Vigilant

Per fi m’he tret del cim en Cartanyà. És bon noi, però és esgotador. Si no m’afanyo, el cafè de mig matí se m’ajuntarà amb el que faig havent dinat.

A la plaça tot està com sempre. Calma, tranquil·litat i bons aliments. Així que m’hi assec, veig venir en Tubau amb un somriure d’orella a orella. El convido a seure. Està content. Amb l’Amadeu Tubau vam anar junts a escola, després a l’Institut i jo d’allà vaig anar a la Universitat i ell entrà a treballar a una de les fàbriques que encara funcionaven al poble. Què… com va la vida de jubilat? Li deixo anar com qui no vol la cosa. De primera, respon divertit. Però no visc de la jubilació jo, que no ho saps? El què? El que em va passar… No. No en tinc ni idea. Estava fora de joc del tot. És clar. És normal. Fa molt que no el veig. Intento aclarir-ho. Tant fa que no ens vèiem? Fa cara de pensar intensament. Sí. Quatre anys ben bons. Primer, vaig estar un parell d’anys vivint a Mèxic i viatjant per tot el nou continent. Caram. Vaig fer incrèdul. Continuà. Després he estat a Venècia i he anat per aquí i per allà, quasi dos anys més. Estic sorprès… sí que dona de si la seva jubilació. Em llegeix a l’instant els pensaments i s’explica sense treure’m l’ull de sobre. Veuràs… jo em vaig jubilar el vint-i-nou de desembre de fa quatre anys. Ho vaig poder fer perquè la meva és una feina de risc, no com la teva que et passes tot el dia assegut en una butaca, fent veure que treballes. I fa una riallada mofeta. Quins pebrots, com si no treballés jo. Prou desgràcia tinc, vaig pensar. Els vigilants nocturns ho podem fer als seixanta. Molt bé. Perfecte. Però el sou que cobres dona per tant? Per estar-te quatre anys viatjant pel món? Aquí anava jo, va dir mastegant les paraules. Si em deixes, t’ho explico. Endavant! Vaig dir-li escurant el tallat i fent un gest amb la mà convidant-lo a començar.

Vaig ser molts anys, de fet tota la vida, vigilant de Filats Rossell. Sempre estava sol, però amb el temps, i com que els veia entrar i sortir quan plegava i començava, al final coneixia mot bé el personal que hi treballava. Passejava per la fàbrica i m’aturava un moment al lloc de treball de cadascun d’ells. Tots hi tenien alguna cosa personal, fotografies, un ninotet, una postal, uns guants, un calendari amb anotacions… Em deia, mira aquí s’està la Isabel. Havia vist com li creixia la panxa fins que un dia no va venir. I hi va tornar al cap d’uns quants mesos. Bessonada. La Judith i el Carles. Quines fotos més boniques! Era Nadal i a les paradetes de la Gran Via havia comprat un parell de pares noel, rodanxons, de roba, molt graciosos. Els vaig deixar allà al costat de la fotografia on es veia els dos menuts amb cara d’espantats a banda i banda de sa mare contenta com unes pasqües. Té, aquí treballa en Manel. El seu fill juga als juvenils i han quedat primers a la lligueta d’hivern. Trec de la butxaca un imant amb una copa daurada. A sota hi diu: Campions! L’hi deixo.

La cosa és que el temps passa més de pressa fent aquesta ronda nocturna i a mi em fa feliç fer això. Suposo que a ells també els agrada. Ja saps que visc sol i per mi la gent de la fàbrica són una mica com la meva família. És un dir, naturalment. Però quan arribo i els veig que surten, i em donen les gràcies pel detall, un petó, una abraçada, un copet a l’esquena, m’emociono. I mira que jo no soc sentimental eh! Doncs això. El Nadal que em vaig jubilar, ja t’he dit que el meu darrer dia de treball va ser el vint-i-nou de desembre, doncs això era la matinada del vint-i-dos. Ja saps què passa el vint-i-dos no? Vaig fer cara de què deu passar aquest dia… Mira que n’ets de talòs… Doncs que és el dia de la loteria de Nadal, vet-ho aquí! Aquella nit vaig fer la ronda i vaig deixar algunes coses, un caganer, una bossa de confits, un tió minúscul que tot i ser tan petit es veia perfectament aquella cara de beneït que li pinten, bé, aquesta mena de coses que acostumo a deixar. I passejant, passejant vaig arribar a un raconet on tenen una taula i uns tamborets. A la paret hi ha un suro on pengen avisos, notes amb coses a fer, convocatòries… A la part de dalt hi deia: Juguem al 54.689 i a sota hi havia una llista amb els diners que hi havia posat cadascú. Vaig pensar, ostres a veure si els toca! Però és tan difícil! Hi ha tan poques possibilitats… Vaig continuar la meva ronda i la nit va ser tranquil·la, com la majoria de les nits. Total, me’n quedaven quatre a mi de rondes i a jubilar-me! El vint-i-cinc i el vint-i-sis no les treballava, així que la cosa estava ben a punt.

Normalment, em colgava així que arribava a casa i em quedava fregit com un liró, però aquell matí em va costar d’agafar el son. Estava excitat i nerviós per la jubilació. Era una situació d’allò més especial. Vaig engegar la ràdio. Ja m’adormiré tard o d’hora, vaig pensar. I així va ser. Però al cap d’una bona estona, el locutor de la ràdio fa fer un xiscle descomunal: La grossa a Catalunya! La grossa a Catalunya! Entre botzines i músiques estridents, el locutor, que semblava haver embogit, anava dient el número guanyador una vegada i una altra. Em sonava. Em sonava molt. M’aixeco d’una revolada i busco a la butxaca de la granota que he deixat al penjador. El miro i el remiro incrèdul. No pot ser! És el 54.689. Els ha tocat la grossa! Ostres! Quina alegria! A la Isabel li anirà la mar de bé, vaig veure que hi havia posat uns quants calerons. I al Ramon i al Manel i a la Pili, a tothom. Potser pleguen i tanquen la fàbrica. Ja pots comptar. No sé si hauran jugat també els amos. Segur que sí, aquests pensen en tot. Sort que ja em jubilo! Que facin el que vulguin! Quina passada!

Anava dient això, content i orgullós de jubilar-me, però hi havia alguna cosa que em burxava l’estómac. No vull dir que tingués gana, que també. No, no. Alguna cosa de més endins. Els veia les cares somrients, fent allò que fan de tirar-se el xampany pel cap, dient allò de tapar forats. Re de forats! Allò era la grossa. I la grossa són molts quartos. Invertits i ben posats, potser ja es fan dos o tres sous per tota la vida… I a mesura que pensava en això, en els sous, en els diners així, amb molts zeros, se m’anava empetitint el cor. Saps per què? Per què pensava en el meu. En el meu sou de jubilat. Era prou per viure, sí, però, ostres, si hi hagués jugat, encara que fos només deu euros… El meu futur seria ben diferent. I la jubilació encara em faria més il·lusió. Però què hi farem! Ves. A cadascú li toca el que li toca. I no em queixo jo, que consti.

El dia va anar passant amb més pena que glòria. Anava fent les coses d’esma i per poc que badés, el cap se m’embolicava amb la cosa de la grossa i amb aquell número del qual no tenia ni una ínfima participació. No sortia jo en aquella llista del suro. Com podia haver badat tant! És clar, no hi havia jugat mai jo i com que mai no havia tocat, ni me n’assabentava. Seré talòs! Si és un principi fonamental! Si li pot tocar al que tens al costat, juga tu també, encara que sigui poc. Només perquè no se’t quedi la cara de sòmines que devia fer jo aquell dia. Però clar, en el meu torn, soc jo sol i no tinc cap company a qui li hagi tocat. Tant és! M’ho deia una vegada i una altra. Els diners no són el més important en aquesta vida. Què carai! La vida s’omple amb els petits detalls que ens fan sentir que som algú en aquest món. Sentir que, amb els altres, formem part d’alguna cosa, per petita que sigui, per insignificant que sembli. Però el rosegó interior no em deixava. Saps què et vull dir? M’entens?

—I tant! Quina putada. Tothom folrat menys tu…

—No home no. Tampoc vull dir això…

—Vas plegar i te’n vas anar de viatge. I d’on vas treure els quartos?

Va continuar explicant-se. Vaig passar aquell, el dia vint-i-dos, a quatre de la meva jubilació, ja t’ho he dit, debatent-me en el meu interior entre una angúnia irracional i la tranquil·litat racional, tot això dels diners i la felicitat, que, per ser sincers, no aconseguia imposar-se. Fins i tot vaig vessar alguna llàgrima. Però no era ressentiment, ni ràbia per no haver participat en allò. Era de pena, de tristor, d’una desolació infinita, planetària, com no l’havia sentida mai. Era l’hora. Vaig anar cap a la fàbrica amb el cor encongit. Vaig endarrerir una mica l’entrada. Estava molt feliç per ells i m’alegrava sincerament pel cop de sort amb què els havia somrigut la vida. Però no em veia amb cor de veure’ls. Em feia por que si em sincerava prenguessin les meves paraules com un retret. No podia arriscar-me a anar-me’n de la fàbrica, després de tantes nits, de tants anys de feina, amb un record negatiu. T’ho dic tal com ho sentia, no m’hi volia arriscar per res del món. Quan hi vaig ser, ja no quedava ningú. Havia encertat els horaris. O potser, ves a saber, ja s’havien acomiadat i aquest dia vint-i-tres, l’endemà de la grossa, la fàbrica havia tancat. No podia ser. Segur que no. M’hauria avisat algú. Vaig ficar la clau al pany i en obrir la porta tot era fosc. Normalment, hi ha els llums d’emergència encesos. Era molt estrany. No m’hi havia trobat mai amb aquesta foscor impenetrable.

—I què va passar? —vaig afegir intrigat.

—No t’ho creuràs. De cop es va fer la llum.

—I?

—Una mica més i en lloc de jubilar-me, me’n vaig directament a la caixa. I no a la de pensions.

—…?

—Noi… se t’ha d’explicar tot! Eren allà mostrant, orgullosos i entremaliats, la participació que m’havien comprat entre tots.

Vaig assentir, meravellat del comportament d’aquelles persones i, perquè no dir-ho, amb un punt d’enveja. Sana, això sí. A mi no m’ha tocat mai la loteria.