L’ofici de músic em va permetre viure experiències inoblidables que encara porto amb mi malgrat el temps passat des que van succeir. Però el d’economista, em va mostrar la cara oculta de persones que mai hauria imaginat que protagonitzarien vivències del tot impensables per una ment tranquil·la i ordenada com la meva. No és que en el món dels números hi habitin les passions. Ni pensar-hi! Els números són sincers com una mala cosa i és molt difícil que diguin A i que la realitat ens mostri una B radicalment diferent. Però els homes de números, en moltes ocasions, coexistim professionalment amb els advocats. I és en el món dels plets i de les controvèrsies on, massa vegades, és possible descobrir les més inesperades manifestacions de la naturalesa humana.
El més habitual és que les diferències entre les persones s’acabin resolent amb un grapat de bitllets. I aquí és on entrem nosaltres amb els nostres càlculs i ponderacions per acabar posant una xifra que sigui capaç de satisfer les aspiracions dels uns i dels altres. O almenys d’acostar-nos-hi. Aquells dies jo treballava en un despatx important fent aquesta mena de feines a més de coordinar el departament d’assessoria a empreses que era, també, un servei que oferíem.
L’Elisenda em va cridar al seu despatx amb una convocatòria breu i concisa a través de la línia interna del despatx. Puja, va dir amb veu seca i ansiosa. Ella habitava als pisos superiors de la seu de la firma, un magnífic edifici modernista situat al cor de la ciutat. Als pisos alts s’hi estaven els socis fundadors i la família —una nissaga centenària de juristes il·lustres— que omplien uns quants despatxos amb vistes a la rambla de Catalunya. L’Elisenda era la pubilla de la nissaga. No vaig trigar. Les demandes de dalt calia processar-les sense perdre ni un minut.
Al seu despatx, en uns dels confidents, hi seia una dona d’uns trenta anys llargs, amb els cabells castanys. Llisos i ben pentinats. Era molt bonica. Els ulls, expressius, projectaven sinceritat, i atreien l’atenció en un rostre proporcionat on també destacaven uns llavis molsosos pintats amb delicadesa i amb el punt just de cosmètica. Vestia amb elegància i en aixecar-se va acabar de mostrar la seva estampa que corroborava un atractiu innegable. Ens saludàrem després que l’Elisenda ens va presentar. Instal·lat a l’altre confident em disposava a seguir amb atenció allò que explicava la Carme Bassols. Així es deia la dona.
En cap moment va nomenar el delicte que el seu cap havia comès amb la paraula exacta que el defineix. Tot i eludir-la amb gran habilitat durant tota la seva exposició, el relat que feia dels fets no deixava cap ombra de dubte. Malgrat l’evidència, estava obsessionada amb un fet que la feia sentir culpable. Un gest que no va tenir la prudència d’evitar, i que segons manifestava, va precipitar la situació, desencadenant les circumstàncies que finalment l’havien empès a la butaca on seia.
Encara m’esborrono quan hi penso. Puc rememorar paraula per paraula el seu relat en el qual, per damunt de tot, destaca la seva incomprensible sensació de culpabilitat. Transcric de memòria el que ens va explicar.
Vaig entrar a treballar a Ben Segurs, SL fa quatre anys. El meu currículum com a analista i desenvolupadora de sistemes va impressionar des del primer moment el senyor Bonaventura, el cap de l’empresa. Ho sé perquè els seus ulls van espurnejar quan va aturar la lectura per preguntar-me: quan va fer el màster de seguretat intel·ligent al MIT, va conèixer el professor Conrad? I tant! Era el meu tutor, vaig afegir amb l’orgull que sentia per haver obtingut la màxima qualificació en aquells estudis. L’endemà mateix vaig començar. Les oficines del carrer Bogatell eren espaioses i agradables i jo tenia un despatx per mi sola on dissenyava els sistemes de seguretat pels clients domèstics. Eren cosa meva. Jo volia treballar a la cartera de clients corporatius, perquè són instal·lacions més grans i hi ha més possibilitats d’innovar, però el senyor Bonaventura em va dir amb un ampli somriure: tot arribarà Bassols, tot arribarà.
Era molt agradable amb mi. Estic convençuda que ell pensava que contractant-me havia fet un bon fitxatge. I jo, si era així, tenia moltes possibilitats de progressar a l’empresa. Una de les primeres feines que vaig fer va ser el disseny de la seguretat del seu pis de l’avinguda de Sarrià. Això em permeté conèixer la Trini, la seva dona, i les seves dues filles, l’Arantxa i la Piluca. Eren una família formidable i van ser molt amables amb mi. Fins i tot em van convidar a esquiar a Andorra, on tenen un xalet, però em vaig excusar perquè a mi l’esquí no em diu ni ase ni bèstia. Vaig intentar amoïnar-los el mínim possible, però tot i això, crec que una mica sí que els vaig emprenyar perquè vaig acabar dissenyant un sistema força sofisticat que encara funciona. El senyor Bonaventura tenia la pretensió que, pitjant un comandament a distància, des del monitor del seu despatx pogués tenir accés al televisor de casa seva i a l’inrevés. Això plantejava uns quants reptes tècnics que em van posar a prova. Quan hi treballava i ell ficava el nas demanant resultats, jo li deia fent broma: tot arribarà senyor Bonaventura, tot arribarà.
El cas és que sense adonar-me’n, van passar tres anys. En tot aquell temps vaig notar en el senyor Bonaventura alguns canvis. Al començament, el seu era un tracte molt professional en el qual sempre destacava una distància prudent. Segons el meu parer, el pas del temps i el fet de compartir tantes hores i tants projectes, al final en els llocs de feina, es desenrotlla una camaraderia que fa més agradable la relació. Més fluida, més humana. Amb la resta de personal va ser ben bé així i la relació en general era immillorable, malgrat que amb algunes persones, ja se sap!, sempre acaba sortint alguna coseta que grinyola. En el cas del senyor Bonaventura, però, aquest punt no va acabar d’arribar mai. No vam acabar de fer el pas per estabilitzar un tracte que ens anés bé als dos. És clar que ell era el cap suprem. L’amo del negoci. Jo em mantenia amb ell una mica més distant que amb la resta de persones perquè la seva actitud em produïa sensacions contradictòries. En alguns moments, quan em mirava, s’engegava una seqüència de petits interrogants que, mai, però fins que va passar allò, van arribar a associar-se en un de gros que acabés resultant-me preocupant.
I va arribar l’estiu del quart any. Quan és juliol, tothom ho vol deixar tot enllestit abans no arribi l’agost. Així que estàvem embarrancats en un projecte molt complex que ens portava de cap i, com deia el senyor Bonaventura, disparava les hores extres. S’imposava una revisió urgent dels aspectes més crítics del projecte, així que aquella tarda, en lloc de plegar vaig recuperar tota la documentació i vaig seure a la meva butaca. Abans havia enllestit uns ajustaments al sistema de seguretat del Senyor Bonaventura. Havia d’anar com una seda durant l’estiu. Ja tenia el comandament ajustat i a punt per funcionar dins la carpeta. Li donaria d’aquí una mica perquè estava segura que sonaria el telèfon. Era qüestió de minuts. I en efecte, al cap de no res, va sonar el telèfon. Carme, així que puguis, vine al meu despatx. Li havia pregat que no em tractés de vostè i finalment hi havia accedit. Feia una calor d’espant i en aquella hora una normativa de l’edifici obligava a deixar l’aire condicionat en un mínim del tot insuficient. Vaig prendre la carpeta i vaig enfilar cap al seu despatx.
Era allà en mànigues de camisa, acalorat i inquiet. Això em va semblar. M’indicà amb la mirada que m’assegués al petit sofà que hi havia enfront del seu escriptori ple de papers, tret de la part central on es veia una tassa de cafè buit i un got mig ple d’un líquid esgrogueït que vaig deduir que era whisky per l’ampolla de Lagavulin 16 Years que hi havia al costat. Vaig pensar que havia d’anar per feina. Eren quarts de nou i tenia ganes de plegar. A l’oficina ja no hi quedava ningú. Com una metralladora vaig recitar allò que tenia clar, els dubtes sobre l’enfocament general del projecte, els punts que em semblaven crítics i que potser no havíem atès com es mereixien, les previsions amb els subministradors de material que, això sí que era un problema i dels grossos… Carme! Em va tallar sense contemplacions. Relaxa’t dona! Tenim tot el temps del món. Vols una copeta? No puc expressar amb tota la intensitat com vaig viure aquelles paraules. El canvi de to. La invitació a beure. Els ulls brillants que escrutaven la meva brusa. He de dir que era molt transparent i deixava veure sense embuts els sostenidors que eren volgudament estampats. Suposo que la meva visió el va trasbalsar. Les faldilletes tampoc eren res de l’altre dijous. Vull dir de llargada. Jo tenia la carpeta a les mans i la premia contra els pits mitigant-ne la visió tant com podia. L’home feia una pinta estrafolària. Estava trasmudat. Després de vacil·lar uns instants, va fer un glop llarg i cerimoniós i es va arrencar.
Carme, des del primer dia que et vaig veure no puc pensar en una altra cosa! Et tinc al cap dia i nit. Només et veig a tu. Et tinc ficada aquí dins i no puc fer-te fora. Es donava uns copets teatrals a les temples i ensorrava el cap entre les mans. Els colzes damunt tota aquella paperassa que cruixia. No sé què faré! No sé què puc fer! Era un actor pèssim. Tot allò sonava impostat i fals. L’única veritat que hi havia era una lluentor preocupant en els seus ulls que es clavaven una vegada i una altra en les meves cames que havia creuat castament en aquella posició tan comuna que fan les dones que surten a les revistes del cor ensenyant les mansions on viuen. Havia de fer alguna cosa per trencar aquell ambient preocupant que s’enterbolia més cada segon que passava. Però què diu, senyor Bonaventura! Pensi en la seva família, en la Trini, en l’Arantxa, en la Piluca. Són persones meravelloses com vostè! No ho engegui tot a rodar per la bogeria d’un instant… L’intent va ser endebades.
El senyor Bonaventura va començar a plorar. No era una plorera de llàgrimes. Es lamentava de la seva sort. De com era la seva dona. Només li interessa el telenotícies vespre, deia amargament. Ves a saber què hi troba! O què li falta! Què sé jo! Carme —el to íntim em va preocupar molt més que la seva mirada ara ja descaradament lasciva— va continuar a mitja veu, escurant de tant en tant el got, amb la Trini fem l’amor molt sovint perquè és, com dir-ho, molt fogosa. Però saps què et dic? Jo estava aterrida, no volia saber res de tot allò. Però no sabia ben bé què fer. Premia amb força les carpetes contra els pits i devia fer uns ulls de bleda que no em vull ni imaginar. L’home continuava amb aquella confidència totalment fora de lloc. Continuava. Ho fem molt sovint, però ho faig només amb el seu cos perquè el pensament el tinc posat en tu. Ets tu i només tu amb qui m’allito i sento el plaer més intens que he sentit en tota la meva vida. Ai mare. La cosa pintava malament. Aleshores el vaig mirar fixament. Els gemecs, les paraules atropellades, els sentiments desfermats. Aquell home era una desferra, algú incapaç d’entendre els seus sentiments i molt menys els dels altres. I em va fer pena. Una pena intensa i pregona. Aquell desgraciat estava a punt d’engegar la seva vida al carall per un escalfament que no era ni compartit. Estava guillat. I em feia llàstima. No m’interessava gens. Encara més, acabava de decidir que no em veuria més el pèl. Pensava plegar. Em sentia forta. Superior. Jugava una altra lliga. Una lliga on els sentiments tenen cap i peus i no són un simulacre d’emocions mal enteses i passades de rosca. Quin paio! Pobret. I aquest va ser el meu error. Estic segura que la mirada que li vaig fer, seguida del petit gest com d’acompanyament en la desgràcia, de solidaritat humana, d’empatia entre congèneres, va llançar-li un missatge equivocat. Curt de mires com era, devia interpretar que li seguia el joc i que consentia en les seves pretensions delirants. D’una revolada se’m va plantar al davant i em va abraçar. Eren les nou en punt. En aquells moments el telenotícies començava el sumari. Totes les carpetes van anar per terra mentre s’amorrava als meus pits i m’estirava la faldilla que va anar per terra en un tres i no res. Em volia forçar.
Violar! V i o l a r ! Amb totes les lletres. Cony! L’Elisenda es va alçar d’una revolada, empesa per un ressort atàvic. Mastegava les paraules. Mai no li havia sentit dir un renec. Li va sortir del cor. Aquests temes la treuen de polleguera. A més, el relat de la Carme ens havia anat posant en guàrdia i temíem el final. Des del començament. Estava clar. Aquell home havia violat la Carme i ara se les hauria de veure amb la justícia. Què es creia, que quedaria impune? No teníem cap dubte sobre els fets. Ara, només era una qüestió tècnica. Havíem de respectar el procediment i no cometre cap errada.
Aleshores la Carme va interrompre els nostres raonaments. És exactament això! El senyor Bonaventura m’ha posat una demanda per violació. A vostè? Exclamà l’Elisenda. Què vol dir? Expliquis, si us plau.
Quan es va abraonar damunt meu, pantalons i calçotets avall, excitat com un basilisc, vaig pensar en el comandament i, amb una sang freda que desconeixia en mi, en fraccions de segon el vaig treure de la carpeta i el vaig prémer. El gran monitor que tenia a la paret s’il·luminà i van aparèixer en pantalla, la Trini, l’Arantxa i la Piluca, i qui crec que era la sogra del senyor Bonaventura, fent unes cares d’horror que trigaré temps a oblidar. Crec que al senyor Bonaventura li passarà el mateix. Quan va veure aquell quartet en estat de xoc, la seva excitació es va desinflar com un globus quan peta. Vaig aprofitar el seu desconcert per fugir del seu despatx i de l’edifici i ja no he tornat a saber res d’ell ni de la seva empresa fins fa un parell de dies que vaig rebre la comunicació del jutjat. Violació de la intimitat. Això diu la demanda.
L’Elisenda, impertèrrita, feia cara de rumiar intensament. A mi em costava, aguantar-me el riure. La imatge d’aquell senyor ensenyant el cul a la seva família era dramàtica, però tenia un punt que fregava la comicitat. Em vaig comportar i ningú va notar res. L’Elisenda obrí la boca per dir alguna cosa, però la Carme s’anticipà. Com és natural està tot enregistrat en un servidor al qual només tinc accés jo. Ja he recuperat la gravació i la porto aquí en aquest llapis de memòria.
Crec que serà suficient, va exclamar l’Elisenda agafant el llapis. I no cal que es preocupi Carme, tenim coses a dir per contestar la demanda. I mirant-me, em va dir, em sembla que t’he fet venir per no res. Si em cal alguna cosa ja t’ho diré.
No tinc present com va acabar l’assumpte. Però de vegades —i he de confessar que em provoca un somriure…— em sorprenc imaginant aquella escena lamentable.