Queden lluny aquells dies en què agafàvem el cotxe per anar a l’hipermercat i tornàvem amb el maleter a vessar d’aliments i de productes de tota mena per passar la setmana. Els supermercats de proximitat s’han imposat, almenys per nosaltres. En tenim un parell a menys d’un centenar de passes. La comoditat de tenir-los tan a la vora fa que no sigui un problema no tenir arròs quan estàs a punt de fer una paella, o haver esgotat les existències de sucre quan vols fer un pa de pessic. L’únic problema és si la senyora Engràcia és a la vora. Llavors, l’expedició llampec es torça.
L’Engràcia Segura és una velleta adorable. De verb privilegiat. Regentava, fa molts anys, un establiment de llegums cuits al carrer Prat de la Riba. Allà desplegava la seva capacitat comunicativa amb la clientela convertint l’acte d’anar a comprar en una qüestió temporalment incerta. El llegum era de primera qualitat i, tot i que de vegades comprar-lo era tan entretingut com coure-se’l un mateix, pagava la pena el temps esmerçat. No hi havia color. El seu era boníssim i al punt exacte de cocció.
Quan la senyora Engràcia passa per la caixa, compri el que compri i hi hagi la cua que hi hagi, es genera una conversa amb la caixera. Res d’especial. La darrera bretolada d’alguna celebrity, que si ara sí que comença el fred, que quan em fa mal el genoll segur que plourà, que si la filla ha trobat una nova feina o —«… i no vull parlar malament… que tots som família encara que no vinguem de la mateixa branca…»— si al ximplet del gendre el volen acomiadar una altra vegada. Coses així. Repassada a l’actualitat, temps, salut i familiars. Tinc estudiada la senyora Engràcia. L’he trobada molts cops a qualsevol dels dos supermercats a què acostumo a anar a hores ben diferents. Em crida l’atenció i no puc evitar fixar-m’hi, tot i que ho dissimulo tant com puc. Em faig venir bé el trajecte pels passadissos per anar-la observant. Quan entra, fa un posat ensopit i té un aire trist. De mica en mica, el fet d’anar omplint el carret —no gaire coses perquè imagino que el seu poder adquisitiu justeja— sembla que la va revifant i, a mesura que s’acosta a la caixa, s’il·lumina el seu rostre i un somriure franc es planta als seus llavis. Fa la xerradeta de rigor amb la caixera —totes la coneixen i la tracten amb amabilitat i cortesia— i surt de l’establiment com si s’hagués pres una medecina miraculosa.
Un projecte complicat en què vaig col·laborar em va tenir fora gairebé un mes. Un cop a casa, amb la maleta desfeta i cada cosa al seu lloc, vaig sortir a fer un cafetó. Era un matí fresc. La primavera s’intuïa i el sol començava a fer-se notar després d’uns dies, pel que havia sentit, capotats i plujosos. Només trepitjar la Gran Via vaig veure venir de lluny la senyora Engràcia. Té, vaig pensar, deu sortir reviscolada i contenta del supermercat. Però anava errat. Quan era a la vora vaig veure que caminava plorosa i desconsolada. No ens coneixíem personalment, però sí de vista i sovint, en creuar-nos, fèiem un cop de cap de cortesia. En veure-la tan compungida m’hi vaig adreçar.
—Bon dia. Què la puc ajudar en alguna cosa?
Em mirà amb afecte deixant anar el braç dret amb què menava el carret i el recolzà en el meu, mentre amb l’esquerra sostenia un mocador de paper prop dels ulls.
—Bon dia i disculpi’m per ser tan beneita… Veurà… en Cisquet, el coneix, oi? —vaig assentir— plega demà. Es jubila. Me n’alegro per ell, però em fa molta pena.
Se la veia afectada. De veritat. Tampoc em va semblar un drama. Són coses que passen… però ella insistia.
—I això no és el pitjor… —Ai! Vaig pensar. A veure què serà. En dir la paraula no va poder contenir una llàgrima que li baixà galta avall— al supermercat… —la veu li tremolava—què li he de dir, ja ho veurà quan hi vagi…
En Cisquet era la darrera botiga de queviures del poble. Allò que en dèiem un colmado. S’havia especialitzat en productes naturals i una mica cars, la veritat. Vaig suposar que la senyora Engràcia hi anava de tant en tant. Segur que no ho feia amb la regularitat amb què anava al supermercat perquè els preus d’en Cisquet no eren per totes les butxaques. Però segur que era un dels seus llocs de conversa recurrents. Un punt de comunicació, vaja. Volia intentar tranquil·litzar-la, però la veritat és que no sabia què dir. De cop em va venir al cap una d’aquelles frases que no saps d’on ha vingut, però que és allà esperant la seva oportunitat.
—Ja veurà com tot anirà bé. No s’amoïni, que no hi ha mal que duri cent anys!
Em va mirar amb els ulls vidriosos mentre feia amb les celles un esborrany d’interrogació. Va fer dos copets afectuosos al meu braç i fent un somriure una mica forçat, seguí la seva marxa.
Havia fotut la pota amb el comentari dels cent anys? Ostres… Em sabia greu. Sent una persona anciana potser l’havia ofès. Vaja, començava bé el dia… Vaig tallar les sensacions negatives. Segur que no n’hi havia per a tant. Quan la tornés a veure, li faria un comentari alegre i problema acabat!
Vaig anar de dret a fer el cafè. Sentir cruixir les pàgines del diari mentre, envellits per la ràdio i la xerrameca de les xarxes, els titulars cauen un darrere l’altre al mateix temps que l’aroma del cafè m’inunda el paladar és un goig difícil de descriure. Fet el fet, va ser quan tornava que vaig voler passar pel supermercat per veure si treia l’entrellat del disgust de la senyora Engràcia.
Un senyor sortia amb cara d’empipat i comentava, gesticulant enutjat, alguna cosa amb un parroquià que era al defora. Què hi passava allà dins? Vaig treure el nas. Un home fornit i uniformat, vigilava atentament la clientela que s’amuntegava al voltant d’uns aparells negres plens de llumetes. El guarda de seguretat no tenia un posat hostil. Al contrari, atenia amb educació a tot aquell qui li demanava ajuda. Un jove que tenia aspecte d’entès en les maquinetes en qüestió, també molt atent, maniobrava fent explicacions a tort i a dret a la munió de persones que passaven els articles pel lector de codi de barres fins a sentir el pip que volia dir que ja el podien posar a la bossa i procedir amb el pagament. Les caixeres ja no hi eren! En el seu lloc, aquelles màquines s’encarregaven de comptar els preus i de cobrar l’import corresponent.
Vaig entrar. Volia provar aquell enginy. Un paquet d’espaguetis serviria. Després d’esperar una estona a què un senyor acabés el procés —se’n sortí amb l’habilitat d’un jovenet de la primera volada— va ser el meu torn. Pip. Una veu metàl·lica es va disparar.
— Confirmi l’operació si us plau. Ja té la seva targeta de client?
— Ni Mai! —vaig fer malcarat, oblidant per un moment que aquella veu no era humana.
Vaig pagar amb el mòbil —estava al dia jo, què es pensaven!— i vaig sortir amb els espaguetis a la butxaca.
Em vaig arribar a l’altre supermercat. La mateixa història. Semblava que s’haguessin posat d’acord per introduir els canvis en el mateix moment. Tornava a casa emprenyat, decebut i amb la convicció que en tot allò hi havia alguna cosa que no anava a l’hora. Els economistes, aguts cronistes del passat, després d’haver estudiat del dret i del revés les decisions empresarials, parlen de les externalitats. Poden ser negatives o positives. Això n’era un exemple palmari. La senyora Engràcia i les persones que eren com ella havien esdevingut les víctimes d’una externalitat negativa. Ja ho veus! Ningú hi havia pensat.
Hi vaig rumiar tota la setmana següent. Em costava treure’m del cap aquella situació. Allò que esdevé costum i en què la gent confia perquè els hi va una gran part del seu benestar més immediat, més senzill, més rutinari, també hauria de tenir els seus defensors. No el tenen els taurons balena? Els tigres siberians? El gall fer? La glacera del Perito Moreno? Com més hi pensava, més clar tenia que no em semblava bé que els capitostos d’aquells supermercats haguessin pres aquella decisió. Però, què podia fer-hi jo? Ben poca cosa, certament.
Passats uns dies, un amic meu que sempre em reenvia piulades curioses, me’n va fer arribar una que em va deixar d’una peça. Literalment deia això:
«La cadena holandesa de supermercats Jumbo va introduir caixes lentes per a les persones a qui els agrada conversar, ajudant a moltes persones, especialment a persones grans, a capejar la solitud. La mesura ha tingut tant d’èxit que van instal·lar les caixes lentes en dos-cents establiments.»
I ho veus? Mira aquests holandesos, aquest sí que ho han entès!
Ja ho tenia. Parlaria amb el gerent del súper i li explicaria que existeixen les caixes lentes, que no són una bajanada i que una mesura així els faria guanyar clients.
Ho vaig fer. No va anar massa bé. L’home, quan finalment va tenir una estona per atendre’m i n’hi vaig parlar, va esclafir a riure. «És curiós! —va dir sorneguer— Fa anys que estudiem la manera de fer caixes ràpides i d’aconseguir el temps d’espera mínim. Pensi que hi ha fins i tot una teoria científica que ho estudia: la teoria de cues! I, ara, ve vostè i em parla de caixes lentes. Home… No li dic que no sigui original la proposta, però ara com ara, ho veig complicat.» Però què hi tenien a veure les teories científiques amb allò que jo li deia? No volia discutir-hi. Li vaig demanar, pregar, que fes arribar el suggeriment als seus caps i que en parlessin, perquè estava en joc una part —potser petita, però no per això menyspreable—del benestar de persones que ho podien estar passant malament. M’ho va prometre. En sortir, quan ja era al carrer, em vaig tombar. Duia el mòbil enganxat a l’orella. Reia molt i gesticulava com si expliqués al seu interlocutor alguna cosa molt graciosa. Vaig sospitar quin era el tema de conversa. I la sensació que no en trauria res de bo d’aquell gerent es va apoderar de mi.
Continuava Gran Via enllà quan, de lluny, vaig veure la senyora Engràcia acostant-se a un pas tranquil i lent. De seguida em va conèixer i em saludà amb afecte. Això em donà a entendre que no s’havia pres malament el meu comentari de l’altre dia. Li vaig fer cinc cèntims de les caixes lentes holandeses i del meu intent amb el gerent del súper. Xerràrem una bona estona a peu dret i després asseguts a la cafeteria de la plaça. La primavera esclatava i un sol magnífic impregnava l’ambient. S’hi estava d’allò més bé. Xerrant i xerrant, se’m va acudir la idea que potser l’Ajuntament fora una bona via per pressionar un dels súpers. I si la pressió funcionava i un d’ells introduïa les caixes lentes, l’altre no trigaria a fer el mateix per no perdre clientela. «Senyora Engràcia, vostè ha de contactar amb persones que estiguin en la seva situació i pressionar, no sé, l’àrea de benestar social per exemple, fent aquesta petició. Com més siguin, millor.» Em mirava amb un grandíssim interès. L’estona de xarrera li havia endolcit les faccions i ara s’apareixia com la velleta adorable que era. Feia que sí amb el cap a les meves explicacions i semblava que la idea, no només li agradava, sinó que li proporcionava un objectiu en què valia la pena encaparrar-se. Pel que he sentit a dir, a l’edat de la senyora Engràcia —no me l’havia revelada, però em veia capaç d’endevinar-la sense massa marge d’error— moltes persones perden el gust per fer coses i tenen tendència a considerar-se una nosa per a la societat. Les poques vegades que la conversa va agafar aquest caire, intentava com podia allunyar-la d’aquestes idees. I així que li vaig parlar del reclutament d’un escamot reivindicatiu, va deixar de costat tots els pensaments obscurs que l’envaïen i va fer un tomb. Se la veia animada. Procliu a l’acció.
De nou un projecte, aquest senzill, però entretingut, em va tenir lluny de casa un mes i mig ben bo. Abans de marxar, però, vaig fer un intent amb el grup polític amb qui sentia més afinitat. Fou inútil. El meu contacte, un jove idealista i benintencionat a qui no auguro un futur polític gaire llarg, afirmà que faria algunes gestions, advertint-me, però, que no hi tingués massa esperances, ja que l’empresariat no atén gaires raons. «Aquest és un país lliure, amb economia de mercat, ja et saps la cantarella…» va dir amb aire resignat. La qüestió és que no me’n va dir res més.
Quan vaig tornar, l’estiu començava a senyorejar. El sol espetegava de valent augurant un estiu canicular que ja era a tombar del calendari. Vaig dedicar-me al petit plaer de cafè i diari a mig matí. Repassava les notícies, quan vaig reparar que a l’altra banda de la plaça, al costat de les grades, hi havia un grupet de gent gran. Unes assegudes, altres dretes, xerraven sense cap mena de control mentre gesticulaven alegrement. Entre el grupet hi havia la senyora Engràcia. Cap allà que m’hi acosto i tot varen ser festes. Em va presentar un a un tot el grupet —mitjana d’edat: setanta llargs— homes i dones. Ben bé una dotzena i mitja.
—I doncs? —Vaig dir— us veig molt animats!
Respongué una senyora molt endiumenjada que feia goig d’escoltar.
—I no n’hi ha per menys! D’ençà que l’Engràcia ens va reclutar per reivindicar aquesta idea tan bonica de les caixes lentes, ens trobem gairebé cada dia. Som un grupet fantàstic. Fins i tot prepararem una obra de teatre al centre cívic!
—Caram! —vaig fer sorprès. Tots —i totes naturalment— assentien i reien.
—I sap què?
Vaig aixecar les espatlles i les celles en un gest d’interrogació. Estava bocabadat.
—Que aquests poca-soltes dels súpers i de l’Ajuntament… — va fer una mirada còmplice a la quadrilla i tots a la una, com si es tractés d’una coral experimentada, van dir, mentre feien un gest amb el dit del mig totalment impropi de les persones provectes que eren:
—Que els bombin!
I van esclatar en una contagiosa riallada general. Vaig trigar una bona estona a contenir l’atac de riure que em va agafar i no em deixava. Era fantàstic veure’ls allà rient i fent festes. El millor de tot és que havien mitigat el seu problema lluitant per resoldre’l.
I jo havia de resoldre una videoconferència que m’ompliria la resta del matí. I ja feia tard. Mentre forçava el pas, no em podia treure del cap aquells acusadors dits enlairats assenyalant el comú de la vil·la i els súpers de proximitat.