marià era l’altra cara de la moneda. Ben plantat, educat, simpàtic. Sempre tenia una paraula agradable per dir. Amb una memòria prodigiosa pels petits detalls, se’n recordava dels fills d’una, dels pares d’una altra, de si la germana d’un s’havia trencat el maluc, però ara ja tornava a caminar i feia més bona cara, de si un era del Barça, l’altre de l’Espanyol i de si al de més enllà li agradaven les curses de motos però les de cotxes no…
A la majoria de les persones els agrada que se’n recordin d’elles. Que els preguntin com estan i com els va. I quan van a comprar, a dinar o a fer un cafè, si hi ha algun vincle amb la persona que els atén, si el que han comprat, menjat o begut els ha satisfet, aquesta satisfacció es multiplica per un índex que segur que algun institut de màrqueting ha calculat.
El món del comerç i dels serveis és ple d’humanitat i aquests petits detalls tenen una importància cabdal perquè són una de les formes de socialització més immediates. I la majoria de les persones necessiten tant la xerradeta com els aliments que compren mentre la fan.
I, com cada any, va arribar la diada de Sant Jordi. Amb prou feines clarejava quan en Damià va travessar el portal. Es va dir a si mateix: serà un dijous assolellat.
El dia anterior, abans de plegar, va anar a la bacallaneria i va comprar unes anxoves en salmorra. Des del matí les veia: lluents per l’oli, carnoses i molsudes, amb un polsim de pebre negre pel damunt, reposant damunt d’una generosa llesca de pa de pagès sucada amb un d’aquells tomàquets de penjar de la parada de la pagesa que suquen de debò. I al costat una copeta de vi. Garnatxa negra hi aniria bé.
Així que va arribar a casa, les va posar en remull una bona estona perquè perdessin la fortor. Amb compte, sota l’aixeta les va netejar fins a treure tot el que hi era sobrer i, amb molta cura per evitar trencar-les, els hi va treure l’espina. Quedaven així, per una banda, els filets, nets i impecables i per l’altra, les espines ben netes. Volia donar-se el gust d’acompanyar la llesca amb aquell aperitiu ancestral que consisteix a enfarinar i fregir l’espina fins que quedi cruixent anant, però, amb compte de no cremar-les. Si trobeu el punt de foc ideal, obtindreu una delicadesa de gurmets.
El sopar va ser tal com l’havia imaginat. Li agradava visualitzar un plat i anar-lo elaborant fins a arribar a tenir al davant la imatge inicial que se li havia acudit, que havia vist en alguna revista o en un programa de televisió d’aquests que ara fan a totes hores.
En Damià vivia arran de mar i per anar cada dia al Mercat de Sant Joan, enfilava amunt pel carrer de la Plaça. Havia dormit com una soca, però en llevar-se encara sentia a la boca la salabror de les anxoves. En va recordar amb plaer el gust i la textura mentre revivia les primeres queixalades del sopar. Tenia set.
Quan era a l’altura de la Font del Cargol s’hi va acostar i atansant-s’hi va fer una glopada llarga de l’aigua que hi brollava. Era tan fresca, a aquella hora del matí, que li va semblar una delícia. Es va endur definitivament el record de les anxoves i li va obrir les pupil·les de tal manera que el va envair una sensació estranya. Era agradable i, alhora que li produïa un benestar general, també sentia un lleugeríssim pessigolleig a les cames i a les mans.
Va accelerar el pas per no topar-se amb els primers venedors de roses que ja estaven prenent posicions al carrer i, entrant al mercat per la porta reservada als professionals, s’encaminà cap a la seva parada.
En Marià ja hi era. Els dijous a primera hora, amb puntualitat britànica, la senyora Ramona vindria a buscar la seva comanda de llata tallada finíssima per fer fricandó. I volia tenir-ho preparat per no fer-la esperar.
Va veure venir en Damià que es va plantar davant seu, com si fos un client, mirant com tallava amb precisió quirúrgica aquell tros rosat de carn de vedella.
En la primera llambregada que va fer en Marià, ràpida i breu, per no perdre l’atenció en el que feia, va veure en els ulls d’en Damià un espurneig poc habitual. Sense perdre de vista el ganivet, esmolat i lluent, el va saludar.
—Bona diada!
—He mort un paradís. Dogall de sofre
i al fons del sac un oripell marcit.
No al cadenat que armaguardava el cofre!
Primer plomall de llum. Després neguit.
En Marià de poc no s’escapça una falange. Va aturar en sec el ganivet i amb uns ulls com unes taronges, palplantat, va escoltar la que, segur, havia estat la frase més llarga que mai li havia sentit dir.
—Ostres… què…què… vols dir?
—Trec vells parracs. Sobre el silenci gofra
la nostra veu aiguabarreig de crit.
Mai tant se val. Un ull de monstre llofra
basarda o jonc a l’úter de la nit.
En Damià ho recitava amb veu clara i potent, posant-hi una entonació tan natural que semblava que allò no es pogués dir d’una altra manera. Feia bo d’escoltar. La Francisca dels pollastres, també escoltava embadalida aquelles paraules, moltes de les quals no sabia ben bé que significaven, però que quedaven d’allò més bé. Fins i tot una lleu esgarrifança li va recórrer l’espinada quan va sentir allò de l’úter de la nit.
En Damià seguia. Tenia un aspecte diferent. Se’l veia comunicador, amb ganes de dir paraules amb ritme i rima. Amb ganes d’explicar coses.
—Fem llarg camí de nou sobre l’albada
i occim sinistres mots d’escorxador.
Cabdella pensaments l’hora escapçada.
Un cop de mar malmet el vell timó
mes veu Teseu ull clar de foradada
i nova nau retalla l’horitzó.
Uns quants paradistes s’hi havien acostat i així que va pronunciar l’horitzó, es van posar a picar de mans. Amb suavitat primer i de mica en mica —quan varen tenir la certesa que l’inesperat rapsode no sortiria amb un dels seus estirabots— amb tota la contundència de qui ha quedat satisfet amb el que ha sentit.
Però no. En Damià estava tan astorat com la resta. No donava crèdit al que li havia passat. Estava sorprès i una mica espantat. No tant del fet que hagués estat capaç de recitar aquell sonet que no tenia ni la més remota idea de com s’havia incrustat al seu cervell sinó del fet que de la seva boca poguessin sortir paraules boniques.
El va envair una mena de vertigen, com si de sobte comprovés que era possible veure, i viure, el món d’una altra manera de com el veia ell habitualment. I, el més fort, que protagonitzant aquesta mena de capítol rodejat d’una inusitada bonhomia —els companys del mercat semblaven alleugerits, com si haguessin descobert un nou Damià i el miraven amb cara de felicitat— no el fes sentir immensament ridícul.
Fent una rialla que, tot sigui dit, li va quedar una mica artificial, ja que els músculs de la cara que se n’ocupen feia anys que no es movien, es va retirar cap al darrere de la parada i durant una bona estona va estar cavil·lant assegut a la cadira de vímet que hi tenien.
Els que sovintegen el mercat diuen que d’ençà d’aquell Sant Jordi en Damià va incrementar les vendes d’una manera considerable. I ningú dubta que, des del moment en què va decidir posar-se a primera línia de la parada, despatxant el seu gènere sense regatejar a ningú una xerrameca franca i amable, les persones que hi compren s’hi troben molt més a gust.
El poema que recita en Damià imbuït per la sorprenent libació literària és de Valerià Pujol i és de l’obra Doble Fons (1977). Jo l’he trobat al llibre Primera Antologia de Poetes del Maresme, editat per Edicions Robrenyo el 1979.