Pensareu que és una ganga, una oportunitat, la cirereta del pastís d’una vida plena i apassionada… Aneu errats, no us ho cregueu! Feu-me cas.
Em veig al mirall. Coll emmidonat, llacet perfecte, camisa blanca immaculada, armilla i americana impecables, bigoti generós i un somriure sorneguer. Un home de món que l’ha recorregut d’una banda a l’altra fins a arribar als seus confins. Aquests ulls, ara empresonats, han vist llocs, persones, paisatges que pocs napolitans han tingut la sort de contemplar. Experiències, sentiments, passions només a l’abast d’una minoria selecta, han modelat aquesta carcassa que ara és tan sols un record d’allò que va ser. «Al seu rostre s’hi veuen els solcs de l’experiència». Això deia el meu besnet quan va decidir posar en marxa l’hotel. «Cal moure el patrimoni. Els béns immobles de la nostra família s’estan deteriorant. Farem un hotel. Tots els allotjaments que hi ha a Nàpols són al passeig marítim de Caracciolo i prop de l’estació de tren.» És el primer que vaig sentir així que em van treure del bagul on reposava i em van penjar a la saleta, damunt la llar de foc. I doncs Pietro Fusella? Per alguna cosa deu ser que tots els hotels són allà! No trobes? I tant si ho vaig pensar… Però res. Res de res. Al capdavall, no hi podia intervenir. I, comptat i debatut, tampoc era cosa meva. En Pietro és jove i intrèpid i no li fan por les novetats. Diuen que passa sovint que les idees bones, al començament semblen esbojarrades. I a fe de déu que aquesta ho era d’esbojarrada. Fer un hotel a la via Chiaia. Quina pensada!
Des d’aquí contemplo i soc contemplat. Ja fa molt que veig com passa el temps des de la meva talaia. Unes vegades com un vol de gavina, altres com un pas de caragol. I això que per mi, Nicola Lecaldano Sasso la Terza, noble de la ciutat de Nàpols, estadant en vida de l’apartament del primer pis del Palazzo Giroux, el temps és una mesura del tot relativa.
Ben mirat, aquí, no hi estic gens malament. Veig tota mena de gent. Alguns s’apropen i els sento xiuxiuejar. De vegades, parlen de mi: «Guaita aquest, té cara de bon jan, rodanxó i simpàtic… Segur que va ser una bona persona». No ho saben prou! Per l’hotel hi passa gent de tota mena, jovent, parelles, grupets de gent gran, persones soles que sembla que viatgin per acomplir una missió. Gent reservada que mai aixeca la veu i xerraires indomables que mai no callen. Arriben a la ciutat buscant-hi què sé jo. No sé què hi busquen! Nàpols és una gran ciutat. I sempre ha atret persones. Però, pel que sento dir, mai havia estat com ara. Quan jo vivia, el carrer Chiaia i la via Toledo eren carrers transitats a causa del tragí d’una ciutat com aquesta, però res a veure amb el que hi passa avui, que han tancat els dos carrers al trànsit i els han reservat als vianants. Són molts els qui es queixen de la gentada que hi ha per tot. I aquesta dèria que diuen que atrapa el visitant quan arriba: sortir, passejar, comprar, menjar, beure… I tot a fora. Al carrer. Hivern i estiu. Primavera i tardor.
Té. Mira aquests que arriben. D’on deuen ser? Parlen un dialecte que no he sentit mai. No és toscà. Ni sicilià, ni piemontès ni romanyol. Estan baldats. Sembla que hagin vingut caminant des de l’estació del tren. Si ho han fet, no m’estranya que esbufeguin. Són quasi tres quilòmetres. Carregats com van amb maletes i bosses és una bona caminada. S’han escarxofat al sofà verd i, mentre fan el check-in —així en diuen ara— xerren en una llengua que no reconec, però que m’és familiar. L’Enzo, que fica el nas a tot arreu, a la fi m’ho ha aclarit.
L’Enzo és el prototip de napolità eixelebrat però, en el fons, és un tros de pa. Conec detalls de les seves peripècies perquè quan en Pietro el va contractar vaig seguir fil per randa tot el procés. El sofà verd que tinc davant va ser, com jo, un testimoni mut de les xerrades que tingueren l’Enzo i en Pietro abans que s’incorporés a la plantilla de l’hotel. Com són les coses! Les persones fan camins tan diferents que sembla mentida que a la fi puguin acabar trobant-se. I la manera en què van convergir l’Enzo i en Pietro és d’allò més curiosa.
El xicot va néixer al número 12 del Vico 2º Montecalvario al cor del Barri Espanyol. Aquest barri napolità, que està a quatre passes de l’hotel, és un infern de carrerons on viuen milers de persones. Sembla mentida que sent els seus carrers tan estrets i enrevessats, al barri hi puguin coexistir pacíficament cotxes, motocicletes, bicicletes, aparadors de botigues, estenedors de roba, taules i cadires d’establiments on s’hi menja, s’hi beu i s’hi xerra a totes hores. Els carrerons bullen de vida. Hi ha capelletes dedicades a mares de déu i a tota mena de sants i herois als racons més inesperats. Espelmes enceses que il·luminen el record de veïns que ja no hi són. Banderoles, cartells, anuncis de menjar i d’ofertes de tota mena de serveis. I arreu, donant fe de la gent que s’hi amuntega, hi ha roba estesa. Pilons de roba estesa. Penjada a les parets del carrer, en cables que van de balcó a balcó, en racons que els veïns s’han apropiat… La majoria d’habitatges no tenen cap altra sortida a l’exterior si no és alguna finestreta o la mateixa porta d’entrada. Malgrat la densitat i el bullici, les motocicletes hi circulen a plaer esquivant els vianants i els obstacles mentre fan sonar les botzines o alerten a crits del seu pas. L’Enzo va créixer en aquest entorn bigarrat, divers i acolorit. Ja de ben petit només tenia ulls per les motos. S’hi veia al damunt, solcant aquell món de cantonades, pujant les costerudes vies cap al cim del barri —somiava remuntar les escales que hi sovintegen— i baixant a tota pastilla cap a la via Toledo esquivant els vianants. I circulant més enllà del barri, vora el port o per les grans avingudes i fins i tot sortint de la ciutat cap als pobles del voltant. Era el seu somni. I aquest desig, aviat esdevingué la seva única dèria. I, en paral·lel, l’obsessió de sa mare, que aquesta mania no el portés pel mal camí. Eren una família molt humil i arreplegar els quartos per comprar una moto era una proesa. I la mamma patia i patia. No volia que el seu fill agafés el camí més fàcil —almenys en la immediatesa— per agenciar-se’n una. Quina alegria poder veure com el meu besnet —i això ho poden dir molt poques persones— se’n va sortir amb tanta elegància de tot l’enrenou de la mamma i el fillet!
El cas és que l’Enzo treballa bé i la seva curiositat, a mi, em va de primera. Quan tothom se’n va a deambular pels carrers i l’hotel queda desert de viatgers, ell i la Gina —una bellesa napolitana en tota regla— netegen les habitacions i posen una mica d’ordre al meu antic apartament. I no perden l’ocasió, si poden, de petonejar-se quan no els veu ningú. Tret de mi, és clar. Es posen al raconet, al sofà que queda a la meva dreta i entre amanyacs, l’Enzo li explica safaretjos de la clientela. «Són catalans. Bé… espanyols —ho vaig veure als carnets— però no el parlen l’espanyol. De Barcelona. Saps on és, no? Ell hi va jugar. Quan va venir a Europa, el Barça va ser el seu primer equip…»
Perquè aquesta és una altra! Aquí, a Nàpols, parli qui parli i es parli de què es parli, sempre hi acaba sortint l’argentí de cabells esbullats. El deu. Tothom s’exclama admirat: «i quines alegries ens va fer viure! Quines festes!» Perquè sembla que gràcies a aquest noi, l’equip de futbol de la ciutat va guanyar l’escudetto els anys vuitanta-set i noranta. Fa més de trenta anys i encara en parlen! Els napolitans el tracten com si fos un sant que ha fet miracles. La seva imatge es venera en capelletes que apareixen per la ciutat i hi ha fins i tot qui parla d’una església dedicada. Com hi ha món! Un dia, però, en una tertúlia improvisada davant la llar de foc, uns joves en deien pestes d’aquest jugador. Que si drogues, que si maltractaments, que si tripijocs amb els diners… En fi, com sempre… enlloc no hi ha un pam de net. Ara, això sí! Ningú discutia que amb els peus no tenia rival. Un mèrit ben curiós.
Avui la colla de catalans han tornat una altra vegada amb cara d’haver caminat. M’ha semblat sentir que parlaven de Pompeia. S’hi deuen haver passat tot el matí. Ah Pompeia! Quins records! A partir de mil vuit-cents noranta, vaig finançar el taller d’arts gràfiques on imprimien còpies dels frescos i dels mosaics de Pompeia. Quin honor gastar-me els calés difonent la bellesa d’aquelles exquisideses mil·lenàries! Recordo el professor Fiorelli quan va tenir la idea d’injectar guix líquid en els buits que havien deixat aquella pobra gent calcinada en la cendra solidificada. Les figures que van aparèixer van causar un gran impacte. Quina mort més espantosa! Només de pensar-hi encara m’esborrono. Ara, que això que diuen que per Pompeia hi passen cada any més de mig milió de visitants, és per parar boig. Si em pogués alçar i moure’m, no m’hi trobarien pas!
Ara que me’ls miro, l’aspecte dels catalans, tot i el cansament, és d’anar tips. Molts hostes diuen que a l’estació de Pompeia s’hi menja prou bé i s’hi deuen haver restaurat. Me n’alegro per ells. Semblen bona gent. De vegades, però fan coses peculiars. Un d’ells explicava que a l’hostal de l’estació s’han fet un fart de riure quan han demanat si una pizza als fruits de mar o uns fetuccini amb cloïsses, portaven formatge. Valga’m Déu, quines ocurrències! També n’hi ha un del grupet que es lleva d’hora i surt a passejar abans que la resta. Hi ha dies que endrapen el berenar com si no haguessin de sopar. Això sí, riuen molt i miren mapes tota l’estona. Són molt a la seva.
Aquests dies, les vint-i-set habitacions són plenes. I som en temporada baixa! La meva, la del mestre Gaetano i la de la tieta Assuntarella per descomptat, perquè són les millors. I totes les altres també, incloses les de les noies. Ah les noies! Quin bé de Déu de bellesa hi havia al pis del costat! Fins i tot, a les habitacions que a partir de l’ampliació ja pertanyen a l’hotel, hi han deixat el nom de les que van ser recordades molt de temps per la seva bellesa i singularitat i objectes com la llista de preus i altres curiositats. Ara hom pot allotjar-se a l’habitació d’Anastàsia la Friulana o a la de Dorina de Sorrento. Quin luxe! I aquest d’en Pietro? El dos mil tres, quan van fer l’ampliació, no se’n sabia avenir. «Si això era un bordell! Un bordell! Us ho podeu creure?» Prou que ho sabia tothom qui vivia a Nàpols. I nosaltres, que les teníem al costat, encara més. És clar que llavors tot es feia amb discreció. Sense tant d’enrenou com es fa ara. S’hi entrava pel carrer del costat, la Via Salita S. Anna di Palazzo, per una porteta a tocar de la Pizzeria Brandi, on, per cert, diuen que es va inventar la pizza Margherita. Ja pots comptar! I l’il·lús del meu besnét! Quanta innocència… Quan La Suprema anava a tot drap, ell encara duia calça curta i s’eixugava els mocs amb la màniga. Tot allò es va acabar el cinquanta-vuit amb una llei que prohibia la prostitució.
I ves per on! Quan el dos mil tres en Pietro va inaugurar l’ampliació de l’hotel, amb la incorporació de les habitacions restaurades de les noies, la mamma de l’Enzo, l’Angelica Cossimo, s’hi va presentar dient que si en Pietro era el meu besnet, ella ho era de Sofia de Montepietro i que en memòria de la seva besàvia, el seu fill, l’Enzo Martelli, tenia tot el dret a treballar a l’hotel. Que era honrat i treballador i que no el decebria i així, treballant com un home de bé, podria estalviar per comprar-se una motocicleta. En Pietro va quedar commogut per aquella explicació i es va entestar a fer de l’Enzo un home de bé. I de moment, la cosa, va pel bon camí.
M’agradaria dir als catalans que no deixin d’anar al Gambrinus. Aquest sí que és un cafè com déu mana. Quan es va inaugurar el mil vuit-cents seixanta jo era jove i ben plantat. Allà ens hi vèiem la noblesa i les ments cultivades de la ciutat. Quins temps! M’envaeix la nostàlgia. Dispenseu…
Fa un parell de setmanes en va passar una de grossa relacionada amb aquest cafè. A l’hotel s’hi van allotjar dues monges que no vaig acabar d’esbrinar d’on venien. Tampoc vaig identificar els hàbits que duien. És molt estrany que no trobessin cap allotjament a tot Nàpols on a cada cantonada hi ha un convent, una església o una casa de caritat. El cas és que eren aquí i, cosa inusual també, van anar a prendre alguna cosa al Gambrinus. Van pujar a l’hotel escandalitzades pel fet que hi conservaven la tassa que va fer servir el Papa de Roma quan, ja fa uns anys, va visitar el cafè. El Papa que hi ha ara penso que es diu Francesc i és argentí com el xicot dels rínxols i la pilota. No donaven crèdit a què una relíquia —segons elles la tassa ho era— com aquesta s’exposés al públic sense cap mena de… com ho van dir? Respecte? Litúrgia? Imatgeria? Quan s’exclamaven d’aquest fet, vaig veure que l’Enzo estava a punt de sucar-hi pa. Per sort, no ho va fer i les dues mongetes van marxar esverades per l’afer de la tassa del Papa, però, gràcies a déu, sense saber que havien dormit a l’habitació on la Dorina de Sorrento, la camperola voluptuosa i salvatge que encaterinava els clients de La Suprema amb la seva bellesa, exercia l’ofici més vell del món.
Segueixo el grupet de catalans. Els veig diferents de la resta. Els altres clients fa dies que són per aquí i ja els tinc vistos, la dona del maquillatge blanc, les dues xicotes que esmorzen en pijama i sabatilles, la mare i el fill, el senyor de la barba blanca, els alemanys, els portuguesos…
No els queda gaire. Avui se’n van. En havent esmorzat, han fet el check-out —els italians ens delim per les paraules angleses— i les maletes s’han quedat a l’hotel fins l’hora d’anar a l’aeroport. He sentit que han anat al castell. Bona decisió! Crec que els ha agradat. Les vistes són magnífiques. Si els ha fet bo hauran vist la bella Nàpols en tota la seva esplendor, el Vesuvi imponent i, a la llunyania, la punta de Sorrento, Capri i a l’altra banda de la badia, Ischia i Procida.
Ara marxen. Segur que no caminaran com ho van fer la vinguda. Ja deuen conèixer el tren subterrani que porta de dret, per sota la via d’Umberto I, fins a l’estació on poden prendre un autobús cap a l’aeroport. I segur que, pel camí, triaran una bona pizzeria, d’aquestes que tenen un operari treballant la massa del matí fins al vespre.
Marxaran, deixant enrere el bullici, la vida, la bogeria d’aquesta ciutat que, a partir d’aquest moment, tindrà un lloc en els seus records.
Bon viatge tingueu!