—Ja hi som tots? … Si?… Síííííí… Doncs així… brrrrrrrr —redobles— ja podem començar!
Ho dic amb convenciment. Fent una mica de cantarella. Intentant vocalitzar al màxim. És essencial que em faci notar. Que em vegin. Que entenguin què dic. Si no tenen clar que dalt l’escenari hi ha un paio amb una indumentària extravagant, manipulant alguna cosa que surt d’una paperina tres ix ela adossada al pit, feta amb filat de galliner, escuma i cartró que representa un turó al capdamunt del qual hi ha un habitatge de dues plantes, ningú callarà ni estarà disposat a presenciar allò que hem vingut a fer. Així que espero la resposta. I si la sento dèbil, trèmula, sense consens, torno a formular la pregunta. I així fins que em torna un sí gros, ple, rodó. El públic —un bé de déu de mainada abandonat al teatre pels seus mestres que tot just començar han fugit al bar de la cantonada— ha entès que s’espera la seva intervenció i no regateja la resposta. Sembla fàcil, però cal anar amb compte. Estem mesurant les nostres forces. Jo tinc el micròfon amb el volum a tot drap. Ells són multitud. Percebo que m’han donat una oportunitat. Són un vesper de feromones tret a passejar de bon matí. Lluny de l’escola, de la classe i de la mirada escrutadora dels seus mestres, les possibilitats d’un motí de desenllaç incert són elevades. De moment, toquem fusta, no sembla que descartin passar una bona estona, i —per què no?— aprendre alguna cosa. La pilota és a la meva teulada. Si no aconsegueixo captar la seva atenció, el primer passi del matí, serà una carrera de despropòsits.
A més a més, avui els patrocinadors del programa han convidat uns alumnes d’una escola de teatre de La Rioja. Venen de Cenicero, a tocar de Logronyo. N’hi ha set o vuit que quan hem arribat ja hi eren esperant-nos. Bona gent. Mentre muntàvem ens feien preguntes sobre el guió, els personatges, els instruments, sobre tot una mica. Un parell, un noi i una noia la Bego i el Julian, han flipat amb el decorat portàtil del turonet i la caseta, però per damunt de tot, amb el personatge que s’hi està al capdamunt. No han deixat d’amanyagar-lo i admirar el seu aspecte i la seva indumentària. Ara són tots en una llotja reservada. No perden detall. Fins i tot alguns prenen apunts. Són molt educats i respectuosos.
Explico a poc a poc la primera part del conte. És un text molt breu. El meu interlocutor és en Joanet, l’alguna cosa que s’està al cim del turonet traient el caparró al terrat de la caseta. Dialogo amb ell. És espavilat i xerraire. Té els cabells rossos, la pell molt blanca i uns ulls desperts i escrutadors. Cobreix la camisa blanca i l’armilla blava amb una capa vermella. El voraviu daurat li dona un aire principesc. La seva tia, a qui sa mare odia a mort per una trifulga familiar, li ha parlat del poble dels instruments. De les meravelles que s’hi troben. De les diferents maneres de produir el so. De la música romàntica, barroca, clàssica. Del jazz i del country. Del rock i el reggae. De les corrandes, de les jotes i dels rigodons. Música, balls, cançons… tot un món per descobrir que en Joanet no es vol deixar perdre de cap de les maneres. Està decidit a emprendre aquest viatge. I ho farà aprofitant que els seus pares han hagut d’anar a l’enterrament del veí de sota. L’home va néixer a Sevilla fa una centúria i el volen enterrar allà. La tia li ha explicat com s’ho ha de fer per arribar-hi: «així que sentis refilar el bufacanyes de l’esmolet, surts al carrer i te n’hi vas al darrere. Ell et conduirà fins al poble dels instruments».
Jo soc en Joanet i en Joanet és jo. No faig ventrilòquia. Ni de lluny. Quan parla ell, amago la boca darrera la bola del micròfon i faig veu de falset. Tinc traça per a fer veus histriòniques. I la del Joanet ja em surt sola. Sense esforç. Sense haver de pensar. Però noi, no sé què passa avui que en Joanet fa coses rares. A veure… el que fem no és Guimerà. Ni Rusiñol. Què més voldríem! És un diàleg elemental. Jo li demano ¿i per què vols anar al poble dels instruments? I ell només ha de respondre, perquè m’agrada molt la música… Què et penses? Jo sé cantar i xiular! Llavors, el repto i li dic, doncs xiula alguna cosa per mi! Però abans que pugui fer-ho, se sent la refilada de l’esmolet i comença el viatge i l’espectacle. Desapareixem d’escena i, en off, introdueixo el primer quadre que és un quartet de flautes dolces que toquen un minuet de Haydn.
Doncs avui, en lloc d’això, en Joanet, girant-se cap a mi amb un gest brusc, m’ha dit: «Perquè vull veure món i fotre el camp de casa! Què hi ha de la meva paga?» M’he quedat a quadros. I encara no m’he refet. Però el pitjor és que l’Alfons que esperava entre bastidors per començar a sonar el bufacanyes dels dallonses, com que no ha sentit el peu, no s’hi ha posat. Al final, després d’un parell d’indirectes inserides en un diàleg de bojos que he hagut d’improvisar, ho ha captat i, per fi, l’espectacle ha arrencat. Quan hem sortit d’escena, m’he tret en Joanet de la mà i agafant-lo pel ganyot, l’he amenaçat. Si em tornes a vacil·lar, estàs llest. Ho has entès? Compte amb el que fas!
Amb tot, el primer passi ha anat prou bé. La Sardana, els gags, la rondalla, el quartet de corda, les corrandes… tot ha funcionat. Hem aconseguit teixir aquella complicitat màgica, que no sempre funciona, que els manté interessats i participatius durant tota la sessió. Bé, sempre hi ha els de les darreres fileres, disposats a trinxar-ho tot rient a deshora i fent sorolls i animalades, però avui devien estar en baixa forma perquè no se’ls ha sentit.
Els diàlegs amb en Joanet han estat tensos. Hem començat amb mal peu, però s’ha anat imposant la professionalitat. Ja són moltes representacions a l’esquena i tant ell com jo, ens sabem els diàlegs de memòria. Després de l’estirabot del començament, cada vegada que havia de xerrar, no li he tret l’ull de sobre. L’he mirat fixament, inquisitivament diria, i he notat com la pressió que exercia damunt seu, l’ha obligat a atendre’s amb rigor al guió. Però en els seus mutis sempre hi ha hagut desdeny. Un gest, una mirada, un girar-se d’esquena brusc i reptador. Cada vegada, que el deixava a la cadira per anar a buscar algun instrument —no estic molt orgullós del resultat però a més a més de presentar a duo amb en Joanet, he de tocar el tible, el violí, el clarinet, i la flauta de bec— per participar en alguna de les interpretacions, l’he deixat amb recança. Amb temor. Amb una sensació que passava alguna cosa estranya. Fins i tot alguna de les vegades m’ha semblat que deia alguna cosa que ha quedat ofegada entre la roba del guant.
Ja són aquí els del segon passi. Acabem l’esmorzar a correcuita. No tenim gaire estona. En quinze minuts, el regidor ens donarà l’avís de començar. He de canviar la canya del tible. Se m’ha esquerdat a mitja sardana i he patit el que no està escrit per acabar amb un mínim de dignitat. Això de les canyes és un desastre. Seques, massa molles, xiulen, no sonen, sonen massa, en fi … Abans vull passar per la cadira on l’he deixat a veure en Joanet. Estic molt escamat de la primera part. No me’n refio. El turó i la caseta hi són. Però no veig per enlloc en Joanet. L’haurà agafat algú? Parlo amb tota la companyia. Ningú en sap res. Merda! Falten cinc minuts per començar i no tinc Joanet. En parlem. No tenim temps per fer res. Ni parlar-ne de suspendre! En Jaume, que és el director artístic i productor, diu que seria un desastre. Total que hem de fer el passi tant sí com no. M’he de concentrar. He d’aturar la meva indignació amb en Joanet. Ara mateix no puc pensar en una altra cosa. S’ha emprenyat per la meva esbroncada? Ha fotut el camp de veritat? Però on pot anar un ninot com ell que ni tan sols té cames? He d’abandonar aquests pensaments i pensar com refaig la història. No, no. No s’ha de refer res de la història. És la mateixa, però en lloc de mostrar en Joanet i que expliqui ell mateix les seves aventures, les hauré d’explicar jo. Mare meva. Quin panorama.
Els companys em miren amb preocupació. Tranquils. Ho farem i sortirà bé. No us preocupeu. Miro de ser tan positiu com puc, però no les tinc totes. S’ha de començar. El regidor ja fa cinc minuts que ha avisat. El murmuri que ve de la sala, creix perillosament. S’hi ha d’anar. Miro l’Alfons i li deixo clar. «Quan aixequi l’índex de la mà esquerra fes sonar el bufacanyes dels pebrots». Em sembla que a la fi m’ha entès.
Ha estat un passi de bojos. Estic derrotat per l’esforç. El cap m’ha anat tota l’estona a cent per hora. Fer l’espectacle sense en Joanet ha estat una tortura. Sembla mentida. En algun moment, fins i tot, m’ha sortit la veu estrafeta d’en Joanet. Els nanos no entenien res, però s’han trencat de riure. Sort que els estudiants no s’han quedat al segon passi. Si arriben a veure aquest sí que haurien flipat. I què haurien pensat? Se n’haurien anat al seu poble pensant que això era can pixa i rellisca. L’important és que hem arribat al final tots junts i que avui els que paguen la festa no hi eren i no han constatat que la petita estrella de l’espectacle ha marxat a la francesa.
***
Per fi s’ha acabat la temporada! Setembre s’escola i ja no queden gaires actuacions. Ha estat un hivern intens amb un munt de representacions per escoles i a l’estiu ens hem inflat de fer balls i concerts. I ara que ha baixat una mica el ritme, aprofitem amb la meva companya per escapar-nos un parell o tres de dies. En Rafel, company de l’orquestrina, qui porta els números i la contractació, em va dir: «a La Rioja com enlloc! Si voleu tranquil·litat no ho dubteu ni un instant». I dit i fet! Hem carregat la moto amb les coses imprescindibles i, només arribar, les hem deixades al petit hostal de Fuenmayor, a tocar de Logronyo on havíem reservat una habitació. I cap a la ciutat falta gent. I aquí estem, rumbejant per la ciutat, on hem quedat extasiats davant la portalada de l’església de Sant Bartolomé. Estàvem intentant identificar la gentada que hi surt, quan hem sentit una música. Una mica més enllà de l’església hi ha una plaça i en un dels extrems s’hi veu un munt de gent rient i picant de mans davant d’un teatret de titelles. La curiositat de farandulers no ens ha deixat opció. A la part central del castellet, sòlid, de fusta amb teló i bambolines, hi ha escrit amb tipografia antiga: “El teatrillo de Bego i Julián”. Això em sona, he pensat. I no sé de què. Ha acabat una representació i en comença una altra. Els nens s’asseuen a terra i pares, avis i curiosos, fan un semicercle al voltant del teatret. Ens situem al darrere de tot, però en un lloc que permet veure el teatret amb comoditat. Sonen unes trompetes i apareix el presentador. No pot ser! Cabells rossos i pell blanca. I aquella mirada escrutadora. I l’armilla, la camisa blanca, i la capa! Ostres! No m’ho puc creure. El voraviu daurat és inconfusible! Xerra pels descosits i la seva veu em ressona al cervell. Estic en xoc! El conec perfectament. Les nostres mirades es troben. Estic segur que m’ha reconegut perquè he sentit un dubte en la seva xerrameca. Premo la mà de la meva companya. Em mira estranyada. Li dic a l’orella «És en Joanet! T’ho pots creure?». Em mira afectuosament i em passa el braç pel clatell. De cop, en Joanet amb gestos bruscos, acaba la presentació i donant entrada als protagonistes, amb explicacions una mica atropellades, fa mutis entre les bambolines. Apareix un lladre que fuig amb un sac ple de pomes perseguit per un guàrdia civil que intenta encalçar-lo amb una estaca descomunal. Els nens criden i l’avisen entre rialles i aplaudiments.
El dia que va fugir, ara ho entenc tot, m’ha vingut al cap com qui recorda un malson. Serà malànima! Li devien prometre l’oro i el moro, aquell parell de nanos. Però mira, li està bé. Si li agrada trepitjar carrer, anunciant històries de lladres i serenos, ja s’ho farà! Saps què? —li dic a l’orella a la xicota— que el bombin a ell i als que el van entabanar! Amb en Carlitos, que estic segur que no ens deixaria penjats així, hi hem sortit guanyant. I de molt! No hi ha discussió. L’espectacle ha millorat. Ens fem una mirada i no cal que ens diguem res. Girem cua i busquem un celler per visitar.