Cada dijous, arribat l’estiu, el senyor Francesc Bataller i Gomis, en Cisquet de cal Bonastre feia el mateix trajecte amb el seu Citroën dos cavalls atrotinat. Sortint de la plaça de la vila enfilava cap al corral del camí del tros, carregava un corder que ja estava llest i el duia, lligat de potes, a la plaça. Li calia gènere per atendre la demanda de locals i forasters. Així s’assegurava les existències.
La raó és que cap a finals dels seixanta s’havia anat instal·lant el costum, per part d’alguns que hi havien nascut, de tornar al poble caps de setmana i festius. Sobretot a l’estiu. Eren unes quantes les famílies que a finals de juny deixaven els seus plançons a càrrec d’avis, tiets o altres parents així que acabava l’escola. Llurs pares apareixien divendres al vespre o dissabte i s’hi estaven fins diumenge que tornaven a ciutat. Deslliurar-se de la mainada durant tota la setmana no deixava de ser una bicoca que aprofitaven tant com podien. Els marrecs no trigaven a aclimatar-se a un estil de vida que ja no era el seu, però que els oferia possibilitats de diversió inexplorades. I així, a finals d’estiu, els nois de ciutat hi tornaven amb colzes i genolls pelats i la memòria plena de vivències que si ho feien, trigarien molt de temps en esborrar-se.
Aquells anys que el país semblava revifar amb tot allò dels Plans d’Estabilització, la família del petit Martí va saber aprofitar algun rampell de bonança econòmica que passà pel seu davant i es feu amb un Seat sis-cents esplèndid de color crema ideal per anar i tornar de la ciutat al poble. Son pare n’era fill i l’hereu de cal Baldiri. Els seus pares, i avis d’en Martí, hi vivien tot l’any. L’àvia hi era sempre i l’avi combinava una jubilació modesta amb algunes feines que de vegades l’obligaven a ser fora uns quants dies. Llavors, moure’s amb ferrocarril no era el mateix que fer-ho amb vehicle propi.
Els avis se l’estimaven molt i els encantava tenir el seu únic net amb ells tot el temps que calgués. Aquell setembre, en Martí en faria deu. Cofoi d’estar a un pas de les dues xifres, el quart dijous del mes de juny, assegut a la taula de fusta centenària que omplia el minúscul menjador de cal Baldiri, en Martí es disposava a fer el primer esmorzar de la temporada. Al davant hi tenia dues llesques de pa amb tomàquet i al costat, la fusta amb fuet, bull i altres embotits. Una pallaresa, que tallava com una fulla d’afaitar, era oberta a un extrem de la fusta.
—Ves amb compte amb la navalla…
—Sí, iaia. No pateixis.
L’àvia feinejava a la cuina. Havia sentit baixar en Martí del pis de dalt on dormien. Enguany son pare l’hi havia dut dimecres, aprofitant un encàrrec que tenia per la zona. L’àvia feia dos anys que l’hi deixava els embotits sense tallar. Considerava que ja era prou gran per tallar-se el que li vingués de gust. Abans dels vuit anys ho feien l’àvia o l’avi, si hi era. L’avi era un malalt de les eines. Un ganivet que no talla, no serveix per a res, deia. Era una de les seves frases. Guardava en un calaix una pedra d’esmolar i un tros de cuiro que manejava amb destresa. El resultat era que tot allò que tenia tall, tallava. L’àvia, però conservava apartats uns ganivets petits amb mànec de boix i els mantenia lluny de la dèria esmoladora del seu marit. Són els que utilitzava. Estava tipa d’anar plena de tiretes i de mercromina.
En Martí tallava un pam de fuet, amb molt de compte treia la pell emblanquinada i se’l cruspia a mossegades. Li encantava. Anava fent per torns. Una queixalada de fuet i una de pa. Mossegava la crosta cruixent i assaboria amb delit la molla esponjosa amarada de polpa vermella i impregnada d’oli. L’empolsinat de sal gruixada feia crec-crec si un granet quedava entre les dents.
Cada vegada que tocava fuet, es preguntava què era allò que mastegava. Sabia que era carn i que li agradava. Però era molt diferent de la carn d’un estofat, d’un pollastre rostit o d’una escalopa. Els seus raonaments s’aturaven aquí. No sabia com continuar.
—Iaia, com el fan aquest fuet?
Des de la cuina se sentí la veu de l’àvia.
—No n’he fet mai jo… És carn trinxada embotida en budells. Aquest el comprem a cal Bataller. El fa ell, en Cisquet. —I més baixet, oblidant-se d’en Martí, com si parlés amb ella mateixa, afegí: —Aquest home fa tots els papers de l’auca: pagès, carnisser, botiguer, bocamoll… I tornant a alçar la veu, va dir.
—Ahir hi vaig anar. Saps què vaig comprar?
—Què?
—Costelles! Avui en farem per dinar.
Allò el va alegrar. Les costelles eren el seu menjar preferit. Però en Martí s’havia quedat amb les primeres paraules de la seva àvia. Trinxar, embotir, budells. Tot allò li sonava a xinès. Menjar era de les coses que li agradaven, però tot el que hi havia al darrere dels mossecs que feia tres vegades cada dia era un misteri. Pensà en les costelles.
—I les costelles, com es fan?
—Les costelles? Ja estan fetes! Surten del xaiet, home! Ai aquests nois de ciutat…
Mentre xerrava va entrar al menjador i comprovà que l’esmorzar estava llest.
—Au, pren el càntir i ves a buscar aigua. —En Martí el prengué, baixà les escales i s’encaminà cap a la font.
Feia un any i mig que es deia que arribaria l’aigua corrent. Tant de bo, pensava l’àvia. Sort que la font era allà mateix. Sortint de cal Baldiri només calia fer vint passes. La font era al costat d’un portal vellíssim amb inscripcions indesxifrables a la part superior de l’arc. La part de baix de la porta era folrada de trossos de llauna rovellada clavats aquí i allà. El forat pels gats havia estat inutilitzat clavant-hi la tapa d’una llauna d’olives sevillanes d’un pam i mig de diàmetre —encara s’hi coneixia una dona amb tirabuixons i arracades vermelles tocant les castanyoles. Allò devia ser obra d’en Cisquet. Eren les olives que venia a la botiga.
I parlant d’en Cisquet, quan el broc petit del càntir sobreeixia, aparegué arrossegant un xai que es resistia a avançar. L’instint li deia a l’animal que aquell camí no li convenia. L’home, obrint el cadenat que fermava la porta de la sevillana, llucà en Martí i li feu un senyal.
—Vailet! Tu ets de can Baldiri, no? —En Martí feu que sí amb el cap.
—Deus ser en Martinet. M’equivoco? —En Martí feu que no amb el cap.
—Que no m’equivoco o que no ets en Martí? —En Martí no feu ni sí ni no. Abans que tingués temps de reaccionar, l’home va dir.
—Ja pots parar l’aigua que el càntir és ple!
En Martí ho feu. El cap li anava a cent per hora. Tenia al davant l’home que feia fuets i costelles, però no gosava dir res. Li feia molt de respecte. Després d’uns instants de dubtes, s’hi llançà.
—Vostè fa el fuet?
—Oh i tant!
—I les costelles?
L’home feu que sí amb el cap.
—És que m’agraden molt.
L’home va riure encantat amb la floreta mentre empenyia l’animal que quasi ja era dins. En Martí hi tornà.
—I… com es fa?
—El fuet? Home! Si t’ho explico, te’l faràs tu i no me’n compraràs…
En Martí va quedar desconcertat. A en Cisquet li queia bé. L’havia vist jugant per la plaça, però encara no hi havia parlat mai. Li agradaven els nois curiosos. Desperts, amb empenta. I en Martinet feia aquesta fila. Se’l mirà amb murrieria.
—Mira… El fuet, de moment, deixem-lo estar. Porta el càntir a la padrina i li dius que estàs amb mi a l’escorxador. Saps què farem?
En Martí negà amb el cap.
—T’ensenyaré d’on surten les costelles.
El lloc era auster. Despullat. Però hi havia tot allò que calia per esbudellar qualsevol animal que no fos més gros que un porc ben peixat. Parets de pedra viva, de gris mineral, granítiques. A terra, si hi havia rajols, passaven desapercebuts per la capa de fang sec que els cobria. L’espai feia pensar més en una eixida coberta que en un espai interior descobert. Al fons hi havia un pas a la séquia que omplia un safareig que servia per rentar menuts i eines. La paret era plena de ganxos. En penjaven filferros rovellats, draps vells i una romana. En un racó, una andròmina semblant a una manxa per inflar rodes esperava el seu torn. A terra, rebregada, una mànega que havia estat groga gotejava fent un bassal. Repenjat a la paret un cavallet. L’altre, una mica més petit, estava ocupat.
En Martí, en un no res va ser allà. Es palplantà a un metre escàs del corder i d’en Cisquet. Aquest, en veure’l, mentre somreia amb complicitat veient que el nano havia acceptat la invitació, assentí amb el cap per confirmar que el lloc on s’havia estacat era correcte. Intentava rebaixar la tensió que percebia en la mirada del petit convidat. Parlava, però en Martí no acabava d’entendre què deia. Tenia la ment ocupada en processar tot el que veia. Havia clavat els ulls en el xai que belava sense convicció al cim del cavallet. Estava de panxa enlaire amb les potes plegades i lligades amb un cordill. El cap penjava avall per l’extrem on en Cisquet havia acostat el tamboret ronyós on seia. A terra, al seu costat, hi havia desat un cubell de zinc —n’eren dos, un a dins de l’altre— ple d’eines tapades amb draps gastats però nets. Les va abocar a terra, damunt dels draps. El soroll metàl·lic va sacsejar en Martí. Hi havia uns quants ganivets tots amb pinta de tallar (en Martí, familiaritzat amb la dèria del seu avi, sabia amb un cop d’ull si un ganivet tallava). En Cisquet en va triar un de petit i punxegut i després de tocar el tall amb el dit es va posar a esmolar-lo amb una pedra que també era al farcell.
En Martí tragué els ulls de l’ovella i els fixà en el tall cada cop més lluent del ganivet punxegut. Mentre en Cisquet hi passava la pedra amb parsimònia, parlava del corral i del que menjaven els seus animals, de gallines i conills, de formatges, de pasta seca (t’agraden els macarrons?), de la Festa Major (ja saps ballar?), de l’aigua corrent, del camp de futbol (hi jugues? De què?)… No parava de xerrar mentre esmolava. En Martí tenia dificultats per seguir-lo. De tant en tant deia algun monosíl·lab o feia una rialleta forçada.
Quan feu la darrera passada pel tall, en Cisquet se’l posà davant el nas i l’alçà fins a alinear-lo amb els ulls. Una vegada comprovat que estava al seu gust, desà la pedra a terra, damunt dels draps i s’assegué al tamboret.
A en Martí li va semblar que el senyor Bataller en aquell moment va respirar fondo. Ell va empassar saliva. L’home havia aturat la xerrameca i la seva jeia, abans vital i una mica desmenjada, ara era pausada i solemne. Com si es disposés a iniciar un ritual. Girà el cap apuntant a on era en Martinet. El posat era seriós, però el somriure càlid que li va dedicar reconfortà el petit. L’home emanava confiança i tranquil·litat. Transmetia seguretat. Allò que estava a punt de passar obeïa a lleis antigues com el món.
En Martí no les tenia totes. La posició del xai l’incomodava. Li feia llàstima. El neguit li va plantar una idea al cap: marxar corrents. Només havia de fer un quart de volta i engegar a córrer. En mig minut seria a casa amb la iaia allunyat d’aquella escena que l’anguniejava. Va pensar que el senyor Bataller es faria un tip de riure i que cada vegada que anés a la seva botiga a buscar una ampolla de llet o formatge ratllat o qualsevol cosa, li recordaria la seva fugida. Podia sentir-lo. Què vailet! Et vas ben escagarrinar… El va mirar enrabiat, però no hi va veure l’home foteta que se’n riuria d’ell. Era davant d’algú a punt d’oficiar un ritu ancestral. El magnetisme que desprenia en Bataller amb el ganivet a la mà i el xai, potes enlaire li enganxava els peus a aquell terra ple de fang ressec. Era més forta la curiositat, el desig de saber què venia a continuació que l’urpa que li caragolava el ventre i l’empenyia a fer-se fonedís.
Tot va ser ràpid. En Bataller va posar la galleda entre les seves cames i va recolzar el cap de l’animal al seu genoll. Mirant a en Martí, amb veu seriosa li va dir.
—Ara no t’espantis. Serà un moment. No passa res.
En Martí tenia la vista clavada en la boca de l’ovella que mossegava literalment la mà esquerra d’en Bataller que ni s’immutava. Pensava que li havia de fer mal, però no li feia ni pessigolles. Va pensar que aquelles dents estaven fetes per rosegar l’herba i no per mossegar com les dels gossos o els gats i la mà d’en Bataller era un tros de múscul inexpugnable per un herbívor com aquell. Concentrat en aquests pensaments no es va adonar del moment en què en Bataller, amb l’altra mà, amb precisió quirúrgica, enfonsava el ganivet punxegut al coll de l’animal seccionant-li la jugular. L’estrip a la pell esdevingué un doll de sang fumejant que omplia la galleda amb rapidesa fent un soroll esgarrifós. En Martí estava paralitzat. Un calfred l’havia travessat de dalt a baix en veure brollar aquella vermellor. L’animal intentava moure les potes forcejant amb el cordill que no cedia mentre expulsava cagallons negres i orins a batzegades. En Bataller, ferm com un roure, controlava els moviments compulsius de l’animal i li parlava en veu baixa. Li deia coses com si el volgués tranquil·litzar. Quan la galleda ja era mig plena, va treure el ganivet del coll i va tallar el cordill de les potes que es redreçaren en mig d’espasmes cada vegada més dèbils fins que a poc a poc es van apaivagar. En uns instants, tot s’encalmà. En Bataller continuava oficiant amb tota la parsimònia del món aquella cerimònia, estant atent a totes les reaccions de l’animal. En Martí estava petrificat.
Quan l’animal va quedar immòbil, en Bataller li va deixar anar el cap, es va aixecar i mirà en Martí.
—Ho veus? Ni se n’ha adonat. Ara ja és aliment… —I després d’una petita pausa dramàtica, afegí. —Bé que hem de matar per viure!
Aquella idea, matar per viure, ressonava al cap del petit Martí entaforada al mateix racó que el tall dels ganivets, el doll de sang repicant a la galleda o les potes fent espasmes. La quietud d’aquell animal que feia una estona es movia i respirava i ara era un sac d’ossos, teixits i pelleringues, transmetia a en Martí la sensació que la cerimònia s’havia acabat. Era un miratge. Una vegada oficiat el moment cabdal del sacrifici, en Bataller abandonà la solemnitat i aparegué de nou el xerraire animat i murri que havia embolicat en Martí en aquella aventura. Mirant-lo sorneguer, va dir.
—Vailet, se’ns ha girat un munt de feina!
El se’ns va pintar a la cara d’en Martí un interrogant com una casa de pagès. No s’hi veia per enlloc participant en allò. Una cosa era mirar-s’ho i una altra ficar-hi les mans. En Cisquet que no perdia detall de les reaccions del marrec el tranquil·litzà.
—Tu, només cal que t’hi fixis bé. Aviat arribarem a les costelles. —I va somriure. —Ja veuràs.
Amanint-ho amb comentaris dels seus, inflà l’animal (ficant el tub de la manxa per un forat que feu a una de les potes) i una vegada escorxat (separada la pell de la carn) el penjà cap per avall i l’esbudellà. Rentà tot el que sortia, encara fumejant, de l’interior de l’animal al safareig de vora la séquia i ho ficà tot, net i esbandit, a la galleda de zinc. Li mostrava cada peça a en Martí insistint en alguns detalls que el nano contemplava amb una barreja d’estupor i curiositat que divertia a en Cisquet.
—Allà a ciutat, no en veieu de coses així, oi?
En Martí feia que no amb el cap pensant que potser era millor que fos així. L’home li mostrava, atansant-li a un pam del nas, el cor, el fetge, els ronyons perquè en Martí en veiés tots els detalls. Toca-ho, li deia, acostant-li el cor. És una màquina prodigiosa, si s’atura, malament rai!
Finalment, l’animal penjava d’un ganxo sense cap ni peülles i amb l’interior buit i net com una patena.
—Vine! —Feu en Cisquet. En Martí s’hi acostà i l’home obrint el tall que dividia la panxa en dues meitats, l’hi mostrà el costellam.
—Això d’aquí —deia assenyalant-les —són les costelles. Tallades d’una en una i fetes a la brasa, són boníssimes. —En Martí feia que sí amb el cap. —Si les saps tallar bé, n’hi ha vint-i-sis de pal i vint-i-quatre de la ronyonada. Són poques i agraden a tothom. Per això són cares.
En Martí havia arribat al límit de la seva capacitat d’assimilació. Havia fet el ple sobre anatomia caprina i no es veia amb cor d’assistir a una digressió sobre preus i quantitats. Per sort, en Cisquet també volia anar per feina. Ruixà el terra amb la mànega, desà contra la paret el cavallet després d’esborrar-hi les restes de sang pressionant la goma amb els dits per fer sortir l’aigua a pressió, endreçà totes les eines dins la galleda plena de vísceres, es carregà a l’espatlla el xai després de posar-hi un drap per no tacar-se la camisa i es disposà a sortir de l’escorxador.
—Som-hi vailet. Ara, quan vinguis a comprar costelles, ja sabràs d’on han sortit! Apa, fins a un altre dia. Records a la padrina!
El noi estava molt content d’haver vist tot allò i tenia ganes d’agrair-li, però no sabia com fer-ho. Va murmurar.
—Gràcies… fins aviat!
Sonà escarransit i poc convincent, però en Cisquet no li va tenir en compte. El noi va córrer cap a casa. Estava cansat. Tot i que s’acostava l’hora de dinar, no sabia si tenia gana o no.
L’endemà al vespre, al portal de missa es trobà en Lluís de cal Pinxo. Era un noi del poble que es feia força amb els que venien a l’estiu. Vivien en una zona que en deien les Masies. En Lluís era tres anys més gran que en Martí. Per primavera havia fet els tretze. Era pèl-roig, alt i desmanegat. Després de badar una estona asseguts al banc del costat dels gronxadors, en Lluís va dir.
—T’he d’ensenyar una cosa.
—Quina?
—Ara no la porto al damunt. Demà. A les deu a l’abeurador de la carretera.
I cadascú se’n va anar a casa seva.
L’endemà a l’hora convinguda, en Martí era a l’abeurador emprenyant amb un bastonet els capgrossos que s’escapolien avall fugint del perill per confondre’s amb el fons ple d’algues. En Lluís baixava pel carrer amb aires de qui sap què. Duia una funda allargassada de color marró penjada a l’espatlla. La forma era inconfusible.
—Ostres! És això el que em volies ensenyar?
—Sí. Me l’han regalat els meus pares pels tretze anys.
En Martí tenia clar de què es tractava, però esperà que en Lluís li expliqués.
—És una escopeta d’aire comprimit. De balins. Vinga, anem a fer punteria!
Enfilaren el camí de la riera vella.
—Hi ha un lloc que ens anirà de primera. —Va dir en Lluís.
—Portem dianes? —Replicà en Martí.
—Què dius, home! Ja veuràs.
En Martí pensà que qualsevol cosa que trobessin serviria. Una llauna, una ampolla, una branca. Tombaren per un caminoi que es desviava cap al corral enrunat de cal Sebastià. Hi entraren. En una de les parets quedava una finestra. L’ampit, ja en pedra viva sense marc ni finestrons, els arribava a l’altura del pit i a terra, a un pam de la paret, just en el lloc precís, hi havia amuntegades unes bigues que feien de seient. Era perfecte per posar-s’hi en posició de tir. En Lluís estava excitat i delerós de treure de la funda la seva nova arma i mostrar-l’hi a en Martí. Ho feu. L’escopeta lluïa, greixada i polida. En Lluís li passà a en Martí que la prengué i la mirà i remirà per tot arreu. Li tornà a en Lluís mentre preguntava.
—I a què tirarem?
—Ja ho veuràs. Té, agafa els balins.
Tragué de la butxaca una llauna amb tap de rosca plena de balins El gamo i li allargà. De balins, n’hi ha de dues classes: de got i de copa. Aquells eren de copa. De molt, els millors. En Martí desà la llauna oberta al marc de la porta.
En Lluís va plegar el canó i ficà un balí al forat. L’armà i feu una mirada de missió especial a en Martí mentre deia.
—Ara, hem d’esperar. I no fer soroll.
La finestra donava a una mena d’eixida que quedava recollida per una altra paret que feia cantonada. S’hi veien munts de pedres que, mirats amb aire constructiu, podrien haver estat uns bancs, una taula o un pou. En els seus bons temps, un racó ombrívol i tranquil. Però l’interès del lloc radicava en un arbre immens que creixia assilvestrat escampant branques en totes direccions. Era un cirerer. Per terra, entre la malesa i la fullaraca podrida d’anys anteriors, s’hi veien pinyols i fruits caiguts. A l’arbre encara hi quedaven algunes cireres que s’intuïen entre la verdor de les fulles. En Lluís, en posició i amb l’escopeta a punt, no perdia detall. Passejava la mirada abraçant tot el perímetre del brancam.
—Què esperem? —Va dir en Martí amb veu baixíssima. En Lluís va respondre a l’instant.
—Els moixons. Quan es confiïn vindran. Xist! Xerrem massa…
En Martí va tenir un conflicte d’escala. Encara tenia al cap ben fresques les imatges de l’altre dia a l’escorxador. I ara pensava en els moixons. Els veia massa petits com a pitança. Sense plomes, no devien ser gaire més grans que una cirera de les grosses. O que una figa. O un panellet. I plomar-los, això pla havia de ser una feinada! Una feinada per res. Un pollastre o un ànec, encara. Però això! Els seus pensaments devien incorporar alguna banda sonora perquè sentí a la cuixa uns tocs de la mà d’en Lluís demanant-li silenci. En Martí va deixar de pensar. Un moixó havia aterrat en una de les branques més allunyades i semblava tenir la intenció de cruspir-se una cirera que quedava just en línia amb la posició dels dos marrecs. Hi passà pel damunt i amb un vol decidit havia tornat a la posició inicial. Hi tornà. Movia el caparró en totes direccions i amb una rapidesa que embadalia a en Martí. En Lluís aspirà una glopada d’aire fent el mínim soroll possible mentre el canó es dreçava immòbil cap a la cirera. En Martí també s’aguantava la respiració. Finestra endins el silenci es podia tallar. Enfora, se sentien grills, la brisa removent l’herbam, espècies que en Martí no coneixia i que refilaven amb insistència. De fons, la remor d’algun camió circulant per la carretera. A la tercera passada, el pardal s’aturà davant la cirera disposat a picotejar-la. En Lluís no va dubtar ni un instant. Sonà un tret. Sec i metàl·lic. El pardal va rebre l’impacte i va caure a terra. Tota l’agilitat i la lleugeresa que havia exhibit en les seves aproximacions es va esfumar i anà avall com si fos un objecte inanimat, com una pinya o un fruit madur. El trànsit d’un estat a l’altre s’havia produït en un tancar i obrir d’ulls. El temps que havia trigat el balí a sortir del canó i impactar en el cos eteri del desafortunat moixó. En Martí va quedar impressionat. No sabia de què. La punteria d’en Lluís? La indefensió del pardal? El poder mortífer d’un tros de plom insignificant? Anava a badar boca per dir alguna cosa, però es va aturar. En Lluís amb l’índex als llavis reclamava silenci de nou. Prengué del pot un altre balí i carregà l’escopeta. Amb gran sigil. Tant que gairebé no se sentí el clac del canó tancant-se de tan greixat com estava el mecanisme. Un altre pardal, aliè al perill, havia ullat la cirera i la rondava. Aquesta vegada la bestiola hi va anar de dret i el resultat va ser el mateix: cap avall fulminat per un balí de copa disparat amb precisió.
Amb la segona captura en Lluís es va relaxar. Com si es prengués una pausa. Estava content i satisfet. Es girà cap a en Martí amb un somriure d’orella a orella esperant sentir les felicitacions del seu company d’expedició. Però en Martí mirant-se’l com si baixés de l’hort, va dir.
—Qui els cuinarà? Deu ser una feinada. I per fer un plat en cal una bona pila…
En Lluís el mirà com si veiés un extraterrestre. Amb què sortia aquell passerell? Menjar-se allò? Quines ocurrències! No era allà per omplir el rebost. Sempre havia pensat que els nois de ciutat que corrien pel poble eren un mica ximples. Tocats i posats. Finolis. Però en Martí no era així. Era diferent. No tenia manies i amb ell s’hi trobava bé. Anaven pels trossos esquivant el pagès a menjar pomes i raïm, a l’ermita a collir pinyons, quan baixava prou aigua al riu a banyar-se, a empaitar les nenes al portal de missa, en fi… tot el que fan els nois en un poble com aquell. I ara començava a pensar si s’havia equivocat amb en Martí.
—Jo no me’ls penso menjar! Em fan fàstic. Són com les rates…
En Martí no s’esperava aquella resposta. Revivia el matí a l’escorxador. Recordava l’actitud d’en Bataller, les seves maneres, les tres paraules que se li havien gravat al cervell i li retornaven com una cantarella: matar per viure. Tant hi feia si l’animal era gran com el xai o esquifit com aquest parell de pardals. Un i altres tenien en comú el mateix: eren vius i en un instant, per la mà d’algú, perdien la vida. Veia el ganivet punxegut i el balí minúscul. La mà prement el ganivet i el dit accionant el gallet. En Lluís l’intimidava —li passava un pam i mig i, tot i ser esprimatxat, era fort— però empassà saliva i va fer el cor fort.
—I si no te’ls vols menjar, per què els mates?
—Noi, quines preguntes! Doncs, perquè tinc l’escopeta.
Va ser una fiblada inexplicable. Mai havia sentit un impuls tan viu i un desig tan imperatiu d’actuar. Agafà la llauna de balins i la llançà cap al cirerer. Una pluja innòcua de plom s’estampà contra les fulles de l’arbre mentre la llauna feia un cloc esmorteït en caure a terra a la vora dels dos moixons immòbils. Mitja dotzena de pardals van sortir volant, més pels crits d’en Lluís que per l’impacte dels balins que a aquella velocitat eren ridículament inofensius.
—Què fas animal! Què t’has tornat boig?! La mare que et va…
Però en Martí ja no el sentia. Cames ajudeu-me va engegar a córrer i no va parar fins que no va ser a casa ben a la vora de la seva padrina.