Sona el timbre. Alleujament generalitzat. Alegria. Els budells ressonen. Li fan un acompanyament a la campaneta estrident que per fi anuncia que s’ha acabat la darrera classe del matí. Els que dinen al col·legi tindran una estona de pati abans no baixin al menjador. Enguany, per sort, vaig a dinar a casa. L’Enric ja m’espera a la porta. Prenem la travessera cap a l’avinguda de Sarrià. Abans d’arribar-hi, tirem avall per travessar el jardinet de la plaça del Doctor Ignasi Barraquer. Per nosaltres és el jardinet de les confessions. Més que res perquè hi ha un banc on solem asseure’ns i la fem petar amb l’Enric els dies que no tenim pressa. Ens hi expliquem secrets inconfessables, neguits i desigs. Però avui hi ha gana. Accelerem. Al capdavall de la placeta, l’Enric se’n va Loreto enllà cap a Gelabert, Nicaragua i Caballero que és el seu carrer. Jo enfilo cap a l’avinguda de Sarrià per tirar amunt per Infanta Carlota Joaquina (avui Josep Tarradellas) fins Calvo Sotelo (avui Francesc Macià). Faig el tomb a la plaça per la banda de l’edifici de la Winterthur i agafo per la banda de muntanya de la Diagonal, travesso Calvet i, per travessera de Gràcia, cap a Amigó. Els budells m’acompanyen amb els seus planys i jaculatòries. Avui m’ha caigut l’entrepà a terra i quasi no l’he pogut aprofitar. Tinc una gana de llop. Aquests dies, amb els exàmens no estic per a res i he marxat de casa sense saber què hi hauria per dinar. Els dies normals sempre ho sé. No és el mateix salivar per uns macarrons que fer-ho per uns cigrons estofats, una sopa de peix, una escudella, un arròs a la cassola o un pastís de patata. I salivant correctament el camí és més planer.
Ja soc a casa. L’olor de menjar no es percep des de fora la cuina. Les portes són tancades i barrades. És una obsessió de ma mare. Que la casa no sembli una fonda! I a mi m’encanta sentir la flaire que fan els hostals, les fondes i els restaurants. T’acullen i són una avançada d’allò que vindrà. Avui no soc capaç d’aventurar el menú. Em falten dades. Va arribant tothom. Els petits ja hi són i el gran també. Només falta mon pare. Ma mare trisca per la cuina amb la dona que l’ajuda que comença a parar taula. Com aquell qui no vol la cosa em colo a la cuina i ensumo totes les flaires suspeses en l’aire. Totes em resulten familiars, però n’hi ha una que destaca per menys habitual que les altres. Hi domina el llorer, però també identifico farigola i romaní i un toc àcid com de vinagre. Ostres… què és? És una menja que m’encanta, però ara no la ubico en cap plat. Es fusiona amb altres olors també potents de formatge gratinat, de rostit, de sofregit… És un poti-poti indesxifrable. De cop em fixo en un racó del marbre que queda parcialment ocult per la nevera. Tapada amb paper d’estany hi ha una plàtera ovalada de vidre. Gairebé no es veu què hi ha a l’interior. S’hi entreveu, però, un líquid daurat, diria que vermellós i hi destaquen, enganxats al vidre, una mena de boles petites, blanques, immaculades. Alls! Això mateix. I al costat… inconfusible. Sí senyor! El llom grisós d’una sardina. Sardines escabetxades! Mare meva. La boca em vessa plantat allà contemplant aquella plàtera desada en un racó. M’imagino una llesca de pa gruixuda i esponjosa sucada amb aquell oli sensacional, amarat de gustos radicals i la sardina neta de l’espina i cap dins. Oh! Quina meravella! Hi fotria la grapa ara mateix i n’agafaria una com si fos una foca o un os o qualsevol bèstia famolenca.
—Què hi fas aquí! Ves cap al menjador. No te les miris que són per demà al vespre. Vinga que aquí fas nosa. Cap a taula i renta’t les mans!
Mastego amb fruïció els macarrons. Són de pollastre i salsitxes, gratinats, saborosos. Quina gana que tenia! M’he atipat. Tornant al col·legi penso en els exàmens que m’esperen, però no em trec del cap les sardines. De moment, estan vetades fins demà. La bona notícia és que com més temps passi, més bones seran!
Un escabetx és una conserva. El líquid cobreix les sardines i així no els toca l’aire i no es fan malbé. Però com gairebé totes les conserves, acaben transformant el producte inicial en una menja exquisida que va molt més enllà del producte fresc que es vol conservar. S’hi pot posar tot allò que us vingui de gust: ceba, tomàquet, pastanaga… A mi m’agrada la versió més elemental que porta: alls, llorer, farigola, romaní, pebre negre en gra i pebre vermell dolç. I, per descomptat, sardines, farina, oli i vinagre. Prefereixo fregir les sardines enfarinades per una banda i preparar l’escabetx que les cobrirà per una altra sense aprofitar l’oli de la fregida. Un cop fregides, les posem en un recipient on, una vegada cobertes amb l’escabetx, hauran de reposar un parell de dies com a mínim. Sí, haureu d’esperar! Encara que cada vegada que obriu la nevera, les veieu allà saludant-vos. Diuen que és meitat i meitat la proporció d’oli i de vinagre i també hi ha qui hi tira una part d’aigua. Experimentant amb les proporcions podeu trobar el punt d’avinagrat que us agradi. A nosaltres, que normalment les acabem consumint per sopar, ens agraden més aviat suaus. Doncs això. Ho poseu tot en un ansat i que bulli una estona fins que a la cuina no se senti res més que aquesta flaire magnífica. Ho aboqueu damunt les sardines i a reposar. Vosaltres i elles. El drama d’aquest plat és què fer amb el suc quan ja han desaparegut les sardines. Sap greu llançar-lo, però no és fàcil aprofitar-lo per altres preparacions…