En els quinze anys llargs que porto fent d’assessor no m’havia trobat mai amb una resposta com aquesta per part de l’Agència Tributària. Passa que l’any passat vaig pagar més IVA del que vaig cobrar i això vol dir que puc sol·licitar a Hisenda que em tornin la diferència. Tinc coll avall, per descomptat, que abans de tornar un cèntim, l’Agència —no pas per gasiveria sinó perquè, en realitat, són els calés de tothom i no és cosa de repartir-los sense les comprovacions pertinents— sol demanar totes les factures de l’exercici per comprovar que efectivament ha de reintegrar la diferència per petita que sigui. I així ha estat. Vaig enviar totes les factures complint en temps i forma amb el requeriment que em va adreçar l’Eugènia Rojo, l’administradora per suplència, que signava el document. Entenc que encara que no es tracti d’un capital significatiu —parlem de dos-cents vint-i-cinc euros— s’han de prendre totes les precaucions. Fins aquí res d’especial. Vaig dir-me: faran les comprovacions necessàries, em comunicaran que tot està en ordre i m’ingressaran els diners al compte corrent que els he indicat. Però la cosa no ha anat ben bé així.
De la comunicació confirmant que la revisió de les factures és conforme, de moment, ni rastre. Però, fa un parell de dies, va arribar un paquet amb una comunicació. Potser jo, que soc desconfiat de mena, no ho hagués fet, però la Ruth, la meva dona —per segons quines coses és d’allò més il·lusa— va agafar el paquet i va signar tots els comprovants, ja que li va semblar el més normal del món i, a més a més, perquè tal com em va explicar després, allò que hi havia al paquet havia de ser bo per força perquè desprenia una aroma irresistible. He de dir, en descàrrec de la recepció del paquet i de l’absència de desconfiança de la Ruth que aquests dies, tenim la intenció de celebrar el meu aniversari. Amb tota seguretat es va pensar que els trets anaven per aquí i ella i la meva filla Berta, que per segons què s’apunta a un bombardeig, van entendre que la celebració havia començat.
El cas és que avui al vespre quan he arribat, després d’un dia de feina esgotador, m’he trobat el regal encetat i a punt de solfa. «Així no l’has enviat tu? Jo que ho havia trobat un detall tan encertat! La Berta de seguida ha trobat un vídeo on expliquen fil per randa com s’ha de tallar. ¿Sabies que si és per consum familiar la peülla ha d’anar cap avall?»
L’espatlla ibèrica brilla sota els tres llums que enfoquen el marbre. Hi han llevat tota la cotna i tot el greix esgrogueït que conforma la segona capa i que acostuma a ranciejar. Només s’hi veu l’apetitosa carn curada, amb aquell color inconfusible, travessada per betes de greix blanquíssim i esquitxada per piquets de color blanc que diuen que són un símbol de qualitat. Fa anys que no fèiem servir el suport on descansa per ser llescat, ni el ganivet tan esmolat que fins i tot l’hi vaig fer una funda de cartó per evitar possibles accidents en remenar el calaix on els guardem. La veritat és que la flaire empeny a llançar-s’hi al damunt. I és el que fem. Quan ja hem quedat ben tips, la Ruth em recorda la comunicació que venia amb el paquet. L’ha desada en un calaix. Me l’allarga. És de l’Agència Tributària. Després dels encapçalaments i les formalitats de rigor identifico el contingut del missatge.
«Vista la seva sol·licitud de devolució per import de dos-cents vint-i-cinc euros, aquesta delegació li comunica:
Que a causa de la fallida de la societat mercantil El Templo del Jamón i de les mercaderies peribles embargades com a rescabalament dels deutes pendents amb l’Agència Tributària, aquesta delegació disposa de tota mena de productes elaborats del porc d’altíssima qualitat.
Que és sabut que el Jamón Ibérico és una menja cobejada per tothom i un emblema nacional que ens enorgulleix. La seva possessió, doncs, transcendeix la pura i simple alimentació.
Que, atès que vendre aquest producte és una inutilitat perquè amb els diners obtinguts no es pot comprar res millor, considerem que és un bé suficient per abonar la devolució de referència.
I en virtut de tot això, aquesta Delegació li fa lliurament d’una espatlla de pernil ibèric valorada en dos-cents vint-i-cinc euros en concepte de la devolució d’IVA que aquesta Delegació té pendent d’abonar-li.
Signat electrònicament per Eugènia Rojo, l’administradora per suplència.»
No m’ho puc creure! Miro la carta una vegada i una altra, pel davant i pel darrere, i no hi detecto cap indici de falsedat. Tot sembla correcte. Vaig a l’ordinador i la contrasto amb el Codi Segur de Verificació (CSV) i és allà. Lletra per lletra. No hi ha dubte: és una comunicació oficial de l’Agència Tributària.
Un emblema nacional! On s’és vist! És delirant. Per un moment m’ho imagino: un pernil amb un ganivet llescant-lo, flanquejat per les columnetes aquelles i al capdamunt la corona reial. Impressionant! No et dic que no pogués funcionar… I el tercer argument? Si per qüestions de salut o de religió no en pogués menjar, l’afirmació de l’Agència seria falsa de cap a peus. I aleshores què? Estic estupefacte.
El pernil, tot s’ha de dir, és boníssim. I en una setmana ja ens n’hem polit més de la meitat: meló amb pernil, amb pinya, croquetes de pernil, pernil amb pa amb tomàquet, pèsols amb pernil… A banda de fer-lo servir per a aquests i altres plats, allò que més l’ha delmat és la irresistible atracció que exerceix sobre qui passa pel costat. És tan fàcil com aixecar el drap i fer lliscar per la carn lluent el ganivet que talla com una fulla d’afaitar. Una llesca i cap dins! Un pernil encetat a la cuina és una veritable temptació.
I entre temptació i temptació, més caient-hi que superant-la, un dia al matí rebo una comunicació de l’Agència. Ras i curt: les factures en què l’IVA era deduïble, tenien defectes formals que n’impedien la deducció; i les que en la seva forma eren netes com una patena, l’IVA pagat no era deduïble. Total, que dels dos-cents vint-i-cinc euros que havia sol·licitat, res de res. Ara sí que l’hem feta bona! Perquè el pernil ja fa dies que pateix les nostres envestides.
No ens atabalem. Busco informació de l’espatlla. Per sort encara hi ha una etiqueta clavada amb una mena de xinxeta enorme a la part inferior de la pota. Quan hi era tota, pesava quatre quilos i tres-cents grams. Decideixo pesar-la ara per veure quina ha estat la pèrdua. Però no és tan fàcil. La bàscula de la cuina és massa petita i al final he d’utilitzar la que fem servir per nosaltres. Deixant-la plena de greix —espero que no rellisquem la pròxima vegada que la fem servir— aconsegueixo l’objectiu: dos quilos vuit-cents seixanta grams. Em cal un paper. Anem a pams. Tornem a l’inici. Primer, jo els reclamo dos-cents vint-i-cinc euros que ells em tornen amb una espatlla ibèrica, això sí emblemàtica. I ara em diuen: Ep! T’ho hem tornat massa aviat això. Ara ens hem adonat que no t’ho devem. I ets tu qui ens ho deus a nosaltres.
No m’agrada gens això. Que s’hi haguessin fixat millor! Però, clar, no puc mirar cap a una altra banda i ignorar la seva comunicació. He de contestar. Molt bé! Doncs fem números. Si quatre quilos tres-cents grams d’espatlla valen dos-cents vint-i-cinc euros, dos quilos vuit-cents seixanta, en valen cent quaranta-nou amb seixanta-cinc. Així que si els torno l’espatlla emblemàtica, només els deuré setanta-cinc amb trenta-cinc. La idea m’agrada. Primer he de bloquejar l’espatlla per tal que no rebi cap altre embat. La Ruth i la Berta són fora. Quan no vegin el pernil s’enduran un disgust. Ho he d’enllestir abans no tornin. Així que me’n vaig a la cuina, el trec del suport i l’embolico tan bé com puc, primer amb un paper de forn —ara el paper d’alumini ja és proscrit en aquesta casa— i després, ho remato amb un tros de paper d’embalar. El fico en una bossa de plàstic i el deso en un lloc segur fins que pugui expedir-lo. Mentre faig tota aquesta operativa, hi ha un pensament que no em deixa: d’una espatlla, la part comestible és una mica més d’un 40%. Si l’Eugènia es posa punyetera, podria dir que la part que ha minvat és la comestible i que, per tant, la valoració que he fet s’hauria de ponderar a la baixa. I seria un bon argument. Almenys des d’un punt de vista econòmic. Ara que jo també podria al·legar que l’os és una part no tan fina i exclusiva com la carn, però molt aprofitable. Em venen al cap les moltes històries d’establiments de tota mena que amb un os de pernil —i segur que devia ser de menys qualitat que aquest— suspès de manera que el cuiner el feia entrar i sortir de l’olla on es cuinava la sopa, i que amb aquesta tècnica sostenible havia alimentat durant una temporada un munt de persones. No dic que ara es pugui fer el mateix, però sí que és un material molt aprofitable. I més ara que reciclar és tendència.
Per apaivagar les males cares de la Ruth i la Berta per la pèrdua, no he tingut més remei que convidar-les a anar d’excursió. I el destí triat m’ha anat de primera. A Camprodon, com se sol dir, he vist la llum al final del túnel.
Desitjo que quan l’Eugènia Rojo, administradora per suplència, trobi el lot quadribarrat que li he preparat per acompanyar les restes de l’espatlla ibèrica, doni per tancat l’expedient.
I no n’hi hauria per menys: un quilo de fesols de Santa Pau (13,22); dues botifarres de perol (11,88); dues botifarres negres (7,58); un parell de secallones (6,00); un bisbe negre (8,37); un bull blanc (3,95); un formatge del tupí (10,00); un potet de carquinyolis (11,35); i un paquetet de pets de monja (3,30).
I de regal, un caganer del president del govern.