És onze de setembre de dos mil vint-i-quatre. Des del finestral veig el camí de La Busqueta. Un home i una dona s’hi enfilen amunt cap a la casa vermella. Les fulles de l’ametller del pati, en primer pla, tremolen amb timidesa. Mitja dotzena d’ametlles pansides li donen un aspecte descurat. El voral del camí de l’esquerre és ple de cotxes aparcats. Avui és festa. La Diada. El cel ni es veu. És ple de núvols. Els cinc cavalls de la granja pasturen als pocs racons on hi ha una mica de verd. Dos de blancs, un de marró i dos de color gos com fuig. Ara borda un gos. La veïna el deu haver tancat a l’eixida.
Enguany ens hem dit que no ens hi trobarien a cap manifestació. Abans del dos mil disset, hi vam ser a totes. Hi ha un armari ple de samarretes i els fòtils que s’hi havien de dur. A partir del Primer d’Octubre d’aquell any, la cosa va canviar. Es veu que vam travessar una línia que no sabíem que hi era. Però sí, era allà. I ben gruixuda. Aquells anys d’abans del disset, rèiem i pensàvem: per què no? Al capdavall, som persones lliures, no?
Un home amb una motxilla blava i un gos negre passa pel camí del davant. Penso: aquest tampoc ha anat enlloc. Potser també està decebut com nosaltres. Potser, fins i tot emprenyat. Miro d’escatir quin és el sentiment que m’aclapara. A més de decepció i emprenyament també hi trobo una mena de tristor. Podria pensar que és la tardor que de cop i volta ha tret el nas posant-hi un punt de melangia. Però no és això. O els embolics familiars que d’ençà que som orfes per tots els cantons, rebroten mostrant-nos arestes que desconeixíem. De ser-hi, els embolics hi són. Però tampoc és això. O els quatre mesos que portem lluny de casa, per bé que el motiu, de trist, no en té res. Decididament, això tampoc ho és. Té, ara un raig de llum il·lumina els cavalls. Es deu haver obert una bona escletxa. Tot i que són quasi les set, al sol encara li queda una estona per pondre’s rere la silueta d’El Montcau.
Potser és que ens fem grans i ja no ens mirem les coses amb la mateixa passió. Tampoc em convenç. Ja ho érem de grans abans del disset. Ara estic jubilat i aquells anys, encara no. Estar-ho, si la salut acompanya, és més aviat un motiu d’alegria. Per tant, i que duri el tema de la salut, enguany hauria d’estar més content que llavors. No. Tampoc és això.
Una idea em ronda pel cap. L’ametller s’ha omplert de moixons. N’hi ha mitja dotzena ben bona. Em distreuen. Fan que allò que estic pensant —aquest fil de pensaments més aviat patètics— em sembli poca cosa. I la idea em fuig. Ara, pel camí de La Busqueta, baixen dos homes, una dona i dos gossos. Són els veïns. Els que viuen de lloguer a la casa del costat. Tampoc sembla que hagin anat enlloc. Un tudó, en un vol aparatós a tocar de l’ametller, ha fet fugir tots els moixons. Sento un grup de motos que passa per la carretera exhibint sense manies els tubs d’escapament. La fressa és llunyana però insistent. Dos cotxes, un de blanc i un de negre, baixen pel camí.
Ho he vist al migdia, a les notícies. Un any com els d’abans. La cerimònia de sempre. Ningú s’enfadarà. Segur que no. No cal patir. Les flors. El Barça, l’Espanyol i el Joventut. Nens i presidents. El monument. Els mossos amb barret de copa i espardenyes de vetes. M’ha semblat que duien uns fusells de nyigui-nyogui, com els que fèiem servir quan vaig fer de soldat. Músics. Els Segadors sonen. Les boques masteguen la lletra. Retent homenatge a la memòria. Això està molt bé! Sense memòria, no hi ha res. No venim del no-res ni som on som perquè sí. Ho hem de tenir clar. I anar-ho refrescant. I tant que sí!
No és tristor. Com ho explicaria? Sabeu quan aneu d’excursió i els que van davant amb el mapa discuteixen cap a on anar? Doncs això. Que si cap aquí, que si cap allà, que si la brúixola diu, que si el sol és allà (tan amunt no hi ha cobertura…) Enmig del mullader, tiren pel dret i s’obliden de mi. Badant, gaudint del paisatge, enretirat darrera un arbre a fer un riuet, m’he quedat enrere. Ningú em troba a faltar. Pensen: no ve d’aquí, ja s’espavilarà!
D’acord. No en parlem més. M’heu ben deixat penjat. Gireu full si voleu. Però jo encara no he acabat de llegir i… què us penseu? Que el llibre és vostre? Sé on és el camí i on condueix. I tard o d’hora, hi arribarem.