La Cari
Les dues-centes vint passes que separen la riera de la paret de l’Església de Sant Cristòfol, encara no són més que un caminoi que passa pel davant de la filera de cases que s’hi han anat construint. Ara que la Guerra del Francès ja s’ha acabat, la zona que queda entre el camí ral, la riera, el carrer de Sant Cristòfol i el carrer de la plaça, els quatre carrers que assenyalen els límits del poble, és per on la vila creix. La resta del terme, tret d’algunes masies són conreus. Un bé de déu de camps plens de tarongers, vinyes i altres cultius que enamoren de veure.
I a les cases noves i velles, com a les de tots els carrers, hi bull la vida. I aquest bull ha portat a aquest món un plançó esplèndid que porta per nom Cari, diminutiu de Caritat. Els seus pares no són especialment religiosos, però la criatura té un oncle que, si res no ho esguerra, arribarà a bisbe i que no ha parat de burxar fins a aconseguir que una de les seves nebodes porti el nom d’una virtut capital. Sort que finalment s’han decantat per Cari. Podria haver estat pitjor, per exemple, Humi, per Humilitat o Caste, per Castedat.
Els primers gemecs de la Cari s’han fet sentir el migdia del sis de juny de 1853 en el moment en què al número set del carrer nou de l’Església —que, amb el pas del temps s’acabarà anomenant, carrer de Gibraltar— els raigs d’un sol espaterrant es colen entremig del fullam de la figuera que verdeja a l’eixida de la casa.
La nena creix sana i forta i és una delícia veure com es transforma en una noia valenta i segura d’ella mateixa. Tot i que la majoria de la població és analfabeta, ella ha après a llegir i a escriure ben aviat. La dona del farmacèutic, la senyora Engràcia, acull a les tardes a la rebotiga de la farmàcia, alguns vailets del carrer i els ensenya allò que haurien après si haguessin pogut anar a una escola que encara trigarà unes quantes dècades a arribar al poble i ser obligatòria per a tothom. De moment, les prioritats dels polítics no passen per la cal·ligrafia.
La Cari es deleix per aprendre i el seu somni és esdevenir mestra i poder fer amb altres nens i nenes el mateix que la senyora Engràcia fa amb ella i amb els altres marrecs del carrer. La té ben captivada aquesta dona magra, esvelta i elegant que explica tan bé les coses. Com més coses els ensenya, més ganes d’aprendre els fa venir.
Però els somnis, de moment, són només això. La Cari, amb disset anys acabats de fer, s’ha hagut d’ocupar dels seus pares. Primer de sa mare. La va atrapar una malaltia dolenta de debò que va posar fi a la seva vida en poc més d’un any. Ella n’ha tingut cura, amb l’ajut de la senyora Engràcia amb qui ha travat una forta amistat tot i la diferència d’edat. Ha estat al seu costat fins al darrer moment. I després, li ha arribat el torn a son pare. L’Emili, pobre, mai ha arribat a superar la pèrdua de la seva dona i al cap d’un altre any, també se n’ha anat, consumit en part per la tristesa i en part per una malaltia que cap metge ha arribat a diagnosticar.
I la Cari s’ha quedat tota sola en aquest món.
Els seus pares, a banda de l’amor i l’estimació que li han donat mentre eren vius i que no és poca cosa, en passar a millor vida, no tenien gran cosa a deixar a la seva descendència. Això sí, cal comptar-hi la caseta del carrer nou, el número set, que son pare va aixecar amb l’ajut d’un seu company de fatigues gràcies a un cens que el senyor Valentí Piques de Sant Pere de Premià, el poble de dalt, li va concedir i que la noia ha heretat en ser filla única.
Per fortuna, la Cari ha ignorat sàviament els consells del seu oncle, transformat ara ja en tot un senyor bisbe ple de porpra i amb el generós sobrepès que escau al seu rang, que es va encaparrar, quan son pare encara era viu, a punt de traspassar, en què seguís el camí de Nostre Senyor i es fes monja.
La senyora Engràcia, que en els afers terrenals hi toca molt més que el senyor bisbe, se les ha empescat per fer que el seu marit la contracti unes quantes hores a la farmàcia. I amb això i alguns encàrrecs que fa a casa seva per a les noves fàbriques del tèxtil que apareixen arreu, la Cari se’n surt prou bé. I així estava quan l’amor va entrar a la seva vida.
Una de les coses que més li agrada és arribar-se a la platja, que està a un tir de pedra de casa seva i de la farmàcia, i quedar-se a l’estació veient arribar els trens que venen de Barcelona i de Mataró. Tot i que ja fa més de vint-i-cinc anys que s’ha inaugurat la línia de la costa, la primera de la península, de vies encara només n’hi ha una. I els trens que van i venen es creuen a Premià. De manera que molts arriben per partida doble, un cap amunt i l’altre cap avall.
Bada, asseguda a les roques de vora el mar, contemplant el tragí de persones que pugen i baixen dels monstres de ferro fumejant que eixorden quan el frec de les rodes contra les vies fa saltar guspires de foc en frenar o en embalar-se.
I allà, baixant del tren que ve de Barcelona, ha vist per primer cop en Tòfol. No l’havia vist mai. Desconeix si parla molt o poc, si té la veu fina o gruixuda, si crida o si parla baixet. No el reconeix. No sap de quina casa és. Ni tan sols si és del poble. Només l’ha vist de lluny, però alguna cosa que venia de molt endins, desconeguda per ella, l’ha punxada com un fibló amarat de la toxina més dolça. Empesa per una mena d’encanteri que l’ha posseïda, veient que el xicot sembla que té la intenció de tirar amunt pel carrer de la Marina, ella fa el mateix però anant a pas viu pel carrer de la plaça amb la intenció i l’expectativa de tombar pel seu carrer i creuar-se amb ell.
Els darrers temps han estat durs per la Cari. En un parell d’anys ha vist morir primer sa mare i després son pare. Les dues absències i les circumstàncies en què s’han produït, l’han endurida. El buit immens que hi han deixat en marxar l’entristeix, però al mateix temps nota una fortalesa que no havia experimentat mai i que li aporta una serenor desconeguda. Ha viscut experiències que l’han buidada. S’ha sentit impotent davant la fatalitat que comporta la malaltia i la mort. I ha entès que amb segons què no s’hi pot lluitar i que és inútil rebel·lar-s’hi. Però, al mateix temps, ha après que també hi ha situacions que estan al seu abast i que si hi intervé pot conduir-les cap a una banda o cap a una altra. I les lluites que ha hagut de lliurar amb el destí, amb les dificultats i, en definitiva, amb ella mateixa, malgrat l’esforç i el patiment que li han suposat, han acabat mostrant-li, també, els recursos amb què compta.
En resum, ha madurat. I aquí i ara, el seu instint li diu que es pot obrir una porta i, si s’obre, la pensa travessar.
Quan arriba a la cantonada del carrer Marina el veu com puja. Somriu. Coqueta, s’arregla una mica els cabells i avança quatre passes amb una estudiada parsimònia fins a trobar-se’l de cara.
—Bon dia!
—Bon… dia… —fa ell amb sorpresa, assentint amb el cap. —Dispensa… que ens coneixem?
—Ara sí. —I esclata en una rialla que toca i enfonsa en Tòfol.
I això ha estat tot en aquesta primera trobada. Tot el que es pot explicar, és clar.
N’han vingut més, moltes més, i en Tòfol de mica en mica ha anat entrant a la vida de la Cari com un riu que solca una vall. La química que va sorgir des del primer moment entre els dos és tan poderosa que les paraules sovint hi són sobreres i moltes vegades només serveixen per entorpir-la posant entrebancs a allò que flueix amb naturalitat. Veient-los, es diria que ja es coneixien de tota la vida i que han arribat a aquest món per conviure plegats.
I, com acostuma a passar, s’han casat. El dia de Sant Cristòfol de 1875.
Talment com si el matrimoni hagués portat la ventura a la jove parella, instal·lada ja al carrer nou de l’Església, on vivia la Cari, les coses, de moment, pinten bé.
Les vinyes que mena en Tòfol, un cop superada una crisi greu ocasionada per l’oídium que va malmetre unes quantes collites, s’han recuperat i, aquests anys, proporcionen a la família generoses quantitats de vi que els francesos compren a uns preus de bogeria. Al començament, en Tòfol i els altres pagesos de la rodalia no s’ho podien creure. —Si el pare hagués arribat a veure aquests preus! —es deia a ell mateix— sempre ens toca el rebre… no? Doncs ara hem tingut sort!
No només ells estan contents. Tothom que hi té relació —transportistes, elaboradors, intermediaris— es frega les mans amb els nous preus. Tots hi guanyen alguna cosa.
I els amos. Aquests pla! Acostumats a la discreta renda de les últimes dècades, això sí sense haver de vinclar l’esquena que per això ja hi ha els pagesos com en Tòfol, les noves són un motiu d’intensa alegria.
I al número set del carrer nou de l’Església la vida avança esperançada i tranquil·la. Amb aquella placidesa que proporciona saber que els quartos no seran un problema els pròxims anys.
I, en un racó molt especial de la casa, on passa moltes estones cosint, quan la feina no li demana una atenció especial, la Cari afluixa els sentits i comença a barrinar. Aleshores, els somnis li brollen a gran velocitat dibuixant cada vegada amb més nitidesa les seves il·lusions. Primer només són records, moments viscuts o, més ben dit, records de moments viscuts, instants que han deixat a l’ànima, o allà on sigui que s’emmagatzemen aquestes coses, un propòsit, una decisió o un desig de fer alguna cosa. Una voluntat de ser o de fer que, a poc a poc, pren cos materialitzant-se en una imatge que, al seu torn, servirà per ser recordada un altre dia quan s’engegui de nou el procés.
L’estol de marrecs encantadors i plens de mocs, criden el seu nom. Volen aprendre a llegir i a escriure. La Cari s’hi veu. Atenta. Amatent. Controlant la situació. A la bata amb rivets taronja a les vores, les butxaques vessen de llapis de colors.
El petimetre
És el petimetre perquè el mot li escau a la perfecció encara que el seu nom de pila sigui Eusebi com son pare, son avi i son besavi, remuntant-se nom i llinatge als temps en què els pobladors d’aquestes terres anaven a matadegolla amb tothom que es posés al davant, armats amb espases i llances i protegits amb cotes de malla. I aquests, vessant la seva sang, noble i heroica, van foragitar propis i estranys, aconseguint que la Creu de Nostre Senyor acabés sent l’única ensenya que onejava als estendards de la nostra terra.
Potser no fou ben bé així —vaja, segur que no— però aquest és un dels arguments preferits de les seves xerrameques, en especial quan hi ha a l’horitzó alguna barcelonina fina. I més, si veu que fa com un uix i s’esborrona imaginant les batusses dels avantpassats que el petimetre explica amb pèls i senyals.
És molt possible que la de bocamoll sigui, realment, la seva autèntica vocació perquè no se li’n coneix cap altra. Tret, és clar, de l’habilitat per mudar-se com un milhomes a la mínima ocasió que se li presenta. I, d’armari li’n sobra.
Avui son pare, l’Eusebi Malet Terrades, no està per orgues. Vol cobrar.
—Eusebi! —Fa un crit des de la sala on esmorza llegint el diari mentre s’ajusta les ulleres que sempre li cauen cap a la dreta.
—Ja vinc…
L’Eusebi, el fill, ja fa estona que s’ha llevat i vagareja per la casa amb batí i sabatilles. És alt i esprimatxat però de complexió atlètica. No en va és un entusiasta del rem que ara s’ha posat de moda entre els cadells de les famílies benestants barcelonines. I ell el practica assíduament a la Societat de Regates de què és membre.
—Has d’anar a cobrar a en Tòfol.
—A Tiana?
—No. Ara s’està a Premià. S’ha casat amb una xicota del poble. Una tal Caritat.
—Mira-te’l! Doncs ja em diràs què li he de cobrar.
—Ho tens a la llibreta.
El petimetre agafa la llibreta i ressegueix les xifres anotades amb gran pulcritud. Mira el total i fa un xiulet.
—Enguany han fet quartos…
—Com tothom. Els gavatxos paguen la festa.
L’Eusebi fill fa un somriure de complicitat i es grata closca. A França la fil·loxera s’havia carregat totes les vinyes. La lògica li diu que tard o d’hora farà el mateix a Catalunya i a la resta d’Europa. Son pare li llegeix el pensament i el mira expectant mostrant interès a sentir que diu.
—El Jaume diu que la plaga avança 25 kilòmetres l’any…
En Jaume Cirera és el seu company d’estudis, de fatigues i d’altres activitats menys confessables. A diferència de l’Eusebi, que ve d’una família de terratinents de llarg recorregut, els Cirera són una saga de comerciants que s’han guanyat una posició entre la societat barcelonina a base d’esforç i d’anar-la encertant en les seves decisions. I en Jaume, a banda d’una curiositat natural per saber com funcionen les coses i per entendre els mecanismes més sofisticats, té ficat al cervell l’instint de superació, de millora i de lluita que ha mamat a casa seva des que era ben petit. Li encanta fer-se preguntes i trobar respostes. És viu i intel·ligent i entén el futur com una successió de reptes que l’esperen.
Així que quan en Jaume obre la boca i fa una afirmació, no té cap dubte que està fonamentada i se la creu com si fos un dogma que no admet discussió.
Per ell, per l’Eusebi, estudiar és tota una altra cosa. En el fons ho entén com una conseqüència més de la seva posició. Ho considera una etapa de la vida que cal passar. Està bé. No li molesta. I és prou llest per no entrebancar-s’hi. Però no li desperta cap entusiasme. Sap molt bé que el major dels seus mèrits, i aquest ja és al sac, és haver estat parit en una família adinerada i allò amb què connecta de debò, malgrat la seva joventut, és amb una nostàlgia pels vells temps que, sobretot les dones de la casa, sa mare, la seva àvia i les tietes, reviuen i avicien com un tresor que no es pot malbaratar. Un sentiment difícil d’explicar que l’Eusebi capta a la perfecció atorgant-li un plus que, segons ell, el fa especial i objecte de l’enveja del seu entorn.
—… així que no trigarà a arribar.
—Potser sí. A la Jonquera estan alerta i vigilen tots els ceps d’una franja de cinc o sis kilòmetres des de la frontera. Al més mínim signe de plaga o de res que s’hi assembli, hi calen foc. Ho tenen controlat.
—Tant de bo.
El fitòfag
No fas més d’un mil·límetre i mig, però la destrucció que provoques s’estén per milers i milers de kilòmetres en totes les direccions. No és culpa teva és clar. No n’hi ha de culpes a la naturalesa on els fenòmens se succeeixen seguint un ordre natural l’explicació del qual sovint se’ns esmuny de les mans quan busquem perquès a allò que ens arriba. Senzillament, ets un insecte voraç que té molta gana i al teu davant s’ofereixen apetitosos centenars de milers de ceps a punt de ser devorats. No cal buscar-hi més raons.
El cicle és tan vell com la vida mateixa: un dels teus mascles et fecunda i pons un ou a l’escorça del cep. Un sol ou! L’ou d’hivern s’anomena. Resistirà els freds hivernals i, quan la primavera esclati, n’emergiràs tu, ínfima però infinitament destructiva, obrint-te pas entre l’escorça.
Aquí la teniu: la fundadora primigènia de la futura colònia! L’inici de la devastació.
Trasmudada en pugó insaciable, alimentant-te de l’arrel, en tindràs prou amb una vintena de dies per esdevenir adulta i pondre centenars i centenars d’ous d’on emergiran altres com tu en una espiral desoladora de generacions que s’instal·laran a les arrels i als pàmpols del cep indefens que esgotat pels milers i milers de boques que li xuclen la vida, quedarà eixorc i morirà. I quan ja no quedi res per devorar, la nissaga produirà individus alats que ni tan sols s’alimentaran, viuran només per copular i pondre ous d’hivern en els ceps que encara no han estat arruïnats.
Has vingut del nou món. D’aquelles terres a què van arribar molts europeus altius repartint llenya i fent sermons de moral dubtosa fa ja uns quants segles. I ara tornes, silenciosa i letal, dissimulada dins uns ceps que havien de ser el remei per la malura que un teu cosí, vingut també de la teva terra, havia començat a escampar per la vella Europa. Quina jugada mestra del destí! Ni el general més perspicaç hauria estat capaç d’imaginar una estratègia més letal. En primer lloc, sembres un mal que es pot guarir, i en el remei que només tens tu, hi lliures el cop definitiu.
No hi ha moral, ni sentiments en la naturalesa. Ni virtuts ni pecats. És ben cert. Però si n’hi haguessin, ni que fos una mica, aquesta plaga seria una revenja en tota regla.
Has començat el teu extermini al mig de França. I els teus peons alats ponen ous arreu impulsats per les seves minúscules ales i pels vents que bufen en totes les direccions.
Sabem que vindràs. Que cobeges els nostres ceps del nord, del sud, de llevant i de ponent. T’esperem amb teies enceses i cremarem qualsevol cep que reveli la teva presència. Per petita que sigui.
El sopar
En Jaume Cirera no anava errat. Han passat quatre anys i la plaga és al Maresme.
Al petit pugó insaciable les teies que brandaven els valerosos pagesos de la Jonquera, no li han fet ni pessigolles. En una temporada s’ha polit totes les vinyes des del nord fins al Maresme. I en dues, no deixarà un cep viu en tot el país.
I pel mateix camí que arriben els insectes devastadors, fugen les vaques grasses deixant al descobert la fragilitat d’una economia de circumstàncies basada en la desgràcia del veí.
L’Eusebi Malet Terrades està angoixat. Pateix per les seves terres que fins avui eren plenes de ceps. I més ara que les rendes començaven a fer goig. Tot el que sent no va d’altra cosa. La vinya catalana és abatuda per l’insecte. Ha decidit acostar-se a l’Institut Agrícola on té alguns bons amics i assabentar-se de primera mà de com està la situació. Els responsables de la institució ja fa uns anys, des que la plaga va començar a delmar la viticultura francesa, que s’esgargamellen advertint els seus socis i els poders públics del desastre que s’acosta i que, com preveien, ha acabat convertint-se en una realitat dolorosa. Les seves gestions davant el ministre de foment per tal que exigís el compliment de les disposicions duaneres vigents, pel que fa a materials vegetals, han acabat resultant infructuoses. La plaga s’ha infiltrat gràcies al comerç i dos dels punts d’entrada més assenyalats són Girona i Màlaga.
El seu amic, en Domènec Pinyol i Serra que tot i tenir un càrrec menor a l’entitat segueix els esdeveniments sense perdre cap detall, li’n fa cinc cèntims.
—No hi ha hagut manera. En aquest coi de país ningú fot cas de res. Mira que ho hem dit a tot arreu: a la revista, fent gestions directes al més alt nivell.
—No s’entén. Semblava clar que ens arribaria…
—Sí. Però tots teníeu massa feina venent vi a França.
—I doncs, què volies que féssim…
—No, no, si jo no m’hi fico en això. Però la cosa no pinta gens bé. He anat a quatre congressos sobre el tema. Un parell a Saragossa, un a Bordeus i un a Montpeller. I fa un parell de setmanes que he tornat d’un a Torí. Van mal dades. Això no té solució. Em sembla que la vinya, tal com la coneixem, s’ha acabat.
—No fotis, Domènec!
—El que et dic.
De tornada a casa troba el petimetre que surt de la banyera.
—Ara et lleves?
—No, no. Torno de fer una regata. Per cert, aquesta murga de plaga és com una dèria, tothom en parla.
—Ja ho pots ben dir.
L’Eusebi ha tornat a casa passejant sense parar de barrinar durant tot el trajecte. L’oídium també va fer estralls a les vinyes del país i aleshores van ser moltes les veus que especulaven que calia fer, però tot plegat a la fi es va anar resolent sense gaires traumes. Però aquesta plaga és tota una altra cosa. En Domènec abans de marxar l’ha posat al dia sobre les possibles solucions i els esforços que molta gent hi està posant: —A Madrid ja saps que costa fer-nos sentir. Tots els diputats catalans hi van anar a presentar un projecte de llei en defensa del sector vinícola, però el ministre de foment va dir que el projecte era alarmista i inadmissible…
L’Eusebi se’n fa creus. Encara dona voltes a les paraules del seu amic.
—Sort de gent com en Joan Miret que a la vista que l’insecte ja campava per Sant Quirze de Colera i com que ningú del Govern movia un dit, va cridar el doctor Monnier, un especialista i propagador del sistema basat en la neolina i el sulfur de carboni que ha donat bons resultats a Suïssa, per tal que l’apliqués a les nostres vinyes. Però noi… és la cançó de l’enfadós. La tramesa d’aquests productes, vital per experimentar aquesta línia de defensa, va estar deturada a la frontera cinquanta-quatre dies! I per postres, tots els pagesos estan barallats entre ells i no es posen d’acord. Les batusses entre insecticidistes i americanistes són constants i hi ha llocs que fins i tot han arribat a les mans. Entre uns i altres el pugó no para d’atipar-se i aviat no quedarà un sol cep català dempeus.
Per més que hi pensa, l’Eusebi no dona crèdit a la incapacitat de tots plegats per atendre una emergència tan greu com aquesta.
Mentre obre el Brusi amb l’esperança de trobar-hi notícies que no parlin del flagell de la vinya, un pensament el reconforta: —Sort en tinc de ser rendista. Si fos pagès estaria ben fotut.
El petimetre estronca l’inici de capcinada de son pare.
—Pare, aquest matí ha passat per aquí l’oncle Magí.
—…
L’Eusebi intenta transitar amb dignitat la tènue línia que separa la consciència del son. Obrint l’ull dret fita el seu fill i aixeca les espatlles fent-li entendre, sense obrir boca, que continuï.
—Havia de reunir-se amb no sé qui, però té moltes ganes de veure’t i de xerrar una estona. Ha dit que t’espera al Set Portes a quarts de nou.
A l’Eusebi aquesta perspectiva l’eixoriveix. En Magí Rubinat Serret és el seu cosí. Viu al carrer de Monterols a Reus. Té moltes terres per la banda de Maspujols i cap al Montsant. Però, per damunt de tot, és un golafre com n’hi ha pocs.
A més, ja se sap que qui tria restaurant i vi, paga el compte. I no té cap dubte que en Magí no el deixarà de cap de les maneres triar el vi.
I així ha estat.
Mentre sopen recorden vells temps i repassen tota la parentela des del més vell fins als caganius acabats d’arribar. L’elecció d’en Magí ha estat immillorable i els dos cosins comencen a tenir aquell estat en què les confidències flueixen. Tot esperant les postres en Magí se li atansa amb l’aire de desvetllar alguna cosa.
—Eusebi, t’has de desempallegar d’aquesta plorera amb què m’has estat marejant tot el sopar. La plaga no és cap malura —i, com fan els mestres amb una paraula difícil que apareix en un dictat, va continuar — és una o-por-tu-ni-tat.
En Magí és un home pràctic i directe i li sobra visió i astúcia per fer créixer allò que té. Cert que li ha arribat pel camí de la sang, però a diferència de molts terratinents a qui el cervell els funciona com si fossin nobles de l’Antic Règim —un paradís perdut pel que sospiren d’amagat cada cop que les coses es compliquen— ell pensa com un comerciant. Està atent als esdeveniments i s’hi avança per intentar apaivagar les patacades o treure’n el màxim de profit.
L’Eusebi, curiosament, no és tan antiquat com son fill, el petimetre, que és un nostàlgic de soca-rel. És conscient que els temps avancen i que cal moure’s per no quedar al marge de què es cou, però no veu per on va el Magí.
En Magí se n’adona.
Escura la copa de brandi francès i encenent un cigar, mira el seu cosí amb aire paternalista.
—A veure si ens entenem. Estàs enfonsat perquè un bitxo malparit s’està cruspint totes les vinyes del país. Com gairebé tothom. En parlen els diaris, al cafè, els de Sant Isidro, tothom. Que si peus americans, que si pólvores suïsses, que si congressos, que si… Ja pots comptar!
L’Eusebi, entre el vi i el brandi sembla un pa de pessic borratxo. No pot treure els ulls que li brillen com fanalets del seu cosí que aquell vespre està especialment loquaç.
—Mira. Et diré una cosa. Tot això està molt bé. Però, saps quina és la realitat?
L’Eusebi nega amb el cap.
—Doncs que aquestes terres són nostres i ben nostres. —L’Eusebi hi està d’acord i aquest cop assenteix amb un cop de cap. Pensa: on vol anar a parar? En Magí va llançat. Parla baixet. Encara s’hi acosta una mica més. La conversa pren un to confidencial.
—I el que ens lliga als pagesos que la treballen és un contracte de rabassa morta. Mor-ta. — Torna a sil·labejar. I rebla el clau. — Cep mort, contracte mort.
L’Eusebi queda sorprès. Com tocat per una fletxa. No hi havia pensat ni remotament.
—Però i les famílies que en viuen? Portem anys. Algunes, generacions.
—Eusebi. Ets un sentimental. I una gran persona. Però jo, ho tinc clar. És el moment de desempallegar-me d’una gent que no ens surt a compte i que només ens porta i ens portarà problemes i romanços. Ja s’espavilaran. Poden fer altres coses. Cada cop hi ha més fàbriques. I les Amèriques són plenes d’oportunitats. Ja trobaran una sortida. No som les Filles de la Caritat. —Fa com una pausa respectuosa. No vol que l’Eusebi es pensi que se’n burla.
—Però Magí. Ells no en tenen la culpa que hagin mort. És una emergència a tota Europa. No moren perquè les hagin abandonades que és el rerefons del contracte. Al contrari, fa uns quants anys que les treballen tan bé com feia molt temps que no passava.
—D’acord. Però la rabassa és morta, oi? Doncs, tracte incomplet, contracte acabat.
—No sé, no sé. I… què hi faràs a les terres quan les recuperis?
—Ja me n’empescaré alguna.
L’Eusebi està corprès. No sap pensar d’aquella manera i se’n dol. D’una banda, sent com un desassossec, pensant en les persones que depenen de la seva decisió per poder portar un plat a taula, però per l’altre, admira la determinació del seu cosí, que n’està segur, trobarà un destí per aquelles terres que faran més gran el seu patrimoni.
De tornada a casa es dol que el sopar que havia imaginat no acabés com esperava. Li agrada aquell estat físic que queda després d’un bon sopar convenientment regat. Però ara, la ment li juga una mala passada donant voltes i més voltes a aquella idea que el seu cosí li ha sembrat al cervell.
El corcó
La Cari s’aguanta les ganes de plorar. Tiba tots els músculs de la cara per impedir que la llàgrima que està a punt d’aparèixer ho faci. Però és inútil. Veure en Tòfol amb els ulls destrets, perdut en les seves elucubracions l’espanta una mica, però per damunt de tot, li fa sentir una gran tristor que l’envaeix de cap a peus. Amb un ràpid moviment de la mà intercepta la llàgrima abans no vagi més avall.
—I, doncs? Què farem Tòfol?
—Entre uns i altres, no hem sigut capaços d’aturar aquesta bèstia.
—No te n’has de sentir culpable. — No és un retret. Ho diu amb estimació. En Tòfol és un bon jan i se sent responsable d’aquells ceps i de la seva mala fi. —Has fet tot el que calia i ningú et pot dir el contrari. Aquesta plaga ho està trinxant tot.
—Haurem de buscar quartos.
—Què vols dir?
—El peu americà resisteix aquesta malura. Si empeltem aquests peus amb les varietats d’aquí, ja ho tindrem.
—Doncs això és una solució.
La conversa pren un caire diferent. La Cari és optimista de mena i veure, encara que dèbil i llunyana, una llumeneta al final d’aquell camí ple d’ombres l’anima.
—S’hauran d’arrencar tots els ceps morts, plantar aquests peus que aguanten i empeltar-hi els nostres. —A l’entonació d’en Tòfol hi ha un punt de desesperança. Com si aquesta solució que sembla bona, amagués alguna sorpresa. —I això, Cari, valdrà molts diners.
—Ja els trobarem. —Es fan una abraçada. —Ara, vaig a fer el dinar.
La Cari agafa el parell de lluernes embolicades amb paper de diari que en Tòfol havia desat damunt la taula i se les enduu cap a la cuina. Li agrada moure’s entre els fogons. Com cosir. Aquestes feines la relaxen i la cuina, a més, té un efecte gratificant que tant ella com en Tòfol aprecien. Els agrada menjar. I el suquet és un dels seus plats preferits. Senzill i elemental, fet amb bons productes, és una delícia. Neteja i escata les lluernes i les talla a rodanxes no massa primes. Posa els caps a bullir amb un parell d’alls, una ceba i un parell de pastanagues. Pren uns quants alls, en fa talls gruixuts i els posa en una cassola amb un raig generós d’oli d’oliva. Quan comencen a enrossir hi tira un parell de tomàquets trinxats. Així que flaira, hi aboca quatre patates escapçades perquè treguin el midó i les cobreix amb el brou dels caps que ha d’haver bullit vint minuts llargs com a mínim. I quan les patates ja són gairebé cuites hi afegeix amb compte els talls de peix tapant la cassola. Ha picat al morter mitja dotzena d’ametlles torrades, un trosset de pa torrat, julivert i uns brins de safrà que aboca dins la cassola movent-la perquè es distribueixi bé però sense remenar per no trencar el peix.
El suquet els reconforta. No canvia res. Els problemes i les incerteses són les mateixes, però amb la panxa plena, i sobretot si l’àpat no es despatxa tan sols com l’acompliment d’una necessitat fisiològica sinó com una font de plaer, semblen més suportables.
Fresqueja. Els efectes balsàmics del dinar ja s’han esfumat. A l’eixida estant, la tardor comença a ser traïdora quan se’n va el sol. I la temporada, sense verema, resulta estranya. Tot va capgirat i veure passar els dies sense fer res d’allò que saps que al final acabarà convertint-se en calés a la butxaca, està fent mal a l’ànim d’en Tòfol. Algun pagès que no té vinya plantada li passa algunes feines, però té clar que caldrà prendre decisions importants en un termini no gaire llunyà.
Abans que arribés aquest setembre maleït, tot i els seus esforços, la Cari no havia acabat de treure l’entrellat de què havia de fer per arribar a ser mestra. Amb la senyora Engràcia van fer algunes investigacions. Al capellà li va semblar una beneiteria. I les altres persones amb qui ho comentaven ho trobaven estrany. Algú els va parlar d’una Escola de Mestres que hi havia a Girona, però el marit de l’Engràcia que tot i no ser advocat coneixia força bé el món de les lleis, assegurava que la legislació no permet expedir títols oficials femenins.
Va haver-hi un moment que va pensar que ja ho tenia. Un amic del farmacèutic li va explicar que hi havia una nena al Masnou, per tant, molt més jove que ella, que es preparava els exàmens d’ingrés a l’Escola Normal de Barcelona. I que si una nena ho podia fer, per què no ella? També s’ho demanava. Però no van aconseguir contactar amb aquesta família per saber-ne més.
I ara, tot s’ha embolicat amb aquest carai de plaga. És clar que només afecta els que viuen de la vinya. Molta gent en coneix l’existència i se’n parla arreu, però no tothom en pateix les conseqüències. Ells sí.
Així que les aspiracions de la Cari s’han començat a situar, per dir-ho d’alguna manera, en un prestatge visible però inaccessible. Sempre sorgeix alguna cosa que hi passa pel davant deixant a la cua els seus desigs. Al racó de cosir, on ara té clar que hi passarà molt més temps que no voldria, s’omple amb els seus pensaments.
La seva escola, allà on ella ensenya, els seus alumnes, un bé de déu de canalla sorollosa i alegre amb qui comparteix les primeres passes, són allà. Suspesos en l’aire, vivint unes vides aèries que només la Cari, amb la seva bata rivetejada de carabassa i les butxaques plenes de llapis, pot gaudir. I patir. Les seves fantasies escolars, podríem dir-ne pedagògiques, comencen i acaben en aquella habitació avançant al mateix ritme que els seus hàbils dits de cosidora, entrenats i precisos.
Ja no se sorprèn a ella mateixa quan es dirigeix a aquests marrecs: —Joan, ja berenaràs després, que ara hem de recollir fulles dels arbres. Coses així. O: —Carme! Compte amb el gronxador, que et faràs mal! No és que ho digui alt i fort. És un parlar cap endins. Un murmuri en què no acaba de pronunciar totes les paraules i que si arribés a l’oïda d’algú, és fàcil que digués que recorda la cantarella d’una beata passant el rosari. La Cari no n’és gens de rosaris ni de missa, però sí que en la posada en escena dels seus pensaments hi ha un cert aire de ritual.
Aquesta sublimació imaginària de les seves pretensions és un secret íntim. Una manera d’alliberar la frustració de no poder fer realitat els seus desitjos. No és que senti aquest desencís com una tenalla que no la deixi viure, ni de bon tros, però sí que és un petit corcó que li genera una insatisfacció difosa i continuada.
El conill esporugit
El soroll de la pluja cau amb força damunt les rajoles de l’eixida. De cop, el xàfec s’intensifica i l’estrèpit desperta la Cari. En Tòfol ja fa estona que és fora, però no creu que avui puguin treballar gaire amb aquesta pluja.
El sol d’octubre, encara radiant, que s’ha encarregat d’esbandir-la, entra per la finestra que dona a l’eixida i es cola pel petit finestró de l’habitació. La claror il·lumina la cara endormiscada de la Cari que d’esma, després de resistir-s’hi una estona, decideix llevar-se.
Li pesa el cap. Ahir van estar amb en Tòfol xerrant fins tard. Ja està més tranquil. I això també la tranquil·litza a ella. Plantaran peus americans que resisteixen la fil·loxera i hi empeltaran les varietats que es fan bé per aquí. Ho faran tan aviat com puguin. Els quatre pagesos que treballen la vinya al poble i tres més de Vilassar han decidit posar-s’hi plegats. —Si som més, tindrem més força. — Va sentenciar el Tòfol amb un punt d’esperança als ulls. Feia dies que la Cari no veia aquella lluentor. Era un regal. Les coses milloraran. Havien xafat merda, però això no podia durar.
El quarto de cosir és ple d’encàrrecs. Arreu s’amunteguen teixits de tota mena i peces de roba amb marques fetes amb guix i amb petits trossos de paper amb anotacions enganxats amb una agulla de cap o un imperdible. Hi ha un ordre, però només el coneix la Cari. Hi dona una ullada i tanca la porta. De cop torna enrere sobre els seus passos i l’obre. No ha vist les tisores on sol deixar-les, penjades al respatller de la seva cadira. Remena entre la roba i al cap d’una estona les troba embolicades en la tela per fer la capa de la Mare de Déu de la Cisa. Per un moment ha pensat que les havia perdudes. Són unes tisores de sastre magnífiques, de ferro, que li va comprar el Tòfol a Barcelona. Són llargues. Fan ben bé trenta centímetres i les dues fulles, molt ben esmolades, d’aquests trenta en fan una vintena. Per un dels cercles del vuit li entren folgats els quatre dits i, a l’altra, el dit gros. Perfectes per tallar. Les deixa damunt la cadira i tanca la porta. S’hi posarà d’aquí una estona quan enllesteixi la cuina que ahir al vespre va quedar per fer.
El xiulet eixordador de la locomotora anuncia que el tren surt de Badalona enfilant cap a Montgat. L’Eusebi Malet Palau, conegut amb el malnom de petimetre, llueix la seva indumentària impecable assegut de cara a Mataró al vagó de primera del tren de les onze. Alterna la mirada entre La Vanguardia que llegeix a llambregades amb poc interès i la vista esplèndida que li ofereix el litoral marítim aquest matí d’octubre, ara que el sol esborra del tot el ruixat que ha caigut de matinada.
Son pare li ha fet l’encàrrec de comunicar a en Tòfol la seva decisió de rescindir el contracte que els lligava. A partir d’ara ja no menarà les vinyes de la banda del torrent Malet.
—Li has de deixar ben clar —així li ha dit textualment son pare —quins són els motius. Els nostres assessors jurídics ens han aconsellat que ho fem i ens han remarcat que hi tenim tot el dret. Els ceps objecte del contracte són tots morts. Mortes les vinyes, mort el contracte.
Embadalit mirant el mar a través de la finestreta, l’Eusebi posa en ordre els seus pensaments.
—Al vell li ha costat de decidir-se. Jo de seguida ho vaig tenir clar. I li vaig dir. Però, com sempre, a mi no em fa cas. Sort de l’oncle Magí. D’aquest sí que se’n fia. És clar, li dona deu mil voltes. El vell no sap treure profit del que té. És massa considerat. Les coses són així i no cal donar-hi tantes voltes. Ja s’ho faran aquell parell.
I aquí, el curs dels seus pensaments s’atura en sec. Pensava en camps, en ceps, en plagues. En unes terres que ara podrien dedicar, potser, a activitats més rendibles. Potser no, segur. En fer valdre uns drets que venien de molt lluny. En un llinatge que havia estat pròsper i que ho podia tornar a ser.
Però l’evocació d’aquell parell ha frenat l’enaltiment del seu orgull de propietari i ha dirigit la seva ment directament cap a la Cari.
—És un tros de dona —es diu a si mateix.
L’havia vista la darrera vegada que va venir a cobrar quan la plaga era al país veí. Durant uns dies li va costar treure-se-la del cap. Continua amb el seu monòleg interior.
—Les meves amigues tenen molts encants. Però si aquesta noia es vestís bé, amb roba bona, i es posés un toc de coloret, causaria sensació a les festes de ciutat.
Malaguanyada, pensa. I tot seguit, reconeix la poca-soltada de l’ocurrència. Intenta treure’s la Cari del cap, però el que li surt de manera mecànica és un petit frec amb la llengua del llavi superior i una empassada de saliva.
A partir de l’estació de Montsolís, l’Eusebi ja no llegeix La Vanguardia ni gaudeix amb l’esplendor del sol que encén un mar blau i encalmat. Tota la seva atenció es concentra en reconstruir la imatge de la Cari amb tots els records que és capaç d’evocar. I el resultat li agrada. Li agrada molt.
La Cari ha enllestit la cuina i és al quarto de cosir disposada a deixar llest el sargit de la sotana de mossèn Martí. Segons li ha dit, només en té dues i la necessita amb urgència.
Abans ha preparat una tela finíssima de color blau cel per la capa de la Mare de Déu de la Cisa. Avui treballo per l’Església, s’ha dit mentre feia la intenció de senyar-se. Però s’hi ha repensat. Li ha semblat que es podia interpretar com una burla. Ha tallat la tela, de gran qualitat, amb precisió. No li cal fer esmolar les tisores. Li agrada treballar amb les eines a punt. La reconforta. Més ben dit, que no vagin perfectes és el que li produeix una sensació d’insatisfacció. Però ara no és el cas. Tallen de nassos.
Truquen a la porta. I ara, qui deu ser? No espera ningú. Es fica les tisores a la butxaca del davantal, s’arregla una mica els cabells i surt del quarto cap al portal.
El petimetre ha travessat la porta exterior i palplantat a la petita entrada n’escruta tots els racons. Ressegueix amb el dit índex el capçal arrodonit que remata el sòcol de rajoles. Se l’està remirant per veure si hi ha pols en el moment que la Cari obre la porta.
Queda astorat. El producte de la seva imaginació ha fet curt. Molt curt. La Cari resplendeix.
—Bon dia… Senyor Eusebi… no l’esperava. Passi, si us plau. —Fa un gest convidant-lo a passar.
—Bon dia. Gràcies. Després de vostè.
La Cari du el davantal sense la peça superior de manera que queda a la vista una brusa de color negre amb petits motius geomètrics blancs i cobreix la faldilla grisa amb unes línies primes d’un color groguenc. Els tres botons superiors de la brusa, descordats, deixen entreveure l’inici del solc d’uns pits proporcionats i ferms. Les mànigues arremangades li arriben una mica més avall dels colzes deixant a la vista la part inferior dels braços i unes mans delicades però acostumades a treballar. L’expressió de sorpresa accentua els trets de la seva cara que és d’una bellesa feréstega. Pell bruna, ulls negres, vius, nas esmolat i llavis generosos. Els cabells abundants i lleument arrissats completen la visió que ha encaterinat l’Eusebi.
Se la veu incòmode per la presència d’aquell home jove, mudat com si fos diumenge per anar a missa. Amb tot el que porta al damunt, faria una bona setmanada, pensa, mentre el condueix pel passadís estret cap al menjador que dona a l’eixida.
Al seu darrere, l’Eusebi, impecable, fent gala al seu malnom, avança sense perdre de vista la Cari absort pel seu caminar, pel que veu i pel que no veu.
—Què el porta per aquí senyor Eusebi? —Sense esperar resposta, afegeix —Vol alguna cosa per veure? —Tem que si li diu que sí, haurà de treure un gerro d’aigua perquè ara mateix no sap que més li podria oferir. Intueix alguna cosa que la intranquil·litza. L’ha convidat a seure en una de les quatre cadires de fusta que rodegen la taula. L’Eusebi s’asseu d’esquena a la finestra que dona a l’eixida i la Cari a la cadira del costat.
—No, no, moltes gràcies —diu cerimoniós. I continua—Veurà. El meu pare m’ha fet venir per dir-los una cosa. No hi és el seu marit?
—No. En Tòfol ha marxat ben d’hora. Avui es veien a Vilassar amb els altres pagesos per veure com faran la replantada.
—Ah! —Fa una estudiada expressió de sorpresa. Vaja, pensa. Ha tirat pel dret…
—Com li deia, el meu pare —s’escura la gargamella i, amb un imperceptible tremolor de la veu afegeix— ha decidit… no renovar-los el contracte de les terres del Torrent d’en Malet… Vaja, de totes les que tenim amb vostès…
La Cari queda petrificada. Immòbil. Tot el seu món es desintegra fet a miques per quatre paraules pronunciades per aquell petimetre endiumenjat a qui només veu quan ve a cobrar. Sent venir una rierada de llàgrimes. Com les que ho trinxen tot quan baixen aquí a tombar del carrer. Intenta no mostrar les seves emocions —Ràbia? Tristor? Desesperança?— a aquell desconegut que la fita amb expectació. I perquè no? Es demana. Per què no hauria de fer-ho? És la seva vida, i ara girarà com un mitjó per culpa d’aquell xitxarel·lo i de son pare. Però el seu debat intern és estèril. No ho pot controlar. Esclata en sanglots mentre es cobreix la cara amb les mans.
El petimetre, amb un gest una mica teatral, s’aixeca de la cadira i si atansa lleugerament. Ella percep el seu moviment i fa el mateix. Les paraules li surten atropellades. No les dirigeix a l’Eusebi. Parla per ella mateixa.
—Però… no hi ha dret. I ara, què farem? No m’ho puc creure. Com poden tractar-nos així, després de tants anys…
Són a tocar. Les llàgrimes cobreixen les galtes de la Cari, però han parat de brollar. Els seus ulls clavats en els de l’Eusebi miren l’infinit i aquella mirada sembla que arrossegui tota la tristesa del món. Una nova onada de llàgrimes li arriba mentre ell comença a parlar amb veu pausada i suposadament tranquil·litzadora.
—Dona! No s’ho prengui així. Ja hi trobarem alguna solució. Aquesta plaga ha fet mal tothom i tots ens hem d’espavilar. —El desconsol de la Cari en lloc de minvar augmenta i veient-la allà dreta, fràgil i sanglotant s’hi acosta i la pren entre els braços. La Cari, desconcertada, no sent res més que una desesperança tan gran que, per un moment, agraeix l’escalfor que li ofereixen les espatlles d’aquell home.
Ell conserva les mans immòbils a l’esquena de la Cari. Sent les petites convulsions del seu cos contra el seu pit. Tret dels seus sanglots irregulars, la Cari roman immòbil amb els braços penjant entre els del petimetre.
Aleshores, l’Eusebi Malet Palau sent una cremor que ve de molt endins i no sap interpretar què està passant. Amb la ment embotida, abduït per la irracionalitat, s’abandona al seu instint més primigeni. La mà dreta, amb una gran suavitat, puja per l’esquena de la Cari fins a arribar al seu clatell i entra en contacte amb la seva pell, mentre l’esquerra es desplaça cap al final de l’esquena. Xiuxiueja.
—Si ho volguessis, tu i jo podríem fer moltes coses…
La Cari no pot entomar fredament la segona fiblada. Aquesta vegada, el fibló furga en un racó on no hi ha lloc per a les lamentacions. Les llàgrimes, si han de venir, vindran després.
El primer anunci del petimetre l’ha submergida en un mar de tristesa infinita. La sensació de buidor, d’indefensió davant la destrucció d’allò que fins aquell moment era la seva vida, l’ha deixada desconcertada, perduda i sola davant un destí fora del seu control.
Ara, però, davant l’embat d’aquest home empolainat que se sent poderós i seductor, és la vida qui la crida. La proximitat, el contacte físic, l’arrela al món, a la vida que vol viure, al món on vol viure. I no a cap altre.
Passar de sentir-se consolada a sentir-se grapejada encén a dins la metxa que dispara unes ordres que no passen per la seva raó. El seu genoll dret puja amb tota la força de què és capaç fins a colpejar l’entrecuix de l’Eusebi, al mateix temps que clava els dos punys tancats, de cara amunt, a la seva ronyonada.
L’Eusebi cau de genolls doblegat pel dolor. No sap què li fa més mal si la punxada que li caragola el baix ventre i els ronyons o el rebuig a les seves —ara n’està segur, inoportunes— proposicions. La Cari, palplantada davant seu, se’l mira amb menyspreu. Es posa les mans a la cintura amb actitud expectant i, a la mà dreta que ha posat damunt la butxaca del davantal nota les tisores i les agafa mantenint, però, la mà dins la butxaca.
Ell, ofès i adolorit i ara tan emprenyat amb la Cari com amb ell mateix, obre la boca i fent una ganyota de dolor murmura:
—Malparida… m’has fet mal… —i torna a abaixar el cap deixant sense protecció tota l’esquena.
La Cari està trasbalsada. No raona. No s’explica com l’Eusebi pot faltar-li al respecte insultant-la. Malparida ella? Tindrà pebrots aquest desgraciat! Els ha perjudicat amb les seves decisions i després ha intentat aprofitar-se d’ella. Està fora de si. Amb les tisores ben agafades aixeca la mà dreta per agafar embranzida i donar una lliçó a aquell infeliç que no tenia ni idea del pa que s’hi dona lluny dels seus cercles barcelonins.
El sol d’octubre entra a doll pel finestral que dona a l’eixida. L’Eusebi es queixa agemolint-se davant la Cari que està a punt d’arruïnar la seva vida fent justícia pel seu compte. Una justícia que aquell matí de tardor, fresc i lluminós, prenia la forma d’unes tisores de sastre de trenta-cinc centímetres de llargada perfectament esmolades.
Però quan està a punt de caure damunt l’esquena de l’Eusebi, El braç de la Cari topa amb un de més musculós que l’atura i li arrabassa aquell estri mortal.
—Cari! Què fas! Atura’t! —En Tòfol pren entre els braços la Cari que l’estreny com no l’havia vist mai fer-ho. —Tranquil·la, ara ja ha passat.
El petimetre, que no havia vist aquell llamp de tisores, ara a la mà d’en Tòfol, empal·lideix. I en cosa de segons, refet de la impressió, decideix fugir ranquejant. En Tòfol el segueix amb la mirada fins que ha recorregut tot el passadís i surt al carrer fugint com un conill esporuguit.
L’ensurt
La Cari fa molt que no veu els marrecs plens de mocs en els seus somnis. Els llapis de colors, els plors i els riures dels infants ja no figuren entre els seus desigs. No li fa res. Només que ja no hi pensa ni hi somia. Li’n queda un record borrós. Llunyà. Lligat a la seva joventut.
L’incident amb l’Eusebi, però, aquest sí que li va costar d’empassar. No el van tornar a veure mai més. I les terres que havien format part de la seva vida fins aquell vespre desgraciat, tampoc. Després va venir la decisió d’en Tòfol de fer-se mariner. Però si ni tan sols sap nedar!
—Cari, te’n faries creus de la quantitat de llops de mar que no en saben de nedar.
—Tant em fan els llops de mar, jo et vull aquí. Amb mi.
Però en Tòfol és tossut com una mula.
—No em penso tancar dins d’una fàbrica rodejat de màquines. Vull que em toqui l’aire. Em faré mariner!
Se sent pagès i la vida a l’aire lliure és l’única que contempla. El mar com tantes altres coses no li agrada ni poc ni molt, però té molt clar, i ningú en sap el perquè, que no vol entrar a treballar a cap de les moltes fàbriques que s’estan obrint al poble.
I ara és a la quinta forca fent d’ajudant de maquinista —i això la Cari no li diu per què se l’estima massa i no el vol ferir— embarcat als budells d’un vapor de la Transatlàntica on l’aire és de tot menys lliure.
El tombant de segle, que és a tocar, s’ha endut un munt d’oficis i de costums que semblaven immutables. Arreu hi ha fàbriques i els camps i la pesca que eren l’ocupació de la majoria de la població en començar la centúria han esdevingut una cosa del passat.
I el present omple els dies de la Cari. Abans que el rellotge de l’església toqui les vuit, ja és a la Farmàcia on la Senyora Engràcia l’espera com cada matí. Avui espera rebre notícies del Mataró, un dels vapors de la flota de l’Antonio López que feineja per les Antilles i on està embarcat en Tòfol. Pel temps que fa que va salpar no falta gaire perquè faci el tomb per l’estret de Gibraltar. Enyora el Tòfol. Vol estar amb ell. Fa massa que no el veu.
A la farmàcia estan encantats amb la Cari. Hi té la mà trencada. No només amb les potingues i els medicaments que despatxa amb solvència i que fins i tot ha après a preparar. També controla què fan els homes del poble a l’altra punta de món. Les rutes, els vapors que les fan, els ports on s’aturen, les incidències. I, per damunt de tot, quan tornen. Tot ho anota curosament en una llibreta així que ho esbrina a través del diari o pels contactes que té el marit de la senyora Engràcia, el senyor Fontrodona, un home que disposa sempre d’informació valuosa.
Les dues dones encara remenen la tassa de cafè amb llet quan se senten uns trucs nerviosos a la porta. La senyora Engràcia fa el gest d’aixecar-se per anar a obrir, però la Cari l’atura.
—No s’aixequi. Ja hi vaig jo. A veure qui hi ha.
Obre la porta. L’Eugènia és allà sanglotant i tapant-se la boca i el nas amb un mocador. És una dona alta si fa no fa de la mateixa edat que la Cari.
—Eugènia! Què tens?
—Ai, Cari… —Parla entre sanglots. Amb prou feines se l’entén. —Quina desgràcia! Hi ha hagut un accident amb un dels vapors de la Transatlàntica. L’ha envestit un veler nord-americà i s’ha enfonsat.
—I com ho saps tu això? — És estrany, pensa. No en sé res. —Però… saps quin vapor és?
—M’ho ha dit en Joan de cal Soberano. Han rebut un telegrama… Segur que és el Mataró. Què faré sense el Manel?
La Cari sent un calfred. Fa el cor fort.
—No t’amoïnis… Segur que estarà bé. —I, una mica més fluixet, com dient-s’ho a ella mateixa afegeix—i espero que el Tòfol també.
Els sanglots de l’Eugènia s’aturen. S’adona que aquell accident no és només cosa seva. Que afecta altra gent. Potser també la Cari. Les dues dones s’abracen. La senyora Engràcia les fa passar cap a la rebotiga.
—Només podem fer una cosa: esperar. Un cafè?
Ja és clar. A dos-cents cinquanta-cinc metres de la farmàcia, a l’andana que va cap a Mataró arriba com cada matí a la mateixa hora el monstre sorollós que, entre grinyols, expulsa de les seves entranyes el vapor blanquíssim que l’envolta. Sembla un malson mecànic obrint-se pas entre la boira. Dos pescadors que feinegen a la platja, quan la màquina s’atura, alcen el cap i mirant-la de fit a fit escupen a terra. Encara és viu el record de quan els van fer fora d’allà. Just d’on s’acaba d’aturar la locomotora 1-1-1, White/J. & Potts del 1853.
El vailet fa estona que s’espera a l’andana. Un home treu el cap per la porta corredissa del darrer vagó i, en veure’l, li llença un paquet de diaris. El cap d’estació, plantat davant l’edifici, no perd detall. Quan passa davant seu, el noi li allarga un exemplar i surt cap al camí ral.
Un dels primers punts és la farmàcia. I així que hi arriba, el farmacèutic li arrabassa el Brusi de les mans i busca amb avidesa els anuncis marítims.
—1 de noviembre de 1890. (El Heraldo de Madrid). Durante la noche última se han recibido largos telegramas de Nueva York, comunicando la horrible noticia de haberse ido a pique el vapor correo Vizcaya, perteneciente a la Compañía Transatlántica española. El número de víctimas asciende a 60.
La Cari i l’Eugènia no poden contenir les llàgrimes. Les d’alegria pel Tòfol i el Manel es barregen amb les de tristesa per les víctimes del naufragi.
Els farmacèutics avui han fet poca caixa. Les píndoles i els ungüents gairebé no s’han mogut dels calaixos. El mal que calia guarir era d’una altra naturalesa. Un munt de dones s’hi han acostat esverades per la notícia de l’accident que ha corregut com la pólvora. I totes sabien on havien d’anar. La Cari i la senyora Engràcia han estat, del matí fins al vespre, aclarint que el desgraciat accident l’ha patit el Vizcaya. Per sort, entre la seva tripulació no hi havia ningú del poble. I marxen tranquil·les, sabent a més, que el Mataró, aquest sí ple de mariners del poble, arribarà ni més ni menys, el dia que la Cari ha vaticinat.
Aquella farmàcia a més de febres, dolors i ferides durant molts anys va guarir la incertesa, un mal que en aquells temps no tenia una cura fàcil. Anant-hi, les dones en sortien sabent quan tombaria l’estret de Gibraltar el vapor que portava de tornada a casa els seus marits.
I així, amb el pas del temps, aquell carreró de poc més de dues-centes passes va deixar de dir-se carrer nou de l’església perquè tothom en deia carrer de Gibraltar.
El 1976, l’autor, la seva companya que encara ho és i un bon amic que també ho continua sent, van anar a viure al carrer de Gibraltar. Aleshores no teníem cap de nosaltres ni la més remota idea de per què se’n deia així. Teníem massa feina, entre altres coses, canviant de vorera el cotxe cada quinze dies. Un record des d’aquí per l’encarregat de Can Gravada que ens avisava amablement els dies de canvi a les vuit del matí, poques hores després que arribéssim de bolo.
I un record també pels veïns i veïnes de més amunt i de més avall que des del primer dia ens van fer sentir que formàvem part d’aquesta vila on continuem vivint.