Quin aprenent d’escriptor seria si no assumís aquest repte? L’Alícia és una gran comunicadora i ens té a tots els participants del curs d’escriptura ben embadalits amb les seves explicacions sobre l’ofici. Però… aquest exercici? Uf! No sé què dir sobre les festes de Nadal. Amb sinceritat, elles a mi, mai no m’han dit res.
La Gran Via bull d’activitat. Hi passejo amb l’esperança que m’assalti una bona idea. De les branques dels plàtans pengen llumetes i garlandes i algun altaveu que escampa les nadales de sempre. El conductor del trenet fa sonar una campana eixordadora. Per sort, trigarà una bona estona a tornar. M’assec a la terrassa del Bar Esport. Un tallat ben calent m’anirà bé.
—Ei! No et recordes de mi?
La veritat és que no sé qui és aquest home que s’ha plantat al meu davant i em parla com si ens coneguéssim de tota la vida.
—Sí home sí! Ens vau casar. Bé… vull dir, vau tocar al nostre casament.
Faig cara de mmm… potser sí… em sones… Això va ser el…?
—Vint de maig de 1992.
Ostres i tant! La data té l’efecte d’una enrampada. Allò no va ser un casament, va ser un suplici. Sort que el dia va acabar amb l’obús de Koeman en temps de descompte. El record de la primera copa d’Europa guanyada pel Barça a Wembley aquell vint de maig per força em va dibuixar al rostre un somriure beatífic que ell va interpretar com una invitació a seure a taula.
Xerràrem una bona estona. Res de l’altre dijous. Vaguetats. Generalitats. Les coses que es diuen en una situació com aquesta. Vivia al barri del Gas, a deu minuts d’on érem. Recordava amb fervor un moment del casament en què, en paraules seves «… aquella música fascinant que tocàveu ens va unir més que cap paraula —com ho va dir…? Ah sí— va segellar la nostra unió.»
Em sabia greu, però més que cap altra cosa recordava les presses per marxar d’aquella casa de colònies perduda entre les muntanyes de les Guilleries. Tot el que volíem era arribar a temps per veure a la tele si a la tercera anava la vençuda i el Barça podia per fi considerar-se un entre els grans del continent. I així va ser. Per sort. Però del casament en qüestió poc era el que recordava. Només les ganes de sortir escopetejats. El rostre em devia tornar a delatar.
—Disculpa’m si et faig anar malament. No voldria importunar-te, potser volies estar sol…
—No, no, cap problema.
No m’importunava. En absolut. Una mica de conversa em venia bé. Li vaig explicar que feia els meus primers passos com a escriptor i enfrontava el repte d’escriure un conte de Nadal. I que el més calent era a l’aigüera. Va esclafir a riure.
—Això rai! Jo en tinc un gavadal d’històries nadalenques.
I, dit això, em va convidar a acompanyar-lo a casa. La proposta em va enganxar desprevingut. Em sobtà que m’obrís les portes de casa seva així, d’entrada. Vaig posar un parell d’excuses vagues, feina endarrerida, endreçar… Però insistí. Una vegada i una altra. I després d’algun titubeig, finalment, vaig acceptar. Al capdavall, no tenia res a fer. Ningú m’esperava i feia un vespre agradable. A veure si, fins i tot, en trauria alguna idea.
En Josep Merlet, així es deia, estava content que hagués acceptat la seva invitació. Vàrem ser a casa seva en un tres i no res. Era una casa petita i desendreçada. Les cadires, la taula, els prestatges i alguns racons eren plens de coses —roba, paquets, objectes inesperats com cendrers de colors, capses buides, llibres, records de viatges…— com si algú les hi hagués deixades per un moment i el moment s’hagués congelat. Feia la pinta d’un pis d’estudiants. D’estudiants eixelebrats. No feia per aquell homenot que fregava la cinquantena.
Llavors em vaig adonar de l’instint finíssim d’en Josep per endevinar l’estat d’ànim dels seus interlocutors: en veure la cara que feia contemplant aquell escampall va fer un posat com excusant-se, conscient que tenia la casa feta un desastre. Per un moment vaig pensar que s’havien separat de la seva dona perquè dubto molt que visqués allà enmig d’aquell desori. Però no gosava demanar-li.
Em feu un gest perquè el seguís. Era una habitació petita amb les parets recobertes amb el que semblaven unes oueres d’estruç. Havia vist un revestiment semblant en algun estudi de so. Es fan servir per insonoritzar. Una llum tènue i cremosa il·luminava una taula amb un aparell connectat a la línia telefònica —això em va dir— al que hi havia endollat un micròfon que semblava de qualitat. Al costat de l’aparell, uns auriculars com els que fan servir a les ràdios. I, a tocar de la taula, el seu lloc: una butaca de gammer, carabassa i negra, que feia pinta de ser còmoda de debò.
Però la cosa més estranya que hi havia en aquella habitació era un gran cistell ple a vessar de sobres. D’aquests de carta normal on es pot ficar amb comoditat un paper DIN A 4 plegat en tres. En vaig mirar un. I un altre. I un altre. Tots anaven adreçats a una coneguda cadena de ràdio de Barcelona. Duien segells de veritat, amb l’esfinx d’algun personatge important, un quadre famós o alguna efemèride rellevant. En totes elles l’adreça era escrita a mà amb lletres dubitatives que feien pensar que els qui les havien escrites eren persones d’una certa edat. La cal·ligrafia es veia antiga. A totes, en algun lloc o altre, hi deia: “Per l’Àngel de la nit”. Assenyalant el munt i mirant-me als ulls, en Josep Merlet va dir amb un deix de tristor:
—Mira si en tens aquí de contes de Nadal. Cada carta n’és un!
Captant la meva sorpresa —encertant-la un altre cop— m’ho va explicar. Allò que feia formava part d’un projecte finançat amb fons europeus per pal·liar la soledat. Segons em va comentar referint-se a un munt d’estudis i recerques, la soledat és un greu problema dels nostres dies. Gairebé un problema de salut. Vaja, una pandèmia.
Col·laborava en un programa de ràdio on ell tenia un espai. Havia començat sent molt breu, però creixia de mica en mica, a causa de la demanda i actualment ja durava quasi una hora. La mecànica era senzilla. Persones que se sentien molt soles i que eren colpides per desgràcies de tota mena —«no t’imagines, què s’amaga dins aquests sobres…»— i que la majoria no tenien a qui explicar-les, es desfogaven amb pèls i senyals en aquelles cartes manuscrites adreçant-les al programa. La funció d’en Josep era dirigir-se a aquelles persones, pel nom que elles triaven, i els parlava una estona, reconfortant-les i intentant infondre ànims a aquells cors ferits i oblidats. Enregistrava els comentaris i els enviava a la ràdio que els emetia cada vespre. Al voltant de l’espai i gràcies al transistor, s’havia creat una comunitat de persones que quan els arribava el seu torn tenien algú que es dirigia a elles i les animava ajudant-les a passar els mals moments. I, gràcies als fons europeus, no havien d’interrompre l’espai contínuament amb anuncis inoportuns.
Escoltava incrèdul allò que m’explicava en Josep. Com es podia nomenar aquell ofici? Compassiòleg? Misericordiòleg? Commiseriòleg? Em va donar unes quantes d’aquelles cartes que ja havien passat pel programa, mentre em deia:
—Quan arriben aquestes dates, es multipliquen els enviaments. És Nadal. I aquestes històries també són històries nadalenques. Tots aquests que no paren de riure i de brindar als anuncis de la tele són més falsos que un bitllet del Monopoli. Això —assenyalant el cistell— sí que és l’esperit nadalenc.
Me’n feia creus que la soledat fos un problema tan gran i que hi hagués una persona que es guanyés la vida fent allò que em semblava una feina exemplar i solidària. Vam xerrar una llarga estona mentre bevíem un parell de cerveses. Era un tipus molt agradable amb una veu greu i reconfortant. Parlava de la soledat amb un coneixement abassegador. La meva ignorància al respecte era total, més enllà dels quatre tòpics habituals, així que no tenia més remei que escoltar-lo amb interès.
Em va mostrar l’àlbum de fotografies del casament. Amb prou feines n’hi havia una dotzena. Hi sortíem nosaltres! Joves i ben plantats amb els nostres instruments. I jo, continuava intrigat per la seva dona. On era? Continuaven junts? Però no gosava preguntar-li directament. I ell no donava cap peu perquè ho fes. Quan miràvem l’àlbum, no me’n vaig poder estar. Hi havia una foto preciosa de la seva dona, jove, bella i elegant. Vaig acostar-hi el dit índex insinuant un assenyalament i el vaig mirar als ulls. A l’acte se li van entelar i amb delicadesa em va apartar el dit i va passar la pàgina. No hi vaig tornar. Ves a saber què s’hi amagava darrere d’aquelles llàgrimes incipients. La conversa va tornar a fluir i al cap d’una estona, després d’intercanviar una trucada per figurar a les agendes respectives, ens vam acomiadar.
Tenia clar que aquelles cartes no em farien cap servei per escriure el meu conte. Les duia a la butxaca i no gosava ni saber-ne el contingut, així que van reposar durant molts dies a una safata que hi ha a casa plena de rebuts, factures i alguna multa injusta.
I avui que és Nadal i tots els convidats ja són fora he pensat en ell. L’he vist al seu pis desendreçat. Sol. Assegut a la butaca reconfortant amb la seva veu melosa persones empresonades en la seva soledat. Li faig un truc.
—Bon Nadal, Josep! Seu a la butaca i posa’t còmode.
Deso el telèfon damunt la taula i agafo l’instrument. Estic segur de quina és aquella melodia que els va fascinar. La toco a poc a poc, posant-hi tots els meus sentits. A mesura que les notes van sonant, el moment màgic, la dansa suau i sensual dels dos joves enamorats passa pel davant dels meus ulls com una filmació fins que la darrera nota es fon en el silenci.
A l’altra banda del telèfon sento un sanglot i un fil de veu.
—Gràcies! Bon Nadal.
Enguany no hi haurà conte. Però tinc tot un any pel davant per trobar una bona idea.