I
Encara que els seus habitants ho ignoressin, l’any 1848 acabaria marcant per sempre el destí d’aquell poblet costaner de poc més de mil ànimes que vivien de cara al mar. Acostumats com estaven a veure la sorra de la platja barrejant-se amb la pols del camí ral se’ls feia estrany el fet que a partir d’aquell moment, per arribar-hi, haurien de salvar un obstacle desconegut fins llavors.
Aleshores, la vida dels veïns transcorria en una àrea pràcticament quadrada d’uns dos-cents metres de costat. A la banda de Barcelona, el límit del quadrat era la riera fins al carrer de Sant Cristòfol. Per la part de dalt, en paral·lel al camí ral, el límit era el mateix carrer de Sant Cristòfol fins a arribar al de la plaça. I, baixant des d’aquest punt fins a mar, es completava el quadrat per la banda de Mataró.
En aquest petit espai hi havia tot el que calia per alimentar el cos i l’ànima. Per satisfer les necessitats terrenals, a l’Hostal de can Manent, que gaudia d’una concessió que impedia vendre res a cent passes, hi havia tot el que els vilatans podien necessitar i que no obtinguessin directament del mar o de la terra. I, per apaivagar les necessitats espirituals, a la petita església que des del 1841 funcionava amb plena independència eclesiàstica de la del poble de dalt, hi havia tot el que calia, mossèn inclòs. I si feia falta un manyà, un fuster o qualsevol altra menestral, la qüestió s’havia de resoldre acudint al poble de dalt o als de la rodalia.
Fora vila, a un quilòmetre llarg cap a la banda de Vilassar hi havia tot just un parell de masies. La resta eren camps de vinyes i fruiters, majoritàriament tarongers, conreats pels veïns tant del poble de baix com del de dalt. La majoria de les terres eren de propietaris que vivien a Premià de Dalt. De fet, el petit nucli de baix l’havien iniciat els veïns que es dedicaven a les feines de mar i que per comoditat van preferir establir-se a baix, al costat de la platja. Ara, que ja quedava molt lluny el fantasma recurrent de les envestides de pirates i corsaris que havien aterrit aquelles costes durant anys, començar una nova vida vora el mar semblava una bona idea.
En l’àrea d’aquest quadrat, a partir de mitjans del divuit, fins a la interrupció que va suposar la Guerra del Francès, s’hi havien anat establint una setantena llarga de famílies. Els actuals carrers Àngel Guimerà, Sant Francesc, Sant Josep, Prat de la Riba i Sant Antoni s’anaren omplint de les sòbries cases de cos encarades a mar amb el seu hortet a l’altra banda del pas que facilitava l’accés a les cases veïnes i que s’acabarien convertint en els futurs carrers.
Quan encara eren vius a la memòria els lamentables episodis que havia ocasionat la presència de les tropes napoleòniques a la zona i que ara ja, sortosament, formaven part del passat, es van reprendre els establiments, arribant-li el torn als carrers Gibraltar, Sant Joan, Sant Miquel i Sant Cristòfol. En aquesta segona onada, però, l’ofici de pescador ja no era el que feien tots els que s’hi establien. S’hi coneixien negociants, paletes, ferrers, sastres o fusters per bé que els de pescador o mariner continuaven sent les ocupacions més comunes.
El poble vivia de cara al mar. El mar l’explicava i li donava sentit. Les cases hi estaven encarades i n’era la font de proveïment principal. La pesca i el transport de cabotatge combinats amb la feina de pagès ocupava la majoria dels homes mentre que les dones aconseguien alguns diners extres fent punta de coixí o altres feines relacionades amb una incipient indústria tèxtil que acabaria sent majoritària a la zona, però que en aquell moment tot just començava a despuntar. Fins i tot, per atendre una demanda que no parava de créixer, un parell de veïns emprenedors havien instal·lat telers manuals en annexos als seus domicilis i ocupaven alguns treballadors en la producció de teixits de cotó i de lli. Les dues primeres fàbriques tèxtils de la població.
La primavera de 1848 floria i era perceptible arreu mentre el petit nucli de Premià de Mar observava amb una incòmoda barreja de curiositat i temor com es materialitzava un nou entrebanc entre el poble i el mar.
A tocar del camí ral, al que ja s’havien acostumat, creixia un altre camí, aquest de ferro colat, que en l’imaginari dels veïns es feia cada cop més present. I més gran.
Arran de mar, des del passat mes de juny, hi succeïen més coses de les que hi havien passat els darrers tres-cents anys. Primer van ser anades i vingudes de gent prenent mesures, aixecant plànols, xerrant i discutint a tocar del camí ral.
I, a partir del mes de gener, va començar a arribar material de construcció i al seu darrere brigades de paletes que hi treballaven a totes hores. De moment, en tres mesos, havien aixecat l’estació, una edificació de planta i pis a tocar de la Riera, pràcticament acabada i, en direcció a Barcelona, a uns dos-cents metres una petita dependència que ningú sabia què hi feia allà ni perquè havia de servir, però que ja estava dempeus i a punt per a ser utilitzada.
Els veïns contemplaven cada dia aquell mar que els era tan familiar i que havien vist de la mateixa manera durant tants anys. No s’acabaven d’acostumar a les siluetes d’aquells dos edificis que s’alçaven com silenciosos testimonis d’un futur ple d’interrogants.
II
L’Estevet, malgrat el diminutiu del seu nom, que hauria estat més apropiat per un llop de mar bonhomiós i entrat en anys, era un home de sang calenta i decisions ràpides. La seva veu era escoltada i respectada entre els pescadors i la gent de mar. A la seva quarantena llarga, fort i cepat, ja havia fet tots els papers de l’auca i coneixia com ningú tots els racons de la costa, tant de la banda de mar com de la banda de terra. Era un experimentat mariner que dominava l’ofici i sempre tenia una resposta i una solució als problemes que sorgien. A mar i a terra. Tenia fusta de líder i els seus companys, si ell es posava al davant, se sentien segurs i valents. Quan algú volia saber què es coïa al poble, especialment si era arran de mar, sabia que havia d’escoltar l’Estevet.
La seva aura en part venia d’un passat desgraciat. Son pare i son futur sogre havien estat víctimes d’un malaurat incident ocorregut durant la Guerra del Francès quan l’Estevet no era més que un marrec de dotze anys. I l’Empar, la seva futura dona, amb prou feines en tenia deu.
Malgrat el temps transcorregut, el record encara era ben viu per la família. Els fets es remuntaven al 1814. En aquell moment semblava que havia arribat la fi del malson napoleònic que havia castigat amb duresa la costa del Maresme i la resta del país. Els prop de sis mil soldats francesos de la guarnició de Barcelona se’n tornaven cap a França i molts ho varen fer passant pel camí ral.
Un cop de mala sort devia fer que pare i sogre, que anaven amb un parell de joves pescadors de Vilassar, es trobessin de cara amb un d’aquells escamots de mercenaris italians, especialment violents i sanguinaris, que solien flanquejar el gruix de la tropa i que buscaven brega on fos al llarg del camí.
Ningú sap del cert què va passar ni com va anar, però tot indicava que es va produir un enfrontament que va acabar en tragèdia. El vailet que els va trobar, va dir que un parell de dies abans de la descoberta, en aquell lloc, havia sentit crits i sorolls però no va veure res perquè va fugir cames ajudeu-me riera amunt. Poc devien poder fer els quatre pescadors amb aquells elements avesats a la guerra i al pillatge.
La fama d’aquests escamots, tristament forjada en l’assalt de Mataró, els saquejos de Tiana i de Montgat i en una llarga llista d’incursions igualment sagnants per la rodalia, va ser suficient per explicar aquella desgràcia.
Varen trobar els cossos sense vida a la riera de Teià mig enterrats a la vora d’un canyissar, un parell de dies després que hagués passat aquella tropa de trinxeraires uniformats.
Sa mare va morir un any després. El capellà va dir que el tifus havia posat fi a la seva vida, però l’Estevet estava convençut que va morir de pena. No va superar el tràngol de perdre el seu marit. Aquelles morts absurdes i inútils van unir l’Estevet i l’Empar amb un llaç indestructible quan amb prou feines sortien de la infantesa.
La desgràcia que havien viscut conjuntament les dues famílies, la posterior pèrdua de sa mare i la personalitat forta i decidida de l’Engràcia, la seva futura sogra, que el va acollir i sempre el va recolzar havien aplanat el camí cap a una unió que es va produir uns quants anys després d’una manera esperada i natural.
El fet que l’Estevet hagués superat aquell episodi d’una manera tan exemplar sense que les calamitats derivades de la pèrdua dels seus pares l’aboquessin a una vida esgarriada com s’havia vist en tants i tants casos similars, atorgava una vàlua afegida a la seva natural facilitat per sortir-se’n de les dificultats i resoldre exitosament els problemes que sorgien.
El cas és que l’Empar i l’Estevet feien una gran parella i eren dos membres estimats i respectats d’aquella petita comunitat marinera.
III
Les tardes, fins i tot les dels diumenges, si no sortien a pescar i les feines de pagès els ho permetien, els pescadors es trobaven a la sorra entre les barques i la feien petar. Això era el que passava justament aquell primer diumenge d’abril de l’any 1848.
I naturalment, ja feia dies que totes les converses giraven al voltant del mateix. El camí de ferro era l’ase de tots els cops i entre la gent de mar hi havia força unanimitat: no era benvingut.
Fins ara, tot i ser una preocupació generalitzada, l’enrenou del ferrocarril els quedava llunyà, com la terra quan es feien a mar. Però l’arribada dels operaris i de les vies era imminent. Una vegada superat l’escull del turó de Montgat, que va suposar la perforació del primer túnel ferroviari de la península, era qüestió de dies que les vies arribessin a la platja de Premià. I un cop els raïls posats, no hi hauria res que aturés aquella bèstia de ferro.
No eren només ells, els pescadors, els que tenien recels amb la futura arribada del nou invent: les petites drassanes que hi havia a la majoria dels pobles veien perillar els accessos que havien utilitzat sempre des del camí ral, les empreses de diligències estaven segures que esdevindria una competència que els portaria a la ruïna, els propietaris expropiats protestaven…
I encara hi havia més. Es deia que el soroll del tren causaria estralls en el sistema nerviós, que el fum de les locomotores faria el mateix als pulmons i que les guspires de la combustió del carbó provocarien incendis. Fins i tot corria la brama que les rodes de les locomotores s’havien de greixar amb greix d’infant…
Bevent i xerrant les angúnies no trigaven a sortir.
—L’oncle, que és capellà a Sant Adrià i que tot el dia fa safareig, diu que va anar d’un pèl que no se’n va tot al carall perquè se’ls hi van acabar els quartos.
—Ja ho he sentit. I el capitost es va plantar. Diuen que va dir: pels meus pebrots ho acabarem i hi va posar tot els seus calés.
—Aquest rai que a Cuba es va fer la barba d’or…
—Ja ho pots ben dir!
L’Estevet va intervenir. Anava una mica tou d’aquell aiguardent que juntament amb les brases que cremaven damunt la sorra al petit cau que havien improvisat entre les barques, els ajudava a combatre un ventet fresc que s’havia aixecat aquell capvespre.
—Demà dilluns seran aquí. I llavors ja no hi haurà marxa enrere. Ja no ens podrem treure del mig el maleït camí de ferro.
—Ja? Tan de pressa van? Vols dir? …Collons!
—Sí! Que no has vist com està tota la costa de cap per avall?
—Com ho fotrem ara quan vingui la llevantada? No podrem pujar les barques al camí ral. He sentit que hi posaran una reixa.
—No fotis…
—Aquest coi de tren ens fotrà. Ja anem bé per anar amunt i avall amb el cabotatge i les tartanes. No cal complicar-se la vida. Només volen gastar calés perquè els en sobren.
—Diuen que el capitost va veure un tren a Cuba i es va obsessionar amb la idea.
—Doncs que el faci a casa seva si vol!
—És el que fa…
—Ja.
—Doncs saps que et dic? Que si volen guerra, en tindran.
No semblava ell. L’Estevet estava trasmudat. Ja feia setmanes que en portava alguna de cap i la carallotada d’aquells beneits amb la Remei havia encès una metxa que estava a punt de fer-ho saltar tot pels aires.
Li bullia la sang. I el cap li anava a la velocitat d’aquelles locomotores de les quals només en tenia una imatge borrosa. Només les havia vistes de passada retratades en algun diari. Ara però, se li apareixien com un gegantí enemic a batre.
—Fa molts anys que traginem les barques per aquest lloc. I ara —es deia en un monòleg irat— uns senyorets carregats de duros, han decidit que volen fer un tren i que passi just per aquí. Per la nostra platja. —El monòleg es va convertir en una arenga curta i intensa.
—Què ens han demanat si ho volem això nosaltres?
—Què no som ningú?
—…— llarg silenci.
—Doncs és hora de dir-hi la nostra.
A vuit patrons amb barca pròpia i a deu pescadors que solien sortir amb ells els va semblar la millor idea. Al capdavall, si no s’ocupaven ells dels seus problemes, qui ho faria? Era una veritat com un temple. Ningú els havia demanat si els semblava bé que aquell coi d’invent passés just per on ells traginaven les barques. Ni tan sols els havien dit que es faria. Tot s’havia cuit a la seva esquena.
La decisió estava presa.
Com feien tantes vegades quan veien venir la llevantada, aquella fosca i fresca matinada de diumenge, abans que l’alba despuntés, varen moure les seves barques. Però aquesta vegada no varen arribar fins al camí ral. Les van travessar al lloc on l’endemà els operaris del camí de ferro havien de començar a col·locar aquelles vies del diantre. Aquest cop, però, la ventada no vindria de la banda de mar.
Despuntava el dia i els divuit homes al costat de les seves barques serraven les dents amb la mirada fixa en el pla de Barcelona d’on esperaven que arribessin les patacades. No sabien quina seria la reacció de la companyia del camí de ferro, però sí sabien que aquell tros de platja, aquell tros de terra, encara que cap paper ho digués, els pertanyia. Ells formaven part d’aquella sorra, d’aquell mar, d’aquell vent que els congelava i d’aquell sol que els cremava la pell.
I no d’aquella colla de senyorets de Barcelona i d’anglesos que creien que calia posar-ho tot de cap per avall per poder moure els seus quartos i engruixir les seves butxaques.
Encara que a primera vista ho podia semblar, aquella no era una decisió presa en calent. L’Estevet s’havia encès per tot plegat però aquell malestar es covava des del primer dia en què van començar les obres. Havien sentit explicar com a Badalona i a moltes altres poblacions els veïns s’havien quadrat i havien impedit que els treballs continuessin. Ells no serien menys.
El sol s’intuïa als seus clatells i la mar encalmada contrastava amb la tensió que es dibuixava als seus rostres endurits pel sol i la salabror del mar.
L’Estevet va fer una xuclada a la cigarreta mal caragolada que duia als llavis i va expel·lir el fum pel nas i per la boca. La va llançar a terra i mentre la xafava va escopir damunt d’aquella sorra que sempre havia estat sota els seus peus.
Mentre estrenyia els punys amb força es va dir amb decisió: aquí ens teniu, us estem esperant.
IV
Feia més de dos-cents anys que a Can Manent s’hi aturava la diligència que feia el trajecte de Barcelona a Perpinyà. Els viatgers que anaven i venien muntats en aquells cotxes tirats per cavalls eren una font contínua de notícies fresques. I aquella primavera de 1948 tant ells com els traginers que menaven matxos i tartanes amunt i avall pel camí ral no parlaven d’altra cosa: el gran tràfec que es veia al llarg de tota la costa. I no era per menys, més de set-cents jornalers feinejaven vora el litoral entre Barcelona i Mataró.
Salvant els obstacles naturals anivellaven el terra i col·locaven els rails per on circularien les noves locomotores angleses i els vagons plens de persones i de mercaderies, expulsant a una velocitat encara mai vista aquell vapor que empenyia el segle cap a un futur ple de canvis. Es veien a venir transformacions d’una magnitud que encara ningú podia imaginar.
El camí de ferro, avançava fent front a tots els impediments que sorgien arreu. El projecte s’havia convertit en una dèria pel senyor Badia que estava decidit, encara que l’empresa acabés amb ell, com finalment va ser, a completar aquell repte: aconseguir que el primer ferrocarril de la península unís Barcelona amb el seu poble, Mataró. De moment, l’empresa que havia creat el 1844 amb un centenar d’accionistes catalans i un grapat d’amics de Cuba i Puerto Rico, continuava viva i el seu objectiu semblava estar a l’abast de la mà.
El senyor Badia estava avesat a lluitar contra les dificultats. No era de la mena de persones que es fan petites davant les adversitats. A ell l’engrandien. Potser hi tenia a veure la seva professió de pilot que comportava la responsabilitat de menar milers de tones per l’oceà o el fet de viure, millor dit sobreviure, a dinou anys, la destrucció de la seva ciutat, Mataró, a mans de les dements tropes napoleòniques que s’hi van acarnissar.
Estava convençut que els seus anys de comerciant a Maracaibo i Cuba li donaven una perspectiva més àmplia i un caràcter més lluitador del que solien tenir els barcelonins de l’època que no havien tingut l’oportunitat o la gosadia d’aventurar-se en aquells paratges on tot era nou i possible. Ell s’hi va estar, quasi trenta anys, anant i venint, fent de pilot, d’armador i de consignatari i fins i tot va lluitar contra Bolívar durant la guerra de la independència de Nova Granada, l’actual Veneçuela. Això li va possibilitar refer el seu patrimoni, que va perdre totalment una vegada, i bastir una xarxa d’amistats i complicitats que li permetrien, al cap d’uns anys, fer realitat el seu projecte més ambiciós.
Recordava, com si fos ahir, la inauguració del primer ferrocarril de l’illa de Cuba. Va estar a punt, juntament amb altres socis, de ser-ne el promotor, però finalment el tren va anar a càrrec del pressupost públic. Dos anys després d’aquella inauguració es va jugar deu mil pesos a què trigaria quatre anys a fer-ne un entre Barcelona i Mataró. Va arribar a Catalunya el 1840 i ja en portava set lluitant-hi. Però no pensava rendir-se.
L’empresa, malgrat el seu nom que tombava d’esquena, Gran Compañía Española del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y Viceversa, no havia aconseguit reunir diners peninsulars en quantitat suficient per a finançar el projecte. El senyor Badia se’n feia creus. A l’illa es va pagar amb diners de l’Estat i aquí no aconseguia entusiasmar ningú i ni espanyols ni catalans no volien finançar-lo…
A l’endarreriment secular del país s’hi afegia la incertesa política generalitzada d’aquells anys i les cícliques crisis econòmiques que se succeïen any sí i any també de manera que finalment la meitat dels calés els varen acabar posant inversors anglesos. Allà, a Anglaterra i a Escòcia ja feia quasi un segle que tot es movia al ritme dels pistons de les màquines de vapor. La nova energia ho havia capgirat tot. Les fàbriques s’estenien arreu i creixien noves indústries que generaven, com sempre, engrunes per uns i sucosos excedents per uns altres. I és clar, els diners també es movien.
Superats aquests tràngols, en aquells moments a les costes del Maresme a banda de l’oposició veïnal que era força generalitzada en els pobles afectats pel traçat i que es concretava en sabotatges diversos, el projecte del primer camí de ferro peninsular anava vent en popa com deia sovint el senyor Badia a qui agradaven d’allò més les metàfores marineres.
L’any anterior, però, va anar d’un pèl que, per posar-ne una de poc marinera, no se’n va tot plegat rodant pel pedregar: no hi havia prou diners a la caixa per afrontar les despeses que superaven ja el pressupost inicial de 950.000 duros. Llavors, en un acte valent i decidit, i segons alguns suïcida, el senyor Badia va comprometre tota la seva fortuna en el projecte. I com que aquesta acció va córrer com la pólvora de boca en boca, a banda de salvar el camí de ferro, va tenir un efecte inesperat. Molts, en veure el seu compromís inequívoc amb la construcció del ferrocarril, van canviar la seva percepció escèptica, si no contrària, sobre el que significava aquella aventura visionària i se’n van declarar partidaris i defensors convençuts.
La implicació del senyor Badia era tan forta que fins i tot col·laborava en unes patrulles nocturnes muntades per l’enginyer en cap, el senyor Locke, un anglès amb males puces i enemic de les pèrdues de temps, que s’ocupaven d’evitar els aixecaments de vies, els robatoris de material i altres actes que pretenien evitar, tot sigui dit sense massa èxit, l’avenç de la via de ferro.
Així doncs, entre l’empentadel seu promotor, les brigades de bracers, els escamots de vigilància nocturna i la correctiva intervenció del cap superior polític de la província de Barcelona, el senyor Gibert, que va dictar unes severes normes l’incompliment de les quals comportava multes pecuniàries elevades i arrestos per qui no les podia pagar, de mica en mica, però sense pausa, la via del tren s’anava apoderant del tros de terra que passaria a ocupar definitivament a partir d’aquell moment.
Ignorant, o potser no, que el seu pas a més d’obrir un solc a la terra, obria també ferides que no serien fàcils de tancar.
V
L’Estevet i la seva família, l’Empar i la joveneta Remei, vivien en una casa d’un cos de l’actual carrer Àngel Guimerà que aleshores no tenia nom perquè no era pròpiament un carrer. Tan sols era un pas que permetia arribar a les cases del costat. La seva sogra, l’Engràcia, vivia amb ells.
L’Engràcia era una dona generosa i pencaire que vivia al servei de la petita comunitat encauada en aquell minúscul habitatge. Coexistia sense conflictes greus amb sa filla l’Empar que era la veritable mestressa de la casa. Es respectaven i havien pactat implícitament, ja feia un munt d’anys, sense que hi hagués cap acord ni cap paraula, els rols i els espais. Els dominis de l’Engràcia eren, sobretot el rebost i la cuina. L’Empar també es defensava molt bé als fogons, però li cedia l’espai a l’Engràcia i el fet de saber que algú s’ocupava d’aquesta necessitat li permetia fer altres feines a dins i a fora de casa aconseguint així per a l’economia familiar alguns ingressos extres.
Com era habitual aquell primer diumenge d’abril, l’Engràcia havent esmorzat ja triscava per la cuina preparant l’arròs que tota la família esperava amb delit. L’Estevet havia apartat de la darrera sortida mitja dotzena de calamarsons i collí de l’hortet unes quantes carxofes. Material més que suficient per a l’àpat dominical.
Mentre les noies, que deia ella, es preparaven per anar a la missa de dotze, ella que ja ho estava de preparada feia hores, daurava la ceba fins a aconseguir que agafés un color torrat, una tonalitat d’un marró intens, que arriba en paral·lel a la seva pèrdua de consistència. En tastar-la, el bocí de ceba no ofereix cap resistència a la pressió de les dents. Cedeix com si fos melmelada. És el senyal inequívoc que ha deixat de ser ceba per convertir-se en un inici de sofregit. Si convenia, per evitar que es cremés, tirava a la cassola una llossada d’aigua i així la mantenia hidratada mentre s’anava coent.
Quan flairava, omplint amb la seva aroma tota la cuina i tots els baixos de la caseta, hi afegí un parell d’alls tallats petits i un grapat de julivert que creixia esplèndid en una cantonada de l’eixida dins un pot de llauna gros i rovellat fent companyia a altres pots on creixien altres herbes de cuina. A l’instant de posar-hi l’all i el julivert, la flaire que feia la cassola es va multiplicar per un coeficient difícil de mesurar, però que indicava d’una manera intuïtiva que en aquell procés el resultat era alguna cosa més que la suma de les parts. Sense donar temps a què els alls es torressin hi va afegir quatre o cinc tomàquets que tenia penjats al rebost. Prèviament, n’havia cremat la pell directament a la flama de la cuina fins a ennegrir-la i els havia pelat amb els dits i esbocinats amb una forquilla.
Al cap d’una bona estona, tapà la cassola i la tragué del foc deixant-la a la vora del foc a terra perquè no perdés temperatura i amb la calor residual s’acabés de confitar. De bracet de les noies, que ja estaven a punt, enfilaren cap a l’Església a sentir la missa de dotze.
L’Estevet no n’era gaire de missa. S’estava per la plaça amb els companys fumant i xerrant tot esperant que sortís la gent de l’ofici. Finalment, la plaça s’omplí amb la gent que ja hi era i la que sortia de missa. Feia sol i la primavera anunciava el bon temps de manera que feia bo d’estar-s’hi una estona comentant les novetats i xafardejant els uns amb els altres.
L’Engràcia, l’Empar i la Remei al cap d’una bona estona es van desfer del grupet en què estaven i van emprendre el pas cap a casa. L’Empar va buscar amb la mirada l’Estevet i amb un gest li va dir que anaven tirant. Aquest va assentir i amb el mateix mètode li va indicar que hi anava tot seguit.
Quan ja arribaven a casa l’Engràcia va tenir una pensada:
—Nena, pren la galleda del pou i ves a collir un grapat de musclos que els tirarem a l’arròs.
La cassola amb el sofregit encara conservava una mica de la calor de la cocció del matí. L’Engràcia va pelar les carxofes i les va tallar a trossets i en un gibrell ple d’aigua va treure la sorra dels calamarsons. Ho va ficar tot a la cassola i ho va posar a coure una estona juntament amb el sofregit. Després hi tiraria l’aigua, tres tasses per cada tassa d’arròs i ho reservaria per, quan hi fossin tots, tirar-hi l’arròs. Li feia molta ràbia que quedés covat i tothom sabia que quan l’hi tirava, havia d’estar tot a punt per poder-lo menjar en el seu punt.
La Remei era alta i esvelta i tenia uns cabells sedosos i llisos que recollia en una cua lligada amb una veta de color vermell. Als quinze anys resplendia tant com ho feia aquella primavera incipient que omplia de vida tots els racons del poble. Per arreu s’hi veien brotar les plantes i les flors que havien superat els freds hivernals i ara començaven a reclamar els seus espais en els testos dels veïns i en els marges de camins i de carrers.
Tenia el caràcter de son pare. Decidida i valenta. Amb pas lleuger, va baixar fins al camí ral i d’allà a la platja deixant a mà dreta la nova estació, ja gairebé acabada. Més enllà en direcció a Barcelona, a uns dos-cents metres, hi havia una edificació nova, feta al mateix temps que l’estació, que havia de ser una mena de baixador de mercaderies. Havia sentit que li deien la descàrrega, però com la majoria dels veïns no sabia ben bé què volia dir allò ni què era el que s’hi descarregaria.
El fet és que en aquell punt des de sempre hi havia un roquissar on es feien els musclos. I els que ho sabien, com ells, hi anaven de tant en tant a collir-ne. Per no mullar-se-les es va treure les espardenyes i se les va lligar al coll i es va atansar a les roques a collir els musclos. Des d’on era podia veure en la llunyania el pla de Barcelona flanquejat a banda i banda pels dos turons. El sol petava de valent.
Ja tenia la galleda quasi plena i estava acotxada provant de desprendre de la roca un musclo gros i lluent quan va sentir que una mà se li posava a l’esquena. Es va aixecar com un fibló i en girar-se va veure dos marrecs d’una vintena d’anys que la miraven amb uns ulls que no li van fer gens ni mica de gràcia.
Un li esbotzà, mentre l’altre reia com un talòs:
—Baby do you want to play? We will teach you a very fun game…
La Remei no s’hi va pensar ni un moment. Li va llançar al cap la galleda amb els musclos al que xerrava, que era el que li havia posat la mà al damunt, i va arrencar a córrer com una esperitada cap a casa mentre sentia els renecs i la cridòria d’aquell parell de bordegassos que no van gosar perseguir-la per no ficar-se en cap embolic. No va parar fins a arribar a casa en el mateix moment que hi arribava l’Estevet.
—No m’han fet res, pare. Un d’ells hi ha deixat el llavi. Em sembla que era anglès el que parlaven.
L’Estevet va agafar el mànec d’un xapo que tenia a l’entrada i se n’hi va anar. Aquell parell s’havien esfumat. Va deduir que eren operaris del camí de ferro, perquè n’hi havia molts d’anglesos. Al cantó de la galleda encara hi havia una taca de sang. Va pensar: Déu n’hi do la Remei… La va netejar, va plegar els musclos que eren escampats damunt la sorra i va tornar cap a casa.
De tornada, va contemplar l’estació i el camí per on havien de passar aquelles vies. Més enllà les barques. Aquest coi de tren els estava complicant la vida de veritat. Només faltava que les noies no poguessin passejar tranquil·lament per la platja. La indignació l’envaïa.
Els pares i la filla s’estaven davant la casa maleint els anglesos, la via de ferro i els canvis radicals que es veien a venir quan l’Engràcia va treure el cap.
—Tiro l’arròs o què?
El si va ser unànime i a l’uníson. Van entrar a acabar de parar taula i deixar-ho tot a punt per a quan la cassola fumejant es plantés al bell mig de la taula.
Mentre entrava, l’Estevet va pensar que encara que només fos momentàniament, la sogra l’ajudaria a remuntar una part d’aquell dia.
Un dia durant el qual encara havien de passar un munt de coses.
VI
El primer dilluns d’aquell abril de 1848 s’aixecava mandrós però fresc a la platja de Premià. Els pescadors havien dormit a estones curtes dins les barques o damunt la sorra, abrigats amb flassades dutes de casa i reconfortats pels petits focs que havien fet a terra, resguardats del vent i per aquell aiguardent aspre i sec que escalfava el cos i la ment.
Eren tots a punt. A la llunyania ja podien sentir el brogit dels operaris que arribaven amb les tartanes carregades amb els raïls i totes les andròmines que calien per estacar-los a terra prèviament aplanat durant les darreres setmanes. Maniobraven des que havia començat a clarejar just a l’altura de la petita construcció que en deien la descàrrega. Allà on la Remei havia anat el dia anterior a buscar els musclos. Estaven tot just a poc més de dos-cents metres d’allà.
De la platja estant havien pogut comprovar com els primers operaris que s’hi havien posat gesticulaven assenyalant les barques travessades i havien percebut ràpids moviments d’alguns d’ells que pujaven al camí ral i se n’anaven en direcció a Barcelona amb alguna de les tartanes que ja havien deixat a terra la seva càrrega.
L’Estevet estava palplantat dalt d’una de les barques analitzant la situació com un mariner que avalua la tempesta que s’apropa. Algunes dones del poble, entre elles l’Empar i l’Engràcia, començaven a arribar i es quedaven al camí ral contemplant les barques i els seus homes barrant el pas al traçat de la via de ferro. De mica en mica s’hi anaven afegint altra gent del poble i pagesos que venien de la banda de dalt.
Un parell de diligències que estaven aturades davant de can Manent no gosaven emprendre el camí a l’espera que hi passés alguna cosa. Els propietaris de les línies que transitaven pel camí ral eren uns dels que havien manifestat més oposició a aquell projecte. Estaven convençuts que aquell invent del dimoni acabaria amb el seu negoci centenari. Qualsevol cosa que s’hi cogués els interessava. Per fi, un dels conductors va fer entrar el passatge ràpidament i es va afanyar a sortir cap a Barcelona. Volia informar com més viat millor del que havia vist. L’altre no va trigar a fer el mateix enfilant cap a Mataró.
Al cap d’un parell d’hores la comitiva d’operaris comandada per l’enginyer William Locke, havien arribat a l’estació. Els operaris anglesos de l’empresa Mackenzie & Brassey eren experts en la col·locació de les travesses de fusta i de les vies de ferro de manera que la via avançava a un ritme força viu.
I les barques ja s’havien convertit en una nosa per continuar avançant. De moment, van decidir fer una parada per esmorzar. Així endarrerien el moment de tensió i tenien temps per pensar.
L’Estevet i els seus, fermament plantats davant les barques, també menjaven alguna cosa però sense perdre en cap moment el contacte visual amb la capçalera de la comitiva d’operaris.
L’enginyer en cap i els seus ajudants parlaven amb cara de preocupació mentre els treballadors s’ho miraven emprenyats. Si no complien els terminis establerts perillarien les pagues acordades. Allò s’havia de resoldre ràpidament o esdevindria un problema gros. Estaven acostumats a petits sabotatges que havien anat resolent en molts punts de la línia. A excepció del sidral de Badalona que va acabar amb la intervenció de la milícia, encara ningú havia gosat plantar-los cara d’aquella manera.
La tensió anava en augment. Ja hi havia una multitud mirant-s’ho des del camí ral. Qualsevol pas en fals podia desencadenar un desastre que ningú desitjava. L’enginyer no deixava de mirar els veïns que, expectants, no es perdien detall de tot el que passava. Va descartar tirar pel dret perquè encara que ells fossin molts més, aquella gentada no s’estaria de braços plegats mirant-s’ho com si fos un partit de futbol.
Va decidir anar cap on eren els pescadors acompanyat d’uns quants dels seus. No dominava l’idioma així que algú hauria de fer d’intèrpret. La majoria dels operaris eren anglesos, però alguns parlaven castellà i fins i tot n’hi havia que xampurrejaven el català. També hi havia tècnics de la companyia ferroviària que podien intervenir.
Finalment, una comitiva de sis persones es van dirigir cap on eren les barques. En Manel Virgili, un noi de Barcelona ben plantat, d’uns trenta-cinc anys, amb estudis, que era la mà dreta de l’enginyer en cap i home de confiança del senyor Badia, va prendre la iniciativa.
—Nois… hem de passar per aquí. Tenim el temps just per arribar a Mataró. No podem endarrerir-nos.
L’Estevet i els seus es miraven la comitiva amb recel. Es va escurar la gargamella. Amb veu potent va contestar.
—Aquest lloc és el pas per resguardar les nostres barques quan hi ha llevantada. No les podem perdre. Són el nostre pa de cada dia.
En Manel va fer un moviment de cap que expressava comprensió. Quedava una mica fora de lloc rodejat de tants treballadors. La seva indumentària el delatava com a home de ciutat i encara lluïa més rodejat com estava de manobres i de pescadors. Malgrat això se’l veia desinhibit i feia l’efecte de controlar la situació. Va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella del senyor Locke. Aquest va assentir. En Manel va continuar.
—Escolteu. Aquest tros de terra té un amo. I aquest amo l’ha hagut de cedir a la companyia per poder fer el ferrocarril. De manera que tenim dret a passar per aquí. És una qüestió d’interès general.
Un parell de pescadors van fer un gest de desaprovació i imperceptiblement van tirar el cos endavant uns mil·límetres. A la mà hi duien uns mànecs de fusta gens tranquil·litzadors. L’Estevet va moure el braç endarrere, com aturant-los, fent uns moviments també mil·limètrics i imperceptibles per a la majoria, però que els dos pescadors van captar a l’instant.
—Segur que sí. Però que hi ha de les nostres barques?
L’enginyer feia cara de pomes agres. Aquell projecte estava a no res d’esgotar-li la paciència. Informat per en Manel de les paraules de l’Estevet li va contestar amb vehemència i es van embolicar una estona en una conversa que ningú més entenia. Pels gestos, però, donava a entendre que aquell anglès se’n feia creus que ningú hagués previst aquella contingència. Que passés això era previsible. Com és que ningú hi havia pensat?
En Manel aixecava les espatlles com si es tragués les puces de sobre. L’enginyer, visiblement enutjat, estava a punt de tornar cap a l’estació on hi havien improvisat una mena de centre de comandament, quan una polseguera, visible des d’allà on eren, s’alçava damunt del camí ral per la banda de Barcelona, fent evident que s’acostava un grup nombrós.
Per un moment l’Estevet i els seus van témer el pitjor. Els operaris que havien marxat a primera hora havien donat l’avís i venia la guàrdia a fer-los fora.
Però a l’instant van respirar tranquils quan no varen veure cap uniformat entre la comitiva que va baixar de les quatre tartanes que es van aturar davant l’estació.
En Manel, que s’havia afanyat a rebre’ls, obria la porta al senyor Badia en persona.
S’acostaren a les barques i durant el petit trajecte en Manel, gesticulant visiblement, el posava al corrent de la situació. El senyor Locke s’hi va afegir.
Es van plantar davant els pescadors que, a la vista de l’estona que portaven amb la seva acció de protesta sense rebre cap patacada ni física ni verbal, començaven a pensar que estaven en el bon camí per acabar aturant aquell enginy del dimoni.
La gent que s’ho mirava estava expectant. El senyor Badia, anava vestit com s’esqueia a un senyor de la seva posició i destacava entre aquell eixam d’operaris vestits amb roba de feina rudimentària. Va saludar amb complicitat el senyor Locke i la resta de tècnics de la companyia i va fer una llambregada al rellotge de cadena que va extreure amb un moviment ràpid i mecànic d’una de les butxaques laterals de l’armilla. Era tard i calia anar per feina.
—Bon dia.
Tots assentiren. Inclosos l’Estevet i els seus companys que mostraven la mateixa actitud decidida i un pèl desafiant.
—Senyors. El que avui preteneu aturar il·legalment no és un ferrocarril. No voleu impedir que quatre locomotores arrossegant vagons plens de gent i de mercaderies uneixin Barcelona amb tots aquests pobles fins a Mataró. El que avui no voleu que passi per aquí és el progrés i un futur ple de benestar per vosaltres i pels vostres fills.
Un lleuger murmuri es va sentir a la banda del camí del mig.
—Deixeu que s’expliqui. Ja seria hora… —Algú els va fer callar.
—Gràcies. —Va dir el senyor Badia, mirant en la direcció de la veu.—El ferrocarril us portarà a vosaltres abans que a ningú aliments i vestits i sereu els primers a saber què passa al país i al món perquè el ferrocarril és més que un camí de ferro. És una via de comunicació que us farà prosperar com no sou capaços ni d’imaginar.
L’Estevet estava una mica atordit amb aquest discurs en defensa del progrés i la comunicació. Tot allò se li escapava. No anava amb ell. Però, malgrat això, aquelles paraules ressonaven al seu cap: progrés, futur, benestar. Eren conceptes positius i estimulants encara que li costava d’imaginar-los. No els podia convertir en cap imatge que li resultés familiar.
—I què farem amb les barques quan hi hagi llevantada?
El senyor Badia el va mirar fixament i després va fitar amb la mirada els seus companys pescadors.
—Teniu raó. Les vostres barques són importants per vosaltres i per les vostres famílies. No patiu. Hi trobarem una solució.
Va fer una pausa dramàtica que sovint li funcionava en les seves al·locucions. En els cercles barcelonins era considerat un bon orador. Feia uns anys, en un discurs a la Llotja de Barcelona, havia hagut de defensar l’esclavatge, a instàncies de les forces vives de la burgesia catalana que veien perillar un dels seus negocis més sucosos a causa d’uns tímids intents abolicionistes. Aleshores, com ara, va haver d’improvisar. Parlava amb seguretat i convenciment.
—Avui viviu de la pesca, però ja heu vist que aquí, a la vora de casa vostra, a la vora de la vostra església, ja hi ha dues petites fàbriques. Són tan sols la llavor del que ha de venir. Ara funcionen manualment. Però aviat serà el vapor i no la sang les que farà moure aquests telers i els de tot arreu. Les fàbriques són el futur. D’aquí a quatre dies tots hi estareu treballant i aviat no us recordareu de quan pescàveu. I sabeu per què?
Ningú en tenia ni idea. Per a molts el concepte de fàbrica encara era alguna cosa llunyana, peregrina, aliena a la seva vida.
—Perquè aquest tren que avui voleu aturar portarà fins aquí el carbó que farà funcionar aquestes dues fàbriques i moltes més que es construiran aquí i a tot arreu i que us asseguraran el pa per a vosaltres i per a les vostres famílies. Deixeu via lliure al futur! El vapor és la nova sang que mourà les màquines amb què teixirem els nostres vestits, amb què moldrem la farina. Amb què farem el gas per il·luminar els nostres carrers i coure els aliments. Doneu la benvinguda a la nova època! A Anglaterra a tota Europa i a Amèrica el vapor s’escampa alenant centenars de fàbriques que fan la vida més fàcil a les persones i donen feina a milers de treballadors. No vulgueu ser menys! No podeu aturar el progrés!
Aquelles paraules, dites amb l’entusiasme sincer i abrandat que aquell home pioner i visionari del ferrocarril transmetia amb tota la intensitat, va calar entre una part important dels vilatans que envoltaven l’escena.
Van sonar uns tímids aplaudiments que per un moment van augmentar fins que la majoria, amb visible reprovació, els va tallar en sec.
Tot i la seva timidesa aquell picar de mans va arribar al fons de l’ànim de l’Estevet. Va ser pitjor que si la Guàrdia Real hagués vingut a endur-se’l. Se li va clavar al cor al mateix temps que li obria l’enteniment. Estava convençut que el senyor Badia no era un bocamoll, ni un venedor de fum. El que deia no eren bestieses. Allò anava de debò.
Era molt possible que fos veritat que per aquell grapat de pescadors i pagesos la vida estès a punt de canviar de dalt a baix. Va fitar els companys que el miraven esperant un senyal. Per davant seu, en un instant, va veure passar la seva vida. El que feia. Les rutines que ocupaven el seu temps. Li encantava vogar per la costa, parar les xarxes i plegar-les. I solcar la terra per extreure’n els fruits. Però eren feines dures i exposades. La seva vida i el seu benestar era en mans del temps. De la sort. D’una fortuna que no podia controlar: un bon any per la terra, una bona temporada de pesca. I assetjant el seu benestar: pedregades, llevantades, rierades, malures…
S’imaginava treballant a la fàbrica i cobrant la setmanada. Allò era totalment nou. Tant hi feia el temps que fes. Va pensar en la Remei, en l’Empar i en l’Engràcia. Les veia endiumenjades i rialleres. I en son pare, que quan ell era un marrec l’ensenyava a pescar dalt la barca i a fer anar el càvec damunt la terra. De cop se li va aparèixer llunyà i antic com si haguessin passat centenars d’anys des de la seva desgraciada mort.
—I què farem doncs amb les barques?
El senyor Badia sense parpellejar va contestar a l’instant.
—Un pas per sota la via. I ara si us plau, treguin-les del mig.
I dit això, després de fer un cop de cap dirigit als pescadors es va dirigir cap a la tartana mentre donava instruccions al Manel i al senyor Locke.
Envoltada de la pols del camí ral el senyor Badia i la seva comitiva van desaparèixer en direcció a Barcelona, mentre els operaris tornaven a la rutina. L’Estevet i els seus començaven a moure les barques i la concurrència tornava als seus quefers habituals.
VII
A la Remei li agradava anar a la platja els diumenges. Les jornades a la fàbrica eren maratonianes i durant la setmana no li deixaven temps per arribar-s’hi. Ella i el seu home s’hi passaven tot el dia entre els telers. I el diumenge al matí anar a la platja era la principal diversió.
Creuava amb orgull el pas subterrani que portava a la platja des de davant de can Manent. Tothom el coneixia com el pas de l’Estevet i li explicava al seu vailet perquè li deien així.
S’arribaven fins on eren varades les poques barques que encara sortien a pescar i, quan feia bo, s’hi estaven una bona estona.
Des d’allà el vailet saludava feia festes als trens que passaven a gran velocitat.
Aquesta història és una ficció inspirada en fets reals. No tinc cap notícia que passés res com el que s’hi explica. Però bé podrien haver passat. La figura del senyor Badia està inspirada en la del promotor del primer ferrocarril de la península que desgraciadament no va poder veure acabat el projecte que probablement el va fulminar a l’edat de cinquanta-nou anys. L’episodi de les barques no es pot haver produït perquè la seva mort va ser anterior al primer dilluns d’abril.