Clareja i l’Omar, com cada dia, maleeix la seva dissort. Se’n fa creus. En mala hora va seguir son germà.
—Ens divertirem. Serà una incursió llampec.
Recorda cada paraula. I d’allò ja fa quinze anys. Ara el Karim és mort i ell, un esclau a Mallorca.
Els vilatans es van afartar de fugir com conills i els esperaven amagats amb una guarnició. Una carnisseria. Va salvar la pell de pura casualitat.
Veu el mar entre els barrots de la cel·la i els records i l’enyorança l’abrusen. D’aquí a no res, com cada dia, el vindran a buscar. Quan faci una estona que tresca als camps del procurador reial, el seu senyor, s’alleujarà l’abatiment que li provoca veure’s convertit en un esclau. Pensa en la llibertat.
—Quan la tenia, no valia res. Ara que me l’han presa, val tot l’or del món — es diu, clavant la mirada en un estol d’estornells que aixequen el vol al pas de la comitiva.
L’avi li va ensenyar tots els secrets de les plantes. Sabia empeltar, adobar, remeis per les malures, com regar, quan collir… Mentre tothom aprenia a guerrejar, ell tenia cura d’horts i jardins. Tots estimaven la guerra. Es delien per la Victòria. El destí més alt, deien. Ell, només hi veia mort a la guerra. I a la terra, florir la vida.
Les possessions del procurador mai havien lluït així. Feien goig de veure. I era gràcies a ell. Per això havia sobreviscut. I perquè havia mantingut en secret que era fill del Califa. Altrament, ja seria al clot.
S’acosta un núvol de pols. Li ve un nus a la gola. L’han delatat? Qui haurà estat?
—Anem de viatge. — Les ordres del capità no s’esperen.
Del camp a la tartana. De la tartana al port i del port a un veler que salpa així que hi embarca. No entén res. Tem el pitjor. L’han descobert!
Feia molt que no navegava. Però el mareig no és res comparat amb la incertesa. —Què serà de mi? On anem? — Els quatre ratolins desconfiats que l’observen, no diuen res.
—Fill meu, això no va amb tu.
—No siguis ximple Omar. No se t’hi ha perdut res a la costa!
Les paraules de la mare i de l’avi li fan més mal que la panxa. Atordit i marejat, engolit pel ventre insalubre d’aquell vaixell, maleeix la seva dissort per segona vegada en un mateix dia.
Veus. Per fi la nau atraca. Crits, ordres. Surt d’aquell cau més mort que viu.
La tartana enfila rambla amunt i va derivant cap a la vila de Sant Gervasi. Porten més d’una hora entre camps i masos. Les muralles de Barcelona ja són lluny. S’aturen davant la torre Vallblanc, ara torre Bellesguard des que el rei l’ha comprada.
L’Omar aguanta la mirada del capità que l’espera a l’entrada del castell. Avança darrere seu, precedint dos soldats, fins al capdamunt de la torre de l’homenatge.
La vista és magnífica. El sol llueix amb tota la seva esplendor. L’Omar mira l’espasa del capità i desitja que tingui un bon tall mentre resa al seu déu i, boca closa, s’acomiada.
Llavors, el capità clava el seu índex en un extrem i, girant-se, assenyala tot el que abraça la vista. Amb veu de tro, sentencia.
—Enlloc que un dia clar es vegi des d’aquí, hi ha d’haver un jardí millor que el que hi haurà entre els murs de la torre Bellesguard. És el desig del rei Martí, nostre senyor.
Diuen que al jardí de la torre Bellesguard, construïda per Antoni Gaudí damunt la runa de l’antic castell del rei Martí I, encara avui broten llavors que venen de les que plantà un esclau vingut de Mallorca que, cada matí en llevar-se, ja no maleïa la seva dissort, enamorat com estava del perfum de les flors que ell mateix havia plantat al jardí més bell del reialme.