I
Havia sortit una mica abans de la feina i no em recava prendre’m tot el temps que em calgués, així que circulava amb parsimònia rere una senyora que parava a cada moment per escrutar amb llambregades ràpides els lineals. No semblava que hi busqués res en concret. Més aviat hi feia una mena de control, una supervisió. Com si comprovés que tot què hi havia de ser hi era i, si per casualitat, hi havia alguna cosa nova, ella seria, si no la primera, de les primeres a assabentar-se’n.
Em vaig aturar una estona per tal d’augmentar una mica la distància entre el seu carro i el meu de manera que pogués circular al ritme que em vingués de gust enmig d’aquells passadissos massa estrets i massa transitats.
Vaig quedar davant dels arrossos. Hi havia una gran varietat de tipus i alguns portaven vistosos regalets adherits als paquets per estimular el gest crucial de ser incorporats al carret. Als lineals superiors hi havia les varietats orientals amb uns embolcalls alegrement decorats amb motius geomètrics i coloraines llampants. Em vaig fixar en una etiqueta que mostrava una mena d’oasi de palmeres en mig d’un desert. En un dels extrems de la il·lustració em va semblar detectar algun moviment.
Vaig concentrar la mirada cap allà tombant una mica el cap i, així que vaig enfocar la vista vaig percebre un escamot de soldats avançant cap a mi. Al davant un home amb una mena de capa blava que cobria el que semblava un uniforme militar. Cavalcava a la gropa d’un camell avançant a tota velocitat mentre brandava amenaçadorament una espasa. Era ros i ben plantat amb un ulls blaus que escrutaven l’horitzó amb la determinació d’un líder heroic. Darrere seu el seguien una munió de genets i al fons esclataven explosions que aixecaven la sorra i enlairaven columnes de fum negre i blanc. A la seva esquerra, un altre home cobert amb una gel·laba blava cavalcava un pura sang negre com el carbó. Al cap em ressonava —de fet la podia sentir amb gran claredat— tota una orquestra fent sonar aquelles quatre notes màgiques subratllades pels timbals i els platerets que ajudaven a enlairar fins al capdamunt els meus instints èpics.
Un marrec que corria pel passadís va relliscar i es va estavellar contra el meu carro esvaint tota la visió.
—Dispensi, senyor… —Va fer la mare, una jove molt ben plantada i amb el que semblava una educació exquisida, mentre el nano s’esmunyia cap a l’altre passadís no fos cas que li caigués alguna esbroncada.
—No hi fa res… ja se sap. La canalla. —Vaig dir, maleint-lo internament mentre feia una beatífica i comprensiva rialleta.
L’etiqueta havia quedat novament muda i ja no s’hi veia res de singular. Com que el passadís havia quedat lliure, vaig continuar el meu recorregut cap a la zona de les verdures que estava plena de gent. Carxofes. Ja n’hi havia de les primerenques. Això faria per sopar. Són exquisides. Darrerament ens hi hem afeccionat. Les fem de totes les maneres. Em venia salivera només de pensar-hi. Un cop netes de totes les fulles dures i escapçades les poso en una cassola cobertes amb oli a foc molt baix i que s’hi estiguin mitja horeta llarga, sense que l’oli arribi a fer bombolles, confitades, vaja. Tretes i escorregudes, les parteixo per la meitat i hi poso pel damunt una mica, no gaire perquè soles les carxofes ja fan el fet, d’una pasta feta amb quatre avellanes torrades picades, una mica de menta, oli verge, un polsim de pa ratllat, sal, pebre i unes gotetes de vinagre. I si voleu tocar el cel poseu-hi uns encenalls de pernil ibèric per sobre…
Vaig apartar de la ment la suculenta visió de les carxofes per concentrar-me en l’episodi del desert. No podia ser que hi hagués cap enginy a l’etiqueta d’aquell arròs oriental. Això quedava descartat. I com havia viscut doncs aquell episodi que encara tenia tan viu a la ment? A la cua de la caixa, hi anava donant voltes. Havia sentit materialment les enganxoses notes d’un tema musical que se m’havien quedat fixades al cap i em retornaven tota l’estona. I aquell desert, els genets, les espases, les corredisses, les explosions… L’episodi encara continuava fixat a la meva retina.
En fi. Vaig treure el mòbil i el vaig passar pel terminal.
—Passiu bé!
La caixera em va mirar amb ulls cansats, mentre processava els articles de la mare educada i el marrec feia tombarelles al pàrquing dels carros. Va fer que sí amb el cap.
II
La nit va ser llarga i complicada. Les carxofes, de primera. Però aquell vi que vaig comprar per la seva bellíssima etiqueta va estar fuetejant-me l’esòfag tota la nit. I entre fuetada i fuetada no podia treure’m del cap l’episodi de la cavalcada pel desert.
Seria un truc de màrqueting? Hi ha gent que es guanya, i molt bé la vida, estudiant el comportament dels consumidors. Tenen claríssim, per exemple, en quin lineal han de col·locar els productes per forçar que siguin els més vistos i comprats. Sé que hi ha aparells que segueixen el moviment dels ulls per tal d’esbrinar què observem el comú dels mortals i quin és el lloc més adequat per desar-hi el que es vol vendre prioritàriament. No és el mateix col·locar els articles al prestatge del mig que fer-ho al de sota o al superior. Fixeu-vos en els preus mitjans de cada estanteria i trobareu ràpidament un patró. Us penseu que és casualitat trobar piles, xiclets i xocolatines al costat de la caixa? O que els productes frescos i que tenen més demanda estiguin al fons de l’establiment?
Amb les góndoles del supermercat naveguem pels canals de les nostres necessitats sortejant desitjos, impulsos, ofertes i ocasions que no podem malbaratar. No hi ha lloc per a la casualitat ni per la improvisació en un supermercat!
Mentre l’agror d’aquell vi poc respectuós amb el meu aparell digestiu em grapejava el ganyot, per distreure’m, anava refrescant aquella seqüència que havia vist a la pintoresca etiqueta. Al mateix temps que les quatre notes del motiu musical que acompanyava la visió tornava a ressonar al meu cap i activava les papil·les olfactives amb aromes de dàtils i d’encens, em concentrava al màxim per recordar les faccions del genet que encapçalava l’escamot i del seu sequaç, el de la gel·laba blava. Quan quasi els tenia identificats, ja entrava la matinada i finalment la són em va vèncer. Sortosament encara vaig poder dormir una bona estona.
III
Els dies passaven ràpidament. Els fulls del calendari, com les fulles dels arbres de la Gran Via, queien l’un darrere l’altre i, sense que ens n’adonéssim, les setmanes també ho feien. L’hivern estava al seu pic i era el temps de les taronges. Darrerament, a la feina, la rutina m’avorria fins a extrems que no havia experimentat mai. Especialment a primera hora de la tarda, a la gestoria, m’adormia davant l’ordinador mentre intentava quadrar aquell desgavell d’operacions que no tenien ni solta ni volta.
Els administradors d’aquelles societats, que jo amb la meva millor intenció, intentava que tinguessin una aparença normal, eren gent ferrenya. Venien de milers de kilòmetres lluny, de la banda d’on el sol s’enlaira, buscant una vida millor. Treballadors incansables que bastien edificis sencers, reformaven habitatges, locals, el que fos, contractant altres nouvinguts que, com ells, intentaven surar en una societat que els venia grossa i que exigia per viure una paperassa que no comprenien, però que acceptaven com un element més a sortejar.
Quan venien a veure’m, rai. Em feien passar la son de cop. I patia de debò per ells. Veia que en les seves prioritats tots aquells números i les conseqüències que se’n derivaven, eren alguna cosa que no tenia massa a veure amb el seu dia a dia que consistia a acceptar encàrrecs, traginar ciment, calç, totxos, i contractar brigades que feien la feina a preu fet. Allò era el seu món i no calcular marges i fer previsions de tresoreria.
Les constructores del país, aquestes sí, comptaven amb astuts assalariats que tenien claríssim on era el negoci, i estaven encantades subcontractant la feina de debò als meus clients que, amb resignació, s’empassaven tots els pollastres sense piular.
Però en aquesta època de l’any hi havia una certa calma i les tardes eren una lluita contra el pes de les parpelles i la calefacció massa forta.
Una visió em va expulsar del sopor. La Carme, que era l’administrativa que atenia el telèfon i estava al cas de tot el que passava al despatx, parlava amb la Trini, la seva companya de fatigues, de les delicioses taronges que havia comprat directament a un pagès de les Terres de l’Ebre.
Només de sentir allò em va venir aquella salivera generosa que inunda la boca així que penses en els cítrics. I se’m va dibuixar a la ment una recepta que havia llegit en algun lloc: llobarro amb risotto a la taronja. Era un plat força barroc que havia fet diverses vegades i que a casa agradava d’allò més. Sembla complicat, però no ho és tant. Cal fer lloms amb els llobarros. I, amb les espines i el cap, fer-ne un brou juntament amb algunes verdures que tingueu per la cuina com ara ceba, pastanaga, porros i una mica d’api. Amb aquest suc i el d’una taronja fem un risotto que acabem lligant amb mantega i formatge pecorino, aquest deliciós formatge romà d’ovella. Al damunt de l’arròs, disposat com una muntanyeta fumejant, s’hi dipositen les supremes de llobarro cuites a la planxa o a la paella. Si us sobra temps podeu fer un caramel amb sucre i suc de taronja i deixar-hi caure un filet pel damunt. Ah, i unes raspadures de pell de taronja com aquell qui no vol la cosa. Us he de dir que el veritable secret d’aquest plat és que l’arròs i les supremes estiguin al seu punt en el mateix moment per tal de fer coincidir en el temps la deliciosa combinació.
Era clar que havia dinat poc i malament i el subconscient s’afanyava a girar full per encarar un nou àpat amb una mica més de dignitat. Tot i que era un plat més aviat de festa, vaig decidir que seria el sopar d’avui.
Així que una vegada a casa vaig enfilar ràpidament cap al supermercat a la cerca dels ingredients necessaris.
Anava a la idea així que no em vaig entretenir gaire badant entre els lineals i vaig enfilar cap al fons de l’establiment on hi havia els productes frescos. El primer pas: la peixateria. No hi havia llobarros però sí una orada salvatge amb els ulls resplendents i la carn ferma i lluent. Aniria perfecte. Els dos animals són molt semblants en textura i gust i, a més, sent d’ham seria una festa. La vaig assenyalar amb el dit i cap al carro. Al taulell del costat, on tenien la xarcuteria, vaig demanar el formatge pecorino però era massa pel seu estoc. Em vaig conformar amb un de maó que també és excel·lent i faria, si fa no fa, la mateixa funció.
I aleshores em vaig encaminar cap a la zona de fruita i verdures. Les taronges estaven dipositades en un recipient rectangular a poca distància del terra. Feien una pinta magnífica i el seu color llampant alegrava la vista sota una llum, una mica artificial, però amb una intensitat força ben trobada. De cop, el llum es va apagar i a l’instant es van encendre uns llums de seguretat que van convertir aquella visió alegre i optimista en una mena de carreró fosc i lúgubre. Un vailet, em va semblar que era el de la mare educada, va passar corrents amb un carret que els hi donen als nens petits per ensinistrar-los des de la més tendra infància en els entrellats del consumisme, amb tan mala fortuna que va topar amb el recipient de les taronges que van rodolar per terra formant una estampa d’allò més plàstica damunt del terra negre.
Em va semblar que sonaven tres o quatre detonacions. Vaig saber que eren trets quan em vaig fixar en un dels extrems de la zona dels productes frescos. Un home corpulent jeia a terra de costat, immòbil. A tocar, un altre home plorava amb el cap repenjat al palmell de la mà esquerra que li sostenia tot el front. A l’altra mà hi duia una pistola que tot indicava que no havia pogut fer servir per evitar l’atemptat contra qui semblava ser son pare. Una tristíssima i inspirada melodia ternària ho omplia tot. A l’abric que cobria l’esquena de la víctima s’hi veia un forat per on s’escolava un petit rajolí de sang.
—Dispensi… Hauria de netejar una mica i recollir tot això. —Una noia amb davantal em va tustar delicadament el braç en el moment just en què tornava el llum, encegant-me i esvaint la visió i el fons musical.
—I tant! —Vaig dir una mica atordit, dissimulant la meva badoqueria i, perquè em feien falta pel sopar, vaig collir un parell de taronges que encara eren al seu lloc, les vaig ficar en una bossa i les vaig desar al carro. Fent una ràpida llambregada a l’espai dels productes frescos em vaig cerciorar que no hi havia cap cadàver enlloc i enfilant cap a la caixa vaig comprovar que les palpitacions em baixaven.
Renoi! Un altre cop una visió amb música. M’estava tornant boig? Tenia al·lucinacions? A la caixa, la caixera em va somriure mentre pesava les taronges i disposava la resta de la compra en una bossa de paper. Vaig tornar-li un altre somriure que, per la cara que va fer, devia ser un rictus grotesc, i amb passes ràpides em vaig fer fonedís.
IV
Com que aquesta vegada no em vaig deixar endur per l’etiqueta i vaig apostar a cavall guanyador, la nit va ser plàcida. Un garnatxa blanca, fresc i amb caràcter va ser un complement excel·lent al toc de la taronja combinada amb el personalíssim gust de la daurada que va fer honor a la seva condició de salvatge. El punt cremós de l’arròs, cuit en aquell brou marítim, amorosit amb la mantega i el punt del formatge i del caramel, acompanyaven a la perfecció aquell animal que havia tingut una fi digna i suculenta. Per nosaltres, clar.
Però em va costar de dormir. No em treia la visió d’aquell home agonitzant i la tristesa del que semblava ser el seu fill. Vestien barrets i abrics com els que duien la gent gran quan jo era petit. I guants de pell. Semblaven gent respectable i de bona posició. Les taronges escampades damunt el terra negre, enmig d’aquella penombra donaven a l’escena un aire inquietant. I el tema musical anava sense embuts directe al lacrimal.
En realitat, començava a estar preocupat per aquelles visions. L’escamot al desert, ara aquest assassinat. I no em passava enlloc més. Ni a casa ni a la feina ni a cap altra botiga. Només en aquell supermercat.
V
Al despatx on anava els divendres treballava en Mateu. Era un home d’un parell o tres d’anys més gran que jo i projectava optimisme i bonhomia pels quatre costats. A la gestoria s’ocupava de la part laboral i cap al dia 18 de cada mes era home mort. El seu telèfon no parava i els correus electrònics fins i tot semblava que li sortien per les vores del monitor.
Però entre els dies 2 i 18, tret d’algunes ocasions especials i a menys que sorgís algun encàrrec puntual, la feina es podia torejar amb una certa tranquil·litat. Sortíem a esmorzar a un bar petit i acollidor on feien uns mini entrepans de primera. Tots els parroquians ens teníem vistos i intercanviàvem alguna broma escadussera de tant en tant. La Rosa i el Marià que eren els que atenien els clients ja coneixien els nostres gustos i, si no dèiem res en entrar, ja sabien què ens havien de portar.
Jo acostumava a prendre’l de truita de patata i ceba i amb el pa sucat amb tomàquet. Per descomptat que no utilitzaven per fer-lo, com ho he vist fer a alguns malànimes amagats darrere d’un taulell, un pinzell de pintar parets i un bol ple de tomàquet de llauna.
A can Marià el pa era cruixent i amb una molla gustosa i hi fregaven uns tomacons vermells que el feien enormement apetitós. Un generós raig d’oli i un polsim de sal i vet aquí un pa amb tomàquet esplèndid per acollir un tros de truita com déu mana. Amb l’ou amb aquell punt de cru cremós, però que no suqueja, unes patates meloses i una ceba gairebé caramel·litzada que transportava el petit entrepà a una categoria superior. Unes olivetes i au, a esmorzar com uns senyors.
De tots els luxes que hi ha en aquest món, que segons diuen són molts i variats, nosaltres ens podíem permetre aquell els divendres i ho fèiem contents i satisfets.
Amb en Mateu ens apreciàvem força i feia molt de temps que ens vèiem cada setmana i que treballavem plegats, així que d’una manera natural em va sortir comentar-li, quan ja fèiem el cafetó, les meves experiències, diguem-ne, de consum.
—Ostres, ostres… què em dius. I ningú més va veure res? No vas notar que ningú se n’adonés?
—Que va!
—A veure. No fotem. Em dius que vas veure una etiqueta que en realitat era un petit monitor on es projectava una escena del desert? I, al cap d’uns quants dies, et van muntar un esquetx de teatre amb trets, morts i pistoles? Doncs, què més vols noi! —Ja no sabia si em prenia per ximple o se’n fotia de mi.
—Hi ha dues possibilitats. —Va reprendre — O això ha passat de veritat o ha passat només al teu cap. O t’han muntat un show de màrqueting o tens al·lucinacions. No se m’acut una altra explicació.
Ho vam deixar aquí. Potser tenia raó. Em calia comprovar que no hi havia cap dispositiu estrany als embolcalls d’arròs i que no hi havia cap prova de l’existència d’actors de teatre a la secció de frescos. I també havia de veure si hi havia altaveus a l’establiment i, si hi eren, si feien pinta de poder reproduir música amb la vivor i la fidelitat amb què la vaig escoltar.
VI
Juny, pels que es dediquen a la paperassa, és un mes fatídic. I ja hi érem de ple.
Després de la conversa que vam tenir esmorzant amb en Mateu, vaig anar unes quantes vegades al supermercat. Movia els paquets d’arròs buscant-hi andròmines estranyes que poguessin explicar l’episodi del desert. I, a la zona dels frescos, mirava rere els expositors per veure si hi veia alguna porta amagada per on es pogués colar algun actor i muntar una escena o qualsevol altre indici.
No vaig trobar res de res. Un dia vaig notar que l’encarregat, un noi corpulent i expansiu, seguia amb la mirada tots els meus moviments i abans que em prengués per un orat o em cridés l’atenció, vaig deixar de fer-ho. I aquí es varen acabar les investigacions. Cada vegada que entro, si creuem les mirades, aixeca una mica el cap en un gest d’alerta, com volent dir: compte amb què fas, que et vigilo.
Juny és la meitat de l’any i és l’hora de passar comptes amb la Hisenda Pública. Els clients intenten, tant sí com no pagar el mínim i l’Agència Tributària cobrar el màxim. I al mig estem nosaltres rebent per totes bandes. Les jornades són maratonianes. Per sort ja era divendres. Com que el mercat és obert, vaig decidir passar-hi i comprar alguna cosa per sopar. Darrerament, ens hem afeccionat a fer una amanida lleugera però saborosa amb tomàquet, alvocat i salmó. Dimarts vaig posar a marinar un tros de salmó amb sucre, sal i anet i ja estaria a punt de solfa. Avui seria una amanida revolucionària perquè vaig trobar uns tomàquets rebelión que fa un pagès als hortets del camí del mig, vermells, ferms i olorosos. Em vaig proveir també de quatre olives trencades. Tot ben amanit amb oli d’oliva verge i amb el salmó, prèviament remullat una estona i tallat a daus. Hi varen cantar els àngels. El problema va ser que tenia a la nevera un Albariño fresc com una mala cosa i entre enforquillades d’amanida ens el vam acabar entre els dos. I això vol dir, més o menys, un 60/40, quan no un 70/30…
—Jo vaig tirant cap al llit.
—D’acord, ara vinc.
Però estava tan cansat que em vaig escarxofar al sofà i vaig encendre el televisor. Passant pantalles i canals vaig arribar a un programa de cinema. Hi havia uns tertulians, cosa estranya en els temps que corren, que parlaven de pel·lícules, de directors i d’actors. Passaven escenes famoses i n’explicaven anècdotes i curiositats. M’hi vaig quedar una estona i no tinc ni idea de quant vaig durar, però estic segur que no va ser gaire.
Uns trets em van despertar. Em vaig endur un ensurt considerable. I amb un ull mig tancat vaig veure a la pantalla una escena coneguda: a l’extrem superior dret un munt de taronges rodolaven per terra, un home queia ferit fins a quedar immòbil de costat. A tocar, un altre home plorava amb el cap repenjat al palmell de la mà esquerra que li sostenia tot el front. A l’altra mà hi duia una pistola que tot indicava que no havia pogut fer servir per evitar l’atemptat contra qui semblava ser son pare. Sonava una música tristíssima omplint l’escena de desolació. A l’abric que cobria l’esquena de la víctima s’hi veia un forat per on s’escolava un petit rajolí de sang.
Ostres! Vaig fer un bot. Vito Corleone ferit de mort i el seu fill Fredo plorant desconsoladament. I el magistral tema de Nino Rota que reblava el clau fins extrems sublims. Era la mateixa escena que havia vist al supermercat el dia que es van fondre els ploms. Encara que només fos amb dues fitxes es va produir un efecte dominó. Vaig lligar caps. Els de la cavalcada pel desert eren Peter O’toole fent de Lawrence d’Aràbia i Anthony Quin el de la gel·laba blava. I la música, el tema central compost per Maurice Jarre.
VII
Pres per l’emoció vaig anar al despatx i vaig furgar en un calaix on tenia retalls de revistes, fotografies i coses així. Em sonava una imatge que vaig veure fa temps. I si ho podia confirmar, hauria trobat l’explicació a tots aquells episodis.
Vaig trigar més de dues hores, però al final vaig trobar la fotografia que buscava:
Quedava clar.
No podia ser que tota aquella fantasia acumulada durant tants anys s’esfumés per un simple canvi d’ús. Tantes tardes i vespres explicant històries fantàstiques, fent riure i plorar. Emocionant i emprenyant. Transportant a petits i gran als llocs més fantàstics i exòtics en viatges immòbils i segurs.
De tanta fantasia com havia repartit a tort i a dret l’antic cinema, per força n’havia de quedar alguna cosa en aquell lloc. I impregnada a l’espai, suspesa indefinidament a l’èter, havia decidit manifestar-se i fer-se evident.
I em va tocar a mi ser la víctima d’aquell fenomen: el primer cas conegut i diagnosticat de la síndrome de la fantasia residual.
El Cinema Gran Via es va inaugurar el 24 de desembre de 1966 i va ser un autèntic esdeveniment a la comarca. Tenia més de mil butaques i durant molts anys s’hi van poder veure les mateixes estrenes que es feien a la capital.
Va tancar les portes el 19 d’abril de 1995. Actualment, hi ha un supermercat d’aquests que s’anomenen de proximitat.