Vaig conèixer el senyor Eusebi Miralpeix fa uns quants anys. Si fa no fa quan vaig començar a treballar a casa. Llavors solia anar a fer un vol cada dia quan queia la tarda. Un dijous passava pel davant de l’Amistat Obrera i vaig entrar amb la intenció de fer-hi un tallat.
En aquells dies la barra era a l’altra banda d’on és ara i en un dels costats de la sala hi havia un billar dels que se’n deien de match. M’hi vaig acostar i em vaig quedar allà, palplantat, amb la mirada fixa en la tela verda i la tasseta a la mà badant com un estaquirot. Em venien al cap un munt de records. Mon pare ensenyant-m’hi a jugar. A fer caramboles. A agafar el tac deixant mort l’avantbraç i només amb l’impuls d’aquest va i ve, sense fer força i amb un cop sec, dirigir la meva bola contra la del contrari o la vermella. A tocar poca o molta bola i a picar la meva en diferents zones segons l’efecte que convingués a la jugada. L’altra modalitat de billar, amb forats a la taula i un munt de boles, el que en dèiem americà, encara és hora ara que entengui com s’hi juga. El cas és que me’n sortia prou bé amb el de les caramboles. Sabia fer alguns efectes, passaboles, corrides, i algun retrocés. Tinc bons records de tardes de diumenge jugant amb mon pare i mon germà al bar Velòdrom del carrer Muntaner on tenien una sala amb un parell o tres de taules.
Estava amb això quan una mà em va tustar l’esquena.
—Vols fer una partida?
Era el senyor Eusebi. Perquè no? Ens vam presentar i ens hi vam posar. Era un home gran. Corpulent, amb les faccions de la cara marcades pel pas del temps. Pell morena. Ulls vius i mirada sorneguera. A la comissura dels llavis, un escuradents. A la seva taula, un got amb les escorrialles d’un cigaló. A tocar, una gerra d’aigua. Va dir expeditiu:
—Surt tu.
Vaig sortir, vaig fer tres caramboles i ja no vaig tornar a entrar. La pallissa va ser d’escàndol. El senyor Eusebi es movia àgilment fent anar les extremitats amb gran perícia i a base de petits tocs precisos, va reunir les boles i, en un tancar i obrir d’ulls, va fer les trenta caramboles que marcaven la fi de la partida deixant-me amb un pam de nas. No cal dir que no em va fer gens de gràcia aquella pentinada. Usant tota la diplomàcia que vaig ser capaç de desplegar, em vaig acomiadar deixant-lo allà omplint el seu gotet d’aigua fresca com si no hagués passat res.
El dijous següent hi vaig tornar. El senyor Eusebi hi era. Seia a la seva taula llegint un diari esportiu mentre prenia el seu cigaló. Jo el mirava de cua d’ull des de la barra i, en un moment que vam creuar les mirades, va tòrcer lleugerament el cap en direcció a la taula verda fent una lleu aixecada de celles. Vaig assentir.
—Surto jo, oi? —vaig dir amb ironia— altrament, no cal ni que m’hi posi…
Va fer una rialleta. Concentrat només en no quedar-me —així se’n diu al món del billar deixar-li al contrari les boles en una posició fàcil— vaig aconseguir fer algunes caramboles més que el primer dia, però va tornar a guanyar còmodament.
I així va ser un munt de dijous que van seguir. Tot i aquelles pallisses descomunals, no em sentia humiliat per aquelles derrotes. Era una qüestió de nivell. Era normal. En sabia molt més que no pas jo. Vaig capgirar la situació convertint-ho en una gran oportunitat per aprendre. Allò no serien partides, sinó classes. Estudiava els seus moviments. Pensava la carambola i comprovava si feia el que jo havia pensat i, si era així, com ho portava a la pràctica. Només mirant, cada dia aprenia coses noves. Això sí, ell no badava boca. Teoria zero. I no pensava gaire les jugades. D’una llambregada llucava la posició de les tres boles i en un instant sabia com posar el cos i les mans per aconseguir un toc amb la intensitat justa per portar la bola al lloc que volia.
De mica en mica, jo anava refinant el meu joc i aconseguia ficar-me enmig del seu recital i augmentar el nombre de caramboles seguides que aconseguia fer, això sí, mirant sempre de deixar-li les boles tan malament com podia. Si em quedava, estava llest.
En paral·lel als cops de tac i al discórrer de les boles buscant el xoc desitjat, va anar creixent entre nosaltres un sentiment de companyonia. La diferència d’edat que ens separava era remarcable, però malgrat això, s’anava bastint un sentiment de confiança que es materialitzava al mateix temps que es difuminaven les reserves inicials.
Un dijous gloriós que vaig arribar a fer divuit caramboles, en desar els tacs, em va dir:
—Podries acompanyar-me? He de fer un encàrrec i no puc anar-hi sol.
No tenia cap urgència per resoldre així que vaig accedir. Ens encaminarem al port. De seguida vaig adonar-me que allò de l’encàrrec era només una excusa. Volia xerrar. I no va parar d’explicar-me coses —vaguetats— fins que vam arribar a un pedrís que hi ha mirant a mar, després del pas subterrani. Més enllà del baixador fantasma, l’únic del món de què no hi ha baixat mai ningú. És tot el que en queda del restaurant l’Ona: el pedrís i quatre arbustos raquítics. Ens hi asseguérem. Amb solemnitat em va dir:
—Mira’m als ulls, si us plau.
—Els veig. I doncs?
—Mai no han vessat una llàgrima per ningú.
No sabia què dir-li. No m’esperava aquella confidència. Vaig improvisar.
—I en aquells dies freds d’hivern quan bufa un vent glaçat… tampoc?
Va fer que no amb el cap. Estava abatut. Em va explicar que sempre tothom li havia dit que els homes no han de mostrar els sentiments. Que han de ser forts. Virils. Mascles. Son pare li deia. Quan va morir, ja fa temps, no el va decebre: cap vessament de llàgrimes i el cap ben alt. Així que sa mare el va seguir, tot i que son pare ja no podia escrutar-li els ulls buscant-hi restes d’humitat, li va ser fidel i cap aquositat no va enterbolir la seva mirada. Fet i fet, els hermanos li havien dit el mateix, i a més, ho feien amb la credencial de tenir línia directa amb la paraula de Déu. I ell no era ningú per contradir-la. On s’és vist! I no t’explico quan vaig fer el servei militar… em va dir —i no calia perquè jo també el vaig fer i sé el pa que s’hi dona a les casernes— i, finalment per reblar el clau, em confessà amb solemnitat que no havia vist mai un amic o un company de feina plorant en públic.
Admeté que allò que l’amoïnava de debò és que això pogués tenir alguna conseqüència en la salut. Jo, que amb prou feines soc capaç de gestionar les meves malures, no sabia que dir-li.
—Però, li fa mal el llagrimall?
—No, no.
Doncs, on és el problema?, li vaig demanar. Llavors el to de confidència que ja tenia la conversa es va fer encara més intens. Aquell home estava angoixat. Quan van morir son pare i sa mare no va vessar ni una llàgrima. I, al llarg de la seva vida, no havia experimentat prou compassió per ningú com per arribar a vessar, ni que fos una llagrimeta escarransida. Esperava que l’ordre natural de les coses no s’alterés i que la seva filla, que vivia a Austràlia, no li passés al davant a l’hora d’anar a l’altre barri. Si la cosa anava així, com desitjava, ja no li quedava cap més parent a qui pogués veure morir que la seva dona. Estava molt malalta i es temia que qualsevol dia d’aquests podia fer el tomb. L’obsessionava la idea que no fer servir el mecanisme de la plorera hagués convertit el seu cor —o el lloc que sigui on els sentiments s’apleguen— en una andròmina eixorca incapaç de sentir res.
—No voldria que la Lluïsa se n’anés sense dedicar-li ni que fos una llàgrima.
Estava ensorrat. Parlava amb un gran sentiment. Vaig provar de tranquil·litzar-lo. Només vaig fer un curs de psicologia i va ser l’any de l’aprovat general, així que no vaig molt segur en aquests temes, però guiant-me pel sentit comú —i no diré el que se sol dir d’aquest sentit— vaig concloure que allò que li convenia era entrenar-se en l’art de la plorera.
—Senyor Eusebi, vagi al cinema o miri sèries d’aquestes que ja són fetes per arrencar la llagrimeta de l’espectador. I així, de mica en mica, s’anirà exercitant. És qüestió de pràctica. Com el billar… — vaig fer, intentant rematar el consell amb una carambola.
Semblava agradar-li la idea. Vam tornar al poble i ens acomiadarem.
Els següents dijous, entre carambola i carambola, li deixava anar:
—Avancem en allò?
Mentre m’apallissava, feia cara de poc entusiasme. Així que crec que, de moment, no es produïen grans progressos.
Aquell any m’havia apuntat a un petit grup instrumental a l’escola de música. Érem una colla de gent diversa amb diferents nivells de domini de l’instrument, però tothom llegia i, poc o molt, ens en sortíem prou bé defensant els papers que ens queien al faristol. Fèiem una mica de tot: barroc, clàssic, romàntic… El director, alt com un sant pau, era un entusiasta de la música i sabia burxar-nos per treure el millor de cadascú. L’orquestra era majoritàriament de corda i jo amb el clarinet feia papers de viola. Potser per prevenir un avorriment que encara no m’havia atrapat, un dia em va demanar si volia tocar el segon moviment del concert de Mozart per a clarinet i orquestra. Per mi era un honor poder tocar aquella magnífica partitura. El segon moviment em resultava assequible perquè no es tocava a l’endimoniada velocitat dels altres dos. No era fàcil, el repte consisteix a aconseguir un so bonic i un fraseig natural. El tocaríem a l’Església en unes quantes setmanes. Jo no estava acostumat a fer de solista en aquest tipus de música. Havia defensat al llarg de molts anys un repertori lleuger, de música festiva, ballable i, tocar en públic, formava part de les coses a què m’havia acostumat. Allò que em venia de nou era la litúrgia i la seriositat que embolcalla l’execució —i no ho dic amb segones— del repertori de la música a què, quan ens hi referim la posem en majúscules.
El cas és que aquest moviment —i tota l’obra per descomptat— és una autèntica delícia. Em va costar despullar la interpretació de tots els artificis amb què acostumava a endiumenjar les melodies que solíem tocar, també boniques —algunes d’una gran inspiració— però que no tenien el pedigrí de les obres que s’han fet un lloc en el repertori de la música culta. Per interpretar-la, havia de pensar que jo no hi era. Que només era un mèdium entre la inspiració d’aquell músic colossal i les persones destinatàries d’aquella música cristal·lina.
El següent dijous, després que el senyor Eusebi em propinés la panadera habitual, li vaig explicar que faríem aquell concert. No va semblar que hi tingués gaire interès. Va remugar quatre excuses, ens acomiadàrem i vaig tornar a la feina.
El dia del concert l’església era plena a vessar. S’hi aplegaven, a més de familiars i coneguts dels músics, veïns del poble sempre atents a les activitats que l’escola munta de tant en tant amb gran encert. Les esglésies són llocs on la música s’eleva a un nivell superior. Bàsicament, per l’alçada del sostre i les parets nues d’elements que amorteixin el so. De manera que s’allargassa la durada de les notes i els seus harmònics es barregen creant una il·lusió auditiva especial i fent més passadores les imperfeccions en la interpretació. Vam atacar amb el Mozart. El solista —jo— entra al mateix temps que ho fa l’orquestra, exposant el tema que després es repetirà en diverses variacions. Només començar crec que tots els que tocàvem vam sentir que aquella música, en aquell entorn, funcionaria. Sonava prou afinat i la reverberació acabava d’empastar l’orquestra amb l’instrument solista. Vam créixer de mica en mica i una sensació de transcendència ens dominava més enllà de la bellesa d’allò que tocàvem. Notava com l’electricitat emocional d’aquella melodia senzilla i inspirada em circulava per l’espinada. La tensió em mantenia atent a les indicacions del director —no li treia l’ull de sobre per no extraviar la pulsació— i no em fixava en el públic ni en les seves reaccions. En un moment del tutti de l’orquestra, però, vaig fer-hi una llambregada. Hi havia una gentada. Em sorprengué, al fons, a tocar de la porta d’entrada, una figura que em resultà familiar.
El concert va ser un èxit.
Quan va arribar el següent dijous, ens retrobàrem amb el senyor Eusebi. Vam començar com era habitual. Però el que vingué a continuació, va fulminar tots els precedents. Va fallar una carambola. I una altra. I una altra… I una darrera. Per la meva sorpresa, per fi, vaig ser el primer a arribar a les trenta caramboles.
I vaig comprendre, encara que no ho vaig veure amb els meus propis ulls, que el llagrimall del senyor Eusebi, per fi havia començat a funcionar. Secretament, li vaig agrair a l’inspirat compositor austríac, el seu cop de mà ajudant-me a guanyar la primera partida contra el senyor Eusebi. Tanmateix, resultà ser una victòria poc emocionant.