Corre un rumor del tot infundat que proclama que el sis de març de l’acabat d’estrenar any dos mil vint-i-quatre deixaré de treballar. Això és del tot fals. Al llarg de la meva vida he fet un munt d’oficis. En alguns, la vocació, per mi un concepte esmunyedís, hi ha tingut alguna cosa a veure. I en altres, allò que m’ha fet abraçar un ofici ha estat la necessitat de guanyar-me la vida i de tirar endavant el projecte de vida que he compartit amb la meva companya i que ha anat més enllà de nosaltres fructificant en els nostres fill i filla.
Tots els oficis que he fet, tret d’alguna ocupació esporàdica que no ha passat d’anècdota, he acabat gaudint-los en una excitant combinació de satisfaccions derivades tant de l’exercici de l’ocupació com del procés d’aprenentatge que he hagut de salvar per tal de controlar-lo. Aprendre, per mi, ha estat sempre un estímul de primer ordre. La motivació de saber com funcionen les coses és el combustible que m’ha mantingut viu i despert en les múltiples circumstàncies que he viscut a conseqüència de l’exercici de feines tan variades.
I ara, aquest rumor que no soc capaç de determinar d’on prové, pretén donar a entendre que deixo d’estar ocupat. I això, com deia al començament d’aquesta declaració, és una gran mentida. Allò que passarà a partir del sis de març i que ja està passant ara mateix és que, en un nou gir ocupacional, em dedicaré a fer un altre ofici. Una nova ocupació consumirà les meves hores, els meus dies i les meves energies. Ja fa un parell d’anys llargs que vol entrar a la meva vida, a les meves rutines. Que vol ser dins el meu cap governant els meus pensaments, dictant-me ordres precises: fixa’t en aquell, en aquella, en allò o en allò altre, esbrina si hi ha catalans franquistes o si el teu besavi va ser fidel a la República o com es van enriquir i empobrir els parents. Estudia, aprèn, busca paraules, escriu amb tots els dits i sense mirar el teclat, llegeix, llegeix, llegeix… I, finalment, escriu. La meva nova ocupació m’espera. Aviat tot el temps serà per ella. Tot el temps que li pugui dedicar.
Una altra cosa és la meva situació personal. La meva circumstància administrativa. La meva posició com a membre d’aquesta societat. L’administració —demorant-se un any i mig respecte a allò que tota la vida havia estat la veritat rocosa que la gent plegava als seixanta-cinc— considera que ja he pagat prou cotitzacions i té a bé pagar-me un sou. I per aquest motiu ja no cal que vengui el meu temps a ningú per poder viure. Em sembla molt bé. I més, perquè aquesta nova ocupació que em ve molt de gust començar a exercir, no dependrà de si algú està disposat a pagar alguna cosa pels esforços dedicats. Puc fer-ho com si fos ric. Sense pressió. No recordo amb exactitud la cita, però crec que venia a dir que un escriptor sense quartos difícilment podrà escriure amb independència i llibertat. Ho deia Pla.
Així doncs, vull deixar clar a tots els efectes que agraeixo a l’administració aquest sou —que, d’altra banda, he avançat amb escreix cotitzant durant més de trenta anys— i que així que el comenci a cobrar exerciré aquesta nova ocupació amb totes les meves energies. Tinc clar que, a causa de l’edat, no en tinc tantes com n’he tingudes en altres moments d’afrontar noves experiències, però em sento fort i jove d’esperit per entomar aquest repte fascinant.
I per aquest motiu proclamo i declaro sense cap ombra de dubte que és rotundament fals que el próxim dia sis de març de dos mil vint-i-quatre deixaré de treballar.