I
Per en Carles Cornadó Soler, dels Cornadó de la Conca, Madrid volia dir ben poca cosa. No era una paraula que li evoqués cap sentiment. Li havien explicat que hi va viure quan tenia tres o quatre anys. Bé, sí, tenia clar que era la capital, el rovell de l’ou on es remenaven les cireres. L’escleròtic pinyol on agonitzava la dictadura. El melic d’on sortien les ordres i on anaven a parar els calés recaptats de nord a sud i d’est a oest. D’aquell indret farcit de tòpics, li venia al cap el xotis ballat en una rajola, el peix més fresc, l’entrepà de calamars, l’origen de les carreteres radials, coses així que no li feien ni fred ni calor. Més aviat una certa basarda. Però quan va sentir el representant de l’Associació Independent de Treballadors de l’Espectacle, un home alt i fort, amb cabells llargs i mostatxo que s’expressava amb una poderosa veu de baríton, demanant qui s’apuntava a la marxa, el seu braç es va alçar com un ressort. Es diria que l’acció s’havia avançat a l’ordre d’executar-la. Mentre el mantenia en alt, el temps que la mesa necessitava per comptar quants eren, en Carles, de cua d’ull, comprovava si coneixia aquells que com ell estaven disposats a enrolar-se en aquella missió. Pel cap baix eren un centenar. Els anava escodrinyant un a un fins que va reconèixer la Mireia. Bingo! Va pensar. La veia d’esquena. Els seus cabells arrissats i juganers eren inconfusibles. Vestia un jersei de llana de coloraines i uns pantalons ajustats que marcaven la seva anatomia proporcionada i generosa. Al canell de la mà, que alçava plena de convicció, s’hi veia la polsera que coneixia bé. Una trena de cuir amb dues pedretes rodones. Una blanca i l’altra vermella. No hi havia dubte. Era la Mireia lluint amb esplendor els seus vint anys. En Carles coneixia la Mireia Lladó Bonastre del Taller d’Expressió El Gest. Hi coincidien al seminari d’improvisació. En aquell instant, com si intuís que en Carles l’escrutava, es va girar i van creuar les mirades. Fou una llambregada instantània. L’expressió d’ella, que li va semblar indesxifrable, li quedà incrustada a la retina. A en Carles, a qui molts, el primer de tots son pare, titllaven d’ingenu, li va semblar que aquell flaix bé podia tractar-se d’un bon començament. De moment, anem bé, va pensar.
Ningú duia l’abric posat. Fins i tot algun agosarat anava en cos de camisa. Aquell febrer del setanta-vuit a Barcelona no en feia de fred. A més, en aquell teatre desgavellat que la permanent dels Treballadors Independents de l’Espectacle s’havien fet seu, la calefacció anava a tot drap, cosa inexplicable perquè les instal·lacions del que havia estat un dels locals de varietats més populars del barri antic, s’aguantaven amb escuradents. Malgrat això, o potser per això, el local tenia una atracció indiscutible per aquell col·lectiu heterogeni de professionals —els entesos en deien grups de teatre independent— que a partir de finals dels seixanta s’obria camí entre les esquerdes del franquisme. Des de començaments d’any ja en portaven unes quantes d’assemblees, però aquesta, convocada d’urgència així que es va saber la sentència del consell de guerra confirmant els empresonaments, batia tots els rècords d’assistència. El teatre era ple com un ou. Tractant-se de gent de l’espectacle, les intervencions eren brillants, divertides i ocurrents. Sovint es tancaven amb aplaudiments i proclamacions de consignes entusiastes. Molts volien dir-hi la seva i aprofitaven l’ocasió per lluir-se. La mesa, de la qual emanava la persuasiva veu de baríton del representant de la AITE que tronava amplificada per un equip de so rònec, però efectiu, aconseguia amb tacte i autoritat mantenir aquell guirigall dins uns límits raonables. Aquell dia cabdal, el moderador podia estar orgullós de la feina feta. Havia aconseguit dues coses. Una, que comencés a caminar la marxa per la llibertat d’expressió que havia de recórrer el nordeste peninsular des de Barcelona fins al centre de Madrid i l’altra, que un altre grup, més nombrós que l’anterior, fes una tancada a l’Institut del Teatre. De tot això se’n sentiria parlar. N’estava segur.
En Carles Cornadó seia al costat d’en Jep Fortià, un jove cepat i murri originari de la Terra Alta que una bona temporada havia estat estudiant malabars i acrobàcia al sud de França. Així que va tornar, muntà un grup de circ de carrer que va adquirir una certa nomenada. Amb això i les classes que feia a El Gest anava tirant. En Carles va assistir a uns dels seus cursos, però aviat s’adonà que allò no era el seu fort. A ell li agradava la barreja de teatre i música. Assistia a classes d’expressió corporal i interpretació a El Gest i, pel seu compte, estudiava solfeig i trompeta, això sí, examinant-se a fi de curs al Conservatori del Bruc.
En aquells moments, el representant de la AITE explicava els detalls de la marxa i de la tancada. En Carles, però, tenia el cap a una altra banda. Feia setmanes que no pujava a Bellaterra on els seus estudis es marcien com una planta d’interior abandonada a la intempèrie. Per contra, la vida de faranduler —no recordava on havia sentit aquesta paraula, però li encantava— s’obria davant seu com un jardí florit menat per mans expertes. Es podria pensar que pecava d’optimista, d’ingenu o fins i tot de babau, com li havien arribat a dir, però la veritat és que en Carles flairava les expectatives com si ja en pogués gaudir. S’hi veia, esdevingut un artista de cap a peus. Quina vida més autèntica hi podia haver? S’ho demanava i la resposta sempre era la mateixa. Cap com aquella! I no feia castells a l’aire. No eren falses esperances com deia son pare o rampells de joventut com afirmava sa mare. Ja feia dos anys que s’havia independitzat i es podia vantar de guanyar-se la vida. Modestament, però vivint pels seus mitjans. Formava part de la companyia de l’Ernest Codina, un dels fundadors d’El Gest i això el feia feliç i l’animava a continuar progressant en aquella professió. Pertànyer-hi, li semblava un privilegi. Les cavil·lacions prengueren un to resolutiu. No hi vull pensar més! Ho acabo de decidir. L’any vinent no em matricularé a la universitat. Els pares tindran un disgust, però no em puc trair a mi mateix per fer-los contents. Li sabia greu el trasbals familiar que s’organitzaria, però estava determinat a prendre aquella decisió.
Visualitzava l’assemblea i el que s’hi deia mentre continuava absort en les seves cabòries. El cop de colze que li va clavar en Jep el despenjà de cop.
—No me’n fio. Això de Madrid em fot mala espina… —En Carles es refeu de pressa de l’ensurt. En un instant tornava a estar connectat. Potser era un babau però amb una ment àgil. Va contestar a l’instant.
—Què vols dir? No crec que s’atreveixin a fer-nos res. Seria molt fort que els militars anessin per nosaltres. Només cridarem i farem xivarri. Som pacífics!
—Ja…
—A veure. S’han passat de frenada amb aquest judici… Però això és una democràcia… no? En Carrillo va on vol i sense perruca, tenim partits polítics i les lleis franquistes ja no hi són! No podem permetre que aquests paios fotin la grapa a tot arreu. Hem de pressionar perquè els polítics els hi parin els peus. El franquisme s’ha acabat! Els polítics al parlament i els militars a les casernes!
En Carles s’havia empeltat de les proclames assembleàries que encara li ressonaven al cap. En Jep el mirà com volent dir: para el carro que a mi no m’has de convèncer de res. Finalment després de rumiar-s’ho uns instants, sense treure-li els ulls dels damunt, va afegir.
—No sé què dir-te… Tu, amb qui hi aniràs?
—Encara no ho sé, suposo que amb els del grup, però guarda’m un lloc per si em quedo penjat.
—Això rai. Ens en sobren. Ja m’ho diràs.
No era un mal pla anar-hi amb el grup d’en Jep. Eren molt divertits, en coneixia uns quants i estava segur que s’ho passaria bé. Però abans de decidir-se volia veure com hi anaven els del seu grup. El teatre es buidava a poc a poc. A la sortida, a peu de carrer, un munt de grupets comentaven la jugada i quedaven pel dia de la marxa. L’Ernest era allà amb el Leo i l’Artur. Així que va veure en Carles, l’Ernest s’hi adreçà.
—Què? Vens amb el grup no? Hi serem tots, la Cesca i nosaltres tres. —Va fer una riallada. —Com un sol home! Per la llibertat d’expressió! Té pebrots la cosa… ara sí que serem còmics anant pel camí ral!
Estava animat. Fins i tot una mica exultant. Era un home d’acció i això de la marxa a Madrid li semblava una idea excel·lent. Però ho havia de dissimular d’alguna manera no fos cas que el prenguessin per un acòlit dels de l’AITE. La mica de brometa li treia solemnitat a l’adhesió. L’Ernest era allò que s’entén per un líder. Convincent, enèrgic i ben plantat. Tenia presència. Alt i fort, feia més de metre vuitanta, lluïa grenyes i barba negres com el carbó. La seva presència intimidava una mica, però les seves maneres eren formals i educades. Tenia un títol de formació professional d’electricitat i electrònica, però per les seves venes no hi corrien electrons sinó teatre. Havia fet de tot —Pastorets, Guimerà, Pitarra, Calderón de la Barca, Molière, Shakespeare…— tant que, finalment, es va decidir a deixar cables i potenciòmetres i muntar El Gest i, en paral·lel, la companyia de teatre Els còmics de Camí Ral. Un dels espectacles que tenien en repertori era una obra de teatre infantil que funcionava molt bé per les festes majors. Des de la mort del dictador, arreu del país hi havia la dèria d’ocupar el carrer, de programar actes que trenquessin amb els costums de la llarga postguerra. Aquesta tendència era una oportunitat per molts creadors novells, ja fossin grups de teatre, d’animació, orquestres i tota mena de propostes artístiques que flairessin llibertat i noves formes d’expressió. L’Ernest encara no havia acabat de fer la brometa quan llucà la Mireia que sortia mirant a un cantó i a un altre com buscant alguna cosa. L’Ernest no va trigar a cridar-la. S’acostà al grup.
—Hola, Mireia! Si no saps com anar a la capital, a la furgoneta tenim lloc…
—Home… doncs… Perfecte! Estic buscant algun cotxe on enquibir-me.
—Nosaltres serem els còmics … Al complet…
L’Ernest buscà en Carles interrogant-lo amb la mirada per veure si s’hi afegia. A en Carles li feia gràcia anar amb la tropa d’en Jep que eren molt més esbojarrats. Amb ells, la diversió estava assegurada. Però noi, es va dir, si ve la Mireia… Així que, intentant dissimular les ganes que tenia d’anar allà on fos si la Mireia també hi anava, fent-se el desmenjat, va dir que sí, que s’apuntava a anar-hi amb el grup.
II
Potser no havia estat una bona idea passar a veure els pares abans d’emprendre la marxa cap a Madrid. En Carles hi donava voltes endormiscat mentre el tren de la costa el duia cap a la plaça de Catalunya. D’allà, enfilaria fins al Palau de Pedralbes des d’on l’estol de farandulers emprendria la marxa. Aquell dia sí que en feia de fred. I el fred, esperonant els seus pensaments, el feia cavil·lar.
Ahir, a casa els pares, va ser franc i directe. Potser massa, pensava ara. Els va dir paraula per paraula que deixava els estudis de Filosofia i Lletres per dedicar-se —de fet ja ho estic fent, va recalcar amb un punt d’orgull— a la faràndula. Va utilitzar aquesta paraula que a ell li semblava sensacional amb la millor de les intencions, però va veure que a sa mare li entelava els ulls produint-li una tristor infinita que l’abocava a una plorera contínua. Li va saber greu haver-la fet servir. Com si fer-ho hagués estat la causa de la reacció de sa mare. Amb son pare era diferent. Per aquest, les pretensions d’en Carles no eren sinó un graó més en el seu inexorable descens cap als inferns. Ahir, l’actitud del senyor Cornadó, dels Cornadó de la Conca, no va ser tan virulenta com fa quasi dos anys quan en Carles va anunciar que volia fer una carrera de lletres. Lletres? I com penses guanyar-te la vida? Li va dir amb una sorpresa infinita mentre es feia creus de la ingenuïtat del seu fill i de la feblesa dels seus arguments per abandonar la ciència i la tècnica, disciplines que, segons ell, governaven el món. Què et penses? Que te’n sortiràs fent aquestes bajanades? Ningú et regalarà res! Que no ho veus? Tens l’oportunitat de tenir uns estudis que et serviran per ser algú i els fots per la borda pensant-te qui sap què! Lletres! Com hi ha món! Acabaràs fent de saltimbanqui per les cantonades!
Ahir, l’actitud de son pare es va mantenir entre l’ofensa i el menyspreu i es podria resumir en un ja t’ho trobaràs! Sa mare, entre sanglots, repassava inútilment, fins allà on recordava, tota la seva nissaga i la del seu marit buscant-hi algun antecedent artístic. Res de res. En la sang de la família no hi havia cap vestigi d’art per insignificant que fos. Bé, sí. Hi havia la seva tieta Concepció que havia estudiat piano de joveneta. Però el seu marit, home recte, religiós i carlí, convençut de la perversió que comportava el conreu de les arts, li va prohibir continuar tocant el piano. Així que el va vendre i la seva tia s’hi va haver de conformar. La mare d’en Carles estava convençuda que la tieta Concepció va morir de pena. Aquest episodi enterbolia els seus pensaments i li impedia de mostrar-se més bel·ligerant amb el seu fill de manera que les seves angúnies desembocaven en una pena infinita que no deixava cap mocador per xopar. En Carles patia veient la reacció que provocava en els seus pares la seva decisió. Potser tenien raó i era un ingenu, un babau incapaç d’entendre com funcionava de veritat el món. I, com li deien, quan ho entengués, després de clavar-se la gran patacada, ja seria massa tard. Potser sí. Com podia saber-ho? Ningú no sap què li depara el destí! Però ell sentia molt endins —més com una força interior que l’empenyia a actuar que com un raonament intel·lectual que el guiés— que volia emprendre aquell camí. Un camí que ningú havia pensat per ell. Que s’havia obert al seu davant encadenant casualitats fins definir uns contorns que ara se li apareixien clars i diàfans.
Veia els seus pares, ell arrogant i ofès i ella sumida en un mar de llàgrimes, reflectits en els vidres bruts del tren de rodalia que deixava l’estació de Sant Adrià. Era una imatge mental que s’esvaïa com la boira matinera quan el sol treu el nas per darrere les muntanyes. I un dels raigs d’aquell sol espanta boires era la Mireia. Pensava en ella i els seus pensaments s’il·luminaven. No havia fet cap pas per mostrar-li que volia lligar amb ella. Pensava que no calia perquè ja es veia i donava per descomptat que quan s’hi llancés, ella s’hi avindria a ulls clucs. En tenia la certesa per moments com el d’aquella mirada que varen creuar a l’assemblea. Per les seves riallades quan xerraven. Per la manera que tenia de mirar-lo, segons creia, amb una barreja de complicitat i desig. Pel petó —ara dubtava… si no va ser als llavis va ser a la galta, molt a prop— que li va fer quan ell li va regalar la polsera de cuir en forma de trena amb dues pedretes, blanca i vermella. Aleshores també se li va fixar a la retina durant molts dies l’expressió de la Mireia quan es lligava la polsera al canell. Li era difícil de desxifrar-la, però estava segur que era d’acceptació. No hi ha dubte, es deia. Regalar-li la polsera va ser un impuls espontani. En realitat l’havia comprat per ell. Però quan la Mireia va dir que en feia vint no se’n va poder estar. I li va agradar. I tant si li va agradar! Crec que no se la treu ni per dormir, es deia confirmant totes les seves impressions.
Davant la solemnitat de l’entrada al Parc de Pedralbes l’acolorida filera de vehicles es feia veure. N’hi havia de totes les menes. La majoria eren furgonetes, però també hi havia cotxes. Eren una trentena de vehicles. L’emblema de la marxa —la màscara amb el traç vermell tapant-li la boca— era omnipresent. Molts dels participants la duien adherida a la roba. Figurava en pancartes enganxades a les portes i finestres dels vehicles o lligades amb cordes. També s’hi veien onejar senyeres. El representant de la AITE donava instruccions a través d’un megàfon que de tant en tant torturava els timpans de la concurrència amb xiulets aguts com estilets. El seu dos cavalls de color taronja era el primer de la filera. El taronja de la carrosseria només s’intuïa perquè tot el cotxe estava cobert fins al capdamunt de pancartes pintades amb esprai.
La furgoneta dels Còmics de Camí Ral ocupava la vuitena posició. Era una Volkswagen de color verd. Al seu voltant s’hi aplegaven l’Ernest, en Leo i l’Artur. La Mireia acabava d’arribar i remenava la seva motxilla abans de carregar-la a la furgoneta. Així que el va veure arribar, l’Ernest el va saludar amb un gest aparatós.
—Em pensava que t’havies arrugat! Vinga, carrega la motxilla.
En Carles no veia la Cesca, la companya de l’Ernest. Era qui s’ocupava de l’administració i de la paperassa del grup i també del Gest. Tant ella com l’Ernest eren una mica més grans que en Carles. Uns set o vuit anys. A en Carles la Cesca li queia molt bé. Era una persona entenimentada i la seva aportació al grup, tot i no estar dalt l’escenari, era molt important. Amb l’Ernest feien una parella que a en Carles li semblava d’una solidesa granítica.
—I la Cesca?
—No vindrà. Anirà a la tancada. Així estarem al cas de tot. —L’Ernest gaudia d’aquell moment excepcional. Sentia que calia fer allò que estaven fent. Sabia expressar les seves conviccions amb idees curtes, clares i concises. «La professió ens hem de moure. Entre tots hem de tombar els hereus del franquisme. La democràcia és nostra, però ens l’hem de guanyar». En Carles, en Leo i l’Artur se sentien segurs rere la determinació de l’Ernest que estava encantat d’exercir el rol de qui sap què passa i preveu què passarà. Tots tres li compraven la determinació i l’empenta assumint que anant al seu costat, la cosa acostumava a funcionar. En certa manera era molt semblant a allò que passava dalt l’escenari. L’Ernest conduïa l’acció i la resta intervenien de manera natural interactuant amb aquesta realitat que marcava els fonaments de l’espectacle. En Leo dominava el seu cos i era capaç de fer coses extraordinàries amb ell i l’Artur tenia una vis còmica innata que explotava amb efectivitat davant el públic.
La veu de baríton del representant de l’AITE tronà a través del megàfon estilet.
—Endavant! Mirem de no separar-nos! Propera parada, Fraga!
L’Ernest convidà la Mireia a fer de copilot. En Leo i l’Artur només pujar s’acomodaren. La nit, per ells, havia estat llarga. En Carles, assegut al costat de la finestra, rere l’Ernest controlava la diagonal que conduïa a la visió de la Mireia. La veia rient i xerrant amb l’Ernest. De tant en tant es girava i intercanviava algun comentari amb en Carles mentre en Leo i l’Artur dormien com soques. Intentava llegir, però cada cop que la Mireia es girava havia d’emprar una bona estona per intentar desxifrar què havia expressat la seva mirada. A les envistes de Montserrat les parpelles d’en Carles es tancaren plàcidament.
III
L’expedició havia sortit prou d’hora, però tot i això els sis-cents vint quilòmetres que separen les dues ciutats van costar de passar. Finalment, superant aturades, desercions, neumàtics rebentats, radiadors fumejants i la identificació i expulsió d’un jove a qui ningú coneixia —tothom sospitava que era un policia infiltrat— l’expedició arribava a Madrid. Allà, companys de l’AITE estatal i de sindicats i partits que estaven per la mobilització, tenien preparat l’acolliment. Després d’una recepció breu —benvinguda, parlaments i begudes— la caravana es dispersaria per diferents locals de la ciutat amb la idea de retrobar-se l’endemà per fer la marxa lenta pel centre.
Els ocupants de la furgoneta dels Còmics i els de dues furgonetes més, en total una dotzena de persones, van anar a raure a una Casa del Pueblo situada al barri de Pinar del Rey. Havien disposat matalassos per tothom en dues grans habitacions. En un dels racons, en Carles s’ho va fer venir bé per deixar la seva motxilla damunt del matalàs que estava al costat d’on s’havia instal·lat la Mireia. El Leo i l’Artur s’havien instal·lat a l’altra punta de l’habitació i l’Ernest al pis de dalt. Després d’un sopar frugal a base d’entrepans, uns quants que encara no es rendien al cansament, la feien petar amb un parell de sindicalistes que estaven al corrent de tot.
—El recorregut definitiu no el sabrem fins al moment de sortir.
—Però… per què? Per què tant de secret?
En Carles no ho entenia. Formulava la pregunta amb total sinceritat. Trobava que el tema era senzill. Diàfan. Els polítics parlaven de democràcia i de llibertat. Bé. Els actors empresonats no havien fet altra cosa que exercir la llibertat. I doncs? Què hi feien a la presó? Per tant, era d’una lògica abassegadora que qualsevol persona honrada i demòcrata estigués a favor dels empresonats. I aleshores, a què venia tant de secretisme? Un dels sindicalistes, en Paco Murillo —lluitador incansable bregat en mil batalles antifranquistes— se’l mirava com si descobrís en aquell noi que s’expressava amb tanta vehemència, un extraterrestre vingut d’una altra galàxia. En Carles s’havia embalat. Es diria que necessitava parlar tot el temps que havia callat durant les dotze hores de cotxe. La Mireia se’l mirava encuriosida com si es divertís. I això encara l’esperonava més. En Paco, carregant-se de paciència, s’explicava.
—És un tema de seguretat.
—Però la clandestinitat ja s’ha acabat… o no?
—Sí. És clar! Però aquí, a Madrid… és complicat… hi ha molta tensió. No convé que ningú sàpiga amb antelació per on passarem.
—Collons! De qui hem de tenir por? De la policia? No som delinqüents…
—La policia no sabem com reaccionarà. Però els que ens preocupen són els fatxes.
—Els fatxes?
—Sí. Hi ha molts grups d’extrema dreta que no accepten les eleccions, la democràcia, en fi, tot això…Vaja el que està passant. Són molt violents i actuen a la descarada perquè tenen connexions amb la policia i amb persones influents. El poder real els utilitza sense manies.
Encara van xerrar una bona estona. Intercanviant experiències i fent-se creus que la transició democràtica que tothom titllava d’exemplar tingués forats tan enormes com aquell pel que es precipitaven els actors innocents als quals havien vingut a defensar. En Paco era pessimista. Valorava aquella marxa i hi estava compromès —perquè no podem creuar-nos de braços, deia amb un punt de cansament— però la seva visió tenia poca cosa d’aquell toc romàntic que impregnava l’actitud d’en Carles i, en general, de la majoria dels participants en l’expedició.
—Vet-ho aquí! No hem tingut collons de carregar-nos el dictador quan vivia…, oi? Doncs ara ens hem d’empassar les merdes de tots aquests franquistes que continuen manant com si encara hi fos.
El grupet de catalans assistia a aquella lliçó de realpolitik amb una barreja de sorpresa i d’inquietud. Havien viscut la seva primera joventut sota el franquisme i sabien com se les gastava, però cap d’ells havia experimentat en la seva pell la lluita clandestina i la repressió ferotge que va haver de patir. Vivien tot allò, la majoria d’ells i en especial en Carles, com si fos una qüestió d’idees, de fonaments, de principis. Com si tots els que s’omplien la boca de llibertat i de democràcia estiguessin disposats a acceptar-ne les regles i a combregar amb la diversitat i la dissidència. Tenien una convicció mineral sobre la llibertat d’expressió i no creien que l’estat, l’administració, el govern, qui fos que manés, es pogués permetre el luxe d’ignorar una petició tan raonable. I encara menys d’oposar-s’hi. De cop, en Carles va pensar en la Mireia. No era amb ells. De cua d’ull va veure que es ficava al sac de dormir. No trigaren a acomiadar-se dels sindicalistes que van marxar emplaçant-los per a l’endemà a les nou del matí.
A l’habitació es notava el cansament general del dia de viatge. Hi regnava un silenci trencat només per alguns xiuxiuejos escadussers. En Carles es ficà al sac de dormir donant l’esquena a la Mireia que estava encarada cap a la paret. Va passar una estona. Estava rendit, però no podia dormir. Pensava en tot això dels fatxes i en els comentaris d’en Paco. Li semblava sincer, de fiar. I el que explicava relativitzava fins a extrems difícils d’acceptar les veritats que a ell li semblaven inqüestionables. De mica en mica, però, li venia al cap la imatge de la Mireia xerrant i rient amb l’Ernest tot el viatge. Ben mirat, ara que hi pensava, a ell no li havia fet gaire cas. Però és que l’Ernest té molt de magnetisme i et xucla l’atenció. Es tranquil·litzava pensant-ho. Una idea va emergir entre aquells pensaments. Em giro i li faig una abraçada. O ara o mai. Havia estat tot el dia buscant un moment d’intimitat per poder-li dir com li agradava i les ganes boges que tenia d’estar amb ella. D’abraçar-la. De besar-la. De començar alguna cosa. No sabia ben bé què, però alguna cosa. A l’habitació ja no se sentia ni una mosca. Tothom dormia menys ell i —n’estava segur— la Mireia. Perquè la sentia respirar i la seva respiració no era la d’algú que dorm. Es girà atansant-s’hi. Allargà el braç. I quedà glaçat. Com si li hagués caigut al damunt un gerro d’aigua freda. El sac de la Mireia era buit. No hi era. S’havia esfumat. Va quedar paralitzat. No sabia què pensar. Però el seu cos ja havia decidit posar-se a dormir. I els seus pensaments el van seguir sense oferir resistència.
IV
—Vinga noi! Que només quedes tu. Falten deu minuts per les nou!
Era en Paco sacsejant en Carles. El cap li feia mal, tenia la boca seca i aquell matalàs d’escuma li havia torturat sense compassió la carcassa. Se sentia trinxat. D’un bot es llevà, es vestí, omplí la motxilla i enfilà la sortida enduent-se un got amb el cafè que encara quedava al termo i una paperina que va improvisar amb el paper oliós on suraven els quatre xurros i el parell de porres que havien quedat. Tothom era fora al voltant de les furgonetes rodejant en Paco i un parell de sindicalistes un dels quals es veia de lluny que era qui tallava el bacallà. En Carles s’atansà al grup i, en un gest audaç, passà el braç per damunt l’espatlla de la Mireia. Aquesta li dirigí un gran somriure i una mirada indesxifrable. De les seves. En Carles hi descobrí una lluïssor que encara no havia apreciat mai. Les cares de tot el grup reflectien nervis i expectació. El sindicalista que duia la veu cantant s’explicava.
—Sembla que no ha estat res. Una colla de fatxes han increpat el grup que dormia a uns locals del PSOE. Al final uns joves del barri els han fet fora i la sang no ha arribat al riu. Però l’ambient està caldejat.
Es va apoderar de tothom la sensació que eren allà per complir una mena de missió. I que no estava exempta de perills. La idea de ser atonyinats per una tropa de nazis repugnava tothom.
—No us preocupeu. Hem muntat un servei d’ordre amb gent molt experimentada que aturarà qualsevol incidència. Els fatxes no saben l’itinerari i no es poden preparar. Nosaltres sí.
El comentari no va asserenar els ànims de ningú. L’Ernest feia cara de circumstàncies i en Leo i l’Artur ho veien tan poc clar com en Carles i la Mireia. Però a banda de la intranquil·litat que els dominava, en les seves expressions també s’hi coneixia la determinació d’arribar fins al final. No havien fet aquell llarg camí per acabar fugint d’una colla de sonats amb la cua entre cames. La llibertat d’expressió i els companys empresonats es mereixien el seu compromís.
—Ara sortirem en caravana seguint aquell cotxe. —Assenyalà un Renault sis de color blanc on anaven els sindicalistes. —Anirem fins on són els altres cotxes i d’allà fins al punt d’inici. No perdeu de petja el vehicle que va davant vostre. No feu soroll fins que iniciem la marxa. Els companys de la premsa van en dos cotxes i ho registraran tot. D’això se’n parlarà. I molt! Vinga! En marxa! Per la llibertat d’expressió!
Ho feren així i en poca estona havien muntat una filera disciplinada i disposada a fer aquell recorregut que havia de mostrar al món la injustícia comesa amb els seus companys. Els dos cotxes que traginaven mitja dotzena de periodistes, es movien lliurement comentant la jugada i registrant tot el que veien. A la furgoneta dels còmics regnava un silenci espès. Cadascú ocupava el lloc que s’havia consolidat durant el viatge, com si es tractés d’una mena de dret adquirit. Al volant l’Ernest i al seu costat la Mireia. Darrere el conductor, abocat a la finestra combinant les diagonals cap a la Mireia amb l’observació de tot el que passava a l’exterior, en Carles. Al mig hi seia, amb actitud zen, en Leo i a l’altra finestra, l’Artur que llegia abstret un diari que havia arreplegat. A terra, a punt per entrar en acció, una pancarta amb el dibuix de la màscara i una senyera.
L’espera es tensava. Finalment el sindicalista major va donar la sortida. La caravana s’incorporava al Passeig de la Castellana a l’altura de la Plaça Castilla amb la idea d’arribar fins l’estació d’Atocha. Un recorregut d’uns sis quilòmetres. Les furgonetes anaren avançant fins que van quedar totes arrenglerades. Els dos cotxes de premsa que anaven al darrere van recórrer la filera fent anar càmeres i micròfons. El cotxe dels sindicalistes anava davant i no es va aturar fins que va veure que la darrera furgoneta s’havia incorporat al passeig. Havia arribat l’hora. Era el moment de començar la marxa.
Al lloc on es trobaven no tallaven la circulació però l’entorpien. Un dia feiner a quarts de dotze del matí per allà hi passava un munt de gent a bord de taxis, autobusos, cotxes, camions de repartiments i vehicles de tota mena. Alguns d’ells, en especial taxis i autobusos, obligats a fer maniobres inusuals, mostraven el seu enuig tocant el clàxon i increpant els expedicionaris. Altres conductors hi simpatitzaven i traient el puny tancat per la finestra feien sonar la botzina en senyal de suport. Un cotxe de la policia municipal es mantenia a una distància prudent. La parella de guàrdies semblava que no entenien què estava passant. Esperaven instruccions sense alterar-se. Entre els artistes hi havia cares de satisfacció per l’execució precisa de les maniobres de preparació i moltes ganes que l’angúnia que envaïa tots els membres de l’expedició es transformés finalment en la protesta i la demanda de solidaritat que havien vingut a fer. A un senyal del cotxe dels sindicalistes la filera es posà en marxa. Els clàxons eixordaven i les consignes que sonaven a través d’alguns megàfons que treien la campana per les finestretes, amb prou feines s’entenien. Onejaven senyeres i pancartes. Era una caravana alegre, variada, plena de color, determinada a fer sentir la seva veu. En Carles i la resta de còmics, voleiaven la senyera i la pancarta amb convicció i l’Ernest no parava de fer sonar la botzina. Se sentien útils i solidaris i veien que, per fi, havien aconseguit allò que es van proposar el dia de l’assemblea. En Carles llucava tímidament la Mireia enmig d’aquell rebombori, però ella no perdia la visió de la caravana i només mirava de tant en tant l’Ernest comentant les reaccions de conductors i vianants. Tret de la decepció pel tracte fred que li dispensava la Mireia, en Carles se sentia satisfet de participar en aquella acció i estava convençut de la seva utilitat. No soc un il·lús com em deia en Paco ahir per pensar que ser avui aquí, és viure la democràcia. És com ha de ser en una societat lliure. Ho veus? Es donava ànims compensant amb l’èxit de la marxa els escassos avenços amb la Mireia. D’altra banda, les angunies i la por a l’atac d’un escamot de fatxes es veia remot en l’amplitud del passeig i a la vista de tothom. Molts conductors mostraven simpatia amb la causa i el cotxe dels municipals seguia de lluny la desfilada com si tot allò no anés amb ell. La caravana avançava sense entrebancs.
I ho va anar fent durant el quilòmetre llarg que separa el punt d’inici, de l’estadi Santiago Bernabeu. Quan el cau de l’etern rival de la majoria dels participants, mostrava el seu contorn i molts l’assenyalaven rememorant gestes esportives i velles disputes, els esdeveniments es van precipitar a gran velocitat.
—Merda… Són els de Valladolid!
L’Ernest els coneixia per un distintiu que duien a les furgonetes. Es tracta d’un cos especial antiavalots de la Policia Nacional conegut per la seva contundència reprimint manifestacions i protestes. A més de les armes habituals, duen escuts i proteccions. Acostumen a portar un mocador d’algun color llampant al voltant del coll. Unes vint furgonetes d’aquest cos especial van arribar al passeig situant-se al costat de la filera de farandulers, per la banda de l’esquerre, on eren els conductors. Al capdavant, una d’elles es va travessar impedint al cotxe dels sindicalistes continuar la marxa. Al darrere taponaven una possible retirada amb un altre vehicle travessat. Allò era una ratera. Impossible fugir. El passeig, en aquell tram, va quedar tallat. Una mica més endavant s’hi veia com havien aturat els dos cotxes de la premsa. Requisaven el material i els aviaven per un carrer lateral. A diferència dels sindicalistes els periodistes no van discutir gaire. En Paco i companyia se les van tenir una bona estona amb un tipus que anava de paisà i que semblava ser el cap d’aquella quadrilla. Mentre s’escridassaven, de cada furgoneta anaven baixant quatre o cinc policies que situats davant el seu vehicle flanquejaven la comitiva a una distància considerable. Uns treien les porres i les brandien donant copets a l’altra mà. Altres se situaven amb les mans a la cintura en actitud d’alerta. La cridòria del farandulers va anar minvant fins que un silenci malastruc es va apoderar d’aquell tram del passeig. Des de les furgonetes, pel costat dels copilots, es veia com els policies havien fet fora els de la premsa.
—Em cago en tot! Ens han ben enredat. Com és possible? Els de la premsa marxen. Estem arreglats!
L’Ernest estava emprenyat. No s’ho podia creure. La Mireia feia cara de terror. En Leo i l’Artur s’asseien arrambats tant com podien a la porta de la dreta i en Carles, tot i mantenir la finestra oberta, tenia la mà al pom preparada per tancar-la si la cosa s’embolicava. L’Ernest, no gosava sortir del vehicle, però traient el cap per la finestreta va veure com s’acabava la discussió amb els sindicalistes. A empentes van ser embotits al seu cotxe i a base de cops de peu i de porra van ser obligats a abandonar el passeig pel mateix carrer lateral per on havien aviat els de la premsa.
Els artistes catalans, estupefactes i atemorits, es veien a mercè d’aquella tropa de professionals de les garrotades. I sense testimonis. Ningú gosava dir res. Senyeres i pancartes van desaparèixer cap a l’interior dels vehicles. Allò pintava magre de debò. El desequilibri de forces era evident. Se sentien indefensos, acorralats, venuts. A la furgoneta dels còmics, l’Ernest digeria com podia aquella situació inesperada. Qualsevol acció era un suïcidi. Només hi havia l’opció d’esperar i aguantar el xàfec amb la màxima dignitat possible. En Carles no treia la vista de la furgoneta que estava a la seva altura i dels polis que n’havien sortit. Evitava establir contacte visual amb ells, però estava atent per si feien algun moviment. Un munt de preguntes inquietants li martellejaven el cervell. No havia canviat res després de la mort del dictador? Els moviments dels polítics, els pactes de La Moncloa, l’existència dels partits, la premsa sense censura, la transició exemplar… tot aquell mullader on sucaven pa cada dia polítics i periodistes feia més de tres anys, servia d’alguna cosa? La crua realitat era que no podien sortir al carrer i cridar a favor de la llibertat d’expressió! Què era aquella enganyifa? Se sentia trepitjat per una lògica implacable i inacceptable. La de no fer per no rebre. I li semblava vergonyós. No es treia del cap la xerrada amb en Paco. Ara veia a què es referia quan parlava del poder real. Des d’ahir al vespre començava a veure’s a ell mateix des de fora. I es jutjava. Analitzava el Carles que deixava enrere. Li feia ràbia. Una ràbia immensa. Però sí! Reconeixia que havia estat un ingenu i un somiatruites. Comprenia que una cosa és per on va el món, allò que passa, i una altra la pel·lícula que te’n pots arribar a fer. Aquella situació estressant li estimulava el cervell. I se sorprenia de les idees que li venien al cap i de la intensitat i la rapidesa amb què ho feien. Hauria d’estar tement per la meva seguretat i estic aquí filosofant, es deia. Per instint va llançar una llambregada a la Mireia. Ella li va tornar una mirada perduda i plena d’angoixa. Aquesta vegada, a diferència de les anteriors, li va resultar fàcil desxifrar-la.
No van triar gaire a entendre en què consistia la cerimònia a què els obligaven. Una a una, les furgonetes anaven passant per un escamot de policies que els demanaven la documentació i els feien sortir del passeig pel carrer lateral. Es tractava d’un acte intimidatori. No buscaven ningú i no pretenien, tret que sortís algú gallejant, fer cap detenció. Era una exhibició de força que tenia una lectura immediata. L’estat —fos qui fos aquest ens sobrenatural que planava per damunt dels mortals— no estava per aquests romanços. Encara més, estava decidit a avortar-los immediatament.
Van passar per l’adreçador les primeres furgonetes. Els policies es ficaven amb el conductor demanant-li la seva documentació i la del vehicle. Reien de la indumentària, de l’aspecte —que si els cabells llargs, que si les barbes, que si l’accent i coses per l’estil. Els vehicles anaven passant i als qui els tocava a continuació, esperaven estoicament el seu torn. I va arribar el dels còmics. L’Ernest estava indignat i la ràbia governava la seva ment. Quan va ser a l’altura dels policies, va murmurar alguna cosa que va enrabiar el qui inspeccionava els carnets.
—Obre la porta i baixa! —va dir cridant. L’Ernest, recobrant l’enteresa que li havia fugit els primers moments, va contestar.
—No tinc per què fer-ho. No he fet res jo!
Ho va dir en castellà. Alt i fort. El policia es va enfurismar. Va obrir la porta fent una estrebada i va agafar pels cabells l’Ernest arrencant-lo del seient i fent-lo caure a terra. La Mireia estava aterrida. En Leo i l’Artur també. En Carles, obeint un rampell d’indignació que no va poder reprimir, va exclamar.
—Però què fa! Que no veu que li farà mal?
D’un bot, un altre policia es va situar davant la finestreta i va ficar-hi la porra intentant atonyinar en Carles i els altres. Tots tres s’arrambaven a l’altre costat esquivant les envestides maldestres de l’agent. Finalment, veient que no ho aconseguia, va treure braç i porra de l’interior del vehicle, moment que en Carles va aprofitar per tancar la finestra. A tot això l’Ernest, trasmudat i blanc com una fulla de paper s’aixecà com va poder i aconseguí calmar aquell policia que estava fora de si. Es ficà de nou al cotxe i li mostrà la documentació que demanava. Tot seguit l’agent, com si donés per inútil a tota la humanitat, va fer el senyal d’avançar i la furgoneta, per fi, va sortir del radi d’acció de l’autoritat. Ningú deia res. Avançaven a poc a poc, perduts enmig dels carrers d’una ciutat que desconeixien. Finalment, van trobar un rètol reconfortant i van fugir cap a casa. En Carles va tenir la mirada clavada en el terra de la furgoneta moltes hores. El seu cap era un bullidor a punt d’esclatar. Estava convençut que havia après una lliçó. Potser sí, potser a partir d’ara deixaria de ser un ingenu. Però estava indignat amb aquells policies fatxendes per la manera com havien abusat d’una colla de joves pacífics i il·lusos que creien que vivien en un país que volia ser lliure. Estava decebut i emprenyat amb el món per haver fet miques les seves idees innocents i amb ell mateix per haver-se-les cregut. Però el reconfortava la idea que potser aquella experiència el faria més fort i l’ajudaria a no tornar mai més a combregar amb rodes de molí.
Però allò que de debò el va ferir, allò que el va fer sentir buit per dins i orfe per fora, allò que li encastà un nus a la gola que no li marxava per més que empassés saliva, va ser veure l’Ernest rebotit per terra, humiliat per aquells mamarratxos uniformats, mostrant al canell de la mà dreta la trena de cuir amb dues pedretes rodones. L’una blanca i l’altra vermella.