El carrer València, de cap a cap, fa olor de carquinyoli, de pet de monja, del florit blanc que cobreix les llonganisses, els fuets i les secallones que pengen a aparadors, botigues i rebotigues. Baixant pel carrer, cap a l’oest, travessant el pont sobre el Ritort, s’arriba al Pont Nou que s’alça allà on aquest riu, nascut als peus del Costabona, conflueix amb el Ter. El pont és allà des de fa quasi mil anys i, ara, a més, viu una atzarosa vida trasmudat en símbol de la vila, estampat en llaunes de galetes, samarretes, imants i tota mena d’objectes imaginables. Camprodon és la silueta d’aquest pont d’esquena d’ase, d’un sol arc, que durant centúries ha vetllat el pas del Ter.
Camprodon, enllà dels vols del Pont Nou, també és un barri de cases exquisides, elegants, construïdes a començaments del segle vint per barcelonins rics que convertiren en tradició les prescripcions del doctor Robert, metge amb monument a la plaça de Tetuan de Barcelona, que aconsellava anar els estius a prendre l’aire saludable i reconfortant que bufa a Camprodon. Fins i tot sembla que el Passeig de Maristany, on hi ha els habitatges més espectaculars, es va projectar tenint en compte les mesures del passeig de Gràcia de Barcelona.
Les orenetes han niat al bastiment del balcó del pis del carrer València i els pollets, traient els becs per la petita obertura del niu fet de boletes de terra vermella, reclamen el seu esmorzar. A les vuit del matí poca gent hi ha pel carrer. Algunes botigues comencen a alçar les persianes i hi ha qui frega amb diligència l’empedrat del carrer acabat de renovar. El forn Sala és obert. L’altre, que és a tocar del Pont Nou, amb un aparador curull de requisits de tota mena i amb una ambientació que tendeix a la pompa turística, és tancat i barrat fins hores més tardanes. A can Sala, per contra, tot és discret: local petit, productes —farina, xocolata, galetes— disposats omplint tots els racons, aparador minúscul. Cal pagar amb efectiu. Però el pa rodó que s’hi dona és senzillament esplèndid. La seva molla s’ha mantingut flonja i gustosa durant dies. De la coca no se’n sap quin hauria estat el grau de conservació. En van quedar quatre molles.
Camprodon és la Retirada. L’exposició permanent que porta aquest nom a l’Espai Cultural Cal Marquès encongeix el cor i colpeja l’ànima. Entre gener i febrer de 1939, quan Barcelona va caure en mans dels franquistes, cinc-centes mil persones —aviat està dit— varen voler travessar els Pirineus per arribar a territori francès. D’aquestes, cent mil ho van intentar pels Colls de la Vall de Camprodon.
Al cim del Coll d’Ares, ara que és estiu, hi peta el sol. El vent, però, porta la fresca de les muntanyes altes. A l’hivern, i fa vuitanta anys encara més, la neu ho cobreix tot i el vent glaçat hi senyoreja. Centenars, milers de vehicles no van poder arribar al cim perquè el darrer tram no estava condicionat. Estimbaren els vehicles per impedir que caiguessin en mans de l’enemic. El mateix feren amb tot allò que no podien dur a sobre per continuar aquella travessa cruel contra les seves forces i contra les inclemències del temps: armes, maletes, bosses, farcells. Durant anys s’han trobat aquests testimonis coberts per l’herba dels barrancs. Una petita part és a l’exposició. Pistoles, granades, baionetes, carmanyoles, llaunes, fusells. Xeringues, agulles, bombes. El rovell dels anys cobreix aquests objectes que s’apareixen com relíquies mecàniques d’un malson. Impressionen desats damunt les taules blanques on s’exposen. Condueixen la imaginació a reviure aquell desastre descomunal. Sorprèn que la democràcia en què tenim la sensació de viure no hagi tractat tot això com es mereix. D’una banda i de l’altra. L’horror no té ideologia i la seva gestió obliga a afrontar-lo i a identificar el veritable enemic. Però potser és demanar massa. Segur.
La cota 2000 de Vallter s’alça imponent enmig de les muntanyes. Ciclistes impossibles, per constitució i aspecte, escuren l’esmorzar que tot indica que ha estat generós, abans d’iniciar la davallada. Les bateries adossades al quadre de la bicicleta revelen el misteri de la sorprenent ascensió. Els canons de neu a banda i banda de les pistes, ara camins amplíssims de terra amb el pendent òptim per a baixar lliscant damunt la neu, mostren com n’ha de ser de difícil que el cobejat manà turístic cobreixi els vessants d’aquestes muntanyes. Els nombrosos pàrquings, ara al pic de l’estiu deserts, donen a l’indret un aire estrany. D’abandó, amb més passat que present i amb un futur tan incert com les previsions dels temps que no hi ha manera que es compleixin. El mateix succeeix amb les instal·lacions per remuntar les pistes, llogar material, atendre els accidentats o restaurar-se. Uns panells informatius que hi ha al local que fa de bar restaurant, informen que en temps pretèrits, segles abans de Crist, força gent triscava per aquests verals aprofitant-ne el bé de déu de satisfaccions que en podien extreure.
De tornada, creuant les aigües cristal·lines del riu i més enllà de la Roca —amb una part de les cases penjades dalt d’un turó— a Can Rosa d’Abella fem una aclucada d’ull a un passat de fondes, de menús de tres plats i postres, amb amanides generoses, patates fregides a la paella, macarrons amb sofregit i altres menges que incomprensiblement cada vegada costen més de trobar.
A Molló el llop s’hi ha aturat. Al seu recinte del parc d’animals, volta desmenjat, davant el filat que el separa dels plançons que agafats de la mà dels seus pares contemplen de fit a fit, potser per primera vegada, el mite per excel·lència del perill a la nostra cultura. El personatge endolcit dels seus contes, de les sèries de dibuixos, dels peluixos. Ja no és al capdamunt de la piràmide alimentària. Vell i cansat, havent consumit la seva ració de menjar equilibrat, s’asseu sota una alzina de cara als seus observadors i contempla allò que en altres temps hauria pogut ser el seu sopar. L’altre plat fort del parc, l’os bru, ens ha evitat en la nostra primera passada. Abans de marxar hem volgut tornar a provar sort i ho hem encertat. És allà panteixant, ajaçat damunt l’herba. El seu abric de pell clara, gairebé de color de cafè amb llet, deu abrusar-lo perquè la temperatura a quarts de dues passa dels trenta graus. Esbufega rítmicament amb moviments ràpids. Veure allà aquella bèstia fa pensar. Un Pirineu amb ossos i llops vivint en llibertat, com devia ser fa centúries, queda molt lluny d’allò a què estem acostumats. La lluita per la vida, avui en dia, té un altre decorat. Però, en el fons, es tracta d’allò mateix. De sobreviure.
Cambordon és Rocabruna i Beget. Així en deien allà. Els quatre murs que queden dempeus del castell de Rocabruna queden lluny del nostre abast per no entrar en conflicte amb el ramat de vaques que envaeixen el camí. Fa quaranta anys, per aquests prats, hi ha qui va haver de fugir cames ajudeu-me del zel extremat d’una vaca enfurismada, acabant a terra colgat pel fang. Aquesta feta, que ha estat motiu de riures moltes vegades, ha deixat, però, una alerta gravada al senderi i la prudència s’imposa a la possibilitat de trepitjar les restes del castell mil·lenari.
Beget menja a part en els nostres records. Avui és un bonic pessebre de cases rurals i segones residències. Cases restaurades amb les façanes repicades i rejuntades amb morter i balconades de fusta envellida. Totes respectant el mateix estil. Tallades pel mateix patró. Carrers empedrats i baranes per ajudar a salvar els desnivells considerables que hi ha arreu. Botigues de productes de la zona. No és aquesta la imatge que en tenim en algun cau de la memòria. El que en recordem és molt més vell i pobre: portes de fusta centenària apedaçades amb plaques de metall rovellat, pedra malmesa, parets despintades, llars de foc a tot drap amb un perol ple de col bullint, mobles de fusta ennegrits pel fum i el temps. És clar que llavors hi eren en Peret de can França, en Sucarrats, la Margarida i la Cisca de can Batlle i altres de qui ja no recordo els noms. Llavors, ells, ja eren grans i la memòria els feia males passades, però els agradava cantar i ho feien amb convicció i, en una acció de recerca folklòrica en què ens involucràrem, vam poder deixar constància d’aquest petit tresor —les seves cançons, dites i rondalles— que aquesta generació, per qui cantar i beure a l’hostal era de les poques diversions de què gaudien, es van endur a la tomba.
I també hi era Pere Sala i Solé, en Peret de can Blanc que tocava el seu violí i que ens va transmetre unes melodies que ens van captivar i que durant anys vam escampar per un munt d’escenaris. En recordo diverses converses. La més xocant, una ocasió en què s’admirava que busquéssim les melodies més antigues, les que ell havia après de qui el va ensenyar a tocar. Li va costar de recordar-les perquè les havia substituïdes per les més modernes, corridos, valsos de sarsueles, que estaven de moda i que la gent li demanava. Una bona persona. Violinista i paquetaire. Un representant excel·lent dels músics sense solfa per qui l’únic mitjà de transmissió del repertori era la memòria. Avui a Beget, d’en Peret hi ha unes quantes referències. Una placa a casa seva i una escultura on se’l veu tocant d’esquena a la riera. I a la sagristia una exposició amb fotografies.
I a Beget, després de molts anys vam tornar a can Jeroni, ara esdevingut un restaurant amb encant. Ple de plats amb un toc modern, que inclou el preu, però conservant els productes i els procediments de la cuina tradicional de muntanya. El noi que ho porta sembla que és descendent dels qui nosaltres vam conèixer. Amb un detall que ens va sorprendre, ens va fer passar a un petit reservat. Una estança amb una taula, una llar de foc, dues butaques i una finestra que ens mostrava l’església de Sant Cristòfol amb el seu magnífic campanar en primer terme. Hem recordat la taula del menjador principal on havíem estat. I que va ser la primera vegada que vam menjar macarrons amb tonyina. I taronja a l’amanida.
Camprodon és la remor del Ritort des del balcó estant. En Jan buscant-hi ànecs i peixos mentre els núvols que es fan i es desfan —seguint lleis incomprensibles pel nostre enteniment— i l’absència de pluges deixen en evidència els xamans dels nostres dies que compten amb més seguidors.
És aquest pis especial on es barregen el vell i el nou. On centenars de llibres esperen amb parsimònia un lector que els tregui del seu ensopiment.
Deixem Camprodon. El regust de llonganissa, de galeta ensucrada, de bon pa ens acompanya. Intuïm que la fresa llunyana del riu també ve amb nosaltres. Almenys fins a Sant Pau de Segúries. O Sant Joan de les Abadesses. Més enllà de Ripoll, l’autovia que substitueix la carretera que fa temps se’n deia l’infern, ens allunya a poc a poc d’aquest indret portant-nos al nostre hàbitat natural. I així que ens n’allunyem i l’estada es va dibuixant com un record, també s’obre pas una convicció: Camprodon és un lloc immillorable per perdre-s’hi. Estiu o hivern. I no ens cal ser metges per arribar a aquesta conclusió.