Treu fum per tot arreu. Un fum grisós que put a goma cremada. Quan més falta feia, la merda de cotxe ha dit prou i, entre grinyols i renecs, s’ha negat a continuar.
Wolfram, assegut al bloc de formigó que fa de banc a l’àrea de l’autovia que enfila cap a la gran ciutat, acosta el nas a la flor del trau i per un moment l’alenada silvestre d’aquella rosa vermella com la sang fresca l’allunya de la pudor de pixats que omple aquell racó deixat de la mà de déu. Ja podrien fotre uns lavabos aquí, pensa. I tot seguit se’n fa creus de pensar-ho. Sovint la ment el traeix i s’embolica en coses que no venen a tomb. Potser això l’ajuda a relativitzar les situacions a què s’enfronta, però el fa sentir com un carallot de set soles. I avui encara més.
La noia fa una fila horrible. Jau damunt les seves cames com una nina trencada. La sosté amb la mà dreta per sota l’aixella. Aquest contacte li fa notar el bombeig dèbil del petit cor que, tot i la prova a què l’ha sotmès la seva propietària, malda per continuar manxant. El vermell dels llavis, fugit del contorn que volia ressaltar, dibuixa una ganyota irreal. Grotesca. Els braços, plens de punxades, esgarrifen. Un manyoc de cabells esbullats corona la pitjor versió d’aquella adolescent en hores baixes. Al seu costat la berlina atrotinada fumeja.
Wolfram té els ulls clavats a la via ràpida. Un darrere l’altre, centenars de cotxes passen a tota pastilla. On carai va tanta gent a aquestes hores? Altra vegada rebutja el pensament i, en prendre consciència del pes del cos immòbil de la noia damunt les seves cames, l’envaeix la tristesa. Un sentiment tràgic davalla damunt seu i se’l comença a cruspir.
—No es mogui! — Del n-res ha aparegut una poli que obre la mà esquerra davant els seus morros mentre manté la dreta, que tremola imperceptiblement, damunt l’arma reglamentària. Li crida al seu company, un mitja cerilla amb cara d’espantat, que mou en totes direccions una llanterna emprenyadora: —agafa la noia i puja-la al cotxe.—I amb to enèrgic, mirant-lo de fit a fit, li ordena: —I vostè segui al davant i no faci bestieses.
En Wolfram no està per bestieses. No treu la vista dels fanals de la corrua de cotxes que omplen la via ràpida. No els mira amb interès com si hi busqués alguna cosa. Podrien ser gotes de pluja, volves de neu o les espurnes d’un incendi. Li omplien la retina quan era a l’àrea, després a través del vidre del cotxe conduït a tota velocitat i, ara, a través del finestral de la comissaria. On va tanta penya a aquestes hores?
No és una poli qualsevol. El fa passar a una sala on hi ha una taula i dues cadires. Es presenta. Inspectora en cap Narvaez. Wolfram fa un copet de cap. Aquí no hi ha finestres. Concentra la mirada en una de les parets. Les humitats hi dibuixen paisatges impossibles que ressegueix amb la mirada.
—Miri —diu, després d’escurar la gargamella per atraure l’atenció d’en Wolfram.—: estan intentant estabilitzar la noia. No és clar que se’n surti. Si no ho fa, vostè ho tindrà fatal. I si se’n surt, lleparan els dos, perquè la noia anava fins al cul de tot.
—Estic detingut? —Wolfram baixa per un moment dels llimbs. Aquella dona enèrgica i directa l’ha fet baixar de la figuera. Què s’empatolla que ho tinc malament? Qui es pensa que és aquesta paia? Que no puc fer el que em roti? I anar on em surti dels pebrots?
No ha dit ni una paraula, però la inspectora li ha llegit els pensaments. Un a un. Narvaez fa una rialleta. Llueix la seva quarantena amb esplendor. Metre setanta, pell morena i complexió atlètica. Els cabells negres tallats en una interpretació lliure de l’estil garçonne, li donen un aire juvenil. Ulls grossos, castanys, nas esmolat i llavis prims. Vesteix texans i una caçadora de cuir que deixa entreveure l’escot generós d’una brusa de color blau. Les maneres, una mica rudes, volgudament enèrgiques, no li treuen ni una punta d’encant. Al contrari, li afegeixen un atractiu una mica sòrdid. Irresistible. Un esquer enverinat. No pas per en Wolfram que, de moment, la veu només com un escull que ha de salvar. I, un cop salvat, fotre el camp d’allà com més aviat millor.
—Ha estat de pega. No ens hi aturem mai en aquella àrea pudent. Però el nano tenia una urgència. I ves per on… allò està al centre del meu —i, recalcant cada síl·laba— te-rri-to-ri.
Wolfram se l’escolta impertèrrit. Poques coses l’inquieten. Aquella dona, que fent-se el milhomes, pretén acollonir-lo, no li produeix cap sensació. A la fi, obre la boca, parlant més amb ell mateix que amb la inspectora.
—El cotxe ha dit prou. —La Narvaez s’anima. Encara cantarà, pensa.
—L’havia de treure d’allà.
—D’on l’havia de treure? A qui?
—La Beth. L’havia de treure de les urpes del Drac.
La Narvaez se’l mira desconcertada. Ves a saber què s’ha fotut aquest també, pensa. Està penjat. S’irrita. Està perdent el temps amb un sonat?
—Veurà… li diré què veig. Un ganàpia com vostè amb una noieta, jove, atractiva i despullada als braços… no em dirà que collien floretes… en aquell femer…
De vegades una paraula és com una clau. Obre records i sensacions. La inspectora pronuncia el noieta amb un to que insinua que la xicota és una víctima innocent —drogada, però innocent— en mans d’un degenerat, però produeix un efecte diferent. Evocador. Materialitza, a la closca d’en Wolfram, la visió de la nena, quan era petita com una nina. En tenia quatre o cinc d’imatges dolces i agradables. A tot estirar. La resta, un desastre que va acabar com el rosari de l’aurora. Tot plegat, no va durar ni un parell d’anys. Però en va quedar la noieta.
—És la meva filla.
La Narvaez encaixa un cop que no s’esperava. Però és una professional i no se li mou ni un múscul de la cara. No li sembla una excusa de mal pagador com les que acostumen a sortir de la boca de la seva clientela de xoriços habituals. Surt dels llavis d’en Wolfram amb una determinació granítica.
—Ho comprovarem. Porta documentació?
El copet de cap imperceptible del Wolfram amaga un: se la pot fotre on li càpiga la meva documentació. Ja li regalo. I ficant la mà dreta a l’infern de la gavardina, treu una cartera i li allarga un carnet. Narvaez surt amb el carnet a la mà.
Se’n va deixant oberta la llauna dels records. Wolfram no ho volia. Però ara ja no pot evitar pensar en la Maria, la mare de la noieta. Aquell estiu maleït li va ben xuclar l’enteniment! Però ell no estava fet per la felicitat. I menys per la conjugal. I ella tampoc. Després de dir-se el nom del porc de totes les maneres possibles, per fi ho van deixar córrer. I ella, al cap de poc temps, va acabar a la pista del Cau del Drac, el club nocturn que hi ha a la cruïlla amb la via ràpida. Per allà hi passen, buscant gresca, els vehicles que van i venen de la ciutat. A totes hores. Cada dia. Any rere any. La Maria va quedar atrapada a la teranyina d’aquella banda que va capgirar la ciutat amb la seva arribada. Es feien dir la Germandat del Drac. Sempre li va semblar una merda de nom. Germans de què?, es demanava quan el sentia. No van parar fins que totes les famílies tenien algun noi o alguna noia treballant al Cau. En deien així. Qui més qui menys havia progressat gràcies a aquella tropa de trinxeraires. Però els favors es paguen i els calés s’han de tornar. I per què no amb carn fresca?
—Ho he fet per la Beth. —parla sol. La frase li sona clara dins el magí, però el que surt a l’exterior de la seva boca, seca com un fregall abandonat a ple sol, és com una escurada de ganyot. Sap que té la Narvaez o algú dels seus al clatell. I que darrere el vidre emmarcat en una de les parets, fosc i brut, n’hi ha uns quants observant-lo. Se li’n refot. Es tomba cap al vidre i fa un senyal. A l’instant treu el cap un bòfia, de cent quilos i metre noranta amb cara de pallús.
—Què li passa?
—He d’anar al bany.
El que havia tret el cap i un altre armari si fa no fa com ell l’acompanyen al lavabo i s’esperen a la porta. En Wolfram es veu al mirall i s’espanta. Fa una pinta lamentable. Es renta la cara, s’allisa els cabells i es disposa a sortir. Però s’atura en sec. Per l’escletxa de la porta sent la conversa dels dos polis.
—Avui fa dos anys.
—De què?
—La filla de la Narvaez… La ionqui que ha entrat de matinada m’hi ha fet pensar.
—Dos anys! Collons com passa el temps… No m’agradaria trobar-m’hi. Perdre una filla. No sé si hi ha res pitjor.
—Seràs talòs! Però si tu no en tens de fills. —El talòs fa cara de lluç mentre pensa que potser algun dia en tindrà.
De nou a la sala d’interrogatoris Wolfram reprèn el fil de les seves cabòries. Ell no volia saber res de la seva ex, si se’n pot dir així, ni de la seva família. Però el sogre li va trucar trenta vegades fins que per fi va despenjar el telèfon.
—Fa un mes que no sabem res de la Maria.
Què has de saber tu calçasses dels pebrots, va pensar, mentre penjava el telèfon. Li esgotaven la paciència aquell parell de faltats. Per ell, la Maria ja podia rebentar dins els budells d’aquell cau. Però imaginar la Beth sense mare li semblava un desastre. No es veia capaç de fer-se’n càrrec.
I aquell mateix vespre ho va decidir. Havia desaparegut un munt de gent. Però ni l’alcalde ni el cap de policia fotrien el nas als assumptes d’aquells indesitjables. Guanyaven les eleccions gràcies a ells i a les seves tupinades. Si m’he de refiar d’aquests malparits estic venut, he de trobar la Maria, treure-la d’aquell vesper i obligar-la a no tornar-hi.
Però quan hi va ser i va demanar per ella, ningú l’havia vista. Ningú en sabia res. No hi havia anat mai. Mai. No la coneixien. Res de res. Res. Excuses de mal pagador que pudien com la claveguera d’un escorxador.
Sol, a la sala d’interrogatoris, observat per un escamot de peus plans, en Wolfram reviu tots els pensaments que li van travessar el cervell aquell vespre. Seran tan beneits per a pretendre que m’ho empassi? Es pensen que soc un sòmines com la majoria dels vilatans? I aquest xitxarel·lo amb el nas esblanqueït m’ha de dir que no els emprenyi? L’estan cagant de mig a mig. Està emprenyat de veritat.
No és un qualsevol. Els va assessorar en la construcció de l’antre. Els va fer tot el disseny de la seguretat de l’edifici. Sap on són les fortaleses i les debilitats del quarter general d’aquella tropa de mamarratxos. Es fan l’orni perquè no saben amb qui es juguen els quartos. Recorda perfectament com, en aquell moment, a la seva clepsa va néixer i créixer a una velocitat vertiginosa una idea terrible: se’ls han carregat a tots. Inclosa la Maria.
—Ho he comprovat. Diu la veritat.— Així que surt de la seva boca, a la Narvaez, aquella paraula li sona estranya. La veritat escasseja a la petita sala de confessions. Fita a en Wolfram, estudiant la seva reacció i aquest alça lleument les espatlles. I que t’esperaves doncs? Ja t’ho he dit que soc son pare, pensa. El cap de la inspectora va a quatre-cents per hora. Descarta l’abús i allò l’alleuja, perquè aquests casos la posen de molt mala llet.
Observa en Wolfram. Cansada de veure el seu rostre inexpressiu desvia la mirada fins que se li atura al calendari del gimnàs de la cantonada. En sec, s’adona del dia que és. Manté els músculs de la cara en tensió mentre un record prenyat d’una tristesa pesant, densa, profunda, com feia mesos que no la visitava, truca al seu cor endurit. Prem el llagrimer per evitar que vessi. És cosa seva. No ho vol compartir amb ningú.
Amb un moviment enèrgic, treu de la butxaca un entrepà embolicat en paper d’alumini.
—Mengi una mica. Fa mala cara. —Wolfram, acostumat a observar les persones, detecta que els moviments de la Narvaez han perdut unes mil·lèsimes de determinació.
La salsitxa marró recremada que treu el nas pel forat del panet entre els regalims d’una mostassa d’un groc quasi florescent, dissuadiria a un mort de fam. I ell de gana no en té. Em podria haver portat una cervesa, pensa, maleint la inspectora. A Wolfram pensar en menjar i beure li provoca intranquil·litat. Li qüestiona veritats inqüestionables. Què hi fot allà? Fins llavors no ha pres consciència del mullader en què s’ha ficat. Malgrat la set, el cervell li va a tot drap per recordar els més petits detalls.
El cretí de la porta que no li dona raó de la Maria no s’espera el cop de genoll als genitals. No es pot queixar gaire perquè el directe a la mandíbula que ve a continuació el deixa fora de combat. Es desploma ensangonat damunt la catifa vermella de l’entrada. En un moviment ràpid, Wolfram li pren la pipa que duia a l’aixella i l’alça en el moment precís que un altre esbirro treu el nas per la porta alertat pel so del cruixit d’ossos de l’ignorant que panteixa a terra com un rapinyaire ferit. Amb el canó ficat als narius fa que sí amb el cap. Wolfram, amb l’altra mà li ordena: calla i vine cap aquí. Aquesta vegada, ningú sent el cop sec de la culata al crani. Els amaga en un racó i baixa per un accés dissimulat que porta cap al soterrani.
La clau de tot és l’antic pou, pensa, mentre repassa mentalment el plànol de l’edifici. No sabien què fer-ne del pou. Troba el lloc. S’hi accedeix per una escotilla com les que hi ha als vaixells. El cor està a punt d’esclatar-li. Sent que s’hi acosta. Gira la maneta i en obrir, de poc no cau a terra. La ferum és insuportable. Coneix perfectament aquella olor. No li cal veure res més. Sap que les víctimes per sobredosi o pel que sigui, més s’estima no saber-ho, són aquí. Un calfred el sacseja de dalt a baix. Abans de perdre els sentits tanca l’escotilla i grimpa pels ferros clavats al mur en forma d’escala que duen a una sortida a l’exterior que queda amagada entre uns matolls. Allà, damunt del pou, expulsant l’aire corromput que li oprimeix els pulmons, rodejat dels esplèndids rosers que han crescut al petit terraplè que cobreix el pou, sent com la sang li bull. Les temples li retrunyen com si sonessin campanades a mort. Cull una rosa magnífica i dedica un pensament a la Maria mentre l’enfila al trau. L’odiava tant com ella a ell. Però la Beth en porta un bocí ben gros de la Maria. I, al capdavall, un pensament no costa gaire.
Esbombar les seves merdes? Té contactes a la premsa. Potser sí. És una bona història i, a la gran ciutat, trobarà qui li compri. Li costa pensar amb claredat. Però té tots els instints alerta. La ferum de cadàver se li ha clavat als narius i el manté excitat com un caçador. A la butxaca de la gavardina acarona la pipa de l’ignorant.
Ningú vigila la porta. Encara no s’han adonat de res. La sala és buida. A la barra un cambrer recull i passa la baieta. Al fons un altre, amb davantal, escombra. Mentre s’hi dirigeix, sent un riure agut i nerviós que s’ofega en sec. Li sona familiar. Ha de tirar molt enrere en els seus records per associar-lo a alguna cosa coneguda. Però hi ha arribat. El gemec ha sortit d’un dels reservats que rodegen la pista. S’hi acosta i, amb delicadesa, obre la cortina. Veu la Beth de quatre grapes amb un mocador ficat a la boca que ofega els seus gemecs, mentre un desgraciat en pilotes, genolls en terra, l’enforquilla mentre escura directament d’una ampolla les últimes gotes de ginebra que hi queden. En un moviment rapidíssim Wolfram li pren l’ampolla i li estampa al crani. Sona un cop sec. El paio queda dret mentre un fil de sang li surt per l’oïda i li baixa pel coll. Wolfram trenca l’ampolla ensangonada contra la paret i li clava al coll fent un quart de volta. Encara pot dir un parell de renecs, que surten embolicats en saliva vermella, abans que el drac que duia tatuat a l’esquena quedi cobert per la sang que li brolla de l’artèria rebentada i de desplomar-se com un sac enmig del bassal.
Wolfram embolica la Beth amb un abric de pell que hi havia damunt d’una butaca i surten del local. Ella no entén res i no para de riure compulsivament com una tòtila. Surten a l’exterior cap al terraplè del pou. L’arrossega com pot fins al cotxe i la tanca al maleter. Va tan passada que li sembla el millor llit per fer-hi una becaina.
Està encès. Com una teia. L’escurador de ginebra devia ser un peix gros de la germandat. Deuen saber que el seu drac ja no piula. Hi ha moviment per tot arreu. Sap què ha de fer. No li caldran els contactes a la premsa. Ni vendre cap història. Tirarà pel dret.
Torna al túnel i enfila cap a la santabàrbara. Quan ja és a la porta, sent veus i corredisses. Necessita un codi per entrar. Només té una oportunitat. Se l’ha de jugar. Marca el que ell feia servir. La seva data de naixement. El pilot verd s’encén i entra. Són més carallots que no es pensava. No han esborrat les seves credencials. No s’ho pot creure. Colla d’ineptes! Té just el temps per amagar-se rere unes caixes de munició. Entren mitja dotzena de goril·les renegant, agafen armes i surten com si els empaités el dimoni. Tanquen. Té poc temps. El monitor que hi ha damunt la porta li mostra com marxen en dues direccions. Se n’ha armat una de bona. En un quart d’hora, que se li fa etern, ho té tot a punt. Serà un bonic castell de focs. Deu minuts per escampar la boira. Agafa un subfusell, un Uzi israelià, un carregador —amb trenta-dos cartutxos me’n sobraran, pensa— el carrega i es disposa a sortir. Veu pel monitor un parell que fan la ronda. Quan surten del camp de visió, compta quaranta segons i surt. Enfila en direcció contrària. Es troba de cara l’altra parella i els fregeix sense contemplacions. Vomita dotze trets que ressonen al túnel com una traca mortífera. Ara ja saben on soc. Toca córrer. Mira el rellotge. Dels deu en queden sis. Puja a tota pastilla l’escala i aconsegueix obrir i sortir a l’exterior mentre sent com xiula una ràfega a mil·límetres de les orelles. No s’ho pensa. Fa un salt i des de dalt descarrega els vint cartutxos que li queden. Sent gemecs i renecs. No té temps de veure el resultat. Tampoc no es perd gran cosa. Llança el subfusell entre els rosers i engega a córrer fins al cotxe. Ara no pots fallar, petit. La berlina arrenca a la primera i just entrar a l’autovia pel retrovisor contempla com s’encenen i s’apaguen les espurnes de la fi de festa més macabre que recorda.
Wolfram fa molt mala cara. Narvaez se’l mira encuriosida. S’ha quedat allà com un estaquirot, mirant la punta de la salsitxa, sense gosar fotre-li queixalada. Quin paio!, pensa. Trenca el silenci.
—Veig que no té gana… En fi… vostè mateix. —Fa un petit tomb per la sala abans de dirigir-s’hi per mirar d’arrencar-li alguna cosa. Quan està a punt d’obrir la boca, entra esverat el pallús de metro noranta.
—Jefa… Hi ha una alarma. Hem de sortir ara mateix. Un tuguri, no sé què del Drac, ha volat pels aires. Un atemptat… potser… no queda clar. Hi ha un merder de ca l’ample i un munt de morts. Preparo els cotxes?
En Wolfram veu en els ulls de la inspectora una lluïssor especial. Narvaez no es mou ni un mil·límetre. Fa un imperceptible cop de cap que és tot el que li cal al poli per posar-se en marxa. Surt. Narvaez continua cavil·lant. En qüestió de segons repassa els fets. Li falten peces. O li’n sobren. El seu instint, però, li fa unes punxades en un lloc que coneix perfectament. Quan les sent, poques vegades s’equivoca. Per fi arrenca, mastegant cada paraula.
—Miri, ho deixarem així: la història d’un pare sobre protector i una filla esgarriada. Què li sembla? Jo poso això al meu informe i vostès foten el camp d’aquí immediatament i es perden durant una temporada llarga. A fora els espera un taxi. La noia s’ha refet. És al cotxe. Ocupis d’ella, faci el favor. —I Narvaez, surt de la sala com una exhalació.
La salsitxa, al capdavall, no és tan dolenta. Se la cruspeix en un tancar i obrir d’ulls. En entrar al taxi li sembla que la Beth, endormiscada, li fa una ganyota que recorda vagament un somriure. L’aparcament de la comissaria bull. Les sirenes eixorden.
—A la ciutat. Cagant llets!
L’aire fresc que entra per la finestra mig oberta es va tornant més i més brut a mesura que la gran ciutat els engoleix. Wolfram tanca la finestra i aspira la fragància d’aquella rosa ara vermella com sang seca, que comença a marcir-se. La sentor agredolça l’embafa. La Beth dorm plàcidament.