El vailet va córrer com un esperitat a complir les ordres del nostramo. Era un grumet decidit i espavilat i sabia que una ordre directa com aquella s’havia de complir a l’instant. Va enfilar la passarel·la i, en un tres i no res, va ser a les oficines del davant on l’amo i senyor de tot aquell petit exèrcit de comerciants esperava noves de la travessia.
Va travessar la porta i allà l’esperava aquell homenot que imposava més temor que respecte i que, amb una simple mirada, li va fer entendre que l’escoltava.
—Senyor, el carregament ha arribat sense novetats.
—Molt bé grumet. Vine cap aquí.
Amb una barreja de por i curiositat s’hi va acostar. Aquell home, d’un cistell que tenia al costat, va agafar un verat gros i lluent i, embolicant-lo amb un tros de diari que va agafar d’una pila que hi havia damunt la taula, li va atansar.
—Té! Perquè facis un bon esmorzar.
El grumet va agrair a la fortuna que les noves que portava fossin bones i interiorment va pensar què li hauria passat si la travessia no s’hagués coronat amb èxit. Però de seguida va rebutjar els pensaments negatius i es va rendir a la felicitat momentània: eren a port i davant seu s’obria la perspectiva d’un suculent esmorzar.
L’home, des de la talaia que li proporcionava els seus quasi dos metres d’alçada, es va acaronar la barba meticulosament mentre veia com aquell vailet marxava content i satisfet amb la recompensa alimentària.
Ja tenia a punt per vendre un nou carregament!
Li costava fer mentalment la multiplicació per saber quan representava en florins aquell celler curull de cebes de tulipa, però en qualsevol cas sabia que n’eren molts. Feia no gaire per quaranta bulbs, això sí de la màxima qualitat, se’n van pagar 100.000 florins. Quina animalada! Ell, al nostramo, que és qui cobra més de tots, li pagava 450 florins l’any!
Així les coses, doncs, aquell carregament transportat amb penes i treballs des de les terres llunyanes per on ell i els seus ancestres havien navegat durant lustres, estava a punt d’incrementar ostensiblement els seus possibles.
Corria el 1635 i ja feia més de déu anys que els bulbs de tulipa es pagaven a uns preus, a parer seu, insensats. Ell, que de natural era una mica rudimentari, no trobava una explicació massa lògica a aquella passió per les flors. Eren boniques i elegants. En especial aquelles que en deien Semper Augustus que tant agradaven a les dames i als homes refinats de ciutat per la puresa del seu color blanc i pel color carmesí intens que es trencava en uns dibuixos que feien pensar en delicades flames. Però d’això a vendre’s la casa, el taller, els animals, com feien un munt de gent entre els quals es comptaven familiars i coneguts, per tenir diners i comprar bulbs, hi anava un bon tros.
Però quan els dubtes l’assaltaven, una altra lògica abassegadora s’imposava: els florins que queien bitllo-bitllo a canvi dels bulbs els esvaïen ràpidament.
A través de la porta de l’Oficina centenària contemplava la proa del vaixell familiar. Pensava si comprar-ne un altre. Amb la moda aquesta dels bulbs s’estava fent la barba d’or. I és que la gent no els comprava per plantar-los i gaudir amb la seva contemplació o guarnir els voltants de la casa, el balcó o els camps. Els comprava per tornar-los a vendre!
Per més que hi donava voltes sempre hi havia alguna cosa que grinyolava. Per contra, pel seu sogre, home avesat als misteris dels mercats, no als que ell coneixia perfectament i que consistien a traginar mercaderies d’un lloc a l’altre, sinó als que permetien, com deia ell, aprofitar les oportunitats, la qüestió era meridianament clara. N’era molt d’aprofitar les oportunitats el sogre.
No perdia l’ocasió de repetir-li la cantarella que ja se sabia de memòria: has d’estar atent als senyals. Els mercats són com organismes vius. Ens parlen, ens diuen coses. Si som capaços d’entendre’ls… i llavors feia aquell gest de fregar el dit gros amb el polze i… cap a la butxaca.
La veritat és que tot i que no podia negar que la dèria de les tulipes li anava de primera, els dubtes persistien i es feien més consistents a mesura que la dèria es generalitzava. Perquè ja no era una qüestió de la gent de negocis o de les famílies acabalades com solia passar normalment amb les oportunitats que deia el sogre, és que el país sencer s’havia ficat en aquell desbarri. Uns veïns del nostramo, uns pagesos benestants que treballaven la terra dels seus avantpassats, se les van vendre totes i amb el que van treure van comprar un magatzem ple de bulbs. Assessorats per un conegut del sogre, un d’aquests experts amb un nas privilegiat per ensumar les oportunitats, van esperar el moment oportú per vendre i van fer el negoci del segle. Per ells, és clar! Ara passegen pel centre d’Amsterdam, on s’han comprat un palauet, vestits com si fossin membres de la cort, admirats per tothom per la seva audàcia i no hi ha festa a la ciutat que no els vulgui com a convidats.
Però el més bo, o el més preocupant, és que els altres veïns, i els veïns dels veïns i els coneguts i familiars dels veïns han començat a pensar que són uns beneïts, que si volen ser algú en aquesta vida ja saben quin camí és el que han de fer i els falta temps per aconseguir diners i començar a especular amb les cebes del diantre.
Ocupat en aquestes cabòries va sortir a prendre una mica l’aire pel moll. Volia comprovar que tot estava en ordre al vaixell abans no vinguessin a endur-se el carregament.
S’atansà al vaixell i una agradable olor de sofregit l’envaí. Li agradava d’allò més menjar i aquella flaire li va obrir de bat a bat les pupil·les. De sobte, però, va sentir barrejada en l’aroma de ceba sofregida la sentor lleugerament metàl·lica i una mica embafadora del peix blau. Pel cap li van passar a tota velocitat el cistell ple de verats i el feliç grumet afamat.
No serà capaç! Maleït grumet de la punyeta! I en dues gambades es va plantar davant l’ull de bou que feia de respirador al celler i, en entrellucar el grumet que feia la becaina i als peus del qual jeien com florins sense valor les pells d’unes quantes cebes de Semper Augustus, les seves pitjors sospites van esdevenir pèrdues consolidades per obra i gràcia d’un humil però suculent esmorzar.