I
Fa uns dies que visito la biblioteca amb regularitat. He de recollir dades per un estudi sobre la rabdomància al Maresme i vaig a última hora, com sempre. El més calent és a l’aigüera i l’única cosa que es mou de debò és la data de lliurament que avança inexorable. Hi entro i vaig de dret cap a l’altell dedicat a la producció local. Regna aquell silenci devot i higiènic que impera a les biblioteques i que és difícil de trobar en altres llocs. Intento no trencar-lo, però ho faig amb les maniobres de cerca i captura d’algun llibre que em faci servei. Té. Aquest sembla que podria funcionar. No. Massa general. Tot això ja ho tinc. Mentre el deso al prestatge, em sorprenc contenint un instant la respiració. Ho he fet de manera instintiva. Sense pensar-hi. Percebo un so que localitzo a la meva esquena. Uns roncs tímids, com apaivagats per una sordina, que finalitzen amb un bbbrrr breu una mica més intens que el ronquet precedent. Com un petit crescendo, dins un piano que es manté constant. L’autor és un home d’una seixantena. Cabells llargs i barba poblada. Alt i prim. Jeu arrepapat en una de les butaquetes que queden d’esquena a la sala principal. Dorm plàcidament. Entre les mans, que descansen damunt la panxa que es contrau i es dilata al ritme de la respiració, sosté un llibre, no gaire gran, amb tapes de pell de color marró clar. Dos fils daurats paral·lels que s’entortolliguen fent una figura geomètrica en els dos angles visibles les emmarquen. Si no fos perquè acostumaven a ser de color negre, el llibre d’aquest home és clavat al breviari que els capellans duien amagat a l’infern de la sotana. El treien d’allà i, així que en tenien ocasió, obrien la cremallera —sí, el llibre es tancava com un estoig!— i el repassaven. Els encantava llegir-los mentre caminaven. Miro encuriosit l’home dorment, quan sento la vibració del telèfon mòbil que, a la butxaca, anuncia el so de la trucada. Ostres no! El trec ràpidament per impedir un escàndol, però només soc a temps d’escanyar l’Himne de Riego quan ja ha transcorregut un compàs sencer. És el pesat del meu cap… Té el do de la inoportunitat. L’home de la butaca, a qui he estroncat el son, obre un ull i em fulmina amb la mirada. Surto com un coet cap a l’exterior per veure què vol en Mateu, l’inoportú.
A les escaletes de l’entrada de la biblioteca, lluitant amb el soroll dels vehicles que frenen i arrenquen per encarar la rotonda, intento fer-li veure al meu cap que tot està sota control i que no hi ha cap problema —com m’agradaria que fos tal com li dic…— quan veig passar l’home de la butaca enfilant lleuger el carrer de la Mercè.
Tornem-hi. A veure si d’una vegada em puc concentrar i trobar alguna dada sobre la rabdomància. Déu n’hi do la parauleta… De nou a l’altell de la producció local, quan em dirigeixo altra vegada al prestatge que estava escodrinyant, veig de cua d’ull que l’home de la becaina s’ha deixat el llibre a la butaca. Vaja… culpa meva! Si no l’hagués despertat, segur que no es descuida el llibre, penso. No siguis beneït! Brama a l’acte la meva mitja ànima racional desafiant l’altra meitat on pesa l’educació infantil. Ja n’hi ha prou de carregar amb culpes que no són teves! D’acord, d’acord… Tothom tranquil. Però jo sé —i ara i aquí, ningú més ho sap, que quedi clar— que aquest llibre, de tapes dures de pell marró, rivetejades amb dos filets d’or que fan giragonses geomètriques als angles, és d’aquell home alt i prim, amb cabells llargs i barba poblada que acaba de sortir a pas lleuger. Agafo el llibre i me’n vaig a recepció. Si és de la biblioteca, s’haurà acabat el problema. Però noi, estic de pega. El bibliotecari aixeca les espatlles i continua teclejant. M’ha fet pensar en els francesos. Et miren compungits dient: desolé… que més o menys vol dir: busca’t la vida, no és el meu problema. Miraré d’encalçar-lo pel carrer de la Mercè. Total, no fa gaire estona que ha sortit. Vaig lleuger. Per una qüestió d’edat he d’anar més de pressa que ell, així que acabaré trobant-lo. Però arribo fins al cementiri i ni rastre. Entro al CAP. Res. Deu haver tombat per ves a saber quin carrer. Què hi farem! Demà tornaré a la biblioteca a l’hora de la migdiada. Potser hi serà. Qui sap si hi és cada dia. Tiro cap a casa. Se m’ha fet tard. L’informe espera. La data límit avança.
II
No me n’he pogut estar. He donat una ullada al llibre. I el cas és que la ullada ha esdevingut la tarda sencera. És un llibre sorprenent. Diria que està escrit a mà tot i que la cal·ligrafia sembla estampada perquè no s’hi veu cap relleu a les pàgines. Hi ha unes caplletres delicioses amb motius mariners i florals. Elegants i suggeridores. Fan pensar en les il·lustracions de l’època d’en Junceda. Són molt boniques. No hi ha cap referència a l’editorial ni a l’any d’edició. A la primera pàgina, tan sols un nom: Maties Bonveí. Res més.
M’he quedat estupefacte. No sé què pensar, però no he pogut treure els ulls del llibre fins que he acabat el primer capítol. Parla d’indrets. I sosté que un lloc —per exemple la Platja de la Descàrrega que és la localització que analitza en el capítol que m’he llegit de dalt a baix— és molt més que allò que percebem amb la vista, l’olfacte o fins i tot, depenent dels casos, amb el tacte o l’oïda. Segons explica, en un lloc determinat queden vestigis immaterials de tots els fets que hi han succeït. És a dir, sosté que aquests fets, admirables, lamentables o indiferents, protagonitzats per individus sols o actuant en grup, o fins i tot per animals, han deixat en aquell indret una petja que un observador, ben entrenat i seguint uns mètodes que l’autor explica sense gaires detalls, pot arribar a percebre. I, a continuació, explica les seves experiències utilitzant aquest mètode i, allò que és més colpidor, els resultats de la seva experiència. O sigui, els fets.
Segons el llibre, la Platja de la Descàrrega és un lloc especialment calent. Està una mica separat del nucli urbà i disposa d’una plataforma que s’endinsa en el mar facilitant així el desembarcament, per exemple, de naus de cabotatge o de barques de pesca. Conclusió: des de temps immemorials, allà hi han passat coses. I grosses. Molt grosses. L’autor les descriu amb detalls que esgarrifen. Abans, però, sense tants detalls, explica, rituals, potingues i objectes que cal posar en joc per aconseguir la substanciació de l’empremta immaterial. Entre l’enfilall de requisits per aconseguir-la s’exigeix a l’oficiant un estat d’esperit especial «… Sols una causa noble ha de guiar l’oficiant en el ritual de la substanciació. Aquest, lliure de prejudicis i amb un esperit obert i compromès amb la recerca de la veritat, viurà els fets que l’immaterial conserva en la seva essència fins als confins del temps.» Buf. I, més endavant: «… Descobrirà, vivint-ho com si en formés part i absent com un esperit errant, què hi va passar a l’indret que substancia. I ho farà amb els ulls de la veritat. Any rere any, retorçant el temps. Tot és escrit en la petjada immaterial de cada indret. Altrament, si l’ànim de l’oficiant no és net i pur, la foscor serà el resultat i allò que l’empremta oculta no se substanciarà.»
Està ben escrit. Enganxa. Els conceptes i les idees m’esgarrifen, però no puc deixar de llegir. No havia vist res semblant en ma vida. Vistes les condicions que ha de tenir l’oficiant, segueix una llista de plantes —la majoria desconegudes per mi— amb què s’han d’obtenir un ungüent i una tisana. No m’agradaria per res del món empastifar-me amb la crema resultant. I encara menys prendre’m la infusió.
I, per finalitzar l’encanteri, cal realitzar uns moviments precisos, descrits amb l’ajut d’una il·lustració —molt ben feta, per cert— amb una vara de ginjoler d’un gruix d’entre dos i tres centímetres. Això sí, tallada en lluna nova i assecada a sol i serena durant un mínim de trenta anys.
M’estremeixo amb el relat dels fets de la Platja de la Descàrrega. Els detalls són tan vius que, per força, només els pot conèixer algú que els ha presenciat. ¿Qui podria saber, sense haver-ho vist, els detalls de l’episodi de les dues germanes de dotze i catorze anys degollades pels esbirros de l’Omar, el pirata turc que terroritzà la costa durant el segle setzè? Ometo la descripció que en fa l’autor. Fa venir calfreds. Però fins i tot abans, quan aquest paratge no era sinó el voral del camí ral, hi hagueren morts i accidents que es narren en el llibre amb tot luxe de detalls. La retirada dels mercenaris italians a sou de Napoleó que en aquest indret es van acarnissar amb un pobre vailet que va quedar endarrerit. La construcció del tren, els excessos dels operaris britànics, sempre delerosos de gresca i alcohol, i les angúnies dels veïns per fugir-ne. Les anècdotes, xocants i esclaridores dels moments que es vivien en aquella època, durant la descàrrega del carbó que nodria la Propagadora del Gas.
Com més avanço en aquests relats plens de violència i dolor, més preguntes em faig. És possible que l’autor hagi vist tot això gràcies a la substanciació? O, es tracta d’una aixecada de camisa? Què tenen de veritat aquestes històries? Seran fruit de la seva imaginació? Ara, que si aquest és el cas, em trec el barret. El relat és tan viu i tan colpidor que atrapa el lector com una urpa que obliga a viure les desgràcies de les víctimes innocents com si passessin ara. El conjunt d’atrocitats narrades m’aclapara. No puc continuar carregant a l’espatlla aquest farcell carregat de patiment, de tristesa i de ràbia. Prou. Tanco el llibre. I si tingués cremallera, com aquells breviaris, no dubtaria a tancar-lo ben tancat.
III
En l’article en què treballo —no tant com ho hauria de fer— queda clar que la radioestèsia és un fenomen real. Fa més de vuit mil anys que hi ha notícies de saurins que detecten l’energia que desprèn l’aigua i identifiquen el lloc per on discorre. Els saurins són persones entrenades i sensibles a la radioestèsia que, utilitzant objectes apropiats i preparant el cos de manera adequada, saben captar els senyals que la majoria de les persones ignorem. I, fins i tot, en el món de la rabdomància, hi ha agosarats que van més enllà de la detecció de l’aigua o d’altres elements capaços d’emetre la seva energia i afirmen que utilitzant la radioestèsia és possible descobrir aspectes del futur. I doncs? No puc evitar pensar en el llibre de l’home de la biblioteca. Només cal fer un pas molt petit. Traspassar un llindar. Un tabú. El present. El futur. I, per què no mirar enrere? ¿Per què no hauria de ser possible retrobar les energies que es van desencadenar en el passat tal com sosté l’autor del llibre? La idea pertorba. Vivim fets angoixants en un present ple de desgràcies i injustícies. I en el futur, són més nombroses les incerteses que les esperances. ¿Seria possible viure, a més a més, amb el pes feixuc d’un passat reviscut amb tanta nitidesa? La lectura del primer capítol m’ha anguniejat. Pensar que el pas del temps no alleugi fins a fer-los suportables els errors, les injustícies, les maldats —sense adjectius possibles— comeses pels nostres avantpassats, és una idea terrible. Sempre ens hi hem agafat. El temps tot ho cura. El temps! El gran, l’únic, el diligent guaridor de les ferides de l’ànima en qüestió. Buf. És massa. El llibre em crema a les mans. Me n’he de desfer.
He tornat a la biblioteca tres o quatre vegades des d’aquell dia. Ja tinc quasi enllestit l’article sobre els saurins al Maresme. Quedarà prou bé. Espero que en Mateu es quedi tranquil uns quants dies. De l’home de la biblioteca, però, ni rastre. He demanat a veïns i coneguts si sabien alguna cosa d’un home amb aquestes característiques. Ningú me n’ha sabut dir ni ase ni bèstia. Tenir aquest llibre m’incomoda. Una part de mi s’entesta a continuar amb la lectura, però l’altra em demana prudència. Malfia de tota aquesta història. Millor oblida-te’n, m’aconsella. La tensió m’esgota. He de fer alguna cosa. I la millor opció és tornar-lo al seu propietari. Però com? No tinc ni idea d’on viu. Ni tan sols sé si és del poble. Un moment! I si…? Sento néixer, al fons dels meus pensaments, una idea esbojarrada. S’obre camí com si fos una llavor ínfima que, malgrat totes les dificultats, finalment germina. I acaba florint.
Els ungüents amb què m’he fregat les aixelles i l’entrecuix m’estan fent una urticària que em comença a coure. Ai, ai, ai… que veuré la padrina. Quina bogeria! Sort que la tisana no se m’ha posat del tot malament. Trobar les herbes no ha estat fàcil. Fent cara de saber-ne, li he recitat una per una —amb el nom llatí—a la noia de la parada remeiera que em mirava amb ulls de quina barreja mare meva, cada vegada que n’hi deia una de nova després de llegir-la de la llista. El gust era desagradable. Molt desagradable. M’ha deixat la boca feta un fregall. Però no hi ha hagut danys col·laterals. I ara el bastó. Només n’he trobat un de fusta de cirerer. L’home de Can Penja i Despenja, que pot vendre qualsevol cosa que puguis imaginar, només tenia aquest. M’ha dit: és més vell que jo! He considerat que la veterania de la fusta potser compensaria el fet que no era de ginjoler. És tan important la fusta? Ara resultarà que si les vetes van cap aquí o cap allà les energies flueixen o s’aturen… Déu n’hi do! El problema és que no n’hi ha de ginjolers al Maresme. I si en trobés un, l’hauria de convertir en un bastó. Voleu dir? A veure, no cal torturar el senderi fins aquests extrems. ¿Què hi té a veure tot això amb el passat i amb la substanciació? Em sento incòmode. Preparo una cerimònia en què no crec. Tot aquest sacramental és per tornar un llibre a un desconegut. És ell qui se’l va descuidar! Això és la punyetera mania de la culpabilitat… Jo no vaig fer res, només va sonar el meu mòbil! Com si això fos un delicte. I, en dreta llei, no queda clar que aquest fet —a tot estirar, un parell de compassos de l’Himne de Riego— sigui la causa del descuit. No es pot acreditar la causalitat. Causa i efecte. Entesos? Cal mirar-s’ho com un picaplets. És clar que amb segons quin jutge, només per l’himne… ja em tocaria el rebre. Però la culpa, si de veritat fos necessari parlar de culpes, és tota seva. Per no tenir cura de les seves coses!
Però aquí estic. Assegut al búnquer de la guerra civil conjurant el passat de la Platja de la Descàrrega. També ens hem d’ajudar els uns als altres, no? Al capdavall, si no fos pel que podem fer i fem, avui per tu, demà per mi, què ens diferenciaria dels irracionals? No és aquesta una de les característiques dels humans? La cooperació està en l’arrel de la civilització. O això diuen. I en aquest cas, comptat i debatut no és més que una qüestió d’educació, de civisme, de bon veïnatge. I, ara que hi he donat un parell de voltes més, no és la culpa per la trucada del mòbil allò que em cou. Ho és més haver traspassat el llindar que representa obrir el llibre i començar a llegir-lo. Com si aquest fet hagués esquinçat un vel imaginari. I ara em sento un estrany que ha violat la intimitat del propietari d’aquest llibre excepcional i sorprenent. I no tinc més remei que esmenar-ho.
Per això soc aquí, amb les aixelles i l’entrecuix en ebullició, amb la panxa gemegant amb sorolls inquietants i un bastó de cirerer gairebé centenari a la mà. Talment una rèplica grotesca d’un Sant Josep dels Pastorets esperant el miracle.
Per l’hora que és, per aquesta banda de la platja ja gairebé no hi passa ningú. Algun runner tocatardà que no treu l’ull del cronòmetre i un parell de gossos que han tret llurs amos a fer un vol. És el moment que indica el llibre: dia i nit es confonen i les ninetes dels ulls s’acostumen sense pressa a la penombra. A la llunyania, s’albiren els llums de la ciutat. Intento fer amb el bastó els moviments que explica el llibre. El cos orientat cap a la lluna que és quasi plena. Passo una estona així. El mar és en calma. Al celatge, domina la lluïssor de la lluna, però també s’hi veuen puntets de llum, convidats titil·lants que no volen perdre’s la cerimònia. Em sento malament. Com un xaman de pacotilla. Les aixelles em cremen. Estic a punt de deixar-ho córrer. Surto del camí i vaig cap a les roques que l’onatge remulla. Anant i venint. Una vegada i una altra. La brisa marina em frega el rostre amb suavitat. Em fa sentir part d’aquest indret. Soc indret. Allà, palplantat, braços en creu sostenint el bastó amb la mà dreta, damunt la roca esquitxada per les onades, amb la mirada perduda en un horitzó que amb prou feines s’intueix, tinc sensacions contradictòries. M’envaeix una serenor que és l’antítesi de l’esperpent que estic representant amb la peregrina idea —il·lusió, expectativa, repte, curiositat— de reviure el passat d’aquella platja plena d’història. I aquesta serenor, dona pas a un sentiment d’unió. Una revelació d’ordre físic, sense especulacions mentals, que es manifesta a la pell, al cos, conduïda per una força que sembla venir d’aquella sorra que a intervals regulars es cobreix d’aigua. Quan la mar se’n torna mar endins deixant-la a la vista, sembla que l’arena hagi xuclat amb voracitat tota l’aigua que la cobria i torna a lluir sota la llum argentada fins a l’onada següent que la tornarà a negar. Estic perdut enmig de sensacions confrontades que mai no havia sentit, maleint-me per ser tan crèdul, però alhora content d’experimentar la força d’aquell indret que potser sí —hauré de donar la raó al senyor Maties Bonveí?— té una temperatura superior a la resta de llocs. Llavors, sense avís previ, percebo amb claredat una veu. A la meva esquena. Obro els ulls i em tombo lentament. Sí! És allà! Dret davant la paret del búnquer. A uns deu metres. L’home de la biblioteca. Em fa senyes. Vol que m’hi acosti. Transparenta. És com una imatge virtual. Forma part del paisatge, però hi ha alguna cosa que diferencia la seva imatge de la dels elements que l’envolten, la paret, l’aigua, les roques. Els seus contorns tenen un rivet de lluïssor com si es fes servir un croma de mala qualitat. Malgrat això el distingeixo amb tots els detalls. Du la mateixa roba —almenys m’ho sembla… no! No m’ho sembla, n’estic segur— que el dia de la biblioteca, quan es va oblidar el llibre. Avanço cap a ell. El tinc a un parell de metres. Em fa un senyal indicant-me que m’aturi. Ho faig. Parla.
—L’has llegit, oi? I ho has entès. O… t’ho sembla —aquí una imperceptible rialleta—Bé. Bé. La seva veu sona nítida, però inclou una mena de reverberació metàl·lica que la fa una mica irreal. Deu ser la fusta de cirerer o a les potingues hi mancava alguna herba. Jo què sé! Continua parlant.
—Com imagines, no soc aquí. He vingut quan he trobat a faltar el llibre. Suposava que tard o d’hora se t’acudiria contactar amb mi.
Què és això que veig? M’hi acosto i passo el gaiato a través del seu cos. Una, dues, tres passades. Ni s’immuta. És clar… no hi és! Intento tocar-lo amb la mà. La imatge persisteix però és immaterial. Ostres! La teoria del llibre és veritat. Funciona. L’home és una substanciació. Estic veient el que va fer l’altre dia, quan jo el buscava pel carrer de la Mercè. No m’ho puc creure. Tremolo. Un calfred em recorre amunt i avall l’espinada. Ell, aquella nit se’n va anar a la Platja de la Descàrrega pensant que qui trobés el llibre, se’l llegiria i tard o d’hora provaria si la cosa funcionava. Que murri! Semblava que hagués mesurat amb exactitud el temps que trigaria a superar la sorpresa inicial, fer les passades amb el bastó i superar la perplexitat. I havia arribat el moment de deixar anar les instruccions per recuperar el llibre.
—Deixa’l aquí. —Assenyala una escletxa en el ciment. Queda oculta per un totxo que més o menys té la forma de l’escletxa. I dit això afegeix. —Ara me’n vaig. Ja el recolliré. Bona nit. I gràcies per tornar-me’l.
Estic al·lucinant? Aquell beuratge i l’ungüent que pica com un dimoni m’han trastornat? No sé què pensar. Bé, és justament el contrari, penso a mil per hora. Els pensaments arriben i fugen a gran velocitat mentre continuo petrificat mirant l’escena de la qual l’actor principal s’ha esfumat. Alerta! Sento sorolls. Hi ha moviment al camí. Semblen cascos de cavalls al trot. No ho veig amb claredat. A l’esquena algú feineja. Una barca petita, carregada d’andròmines està a punt d’atracar. Un jove ha saltat a l’aigua i em passa a pocs metres. Porta els braços tatuats i el puny d’una daga de mida considerable sobresurt de la faixa. Sento plorar un infant. Una nena? Un nen? Crida a sa mare. Merda! Tinc por. No vull presenciar cap massacre. No vull veure morir ningú. I aquest indret, segons el llibre, és el cementiri més concorregut de la rodalia. El llibre! Ja no hi pensava. He d’actuar de pressa si no vull estar enmig de la pel·lícula horrorosa de sang i fetge. D’una gambada, arribo a l’escletxa i hi deso el llibre. Ho tapo amb cura. No es veu res. Em trec la roba i em submergeixo a l’aigua que em retorna com un mirall la lluna perfectament rodona. L’aigua esbandirà les potingues. És freda. Malgrat la salinitat —hauria d’irritar la pell encetada— actua com un bàlsam i apaivaga amb rapidesa el foc que m’abrusa. Em fico dos dits a la boca fins a arribar a la campaneta. El vòmit arriba. Trec d’una glopada llarga i espasmòdica el que restava a la panxa del beuratge al·lucinogen. Un cop refet del tràngol, torno a les roques, recupero el bastó i, a força d’estampar-lo contra la paret del búnquer, el faig bocins. Estic rendit. No sento res més que el meu panteix irregular.
L’encanteri sembla que s’ha esvaït. Ni nens, ni barques, ni cavalls, ni mariners tatuats. Respiro satisfet. Tranquil.
És hora de tornar a casa.