El plat de dutxa

A l’atenció de Sergi Morera Crespià (per lliurar-li personalment).

Sergi, aquestes notes han estat escrites en circumstàncies molt difícils. Només m’han deixat fer-ho sis dies. En el cau de misèries on visc un no decideix ni el què, ni el com ni el quan.

Ton pare que t’estima.

1r dia

La idea que puguis arribar a creure que he fet alguna cosa monstruosa em turmenta. Com et deus imaginar, no estic acostumat a escriure confidències. Als comptables ens agraden les xifres i els conceptes exactes. Haver d’explicar altres coses (i més si són tan íntimes i personals com aquestes) se’m fa costa amunt. Però com he dit, no vull que, si mai tornes (i espero i desitjo que ho acabis fent), et pensis que he acabat així per alguna maldat inconfessable.

L’Eva, la nostra mestra, una persona de paciència infinita i mirada clara, s’ho fa venir bé perquè pugui estar a l’aula més temps del que em correspondria. Li agraeixo de tot cor. Confio que aquest temps preciós que, gràcies a ella, puc esgarrapar cada dia, em permeti deixar constància de les vicissituds que ens han portat a la misèria a ta mare i a mi.

Fill meu, espero que ho entenguis.

2n dia

Tot va començar d’una manera trivial. Un matí, anava de pressa perquè feia tard al despatx, recordo que encara tenia el raspall de dents dins la boca (com puc recordar una cosa així amb tanta claredat, és increïble!) ta mare va obrir la porta del bany i amb veu enèrgica va dir: hem de treure aquesta banyera i posar-hi un plat de dutxa.

Al començament, no hi vaig donar importància. N’havíem parlat algunes vegades, però no ens hi decidíem. Ja saps, gastar diners mai em sembla una bona idea. I a ta mare tampoc. Per això, quan hi vaig anar rumiant durant aquell dia i tot l’endemà, em va semblar que allò era important per ella. I per què no? Vaig pensar. Potser havia arribat el moment de fer un cop de cap.

Fill meu, mentre escric això, penso molt més en tu que abans que comencés tot aquest guirigall. Quan vas desaparèixer, ta mare, va ser capaç de girar pàgina d’una manera que encara no m’explico. Sempre m’ha admirat la seva fortalesa. Però jo, què vols que et digui! No m’ho he empassat mai que t’evaporessis d’aquella manera. Què et vam fer? Què va passar perquè ens volguessis tan lluny de la teva vida? Ja sé que ara això no ve al cas. I no estic aquí per demanar-te explicacions ni per lamentar-me de res. Et prego que em disculpis. Continuo.

La petició de ta mare va anar fent forat. Ja saps (i per què ho hauries de saber si fa tant de temps que no sabem res l’un de l’altre?) Bé, pel que fa al cas, tant és si ho saps com si no. La qüestió és que els dijous al vespre vaig a l’Amistat Obrera a fer la partida amb uns quants. Un d’ells, anomenat Per Cordomí, un home a qui només coneixia de vista, resulta que és mestre d’obres o com es digui actualment, interiorista, decorador o el que sigui. Total que es dedica a fer reformes de la llar. Jo havia vist uns anuncis que per quatre rals canviaven les banyeres per plats de dutxa. Fins i tot hi havia ajuts públics per fer-ho. T’ho pots creure? Allà, on vius tu, fan coses com aquesta? N’hi ha per llogar-hi cadires! Tot fet un desastre i vinga… calers per posar dutxes! Però… dispensa. No em facis cas. Quan veig com van les coses em venen ganes de queixar-me. Sé que hauria de callar. Em diràs… I tu, què fas per millorar-les? D’acord. Tocat. Un a zero.

Tornem on érem. Després de la partida, assabentat que era del ram de la construcció, vaig estar xerrant amb en Pere una bona estona. Em va dir que això dels ajuts era una aixecada de camisa i que no m’hi emboliqués. Que el millor seria fer una actuació ràpida i llestos. No et preocupis, em va dir, vinc a casa teva, ens ho mirem i ho acabem de lligar. En Pere és un home decidit. Parla com els àngels. Es fa escoltar. Sembla que sàpiga què voldries sentir en cada moment. I ho diu. Ple de seguretat i de persuasió. Si fa no fa, té la meva edat. Crec, però, que està molt més en forma que jo, perquè el seu aspecte és immillorable. Deu fer exercici, cuidar-se i menjar sa. Segur! No com jo que ja saps (tornem-hi, és un dir… m’encantaria que ho sabessis, però no en tinc ni idea de què saps) bé, com jo que menjo el primer que arreplego i estic tot el dia assegut davant l’ordinador. 

Ara t’he de deixar. Sopar i dormir. Continuaré així que pugui.

3r dia

Dit i fet! El dissabte següent al matí, just acabàvem d’esmorzar, en Pere es va presentar a casa. Portava una carpeta i una cinta mètrica. Vam mirar la banyera, va mesurar tot el que va voler, va prendre un munt de notes i va marxar. Ja en parlarem dijous, va dir i ens vam acomiadar. A ta mare li va caure molt bé. Vaig pensar que això era un bon senyal perquè durant uns dies l’hauríem de suportar a ell i als seus operaris entrant, sortint i traginant per casa. Als ulls de ta mare hi vaig veure una lluïssor inesperada. Vaig pensar que feia molt de temps que volia treure aquella banyera atrotinada i canviar-la per un plat de dutxa com déu mana. Sens dubte la meva ràpida intervenció l’havia sorprès agradablement. Això em va omplir de satisfacció.

Fill meu, en aquell moment no era conscient que la meva vida, la nostra vida, la de ta mare i meva, estava a punt de fer un tomb. Si ho hagués sabut, hauria engegat aquell home a fer punyetes. Però calia fer-ho. I per fi, havia arribat l’hora.

El dijous següent, desprès de la partida, ens vam asseure amb en Pere i la férem petar una bona estona. Primer, de coses insubstancials com el temps, els gols que feien els nois del planter o la rapidesa amb què canviava tot. Era molt agradable i xerraire. Per fi li va arribar el torn al plat de dutxa. Quan estava a punt de mostrar-me el pressupost, com qui no vol la cosa, va deixar anar: perquè… el pis és vostre, oi? Què vols dir? Doncs això! Que si no ho és, no hi podeu canviar res sense permís. Innocent de mi! No hi havia caigut. Li vaig dir que érem llogaters. No et preocupis! Va dir per animar-me, si li demanes permís a la propietat no tindrà cap problema per donar-te’l. Ah! Perfecte, vaig dir jo amb una innocència beatífica. I saps què em va dir? No t’ho creuràs! Que si el pis augmentava de valor gràcies a la reforma, el més segur és que em cobrarien un lloguer més alt! Com s’entenia allò? No m’entrava al cap.

A la feina no pensava en altra cosa. Sé què és el valor, soc comptable jo! Però mai m’havia parat a pensar en una cosa com aquesta. Per assegurar-me que en Pere sabia què es deia, vaig trucar a l’expert immobiliari del despatx. El senyor Figueres. M’ho va confirmar. És de llei, em va dir sense dubtar-ho ni un segon. Vist això, tenia sentit aquella reforma? Més que cantar damunt del plat dutxa, me la passaria renegant pensant que, a més de cornut, pagava el beure. Ja sé que no és això, però no m’ho podia mirar d’una altra manera.

Allò ho va enterbolir tot. No era només la qüestió de la reforma, el permís i la pujada del preu. Estirant aquest fil arribàvem a un atzucac: estar de lloguer no ens convenia. I aquí, fill meu, he de reconèixer que em vaig trastornar. Ara ho veig, però en aquell moment no me n’adonava. Ta mare, va entrar en un bucle d’on ja no en va sortir fins que ens vam llançar a la piscina. I en aquell moment, estàvem convençuts que era ben plena d’aigua. 

Ara t’he de deixar Sergi. La rutina de cada vespre. Hi tornaré!

4t dia

Fill meu, torno a ser aquí. Espero que tinguis la paciència de llegir fins al final aquestes notes maldestres. Torno a agrair-li a l’Eva la seva complicitat. És dolça i considerada. Una llum d’esperança en aquest abocador d’ànimes. Si acabes llegint aquestes línies, recorda sempre que sense ella mai haurien existit.

La maleïda banyera ens havia trastornat. Fins llavors érem raonablement feliços vivint de lloguer. Però la idea del plat de dutxa (només preteníem fer-nos la vida una mica més confortable!) se’ns va travessar. Però el pitjor va ser que, en l’estat de debilitat en què ens trobàvem ta mare i jo, érem un blanc perfecte per un venedor de somnis com en Pere. No et dic que fos mala persona. No ho era. No crec que ho fos ni tan sols quan va començar a fer el borinot al voltant de ta mare. Deixem això de banda. Ja hi tornarem. Ella i jo érem, com et deia, un parell de passerells picotejant l’herba del prat sota la mirada implacable d’una rapinyaire buscant amb què omplir el pap.

Vam descartar la reforma. Allò del permís i la pujada potser era legal, sens dubte ho era, però no podíem digerir que a sobre de gastar-nos els quartos acabéssim pagant un lloguer més alt. Tranquils, no hi ha problema, va dir en Pere una tarda que s’havia arribat a casa per comentar la qüestió i ajudar-nos a trobar una solució. Jo venia d’una visita complicada amb el comptable d’una empresa on ho feien tot malament. El comptable i l’empresa. Era un inútil i no hi havia manera de redreçar els comptes d’aquella gent. Vaig aterrar a casa amb el cap embotit i amb ganes de pensar en altres coses i no se’m va fer estrany trobar-me en Pere i la Rosa al sofà amb unes cerveses al davant. Em va semblar perfecte. M’hi vaig acomodar delerós de sentir-lo parlar, sempre carregat d’idees i de solucions. Ta mare estava esplèndida. La mirava i em sentia un afortunat per haver-m’hi aparellat. L’ombra de la teva absència, que sempre plana damunt els meus pensaments, es diluïa en la frescor del primer glop de cervesa. En Pere, com si fos un parent proper (com si fossis tu aconsellant-nos… qui ho havia de dir!) ho va deixar anar: la solució és comprar la casa. Ens mirava als ulls amb la passió de qui creu en un projecte il·lusionant. Ho presentava com un objectiu tan assolible que dubtar-ne m’hauria fet sentir com un traïdor de la condició més baixa. Ta mare no li treia l’ull i el mirava plena de lluïssor. Al meu cap només hi havia una idea: amb quins diners?

Mai no ens havíem plantejat fer un pas com aquell. I no estàvem al cas que, com ens explicava en Pere, el mercat es trobava en una situació tan dolça. Penseu que molta gent compra ara i vendrà d’aquí un parell o tres de mesos havent pujat el preu un 25 o un 30 per cent. Feu números i veureu el pa que s’hi dona al mercat immobiliari! Si el propietari hi juga, això està fet! Ja ho veureu! Ara… no val a badar! És el moment d’actuar. Ho teniu tot de cara.

T’he de dir que, així com ta mare estava encantada amb la possibilitat de comprar la casa i considerava tota la resta una sèrie de tràmits tediosos que calia superar, a mi no em feia gaire gràcia. Jugar? A què havia de jugar el propietari? Jugar era allò que fèiem els dijous al vespre! Això de la casa no era cap joc. Ni de bon tros.

Però, no sé com dir-t’ho, hi ha vegades que els sentiments s’ho empassen tot i no hi ha raons que valguin. I, t’ho he de confessar, em va mancar l’enteresa necessària per deixar de fer l’il·lús i tornar a tocar de peus a terra.

Ta mare estava cada dia més esplèndida. Semblava fins i tot rejovenida. No sé quin elixir li havia fet beure en Pere! (és una manera de parlar, no crec que li fes beure res de res). Els detalls dels records d’aquells dies comencen a fer-se confosos. Els passos que havíem de fer em semblaven tan decisius que les foteses que els rodejaven deixaven de tenir importància. Em resultava normal trobar en Pere per casa dia sí i dia també. Projectant la reforma, decidint els materials que faríem servir, quants envans anirien a terra, de quin color serien les parets i els mobles de la cuina…

A mi, però, només em preocupava l’operació financera. En Pere i un seu assessor, un noi clenxinat i cerimoniós que havia estudiat a no sé quina universitat americana, ens van explicar una vegada i una altra en què consistia l’operació. A la vista de la valoració a l’alta que es podia fer a la casa (per la seva situació, any de construcció i expectatives de creixement) el préstec hipotecari cobriria amb escreix l’adquisició i la reforma. Una vegada tot fet, com el valor dels immobles no feien sinó pujar, allò era un negoci segur. Mira, em va dir en Pere un dia que jo estava especialment negatiu, si decidiu vendre-us la casa, amb els diners que us pagaran, liquidareu el que us falta del préstec i encara us sobraran quartos. Però ara, no heu de pensar a vendre. Heu de comprar i reformar. No tindreu problema per obtenir la hipoteca, les valoracions dels immobles, com ja t’he dit, van cap amunt i això ens deixa un marge considerable per pagar la reforma. Però ho hem de fer com més aviat millor no sigui cas que canviï la conjuntura i els bancs comencin a tancar l’aixeta del crèdit.

Ara, fill meu, des de la distància, veig moltes coses que em van passar per alt. I és dolorós per mi reconèixer la ceguesa que va enfosquir la meva vida en aquells moments. No em puc treure del cap la teva mare. La seva fi no fa justícia a la vida plena que vam tenir durant tants i tants anys. Sigui mil vegades maleïda aquella punyetera banyera on, a més a més, no s’hi cabia! Fins llavors, fins a l’aparició d’en Pere, el seu clenxinat assessor i el senyor Mercadé, el delegat de l’oficina que ens va concedir la hipoteca, ta mare estava tranquil·la i feliç. Tenir un sostre assegurat no era una qüestió de vida o mort. Per què era millor estar lligat a la quota d’un préstec que a un lloguer? Si la casa era del banc! No seria nostra fins al cap d’una pila d’anys!

Però era inútil. No podia raonar amb claredat. Tot allò s’havia convertit en un territori de sentiments on la raó no era més que un record llunyà. T’he de dir que aquells anys qui no feia negocis amb les pedres (així en deien dels immobles) era considerat un perdedor, per no dir un beneit incapaç d’aprofitar les oportunitats. I clar, empesos pel que feia tothom, com xais convençuts de la força del ramat, vam signar la hipoteca, vam comprar la casa i vam començar les reformes.

Avui he esgotat el temps. No m’han emprenyat fins ara. Però el que m’ha dit l’Eva m’ha omplert de basarda. Tinc por de no aconseguir completar l’explicació. M’he d’afanyar.

5è dia

Estimat Sergi, la meva vida ja no val res. Crec que no podré escriure gaire més. He d’anar al gra. El pis ja era nostre. I d’on havíem viscut durant dècades no en quedava res de res. En Pere i la seva quadrilla ho havien trinxat tot i començaven a bastir una nova llar començant per l’odiós plat de dutxa. Vivíem en una habitació per turistes que havíem llogat. Jo anava a treballar d’esma i el meu rendiment laboral es ressentia de l’agitació en què vivia. Però el batibull de les obres, el tragí de caixes, no trobar res enlloc, no saber on era res, tot i ser un daltabaix no em trasbalsava tant com els canvis que vaig començar a veure en la teva mare.

Sé que no t’ho hauria d’explicar. Què n’has de fer de les nostres misèries? Vas desaparèixer per perdre’ns de vista, no?  Aleshores, quin interès pot tenir per tu tot això? Però necessito explicar-t’ho perquè si tornes, i espero que ho facis aviat, sàpigues de primera mà com va anar la nostra davallada.  No jutgis a ta mare amb duresa. Devia necessitar-ho. Segur que al final, tenia tota la raó i el culpable, en el fons, soc jo. Menjava a la mà d’en Pere i tot el dia estaven l’un per l’altre amb la nova reforma. Que si els colors, que si els mobles, que si les línies de visió, que si el terra, que si el sostre… Tothom veia com acabaria allò. Tothom menys jo. Un dels operaris, en Francis un noi peruà, religiós i íntegre, un dia em va dir: debería tener más cuidado con su mujer. Al començament no entenia què deia (o no ho volia entendre) però el gest que va fer ho deixava ben clar.

La cosa va començar a anar de mal borràs. I tot podia empitjorar. I ho va fer amb escreix. Ja deus saber què va passar en el mercat immobiliari en el qual, sobretot ta mare, havíem posat totes les nostres il·lusions. Quan em van tancar aquí les notícies no deixaven de parlar-ne. Ara no sé si encara en parlen. Vam perdre bous i esquelles. I ara soc deutor de tot el que va quedar penjat que no és poc. A tot arreu només hi havia la meva signatura. Em demanaràs per què? No t’ho sé dir. Però això no va ser el pitjor.

Va ser molt dur. El dissabte maleït que vaig anar a treballar i va petar tot el sistema va ser el començament de la fi. Me’n vaig tornar a casa i eren allà. Ta mare, esplèndidament nua i en Pere fent-se-la seva. Sentiràs a dir un munt de coses. Però no te’ls creguis de res. No tinc la culpa que allò s’acabés com el rosari de l’aurora, fastigosament ensangonat.

Ara he de marxar. No tinc temps d’escriure més. Em sembla que això s’està acabant.

6è i darrer dia

L’Eva m’ho ha confirmat. Demà em traslladaran. No ho diuen fins al darrer moment perquè no et puguis preparar. L’Eva ha estat la meva única alegria en aquests darrers mesos. No puc escriure més que quatre ratlles. Espero que t’arribin algun dia i t’ajudin a entendre què va passar i el calvari en què s’ha convertit la meva vida. No tinc temps per res més. Creu-me fill meu! Et diguin el que et diguin, no soc culpable de res. Hora de marxar. Una gran abraçada! (Li he donat la llibreta a l’Eva. No ens permeten portar al damunt res personal).

Una abraçada de ton pare que t’estima.