No va ser fins uns quants anys després que vaig evocar la preocupació —l’angoixa diria— del meu amic Tomàs per aquella decisió que es veia obligat a prendre. El vespre que m’ho va explicar, havíem quedat, com solíem fer de tant en tant, per anar a sopar. El menjar, la gastronomia, era una de les coses que ens unien. Ens agradava menjar bé. I parlar de menjar, de cuina i de vins. En Tomàs i jo vam coincidir a la universitat quan fèiem primer curs d’humanitats. El meu pas efímer per aquella casa no va impedir que travéssim una amistat que ha perdurat al llarg del temps. Fins avui.
Recordo —tan nítidament com els plats que s’anaven refredant a taula a causa de la transcendència de la conversa— les seves paraules «és que si no ho explico tal com és, falto a la veritat. És una qüestió deontològica. I si d’això meu hi hagués un col·legi i se n’assabentessin, em retirarien la col·legiació.» Ho deia abatut. Afectat de debò. Era una persona complidora i estricta amb els seus compromisos. Potser una mica massa i tot, pensava jo. Ja ho era quan estudiàvem i, per fer honor a la veritat he de dir que gràcies a ell vaig superar unes quantes de les assignatures de primer curs. Jo en aquells dies tenia el cap molt lluny de la prehistòria, i les vicissituds de les antigues civilitzacions que estudiàvem em relliscaven força. Però en Tomàs tenia una constància a prova de bombes i un entusiasme vigorós per desvetllar les claus del passat. La seva energia i algun treball seu que em vaig apropiar van ser clau per acabar el curs amb una mica de dignitat.
En xerrades interminables, que per mi tenen un valor emocional molt important i que encara ara em desperten sentiments d’afecte i estimació cap al meu amic, m’havia explicat l’enuig dels seus pares per la tria d’una carrera de lletres, com en deien aleshores. Llavors al món hi havia lletres i ciències. I el comú dels mortals pensaven que les garrofes s’asseguraven triant carreres de ciències. Potser empès per aquesta filosofia primària, son pare havia fet la carrera de física en aquells anys durs del franquisme en què viure com un europeu del segle vint era una aspiració vetada als habitants d’un país esquinçat per ferides obertes que encara supuraven. Però, a la fi, va arribar la transició. I el pare d’en Tomàs, catalanista d’ordre i d’un seny descomunal, va saber moure’s en aquell marasme postfranquista que encara molts ens preguntem com va anar. Al mateix temps que vivia amb passió els esclats tímids i escarransits de llibertat, anava posicionant la seva empresa a una distància curta dels nous poders que cristal·litzaven. De manera que la família va arribar als tombants de segle enmig d’una confortable situació econòmica.
I quan en Tomàs els va dir que es volia dedicar a la història, una mica més i el foten escales avall. Amb el temps, tant son pare com sa mare —d’una sensibilitat extrema, esllanguida, però per una visió eminentment pràctica de la vida, la mateixa que prioritzava les ciències— s’hi van anar acostumant i acceptaren les decisions del seu fill. No hi havia més remei. Malgrat la cotilla que ofegava el país, bufaven nous aires. En aquells moments, la capacitat dels pares per obligar els seus fills a complir amb les expectatives que s’havien fet ells a base de desigs i d’il·lusions, començava a fer aigües.
El cert, però, és que el meu amic, les va passar magres de debò per tirar endavant. No es veia a l’administració fent de funcionari, i això que amb els contactes de son pare hauria pogut anar per aquest camí amb més comoditat que la resta d’aspirants. Tampoc no volia dedicar-se a la docència. Em mirava amb els ulls vidriosos quan ho confessava. Veure’s rodejat d’adolescents a qui la història els importava un carall era superior a les seves forces. Quines tardes de confessions! Quants records! El nostre lloc preferit era una torre d’estiueig antiga i rònega que la seva família tenia a Vallvidrera. Allà, instal·lats a recer del món, amb una miqueta d’alcohol i quatre brots d’herba olorosa ens en rèiem de tot i de tothom mentre compartíem les angúnies més inconfessables.
Després de diversos intents amb més o menys fortuna, la seva determinació finalment li permeté fer allò que anhelava: guanyar-se la vida amb la seva passió. Va arribar a ser un historiador que vivia de la història. I amb una empresa pròpia! Tècnicament podríem dir que era un genealogista. Però era molt més que això. A més de la seva solvència com a historiador —sabia buscar les fonts adequades, interpretar-les correctament i situar-les en el context precís— tenia talent escrivint. Sabia construir un relat partint de les dades de la seva investigació. I així convertia la saga familiar més anodina —dit amb tot el respecte, perquè totes les vides tenen sentit i són honorables— en una crònica distreta i amena que feia les delícies dels seus nombrosos clients. Els seus llibres, enquadernats a l’antiga, amb pell i paper de qualitat, eren un regal magnífic per persones que volien deixar a les lleixes de la seva biblioteca la constància escrita per a les generacions futures del seu pas per aquest món. El Tomàs, captava a la perfecció les subtileses de cada encàrrec i feia una història a la mesura dels seus clients. En condicions normals es remuntava a començaments del XVIII i arribava fins a la data de l’encàrrec. Estudiava besavis, avis i pares i sabia treure l’èpica d’aquelles vides que moltes vegades eren del tot normals, si no, directament soporíferes. Una vegada identificats els avantpassats del client —aquesta sovint era la part més carregosa, ja que calia visitar registres civils i parroquials— en Tomàs buscava dades de la regió, de la província, de la població d’origen, esdeveniments importants, desgràcies, moviments polítics, fins i tot, si existia, un toc de crònica negre, amb l’objectiu final d’imaginar el món on aquells ascendents havien viscut i aventurar els seus incentius per migrar a altres llocs o per quedar-se on eren, que de tot hi havia. Reunit el material, deixava volar el seu instint literari i construïa primer en el seu cap i després en el monitor de l’ordinador allò que seria el nucli essencial dels productes que comercialitzava aquella empresa sorprenent.
M’admirava el seu amor pels llibres. Per ell eren un objecte de culte. D’una vàlua infinitament superior als diners que el client acabaria pagant per tenir-lo a la seva llibreria. Acaronava la pell càlida, treballada, agradosa al tacte que cobria les tapes. Els obria i els tancava una vegada i una altra per comprovar l’encaix del llom amb les cobertes, l’encert de la combinació del color de les guardes amb la pell de les tapes, la rectitud dels nervis, la subtilesa dels petits detalls gravats amb ferros calents a la pell, inspirats en alguna feta narrada a l’interior. I després, una vegada admirat amb devoció l’exterior, llegia repetides vegades el paràgraf inicial. No solia tenir més d’un centenar de paraules. Si entrava bé, el relat tenia molts punts guanyats per funcionar. Eren uns llibres magnífics! En vaig veure uns quants. En Tomàs cada vegada que s’havia de desprendre d’un d’aquells exemplars, passava una mena de dol que el deixava uns quants dies atuït i malhumorat.
Va ser just abans de lliurar a la senyora Remei el llibre de la família Giravent quan em va trucar per anar a sopar. I allà davant els plats que es refredaven —als que jo no podia treure l’ull de sobre—va deixar anar tota la història des del començament fins al final. La senyora Remei era una velleta afable que es va presentar un bon dia al seu despatx. Tan sols li quedava una neta a qui deixaria tots els seus béns. I volia que entre aquest hi hagués una història familiar d’aquelles que feia en Tomàs. Una amiga, a qui en Tomàs havia fet un dels seus exemplars, n’hi havia parlat. Havia quedat encantada i tot eren elogis cap a aquell llibret que tota la família havia llegit enorgullida. La senyora Remei no ho digué obertament, però, amb el seu instint natural per entendre les subtileses, el meu amic Tomàs ho va captar a la primera: no li quedava gaire temps. Una malaltia la rondava i no trigaria a fer estralls en la seva salut que fins aquell moment havia estat de ferro. Però acceptava de bon grat allò que havia de venir i fet el seu balanç, segons li va explicar, sentia que havia fet més bé que mal, i per això encarava l’inevitable traspàs amb una gran enteresa. Va tenir ocasió de parlar-hi força vegades abans de començar a treballar en el projecte. S’havia creat entre els dos un corrent de simpatia i afecte. Va pagar religiosament la generosa bestreta inicial i en Tomàs es va posar mans a la feina. I aquí, començaren els problemes.
La família Giravent havia fet les Amèriques. I allà s’hi van fer la barba d’or. Però com més gratava resseguint el llinatge, més s’anava enfosquint la recerca. Al país de destí, els Giravent, seguint la tradició secular arrelada en les pràctiques que imposaren els conqueridors ibèrics que espremeren el continent americà —mai ha estat més il·lustrativa la idea del Siglo de Oro…— aviat passaren a formar part de les elits locals, tacant-se les mans de sang en nombrosos episodis de lluites socials en què van ser protagonistes destacats. Als ulls d’en Tomàs, un complet desastre. Pel que fa al relat que havia de confeccionar, anaven mal dades. En paraules seves, aquella gent eren uns trinxeraires assassins sense cap escrúpol. Escòria pura. La branca que va tornar, els ascendents de la senyora Remei, empraren molts calés en netejar el nom de la família. I en gran part ho aconseguiren perquè la generació de la senyora Remei, mai va estar al corrent d’aquells excessos. Però els quartos abocats no van ser suficients per despistar un historiador sagaç, metòdic i estricte com el meu amic. Va poder, en diverses ocasions, constatar que la senyora Remei ignorava del tot aquesta part tenebrosa del seu passat. I això feia patir de debò en Tomàs a causa de la seva obligació deontològica —ho repetia una vegada i una altra— de comunicar-li la veritat. Es debatia entre aquesta obligació i la basarda que li provocava ser el culpable d’enviar a l’altre barri la senyora Remei amb la consciència embrutida. Era clar que ella no en tenia cap culpa de tot allò. Així que va decidir aplicar-se de valent a emmascarar —disposava d’abundant documentació de molts historiadors que des de temps immemorials feien passar bou per bèstia grossa en tot allò de la Hispanitat— tots aquells disbarats i construir un relat de què la senyora Remei no se n’hagués de doldre. Quan finalment vam decidir endrapar el sopar gèlid, en Tomàs va dir amb preocupació «en aquests moments estan enquadernant el llibre».
I ha estat avui, dinant tot sol, en aquest restaurant que imita les fondes barcelonines dels anys cinquanta que se m’ha acudit fullejar el diari. La casualitat ha volgut que em trobés de nou amb aquella història. El requadre negre destaca a les darreres pàgines. És una esquela considerable. La neta s’ha gastat els quartos perquè ocupa ben bé un octau de pàgina. No hi ha dubte. És ella. Remei Giravent Marçà. Morí en pau reconfortada pels seus familiars. Déu n’hi do! Qui ho sap? Però… què ha de dir l’esquela.
No he vist encara en Tomàs i ignoro si finalment va acabar lliurant el llibre pal·liatiu a la finada o el va cremar a la foguera en nom de la deontologia i li va lliurar un altre amb la veritat crua i descarnada.
Faig un senyal al cambrer que duu un davantal fins als peus. «Si us plau! Em pot escalfar la sopa? M’he distret amb el diari…»