Vilamaniscle, Maig de 2022
L’Empordà té color de vol d’oreneta cuablanca. D’estornell atrafegat anant i venint del niu amb el bec carregat. De borinot maldestre que fuig brunzint. De mosquit a l’aguait.
Fa olor de llessamí i d’herba fresca. De primavera. De vinyes arrenglerades en camps endreçats i de pujols coberts de sureres. De pins disposats en un desordre precís.
I sentor de muralles centenàries, altives, dreçades al capdamunt d’un turonet. I de façanes gastades pel temps i per la tramuntana que llueixen el seu abandó niant llars confortables que amaguen els seus finestrals al transeünt. I de cases senzilles, falcades amb tubs de ferro gruixuts, a tocar de cases modernes que traspuen confort de ciutat. I diners.
Hi ha racons plens de records a l’Empordà. Records de nissagues amb cognom que pengen de les parets blanques de cases que s’amaguen enmig d’un fullam ombrívol, fresc i acollidor. Records que suren entre objectes que habiten, també, a la nostra ment: calaixeres, còmodes, cadires de boga, balancins, estufes de llenya, cortines de ganxet, morters de marbre, esquellots, eines del camp. Records congelats en retrats esgrogueïts que s’alliberen dels marcs que els empresonen. El paper, esgotat el seu tremp, es caragola en ell mateix. I quadres. Amb paisatges. I figures.
I una terrassa on badar. I atrapar satèl·lits furtius que s’escapen. I estrelles que cauen. On trobar el carro que no llueix prou. I una polar que es fa l’esquiva. I la copa que espurneja. I una gata que no fa ni un miol.
I és a prop de Ceret aquest Empordà. I allà ja és temps de cireres. I anem a trobar-les i gairebé se’ns escapen enmig de la gentada que ens repel·leix més que no ens atrau. Però també sabíem del seu racó ple de pintures, de rostres silents, de cossos i bustos de terra i de marbre, de toros i toreros, de menjars de fang, d’animals de terra cuita, de paisatges increïbles. De formes impossibles. De colors desconeguts. I ens hi endinsem.
Hi ha monestirs a l’Empordà on no hi ha monjos. Al camí que hi du l’asfalt s’ha acabat abans d’arribar-hi. Ningú resa al peu del seu altar. Ningú prega pels pecats del món entre els seus murs. Un reixat l’aïlla dels animals silvestres i dels visitants que s’acosten al que havien estat les seves quadres on serveixen dinars. Avui els precs són mundans. Terrenals.
L’Empordà d’escapada llampec que ens ha atrapat s’allunya pel retrovisor. La carretera té color de vol gallinaci, aferrat a terra, suau, planer. Els nostres records, però, s’enlairen lleugers seguint el vol d’una oreneta cuablanca.