Són tres quarts de deu. Avui tot va com un joc d’ous. A quarts de nou, la cafetera ha dit prou entre esquitxades. Tot seguit, la torradora, que algú havia deixat al màxim, ha calcinat la darrera llesca que quedava i, per acabar-ho d’adobar, quan la Carla s’ha dit, intentant insuflar-se ànims, ja esmorzaré al bar que hi ha al costat de la biblioteca, el cotxe s’ha negat a posar-se en marxa. El taxi ha trigat una eternitat. Per fi, ha arribat un home amable i xerraire. Arrepapada al seient del darrere, ha assentit a tot sense saber ben bé de què parlava aquell xofer entusiasta i sol·lícit que no callava. Observant, entre cops de cap, el tragí matiner de la ciutat posant-se en marxa, s’ha acomiadat mentalment de l’esmorzar. I un pensament funest li ha rosegat el poc ànim que li quedava. Merda. Aquest bolo em costarà calés. Veient l’espessor del trànsit, ha enviat un missatge a la directora de la biblioteca. Ja arribo. Arriba no! Merda de corrector. Que ja arribo, cony!
Ja hi és. Repassa mentalment els dos contes que explicarà. Són nens de sis i set anys. Sap que els ha d’embruixar d’alguna manera al començament. Si ho aconsegueix, la sessió fluirà i s’ho passaran bé, ella, els marrecs i els mestres i acompanyants. Si no els enganxa de bon començament, allò serà com remar riu amunt. Aquesta possibilitat li fa una mandra sideral i es conjura per carregar-se de positivisme i arrencar amb bon peu. Hi té traça i molta experiència. Però mai se sap. La directora li diu que no pateixi que l’autocar s’endarrerirà encara una estona. Ho té tot a punt, la maleta, el faristol, la guitarra. En un extrem de la sala on actuarà hi ha una butaca. Sembla còmode. S’hi asseu. Els ulls ho confirmen i quan està a punt d’abocar-se com un farcell als llimbs de la inconsciència, el telèfon comença a vibrar histèricament. Un missatge de la presidenta de l’Associació de Contistes. «Ja som vuit a qui ens revisen la liquidació de renda. Van per nosaltres». Segueix una carota d’angoixa. Unes quantes. Només em falta això, pensa la Carla. Em van tornar vuitanta euros i encara me’ls reclamaran. S’arrepapa a la butaca. La gana que li corseca la boca de l’estómac llança un senyal equívoc i un badall monumental travessa la Carla de dalt a baix.
Don Salustiano Sáenz de la Bellacasa obre amb parsimònia la porta del seu despatx. És a la setena planta de l’edifici, funcional, modern i ple de vidres situat al número setze del carrer de Santa Maria Magdalena, a la capital del regne. Obre la porta i clava la mirada en el rellotge digital de la seva taula de caoba. En una fracció de segon, lluca el seu canell en el precís moment en què la busca blava del seu Montblanc Heritage arriba a les XII. Perfecte. Les nou en punt. La busca i el dígit han coincidit. Ho pressuposa, clar, perquè per corroborar-ho com déu mana hauria de ser un camaleó que pot dirigir els ulls en diferents direccions. Ja li agradaria! Malgrat no ser un camaleó, sent un gran plaer. Li sembla estrafolari gaudir amb aquestes coses. Ho reconeix. No ho troba del tot normal. No entén per què viu aquests sentiments. La seva dona, la senyora Purificación Beatriz de la Maza, el burxa fotent-se’n, quan ell, en algun moment de sinceritat, intenta explicar-li els seus plaers solitaris relacionats amb l’exactitud, la puntualitat o la punteria. Avança travessant l’espessa estora —persa, teixida a mà, amb motius florals— fins a situar-se a la seva butaca. Si fos per ell, posaria la taula de cara als vidres i gaudiria de la bonica vista del bosquet que hi ha a tocar de l’ambaixada de Bulgària.
Però el ministre i el secretari general li han fet algun comentari sobre aquesta idea. «Has d’estar de cara a les persones que ens venen a veure. No és adequat que obrin la porta i et vegin el clatell… Estem per servir els contribuents. Al capdavall, són ells qui paguen la festa». Quines idees! Pensa. De quina festa parlen aquests carallots? Sort que el Departament d’Informàtica Tributària està a les seves mans. Ungit d’humilitat creu que aquest fet li permet impartir justícia. I la mà no li tremola quan està obligat a fer-ho. Fa generacions que els Sáenz de la Bellacasa formen part de l’administració del país. N’han viscut de tots colors. I estan acostumats a contribuir a fer que el país segueixi dins els principis fonamentals que veneren la seva família i el destacat —i selecte— grup de grandíssimes persones al qual pertany. I sort en té el país. Pensa. Ho creu amb fermesa.
Mira el rellotge. Encara té mitja hora abans no comencin a emprenyar-lo amb les nicieses habituals. Encén l’ordinador. Li apareix un flash amb les notícies d’última hora. «El país a la deriva. Puigdemont elegido presidente de la Generalidad. Se reúne un gabinete de crisis con la asistencia de todas las fuerzas políticas, a excepción de los partidos separatistas que no han sido convocados.» Serra les dents. Això no pot ser, pensa. Activa el seu assistent. Hi escriu una ordre. Sap que en l’instant en què premi la tecla enter, milers i milers de notificacions electròniques sortiran de l’ordinador central i els avisos inundaran els mòbils i els correus electrònics de milers i milers de contribuents. Ha parametritzat l’ordre sense tenir-ne cap dubte: «Nordeste. Profesionales, Empresarios y Artistas.» Encara li ressonen al cap les burles de la companyia de teatre a la que va haver d’assistir per un protocol tronat que cada vegada li toca més la pebrotera. Reia tothom menys ell. Repassant el programa de mà va constatar que tots eren catalans. Perfecte! Cap problema. Per això hi som.
Fa un bot. Carla, Carla! La directora de la biblioteca li xiuxiueja a l’oïda. Ja són aquí! Li costa treure’s del cap la imatge d’aquell home, vestit de forma impecable, amb el cap ple de gomina prement amb passió malaltissa l’enter del seu poderós ordinador. Quines idees em venen al cap! S’espanta de la seva imaginació. Se sorprèn. Un malson. A poc a poc es tranquil·litza. Pensa a tota pastilla. Vivim en democràcia i no hi ha ningú que pugui tenir a la seva mà el poder de dirigir la inspecció tributària cap a un col·lectiu determinat. Això seria prevaricar. Segur que no pot ser. Tenim una de les democràcies més madures del món. Ho atribueix a no esmorzar. Té conseqüències. Tranquil·la, es diu per relaxar-se. Tot això és impossible.
Són tots allà. Formen una massa acolorida i sorollosa. Surt a escena. Un brevíssim instant, l’atenció d’aquell bé de déu de criatures, es concentra en ella. És el moment. L’ha d’aprofitar.
—Temps era temps, quan els ocells tenien dents i els elefants volaven…
De moment, la cosa rutlla.