Estic convençut que és la mateixa que ha estat fent vols rasants damunt meu tota la nit. He sentit les seves potetes fent-me pessigolles al braç, a la galta, al front. I les seves ales brunzint al voltant de l’orella. Ha anat de poc que no se’m fica als narius. Ho hauria aconseguit si no arribo a fregar-me el nas amb el palmell de la mà. Mig endormiscat, he fet el gest per espolsar-me-la amb tanta força que en tornar la mà a la posició inicial m’he donat un cop amb la tauleta de nit que encara em fa mal. Però el pitjor és que he tombat el xarop per la tos que en caure s’ha obert deixant a terra un basal llefiscós que per sort no he trepitjat quan em llevava. Només m’hauria faltat una relliscada medicinal. Quina nit!
Esmorzo. És ella. Segur. No sé per què, però no en tinc cap dubte. És allà fregant-se els morros amb les potetes del davant. A la plata de cartó blanc picotejant les molles del pa de pessic que encara queden de les postres d’ahir. Em bellugo a poc a poc per evitar que s’adoni de la meva presència. Que no fugi. Sembla tranquil·la. És clar, després de donar-me la llauna tota la nit, ara passeja satisfeta i relaxada entre les restes ensucrades. Caminant, com si executés la repetició a càmera lenta d’una gran jugada, m’hi acosto mentre amb la mà dreta agafo l’aerosol de l’insecticida. Quan estic a punt de prémer el botó i ruixar-la amb una dutxa letal més que merescuda, m’hi repenso. Amb la mà lliure colpejo la taula. Indultada. Se’n va volant.
***
He recuperat les caminades matinals. A banda dels beneficis que comporta per una persona com jo que m’estic tot el dia assegut davant l’ordinador, hi ha la satisfacció addicional d’haver vençut la mandra que fa posar-s’hi. La dificultat està a arrencar. Una vegada en marxa rai, tot és bufar i fer ampolles. L’hora passa molt de pressa i, ara que ve el bon temps, el trajecte cada dia és més agradable. I, per si no n’hi hagués prou, fa una setmana que vaig recuperar una amistat de la infantesa. Els de la colla vam perdre la pista del Maurici Serradell acabada la secundària, a punt de començar l’Institut. Va desaparèixer sense donar gaires explicacions. Vaig saber, així m’ho va explicar un vespre entre sanglots, que als seus pares els enviaven a treballar a Bèlgica i ell —tot i que va fer algun intent de resistir-s’hi— no va poder fer res per quedar-se al poble. Ens havíem fet força amics. Era llest com una fura. No tenia cap dificultat amb els estudis, especialment en ciències que en dèiem llavors, un territori en què la majoria de nosaltres solíem estavellar-nos a la primera equació. Era una persona directa, sense misteris, que de seguida sabia què calia fer en tota mena de situacions. No és que fos un líder, perquè defugia el protagonisme, però veia les coses amb claredat. Vaja, tota la claredat que es pot tenir quan s’és un marrec, que és el que érem en aquells dies.
El matí que ens vam retrobar feia un temps endimoniat. Bufava un vent de ponent que havia deixat l’atmosfera neta i clara. Aixecava la sorra més fina de la platja. A batzegades sentia els granets minúsculs picotejar-me les galtes i el front. El sol acabava de sortir. Encara no era més que una bola de foc emergint per l’horitzó. Havia accedit al camí de la platja pel pas subterrani de Can Pou i ja era a mig camí del port. Vaig girar-me per comprovar la rapidesa amb què el sol s’anava separant de la línia. Ja es distingia amb tota claredat. De sobte, s’aixecà un cop de vent més exagerat que els precedents. Una gorra esportiva, enduta pel vendaval, venia a tota velocitat. La vaig caçar. Escrutant el camí, vaig veure venir un runner que em feia senyes. Era el propietari de la gorra.
El vaig esperar. No recordo exactament com va anar, però alguna cosa ens va posar sobre la pista dels anys que havíem compartit i al cap d’alguns titubejos inicials, ens vam reconèixer. Malgrat que el nostre aspecte havia canviat moltíssim, al cap d’una estona érem allà recordant aventures que formaven part d’una zona de la memòria a la qual ja no accedia gaire sovint.
El cas és que, un parell de dies la setmana, compartíem la caminada matinera. Al cap d’una temporada ja sabíem un munt de coses l’un de l’altre. Li havia anat força bé. Era un expert reconegut en criptomonedes. A banda d’escriure un parell de llibres sobre el tema i fer-ne de divulgador, el seu fort era assessorar persones i empreses que volien invertir en aquest i altres enginys financers. Així em vaig assabentar que existia una tecnologia sorprenent anomenada blockchain que, si tot anava com havia d’anar, segons ell, transformaria el món de tal manera que aviat no el reconeixeríem. Jo em perdia una mica —del tot, si he de ser sincer— enmig de les seves explicacions. Tanmateix, assentia aplicat, mostrant un interès molt pel damunt del que en realitat em suscitava tot aquell guirigall. La qüestió és que ell i altres com ell feien un munt de quartos navegant en aquell univers ple de noms anglosaxons que designaven conceptes difícils d’explicar amb poques paraules. Movien els quartos de persones que no els necessitaven per a res, però que volien que les seves fortunes augmentessin sense parar. M’ho va deixar molt clar: «un euro avui val més que un euro demà, així que si no vols que els teus estalvis es facin petits, els has de moure. I, ja em pots creure, amb les criptomonedes, el rock & roll està assegurat!»
Les seves classes accelerades de finances no aconseguien interessar-me. Jo, li parlava de música, de projectes culturals, de poesia, de novel·les i ell escoltava atentament. Però estic convençut que tot allò li entrava per una orella i li sortia per l’altra. El mateix que em passava a mi amb les seves operacions. I així, fomentant aquests diàlegs, per no dir-ne monòlegs adossats, va passar un any llarg en què la nostra amistat s’enfortí.
***
Soc al punt on ens solem trobar. A les dutxes de l’accés de can Pou. No és habitual que m’hagi d’esperar. Tant ell com jo som puntuals. Observo la colla que treuen els gossos a passejar. Les seves siluetes es retallen damunt el mar. Bufa un airet suau. El sol ja és un dit per sobre la ratlla de l’horitzó. De cop en Maurici em tusta l’esquena. Som-hi. Arrenquem la passejada. Com que no diu ni piu, me’l miro. Tot va bé? De primera. És la resposta. No té ganes de xerrar. Ja ho veig. Continuem. Passem el port. Ja som al pla de l’Os. S’atura en sec i em clava una mirada que em recorda els temps en què estàvem a punt de fer-ne alguna. «Escolta…». Ho faig. «M’he embolicat en una operació que serà l’hòstia.» Ai, ai, ai… Penso. Això fa mala pinta. A l’instant s’adona que em començo a acollonir. Jo soc poruc de mena i no m’agraden els riscos. No és que sigui un cagat, però aquests embolics de quartos no m’han agradat mai. No m’hi trobo bé. Ni a la loteria no jugo. «Escolta’m bé…» «Collons Maurici no faig altra cosa…» La resposta m’ha sortit una mica impertinent. Per contrarestar, faig un somriure que combino amb un gest convidant-lo a continuar. «Mira. Hi ha una operació en marxa que serà una bomba. Ja et dic jo que sortirà als diaris… Et parlo d’un munt… però d’un munt de calés. Fa setmanes que contactem amb inversors de tota mena. Jo em pensava que trobarien l’operació massa arriscada. Massa innovadora… I és que fins ara no s’ha vist una cosa com aquesta…» Això sembla gros. Sempre parla amb passió dels seus negocis, però mai no l’he vist fer-ho d’aquesta manera. Li brillen els ulls. El to de veu és de confidència màxima. «Tenim un grapat de persones amb molts, molts quartos convençudes. —Abaixa la veu— Atacarem la moneda d’un país —no et puc dir de quin, és confidencial, i això que t’explico també… així que siguis discret— i el resultat serà multiplicar per tres el que hi posi cadascú. Hem de ser un mínim d’inversors per assegurar que la cosa vagi bé. I ja som molts més que aquest mínim…» Dec fer ulls d’esperitat. «No em miris així com un badoc. Ja t’ho he explicat un munt de vegades tot això dels mercats financers…» «Però… es pot fer això?» Ho dec haver dit amb una gran innocència. Amb aquella candidesa dels ignorants… S’ho agafa amb paciència. Continuem caminant i m’explica a poc a poc alguns detalls. «La ratlla d’allò que es pot fer, no sempre és tan clara. Segur que quan ho hàgim fet, no s’hi podrà tornar. Però així són les innovacions. Hi ha gent que s’avança, posa en dubte les convencions i… s’emporta un munt de quartos. Capisci?»
El punt final en italià m’ha deixat sec. No paro de pensar-hi. Continuem més enllà de l’estació. Pel pas que portem, avui arribarem fins a la depuradora. La seva determinació i l’aplom amb què explica l’atac a la moneda d’un país ha encès la meva imaginació. Quin país deu ser? I què passarà amb els pobres desgraciats que habiten aquest país? Es quedaran sense els seus diners? Però… està permès fer això? En Maurici explica més detalls, però no sembla creure que entengui les subtileses de l’operació. I la veritat és que té raó. És com si ara jo li volgués explicar la diferència entre les Quatre Estacions de Vivaldi i l’Ocell de foc de Stravinski…
Som a Ocata. El mar s’obre esplèndid davant nostre. Enllà, les xemeneies de Sant Adrià i l’skyline de Barcelona. El sol llueix amb força. El camí és ple de persones passejant. Ens asseiem. La vista és magnífica. En Maurici em clava la mirada. Ara no explica res. M’escruta. M’interroga. Com si em plantegés un repte. «Ja no t’explico res més. Si vols participar només cal que m’ho diguis i t’explicaré què has de fer. És una oportunitat increïble. No es tornarà a repetir. Posa-hi allò que tinguis i ho multipliques per tres. És el que guanyaràs. No en parlem més. Això serà la nit de diumenge. Avui som dijous. T’ho penses i m’ho dius. Però, t’ho demano de debò, no en diguis res a ningú. A ningú. D’acord?»
***
No he dormit. Tota la nit donant voltes a la proposta d’en Maurici. Ahir, després de fotre’m la fiblada verinosa dels diners fàcils, va fer un adeu intrigant —com volent dir: fins ara… ja vindràs…— i va engegar a córrer deixant-me allà assegut com un estaquirot en aquell banc de pedra que m’adormia el cul. Assetjat per una allau d’interrogants. Enmig d’un mar, què dic un mar! Un oceà de dubtes grossos com cases de pagès. Com la que no vam poder comprar fa anys. Encara no ens hem tret l’espina… Era fantàstica. El mas que havíem somiat tantes i tantes vegades. Ens hi hauríem hagut de gastar un munt de diners, però ens encantava. Era ideal. Ben orientat i amb tot el que ha de tenir un mas com cal. Però no va poder ser! Dues pedres. Ho captes? Això és el que passa quan un és un sòmines sense patrimoni. Ho entens carallot dels pebrots? I tant si ho entenc!
Continuo igual. Els dubtes em corsequen. Com més desitjo desempallegar-me d’aquesta idea, més m’atrapa. Vinga talòs… així què? Et perdràs l’oportunitat de guanyar un munt de quartos sense vinclar l’espinada? És la primera vegada en la teva trista vida de pencaire que ho pots fer… vinga… no siguis cagacalces!
Se m’ha ficat molt endins aquest corcó implacable que atia sense manies les meves misèries. Però no m’he de deixar portar per miratges de pa sucat amb oli. Al final sempre hi ha un truc. Ningú dona duros a quatre pessetes. He de tornar a raonar fent servir el sentit comú. A més a més, a què treu cap proposar-me, a mi, una cosa així. On s’és vist! Guanyar diners sense fotre brot! I què més! No hi entenc un borrall de finances, però tinc clar dues coses. Primera, que en aquest món hi ha dues menes de persones: les que penquen i les que mengen el pa de l’ase. I segona que jo soc dels primers i que els segons em foten fàstic. No vull formar part d’aquest circ! Què vol dir atacar una moneda? Només el concepte atacar ja em posa malalt. Atacar, guanyar, vèncer, humiliar… Sempre igual! Com si fossin goril·les fent retrunyir els pectorals per veure qui és més animal.
Però què hi puc fer? Com puc lluitar contra això? I per què hauria de lluitar-hi? Al capdavall, guerrejaria contra mi mateix perquè som tots —tots nosaltres, d’una manera o d’una altra— qui li fem el joc al sistema. Que el fem bo i l’ajudem a fer que tiri com un tro. Invertim els quartos amb l’esperança de guanyar-hi alguna cosa. Participem com zombis en aquest gran casino que és l’economia mundial i la convertim en una xarlotada que no té res a veure amb les coses de veritat, amb la feina, amb les persones.
És així. A mi rai, que no tinc un ral. Però la Glòria… Els sogres li han deixat un raconet que guardem com si fos el tresor dels pirates del Carib. Total, dos-cents cinquanta mil euros. Res per llançar coets. Però clar, que de la nit al dia es converteixin en set-cents cinquanta… Home, això són figues d’un altre paner. Però no li puc dir res. Segur que no hi estaria d’acord. La Glòria no és de jugar-se els quartos a la babalà. Voldria garanties. I per escrit. No li val amb la paraula d’en Maurici. Això no vol dir que no es vegin de bon ull. Des que ens vam retrobar, sopem junts sovint i fem sortides amb els nanos. Ens ho passem molt bé junts. Hi ha bon rotllo. Però crec que —parlo de la Glòria— no fins a l’extrem de ficar els quartos en aquesta operació. Jo sí. No hi tinc cap problema. Me’n refio d’en Maurici. Són molts anys. Ens hem tractat tota la vida. Des que érem uns marrecs. I tampoc m’agradaria anar-li ara amb collonades. Amb foteses que tibin la confiança que ens tenim. La paraula serveix per a alguna cosa. Entre nosaltres hi ha normes no escrites que tenen tanta o més força que qualsevol document. No em puc desempallegar d’aquest corcó. M’empeny. Em porta per on no vull anar. I em pessigolleja l’esquena. Amb petits calfreds que em recorren la columna de dalt a baix. I amunt, del sacre fins a la base del crani.
Quina bogeria! La idea em ronda com un rapinyaire que ha ensumat carn fresca. No me la puc treure del cap.
***
És diumenge. Com que tinc una feina pendent que he d’acabar tant sí com no, la Glòria se n’ha anat a dinar amb els seus pares. No tornarà fins tard. Aniran al cinema amb sa germana i sortint de la sessió xerraran fins que les facin fora del bar. He endrapat el que quedava d’ahir a la nevera i ara miro les notícies a la tele. Les bestieses de costum. Fa molt que m’interessen un carall. Si almenys expliquessin què passa de debò al món. Però ens hem d’empassar les bestieses que planegen una colla de borinots que xarrupen tots de la mateixa mamella. En queda ben poc de periodisme en aquest racó de món. Però per què penso en el periodisme? Potser per allunyar el tema de veritat… Està decidit. M’hi llenço. Els quartos els tenim en un compte corrent conjunt i qualsevol dels dos podem operar-hi. La Glòria s’endurà una alegria. Quan torni fliparà. «Mira el saldo, li diré» i quan vegi el set farà uns ulls com unes taronges. Serà la cosa més profitosa que hauré fet aquest any. I sense moure un dit.
He de parlar amb en Maurici i que m’expliqui com ho he de fer. Li truco. En la seva veu hi retrobo l’amistat sense fissures que ens professem. Són tants anys! Bé, excepte l’absència en què es va forjar com a financer innovador. Està de bon humor. «Collons sí que has trigat noi! Ja començava a pensar que eres un calçasses podrit de prejudicis.» L’operativa és senzilla. M’ha enviat un parell d’enllaços. I ja ho tinc tot a punt. En un, he omplert el formulari en què l’autoritzo a operar amb els nostres quartos. I en el segon, hi ha la meva fitxa de client i el codi de l’operació. Aquí la cosa es complica una mica. Vaja, és fàcil, però s’ha de seguir el procediment amb cura. «Això és important. Molt important! Si no ho fas exactament com et dic, quedaràs exclòs i no participaràs en l’operació. T’ho torno a dir. En el camp del formulari on et demana el codi, hi poses el que t’he donat. El 37684. Deixes el camp ple i te n’oblides. El sistema ja sap qui ets. Ja t’has autenticat a l’entrar i no has d’omplir res més. La fletxeta del cursor damunt el botó Next. I aleshores ve el moment crucial.» Ho vaig anotant tot en un paper. El primer formulari em dona el codi amb què m’identifico en el sistema d’en Maurici. I l’autoritzo per operar en nom meu. Al segon hi entro amb aquest codi d’inversor que he obtingut. Un cop dins he d’indicar l’operació —la 37684— passar pantalla i acceptar la transacció. Uf! Ara que he pres la decisió —m’ha costat déu i ajuda…— no voldria cagar-la en el darrer moment. «Escolta’m bé. Perquè ho entenguis. Això que farem és aprofitar un minúscul forat negre que ha quedat a les entranyes de les aplicacions que maneguen els mercats financers. Si aquesta operació la féssim ara, que són les cinc de la tarda del diumenge més rendible de la nostra vida, l’operació quedaria bloquejada. Per la seva magnitud. Ho entens? Aquest munt de calés —no t’imagines els que estan en joc— anant tots cap al mateix lloc serien detectats i el mercat es tancaria com un eriçó amenaçat. Per això, no hi ha altra manera d’aconseguir-ho que fent-ho com t’explico.» Empasso saliva. M’adono de la força amb què premo el bolígraf. Un tres immens jugant amb una X de bombetes lluents com aquelles que envolten els miralls dels camerinos que s’encenen i s’apaguen, m’omple la ment distraient-me de les instruccions que en Maurici a l’altra banda del telèfon em dicta amb precisió. Esbandeixo la imatge. No és moment de cabòries. M’he de concentrar en les instruccions. «És senzill, però ho has de fer així. Exactament. A les 23:59:56 has d’estar amb la fletxeta del cursor damunt el botó Next. Fas clic. 23:59:57. Al mateix lloc apareixerà la següent pantalla. La fletxeta et quedarà damunt del botó Done. Tens un segon. L’has de clicar a les 23:59:59. Ni abans ni després. A les 00:00:00 es tanca el mercat i l’operació ja no es pot bloquejar. Ho captes? És que és l’hòstia! Senzill, però s’hi havia de pensar. Llavors amic meu… t’asseus tranquil i et relaxes. I al cap de cinc minuts, et connectes al banc, mires el saldo i encetes una ampolla com déu mana!»
Ho tinc tot apuntat. És fàcil. La Glòria al·lucinarà. Abans de dinar he anat al súper de vint-i-quatre hores. Tinc una ampolla al congelador. Per cert, he de pensar a treure-la abans no peti. Genial! Collons en Maurici… està fet un crac de debò.
***
Són les 23:58:00. En dos minuts tot el peix serà venut. El monitor llueix i el llum blavós que desprèn amara l’estudi d’un aire irreal. Artificial. Només neutralitza aquest efecte la làmpada de peu que trenca la blavor general, afegint un feix de llum color de préssec a l’escena. Una mosca passa a tota pastilla davant del monitor. Fuig d’aquí! Faig amb la mà esquerra. La dreta fa cinc minuts llargs que no se separa del ratolí. La noto humida i diria que està garratibada per la tensió. Tremola lleugerament. L’alço una mica i articulo els dits per activar la circulació i mitigar la sensació d’encarcarament. Però immediatament torno a deixar-la caure damunt el ratolí. Les 23:58:35. Ja he tramitat el primer formulari. Tinc la fletxeta damunt el Next. Hòstia! El camp del codi és buit! Collons, si no me n’adono, cagada roc! Apunto al camp on hi hauria de ser i hi introdueixo el codi de l’operació. 37684. Omplert. Tornem-hi. Fletxeta cap al Next. Ja hi és. Separo uns mil·límetres la mà per no prémer accidentalment el ratolí i estroncar l’operació. S’acosta el moment de la veritat. Una gota de suor freda baixa amb delicadesa per la templa. 23:59:23. Merda! No he tret del congelador l’ampolla de cava. Me n’he oblidat. Espero que no peti. I si peta, tal dia farà un any! Ja ho netejaré. En havent dinat, després de parlar amb en Maurici, m’ha vingut una passió de son i m’he quedat fregit al sofà. La becaina ha estat monumental. Ara que hi penso, ni he sopat. És clar, quan m’he llevat de la migdiada li he clavat mossegada a un croissant orfe que quedava de l’esmorzar. Ja hi haurà temps per omplir el pap. Ara, no és la gana allò que em preocupa. Són els nervis. Els tinc a flor de pell. OMMM. Calma. Molt millor. Tot anirà bé. No té per què anar malament. Són faves comptades. M’ho ha assegurat en Maurici un munt de vegades. Al final ja tenia la sensació que m’estava fent pesat insistint tant en la seguretat de l’operació. «Que sí home que sí, no siguis pesat!»
Les 23:59:56. Tot en ordre. Som-hi. L’índex acciona el ratolí. La fletxeta prem el botó virtual del Next. Un segon. El temps d’aparèixer el botó final. Done. Aquí estic per donar-te. És un dir. Les 23:59:58. A punt. És el moment. Però… Què és això? La mosca dels pebrots! Malparida! A dins dels narius no! No! Merda! Merda! Merda! Hòstia, no he pogut lluitar contra l’instint. Les mans s’han disparat per intentar foragitar l’insecte repugnant que se m’ha ficat dins del nas. I n’ha sortit esperitat. Me’l rasco com un posseït. Però… No! Les 00:00:01. I ara què? Premo el Done. Out of time, sorry. No m’ho puc creure, tot a la merda per la mosca dels pebrots! La busco amb la mirada, però no la veig enlloc. No pot ser! Quina desgràcia déu meu. No és possible! Una suor freda m’amara el front. I si amb tot això… els estalvis han volat?
Em connecto al banc. Uf! Respiro alleujat. Hi són tots…
Arrepapat a la butaca tanco els ulls. Ho veig com si ho tingués davant: un tres vestit d’enterramorts porta als seus braços una X blanca com la neu. La fica dins d’un petit taüt. Com els dels infants. I engega a caminar per una avinguda deserta, llòbrega i amenaçant. On va?
Hòstia! Unes mans, pel darrere, em rodegen el coll. Foto un bot que de poc no trec el cor per la boca. «Què tens minyonet?» La veu càlida de la Glòria em tranquil·litza. Feia anys que no em deia minyonet. Estic a punt de posar-me a plorar com una magdalena allà mateix. Em continc i li faig una abraçada. Pel camí del dormitori, a l’altura de la cuina, sento un bum amortit. El cava… La Glòria em mira. «No és res. Demà ho mirem. Anem al llit.»
***
Fa tres setmanes que vaig darrere en Maurici. Però no aconsegueixo localitzar-lo. A casa seva no hi ha ningú. No sé quants missatges li he deixat al contestador. Ho torno a intentar. Res de res. Penjo. La Glòria irromp esverada al despatx. «Engega la ràdio! Corre! Parlen d’en Maurici!». L’engego. «La unitat especial de delictes informàtics (UEDI) en col·laboració amb la policia federal europea (PFU) va avortar fa uns dies una gran operació financera que hauria comportat uns guanys extraordinaris a un grup d’inversors que, a no ser per la intervenció d’aquestes unitats combinades, haurien causat una autèntica crisi financera». Hòstia!
El locutor segueix. «Es creu que en Maurici Serradell, un dels cervells de l’operació, s’oculta en algun país sense tractat d’extradició amb la Unió Europea. S’estan interrogant la majoria dels inversors i hauran d’afrontar càrrecs greus per l’incompliment del codi internacional d’operacions financeres (CIOF) vigent a la Unió Europea». Ens mirem. No puc dir res. M’he quedat petrificat. La Glòria s’exclama. «Ostres, no ho hauria dit mai d’en Maurici. Pobre Berta. I els nanos… què faran? Prova de trucar-li, quan puguis.» Assenteixo. M’imagino la cara de lluç que dec fer. «Estàs bé?» «Sí, sí… Crec que l’esmorzar se m’ha travessat una mica… Ara vinc.»
No m’ho puc creure. No sé si riure o plorar. O cridar. O engegar a córrer. La idea del petit taüt em ronda, però me n’allunya una mosca que aterra al meu braç. Es frega el morro amb les potetes del davant. Estic a punt de caçar-la. S’ha de fer un moviment ràpid tancant la mà en el darrer moment anticipant el seu vol de fugida. Si l’enganxes, pots sentir el seu brunzit dins del puny tancat. Ho feia quan era petit. Hi tenia força traça. Un cop atrapada, la llançava amb força contra el terra on quedava atordida pel sotrac. Però no faig res de tot això. Aixeco suaument el braç fins a situar l’insecte davant els meus ulls. No es mou. Sembla intuir que no tinc intencions exterminadores. Quan puc fitar els seus ulls enormes, aixeco el polze de la mà dreta i assenteixo. Fuig. Vola fins que desapareix de la meva vista.
Des de la finestra de l’estudi veig la Glòria que m’observa estranyada. M’ensenya sorpresa la part de dalt de l’ampolla de cava. Algun dia li hauré d’explicar com és que va anar a parar al congelador.
Ho faré. Segur que sí…