En Llàtzer era un bon noi. Fregava la quarantena i era llest, llegit i viu i, això sí, molt supersticiós. Els anys ens havien ajudat a bastir entre nosaltres una relació sòlida i agradable que anava molt més enllà del bon veïnatge. Vivia sol, i per això, suposo, agraïa aquelles estones de fer-la petar en entrar i sortir o a través del filat que feia de separació entre les dues cases. De mica en mica, a base de temps, aquelles converses escadusseres havien esdevingut trobades de llargada incerta a casa seva o a casa meva en les que fèiem uns cafès i xerràvem sense parar.
Aquell matí el sol tardoral ho inundava tot. Era un goig seure una estona al jardí, amb el cafè matinal calent entre les mans, banyat per aquell sol esplèndid. Vaig veure en Llàtzer que sortia escopetejat:
—Bon dia! Me’n vaig a la biblioteca. Fins després!
—Adéu, adéu…
Tenia al davant un dia relaxat: acabar d’esmorzar i submergir-me en aquest modern ritual del tele treball. Per mi és una sort poder treballar des de casa. Hi ha gent que diu que no ho podria fer, que la casa li cau al damunt, que engega la tele i es posa a mirar sèries, que no es pot concentrar… Jo faig com si anés a la feina, però el trajecte dura 4 segons, tinc la cafetera a tocar i, si molt m’apures, puc tenir un estofat coent-se a foc baix mentre quadro el deure i l’haver o contesto un requeriment d’aquesta hisenda que diuen que som tots.
El finestral que veig si alço els ulls del monitor em permet saber el temps que fa i estar al cas de les evolucions del petit ecosistema que constitueix el jardinet que rodeja la casa.
Encara no m’havia posat a la feina quan vaig veure en Llàtzer que tornava corrents. Estava alterat, havia perdut el color de la cara i semblava que fugís del pitjor dels mals. Furgava la butxaca buscant la clau per entrar ràpidament a casa seva. M’hi vaig acostar.
—L’he vista, l’he vista!
—Llàtzer! Què et passa? Què has vist?
—La Mort he vist la mort.
—Apa aquí! Què dius!
—Era allà. Ho sé. No va amb una dalla, però tinc claríssim que era ella. M’havia assegut a l’ordinador i de cop he alçat la vista del monitor i era allà, a la taula del davant, remenant uns llibres. M’he espantat! Encara em tremola la mà… M’ha mirat i ha fet una ganyota estranyíssima. No m’ho he pensat ni un segon. He plegat els trastos i he tornat corrents.
—Vols dir que no exageres…?
—I tant que no! Marxo. Ara truco a mon germà, que treballa a l’aeroport, que m’agafi un vol tan lluny com pugui i me n’hi vaig. I tant si me n’hi vaig! Vinga… ja ens veurem!
—Adéu, adéu! Ja em diràs on has anat… Bon viatge!
Dit i fet. En cosa de deu minuts el vaig veure sortir a tota castanya amb el cotxe cap a l’aeroport.
Déu n’hi do! Com podia ser tant capsigrany… Marxar així, corrents, qui sap a on fugint d’un espectre. No m’ho podia creure. En Llàtzer era supersticiós i estava carregat de manies, però no era ruc. Tenia cultura, llegia molt i estava al cas dels corrents de pensament. En les nostres converses de cafè sempre fèiem referències a grans llibres, a filòsofs, a teories del pensament… I ara fugia com un esperitat perquè s’havia trobat la mort de cara i li havia fet una ganyota. Costava de creure.
No m’ho treia del cap. Tot el matí donant-hi voltes… Va vibrar el mòbil a la butxaca. —Soc a bord. Al vespre seré a Moscou. Fins aviat!
Renoi amb el Llàtzer! Increïble. S’ha ben cagat a les calces! Com podia ser? M’estava ensarronant? Ho havia d’esbrinar.
El sol també banyava la biblioteca entrant pels grans finestrals i omplia de llum i d’escalfor tots els racons. Vaig intentar reproduir el que creia que podia haver fet en Llàtzer així que vaig anar cap a la zona dels ordinadors i m’hi vaig asseure. Vaig moure el ratolí per fer revenir el monitor i es va il·luminar ràpidament mostrant el logotip de la biblioteca i sol·licitant el número de carnet per continuar.
Tot d’una em va envair una presència estranya que no havia sentit mai. Vaig alçar els ulls de la pantalla i la vaig veure allà. No era per raonament ni per deducció, ja que no havia tingut temps material per enfilar cap pensament. Em vaig adonar que havia entrat en una dimensió intuïtiva on el que prevalia era l’instint i on les certeses emanaven d’algun lloc desconegut, perdut en el nostre interior i no depenien del pensament conscient.
La vaig mirar fixament i mentre constatava que la resta de persones que hi havia per allà no semblaven veure-la, tot i que el seu aspecte era certament insòlit, m’hi vaig acostar fent cas del gest que em va adreçar amb la mà.
—Ja saps qui soc no?
Vaig assentir.
—No pateixis. No vinc per tu. Tinc altres feines al teu poble…
Em va venir un calfred, però el comentari em va tranquil·litzar. Vaig fer el cor fort i envalentit pel fet de saber que no anava per mi i que en Llàtzer era sa i estalvi camí de la quinta forca, el vaig increpar.
—Em pensava que eres més seriós! Ets conscient de l’ensurt que s’ha endut en Llàtzer? Creia que hi havia una mica més de dignitat en tu i en el teu ofici, si se li pot dir així… No m’esperava que anessis pels llocs fent ganyotes i espantant la gent. No creus?
La seva mirada era un poema. No sé si m’estava perdonant la vida o condemnant-me ara sí, a una mort immediata. Va dibuixar el que ell devia creure que era un somriure, i em va fer un gest amb la mà com dient: para el carro i escolta el que t’haig de dir.
I el que em va dir em va glaçar la sang. I encara, avui, quan hi penso se’m fa un nus a la gola.
—Disculpa noi… Qui es va dur un ensurt vaig ser jo. No esperava trobar-me en Llàtzer aquí tan tranquil sabent que tinc una cita amb ell aquest vespre a Moscou.