És la matinada de diumenge i sona el timbre. Ens enduem un ensurt de mil dimonis. L’Emi s’ha alçat d’un bot i dreta davant el llit espera que vagi a obrir la porta. Em mira fent servir la mirada com un estilet esmolat. Busco les ulleres a la tauleta de nit. Sense ulleres no m’hi guipo. Quan les trobo, qui sigui que hi ha a l’altra banda, tusta a la porta com un posseït. És de melis, no hi té res a fer. És una porta formidable. Quan vam fer la reforma, la decisió va ser unànime. Seria indultada. I restaurada. Tres punts de fixació, pany de seguretat i recobriment a prova de vàndals. L’intrús ha decidit deixar el timbre en pau. I això és un consol perquè atabala més que els impactes dels nusos dels dits. Tal com vaig, no goso obrir. Darrerament, m’agrada ficar-me al llit sense res. Ja no faig servir pijama. I això que l’Emi quan se li presenta l’ocasió me’n compra. Al mercadillo del dijous o a la botiga que fa cantonada amb la riera. En tinc de tota mena. Allò que abans en deien esquijames, gruixuts per a quan fa fred; pijames d’entretemps, elegants, en forma de jaqueta amb butxaques i botons; i lleugers de calça i màniga curtes per l’estiu. En tinc ple. Tots arrenglerats gràcies a una andròmina que permet penjar la roba en una barra que està a dos metres d’alçada encara que siguis un tap de bassa com jo. Però prefereixo ficar-me conill al llit. No sé per què (no és per això de la barra que ho trobo molt enginyós). Amb el cul a l’aire busco una mena de batí que vam comprar per l’operació del dit en ressort. Calia —així ho deia a les instruccions del preoperatori— portar-ne un i unes sabatilles. No sé on han anat a parar. Ni el batí ni les sabatilles. Amb les reformes, l’armari ja no hi és. Si hi fos, l’hauria trobat fins i tot sense les ulleres: al calaix de baix de tot. Ara tenim un vestidor. Un vestidor! Com si fóssim qui sap què. Ves a saber on és el batí blau marí. Potser es va perdre arran de la mudança. Em giro i l’Emi és dreta al costat del llit amb el batí a les mans. Me’l poso i baixo les escales com un esperitat mentre l’intrús continua atonyinant la porta restaurada. Merda! Només hi mancava el xiulet de l’alarma. No he pensat a desconnectar l’àrea de l’entrada. Ho faig d’esma cada matí així que surto de l’habitació que ara després de la reforma ha esdevingut una suite. Com si a casa fos un hotel! El cas és que per desarmar-la, només em cal prémer un botó del petit comandament a distància que penja d’una xinxeta grossa que vaig clavar a la paret —si l’arriba a veure el decorador en cap de la reforma em cau una esbroncada de nassos. Està just sota l’aquarel·la del Pedraforca. Però amb les presses, no hi he pensat. Travesso la sala a grans gambades, introdueixo el codi al caixetí i finalment la sirena s’atura. Soc davant la porta. A l’altra banda, qui hi hagi, deu haver entès que algú s’ocuparà de les seves pretensions perquè ha deixat de tocar la pera. Què faig? Obro? Raono. Si fos algú conegut, un fill, ma mare, el sogre, algun germà o cunyat, un amic, no s’hauria presentat així a la brava. Hauria avisat d’alguna manera. Una trucada, un missatge, qualsevol cosa. I més sabent que el cor em va com un joc d’ous. Això està ben vist. Qualsevol persona que em conegui sap per on plora la criatura en matèria coronària i, per tant, no s’arriscaria a deixar-me sec a conseqüència d’una visita sorpresa de matinada. Per força ha de ser un desconegut. Vés a saber qui! I doncs? Aleshores què? No he encès cap llum. Deu haver sentit els primers udols de l’alarma i com s’estroncaven al cap d’un instant. No m’agrada. Tinc la gola seca. Penso en el congelador. En l’ampolla de limoncello que va dur en Damià. El fa ell. Amb un alcohol que es fa portar d’Andorra i les llimones d’un llimoner que té al seu jardí. Tenen un gust extraordinari. Res a veure amb aquestes malles que tenen al supermercat amb tres o quatre llimones que no fan olor de res. Me’n va regalar una bona raïmada i amb elles vaig fer una crema sensacional. Només de pensar en les llimones d’en Damià, sento una enrampada subtil a les barres i la saliva m’inunda la boca. Obro el congelador i trec l’ampolla. Omplo un got amb aigua glaçada i hi aboco un pensament del licor artesà. Bec a poc a poc. Quin goig. M’assec al tamboret de la cuina. Faig glopades breus. L’intrús ja no piula. Deu haver marxat. L’Emi, des de la suite s’exclama. Qui hi ha? Engoleixo el que quedava al got i m’adreço decidit cap a la porta d’entrada. Giro el pany. Tres voltes, una per cada punt i obro el portal. Ningú. Em giro i crido cap a la suite. No hi ha ningú! Llavors el veig allà, repenjat a la paret.
Ho he explicat al mosso d’esquadra tan bé com he pogut. Bé, potser no he inclòs alguns detalls, com això de dormir despullat. Què n’ha de fer ell! Aquestes són coses íntimes. Què hi fa que anés a obrir la porta amb un batí blau marí o amb un pijama de calça curta. El resultat és el mateix i la indumentària irrellevant. M’observa amb interès i mou el cap assentint o negant amb moviments gairebé imperceptibles. És molt educat. Genera confiança. Reconec pels seus galons que és sergent i deu rondar la cinquantena. El tatuatge de l’avantbraç esquerre —una columna amb un capitell dòric que m’ha fet pensar en aquelles que apareixien als mapes antics amb la inscripció Non Plus Ultra— en un primer moment m’ha fet pensar que el tràmit seria complicat. Però res d’això (de seguida he vist que la meva era una prevenció absurda, al capdavall, no és més que un gargot al braç). Anota totes les meves dades personals i començo a explicar-li l’ensurt matiner. Ens cal parlar a un volum considerable. A l’oficina del costat una mare i una filla expliquen a crits que han fugit de casa enduent-se el cotxe i que el marit i pare les persegueix fet una fúria. Sembla que el vehicle en qüestió l’han pagat elles —rebut a rebut, recalquen—però ell n’és el titular i vol recuperar-lo tant sí com no. L’agent que les atén —una xicota de trenta llargs, corpulenta i decidida— no para d’entrar i sortir del despatx on declaro. Xiuxiueja amb el sergent comentant detalls del cas de les dones cridaneres. Al cap d’una estona se les enduen a una altra banda i la calma torna a la comissaria.
No li traiem l’ull del damunt mentre esmorzem. L’he desat amb compte damunt el piano. Masteguem desganats les torrades sense poder mirar cap a una altra banda. Sort del cafè. Em reconforta. L’Emi prefereix un suc de taronja. Al començament el paladeja, però passats uns quants glopets, se l’empassa d’un cop. A l’etiqueta del paquet hi apareix la nostra adreça escrita a mà amb bona lletra. Qui l’ha escrit ha utilitzat un retolador blau de punta mitjana. Un zero vuit o un zero nou, com a màxim. Al damunt de l’adreça, escrit amb idèntica pulcritud, un nom que no té res a veure ni amb mi ni amb l’Emi: Rosario Quiroga Cifuentes. Vet-ho aquí. L’Emi especula.
—Aquest nom sembla sud-americà. Més pel Cifuentes que pel Quiroga, que també…
—Al contenidor de rebuig! —dic amb una determinació de pa sucat amb oli, com la torrada que rosego.
—No diguis bestieses! —La seva mirada ho diu tot. Té un pla. La meva pretensió d’acabar-ho per la via ràpida s’esfuma. —I si és alguna cosa important per la tal Rosario? Imaginat que és ple de bitllets! —Ni m’havia passat pel cap aquesta possibilitat. Pel gruix del paquet n’hi cabrien un bon feix. En bitllets grossos hi podria haver cinc-cents o sis-cents mil euros. O potser més. Un milió? No tinc ni idea de l’espai que ocupa un milió d’euros. Però en bitllets de cent de seguida s’acumulen quantitats grans. I no en parlem si són bitllets de cinc-cents. És clar que, des de l’escàndol del Palau, els bitllets de cinc-cents estan en el punt de mira de molta gent i no corren com abans. No estaria gens malament un cop de mà per pagar les reformes. Ara, a casa hi estem de primera, però no tenim ni un ral a la butxaca. Tot el que guanyem cada mes, tret del que necessitem per menjar i pagar el llum, l’aigua i aquestes coses, se’n va per pagar el préstec. Què dic se’n va… El dia u ja no hi és! Són els calés més efímers que he vist, és un dir, en la meva vida.
—I si… — començo titubejant, sense convicció, somiant en veu alta.
—Ni t’ho pensis. — L’Emi és capaç de llegir-me els pensaments abans fins i tot que prenguin forma dins el meu cap. —Violar la correspondència és un delicte molt greu. — Segur. Penso. És el problema d’embolicar-se amb una advocada. La seva visió de la vida, de les coses, de les relacions entre les persones és diferent de la que tenim la resta de mortals. No dic que no hi hagi vegades que aquesta mirada una mica retorçada no ens hagi anat bé. Però en aquests moments, amb un milió d’euros a tocar, tots els legalismes estan de més. M’aixeco i masego el paquet. La idea que hi hagi un milió d’euros em trastorna. El miro a contrallum, el sospeso tirant-lo enlaire i recollint-lo, el sacsejo, l’oloro. Les poques vegades que he comptat feixos generosos de bitllets he trobat que desprenen una olor especial. No sabria descriure-la, però ensumant el paquet per tots els cantons no l’he reconegut. L’Emi em mira amb un punt de tensió.
—No el podem obrir. I com que no podem fer-ho, l’hem de dur a la policia. Ells sabran què fer-ne.
—A la policia? —M’ha sortit un crit dramàtic, carregat de sorpresa i d’ira. —Dur-los el meu milió d’euros? No m’ho puc creure! Tenim l’oportunitat de deslliurar-nos del deute i la llancem alegrement per la finestra?
L’Emi no fa res. M’aguanta la mirada i sap que la meva educació en col·legis de capellans, les sessions de catequesi, l’escoltisme, tot el bagatge de la meva infantesa de baby boomer, tard o d’hora farà el seu efecte. Sap que tornaré al món de les bones obres. De les persones honrades. Del comportament exemplar. Em coneix més que jo mateix. Em llegeix com si fos un llibre obert. Té raó. ¿M’agradaria que algú obrís el sobre on hi ha el meu milió d’euros? ¿I que aquest algú se’ls vulgui quedar amb l’argument que té molts deutes per pagar? Home… amb franquesa… de cap manera. M’ho dic a mi mateix. Doncs… a la Rosario Tampoc! L’Emi segueix a la perfecció la meva lluita interna. La severitat desapareix de la seva actitud i em parla dolçament.
—Escolta. El més segur és que el contingut del sobre sigui paperassa sense cap mena d’interès per nosaltres. Però potser per la Rosario —ja en parlem com si la coneguéssim de tota la vida— sí que ho és d’important. Ningú envia calés, i menys un munt com els que imagines, en un sobre. I si hi són, que no ho crec, et penses que ningú els reclamarà?
L’excitació que em dominava fa deu minuts s’evapora com una escopinada al desert. Em miro el sobre com si m’acomiadés d’alguna cosa excepcional que per una vegada a la vida em podria haver passat. Miro l’Emi i ella em mira a mi aprovant el nou rumb que prenen les coses.
El sergent em felicita per haver dut el sobre a comissaria. Naturalment, ometo tots els meus deliris sobre el milió malbaratat. No vull que em prengui per un trastornat capaç de fer qualsevol cosa per un feix de bitllets. Només li dic que després de sospesar-ho amb la meva dona —que és advocada penalista, que no es pensi que ens moquem amb mitja màniga— hem decidit portar-lo a comissaria i oblidar-nos-en. El sergent assenteix fent cara d’aprovació.
—Podrien haver-lo llançat a les escombraries o obrir-lo i tafanejar el contingut. Buscant… qui sap, diners o objectes de valor. Però han fet molt bé. El correu és inviolable. I el fet que l’adreça no es correspongui amb el titular —i sigui la de vostès— no canvia res.
Me l’escolto impertèrrit, com volent dir, quines coses de pensar! Ara sí que el meu milió d’euros s’ha esfumat definitivament.
—I què en faran del sobre vostès?
—Primer tractarem d’identificar la titular —Mira el paquet— La senyora Rosario Quiroga. Segur que d’una manera o altra ho aconseguirem. I l’hi lliurarem. Com ha de ser. Altrament, ho consultarem als serveis jurídics que determinaran el procediment a seguir.
No va ser fins al cap d’un any i mig o dos. Ja ni recordàvem els tràngols de la reforma i ens semblava que els canvis que havíem fet, que no eren pocs, eren allà des que vam entrar-hi a viure. És admirable la capacitat de les persones per acostumar-se a les millores. Sospito que a l’inrevés deu ser més difícil. Per sort, no m’hi he trobat. Solem anar a passejar a la part més exclusiva del poble que està situada a l’altra banda de l’autopista. Quan vespreja ens hi arribem. Ens agrada veure les mansions que hi ha. Els jardins arranjats, la lluor blavenca que desprenen les piscines que solen estar il·luminades. Especulem amb el preu d’aquests habitatges luxosos. Encara tenim frescos els preus que vam estar mirant abans de decidir-nos per reformar en lloc de comprar. Fent quatre números constatem la distància que hi ha entre la nostra economia i la de les persones que habiten aquells casalots. És curiositat. Potser malsana, però hem agafat aquest costum. Suposo que aviat ens passarà.
Encara hi ha molta llum. El sol no s’ha amagat i la brisa que ve del mar —aquí n’hi diem la marinada— ens refresca. No ens hem adonat que caminem per la calçada dificultant el pas dels cotxes. Un que ve per darrere, d’un cop de clàxon ens treu de les nostres cabòries. Som just davant l’entrada de casa seva. Pugem a la vorera i ens enretirem per deixar-lo passar. Veiem com s’obre el barri que dona accés al garatge. Es deu obrir amb un comandament a distància. És un cotxàs. Seixanta mil. Pel cap baix. L’home que el condueix, treu el braç esquerre per la finestreta fent un senyal amigable. Com disculpant-se per haver destorbat la nostra passejada. Quan ens passa a frec, tampoc aconsegueixo desxifrar la inscripció que hi ha a tocar de la columna coronada amb un capitell dòric que llueix tatuada al braç.