Assessorar algú és una gran responsabilitat. Li has de dir a una persona que actuï d’una manera determinada perquè se suposa que saps què cal fer a cada moment. Aquella persona, que ve a tu plena d’esperança i buida de pressupost, que no té ni remota idea d’allò que s’ha de fer, espera que tu, per ell poc menys que el seu messies, dibuixis a l’aire un camí, el millor dels possibles, que el portarà a assolir l’èxit en el seu projecte. O, en una versió més modesta, a evitar el fracàs en forma de traves burocràtiques o de la ira de les administracions a les quals ignora, no per malícia sinó per desconeixement. La persona no sap, en la seva comprensió estreta de la realitat que l’envolta, que el camí en un negoci, en una empresa, és cosa de qui s’hi posa al davant, que a més a més de fabricar, vendre i comprar ha d’aprendre a liderar-lo i a administrar-lo, petit detall que ningú acostuma a tenir en compte.
Però clar, una cosa és assessorar més amunt de la Diagonal, a preu de tac de micuit el quart d’hora, i una altra, de molt diferent, fer-ho a la llera del Besòs on escassegen els euros i abunden els emprenedors vinguts de la quinta forca que habiten, amb desimboltura, les baules de la cadena de valor, on els que llueixen —al DNI, no al NIE— almenys un cognom patri, no s’hi volen ficar.
Però això sí!, la vida transcorre distreta i variada a la nostra assessoria low cost situada on fa anys devien florir els canyissars a la vora d’un riu feréstec on fins i tot els vaixells s’atrevien a navegar riu amunt. Ja fa molt que el ciment i els totxos s’empassaren la vegetació riberenca i ara en lloc de polles d’aigua, bernats pescaires i grues, és ben ple de persones que emprenen dia sí i dia també negocis agosarats en el si dels quals els seus promotors viuen situacions inesperades. Els problemes acostumen a ser tan grans i els diners disponibles per posar-hi remei tan eixarreïts que al final s’imposa amb cruesa anar endavant, com sigui, sense aturar-se, sense fer-se gaires preguntes. Com si diguéssim, Camina o revienta. El que és del tot increïble és que la major part de vegades no passi res i situacions que poden acabar angoixant —i de quina manera— l’assessor, s’acaben resolent per elles mateixes sense que hi fiquin el nas ni els actuaris clenxinats de les diverses hisendes ni els estirats inspectors de la seguretat social, sempre amatents a trobar imperfeccions en les nòmines impol·lutes que fem al despatx. Això sí, de tant en tant algú paga els plats trencats. Llavors, se’n torna al seu país una temporada i després tornem-hi que no ha estat re.
Però el problema que ens ha agafat amb els pixats al ventre no és d’aquesta naturalesa. No està relacionat amb els nostres clients, sinó amb nosaltres mateixos. Amb els maleïts terminis que, en aquesta feina, són l’espasa de Dàmocles que penja damunt els nostres caps. És dia tretze i el quinze venç el termini per presentar les liquidacions trimestrals. El cas és que en Víctor, que és qui feia les presentacions fins ara, ha tingut la mala idea de morir-se. Em sap greu dir-ho tan cruament. Era una persona excel·lent. Amable, atent, sempre tenia una paraula agradable per tothom i, el més important de tot, era un autèntic crac de la tecnologia. No li faltava gaire per jubilar-se. Estava content com un gínjol esperant el moment de deixar de cotitzar i començar a rebre els fruits d’una vida dedicada a la professió. I ja ho veus! Aturada cardíaca i a l’altre barri. Tothom al despatx està trasbalsat i no s’ho pot creure. Aquests dies són una bogeria. Però el més fotut és que ningú ha pensat que hem de presentar les liquidacions i que era ell qui ho feia. He parlat amb en Juanjo. És l’informàtic i m’ha dit que necessitaria almenys una setmana per trobar la manera d’entrar al seu ordinador. El molt beneït va accedir a la idea d’en Víctor de barrar-hi l’entrada amb una maquineta del diantre que dona accés mitjançant l’empremta digital de l’índex de la seva mà dreta. Quines idees! I ara estem fotuts. Si no podem presentar en termini les quatre-centes liquidacions, els clients ens saltaran al coll quan arribin les sancions. Ho compto i m’acollono. Noranta euros de sanció per quatre-centes liquidacions són trenta-sis mil euros. Ja podem tancar el despatx i muntar un locutori. Què farem? Sense l’empremta del diantre, no hi ha punyetera manera d’entrar al seu ordinador. I per poder fer les presentacions en línia des d’algun altre ordinador cal com a mínim tres dies per tal que tot rutlli: autentificació davant l’administració, generació de credencials, ratificació criptogràfica. En diuen intel·ligència artificial, però què voleu que us digui! Total, que el sistema —aquest misteriós ens que regula i controla la nostra vida de manera cada vegada més despòtica i sense dissimular— ha enviat totes les liquidacions a l’ordinador d’en Víctor i només cal entrar-hi i prémer un miserable botó que les enviarà totes, en un tancar i obrir d’ulls, cap a l’Agència Tributària. Ja és pega. Víctor, et podries haver esperat una setmaneta, no? Quines coses de pensar, mare meva, ai senyor…
Què voldrà ara en Cisco? El que faltava pel duro! Jefe, ja ho tinc! Ai mare, estem arreglats… Demà matí hem d’anar al tanatori, no? Sí, és clar… Se m’atansa i a cau d’orella, m’ho xiuxiueja. Però t’has tornat boig, marrec dels pebrots! Com se t’ha acudit! Si almenys fos per una cosa noble! Però per una merda de liquidacions! En Cisco em mira amb cara de bon noi. S’ha quedat assegut al confident i quan el miro baixa la vista i dirigeix la mirada entre avergonyit i enriolat cap a la taula. No puc dir res. Tinc un nus a la gola. La idea m’ha deixat estupefacte. Intento superar la visió. Però llavors el que veig és una filera llarga, inacabable, de clients reclamant les sancions. Trenta-sis mil són molts euros. Tanco els ulls. Quina merda! Perquè m’ha de passar això! Miro discretament en Cisco. Les nostres mirades es creuen. Amb què? Li demano. Amb què què? Respon. Amb què ho faràs? Ah! No sé… Ja se m’acudirà alguna cosa. Pensar-hi em fa venir un calfred. Se n’adona. Miri, vostè no s’ha de preocupar de res d’això, jo hi tinc la mà trencada… vull dir, perdó, no em faci cas. Faig un sí, tímid, imprecís, imperceptible, però per ell és suficient. Ostres, no m’ho puc creure que hagi accedit a una bogeria com aquesta. I si algú ens veu. Quin horror! No me’n sé avenir.
***
Ha funcionat. Les liquidacions estan presentades i el fantasma vestit de trenta-sis ha fugit dels meus pensaments. Aquest d’en Cisco és un fenomen. Pot ser que li apugi el sou una miqueta, no sigui que vingui algú de la competència i el fitxi. El problema és que ara no sé què fer-ne. El que m’agradaria és tornar-li. Però és impossible. To el que queda d’en Victor són cendres dins d’una urna al jardí de casa seva. Potser… un dia que fem una costellada… Potser sí… Li diré al Cisco. Segur que se’n pensa alguna. Entretant, he tancat la nevera amb clau. Si volen aigua fresca, que vagin al bar de la cantonada. En uns quants dies, ho haurem solucionat. I a veure si el nou informàtic no és tant capsigrany com el Julio.