I
Quan torna a casa, l’Esteve Pons Vilà, l’Estevet de cal Nasi, fa pudor de fum. D’un fum insà, barreja de fusta centenària, pega, draps i xarxes velles. Només travessar la porta, veu a la paret l’espai buit. Conserva el color original de la pintura que a la resta de l’entrada s’ha anat enfosquint pel pas del temps. Quan és al passadís veu la Cinta que encara duu a les mans l’escombra i el recollidor.
—L’has llançada a la brossa?
—El què?
—La rajola.
—Clar. —La Cinta arrufa el nas per la sentor intensa que desprèn el seu marit.
l’Estevet, ignorant-la, surt a l’eixida i remenant el cubell d’escombraries recupera una a una totes les peces trencades. Les embolica amb paper de diari i se les fica a la butxaca.
II
La Cinta ha de marxar. L’esperen a la Farmàcia. Sense ella, el senyor Melcior i la senyora Clotilde, els farmacèutics, no farien gaire cosa. La cinta és qui coneix els mals de tota la clientela i sap què convé a cadascú. Fa tard. Es mira l’Estevet amb una barreja de preocupació i afecte.
—He sortit darrere teu aquest matí i he anat fins a la riera. M’hi he estat una estona fins que he vist el fum. Venia d’on em penso?
—Sí.
—Nino… no t’hi facis mala sang. Estigues tranquil. Ens en sortirem. —El besa i se’n va corrents. Fer tard l’angunieja.
L’Estevet s’asseu a la cadira amb les mans a la butxaca. A l’esquerra l’encenedor que ja no crema i, a la dreta, el paquet amb els trossos de rajola. L’entristeix que s’hagi trencat. No entén per què se li ha ficat al cap com una obsessió. La rajola no és res de l’altre dijous. Més aviat la troba una mica ridícula. Per contra, les del terra, unes hidràuliques de l’any de la picor, li encanten. Amb la mirada perduda entre els motius geomètrics que dibuixen, reviu el matí.
III
El cop de porta ha estat tan fort que ha provocat un remolí que l’ha feta trontollar. La rajola que proclamava “Benvinguts! Aquí hi viu un pescador de xarxa” amb el dibuix d’un home bonhomiós —gorra, pipa i nansa— ha anat per terra feta bocins. Però, en aquell moment, l’Estevet no estava per orgues. Ha sentit la trencadissa però ni s’ha immutat. En quatre gambades era a la riera. Ha tirat avall, cap a mar, i en pocs minuts ha sentit la sorra de la platja que li pessigollejava les plantes dels peus. A la butxaca, premia amb força l’encenedor. Fent girar la rodeta les espurnes crepitaven entre els dits.
En un any, l’empresa que ha remodelat el port no ha donat ni un respir als darrers pescadors de xarxa. I per postres, el grup de defensors de la pesca sostenible s’han afegit a la campanya per desfer-se d’ells. Els pescadors no perjudiquen ningú, però, això sí, fan servir l’únic tros del port on encara no s’ha instal·lat cap botiga, restaurant o supermercat.
Les tres barques eren on sempre, varades a la sorra. Ha pensat, d’aquí a un moment en seran dues. En veure el mar, mentre la rodeta de l’encenedor se li clavava a la mà, li ha caigut al damunt una allau de records. Una foguerada instantània, lluminosa i esmolada. Com un llampec. Les imatges li atapeïen el cap. De l’avi. Del pare. De dies de nanses plenes, de xarxes buides, de fred, de nits al calamar, de bonança, de pluja, de vent, de tempesta, de sol abrusador.
El cap se li omplia i buidava a la mateixa velocitat. Només hi quedava la determinació que l’havia empès fins allà. Estava decidit. I no ha dubtat. Tant li feia inhalar aquella mescla insalubre. No es volia enretirar. Li semblava que si ho feia se sentiria còmplice dels qui havien convertit el seu ofici en una activitat inútil. Per fi, quan les cendres han ennegrit la sorra, amb la mà adolorida de tan fort com estrenyia l’encenedor dins el puny tancat, ha sentit que havia fet el que calia.
IV
L’Estevet passeja airejant la jaqueta pudent amb els pensaments perduts enmig d’una calitja que no s’acaba d’aixecar. A plaça veu el senyor Melcior que fa un cafè fullejant el diari. L’home el veu i li fa el senyal que segui amb ell. Un ventet suau refresca l’ambient i a fora s’hi està de meravella.
—Ja ens ha explicat la Cinta que has calat foc a la barca i, pel que flairo, ho has fet a consciència…
L’Estevet és impermeable a la ironia.
—Sí. Em rendeixo. No puc fer-hi res. Ni amb els uns ni amb els altres.
Xerren una estona i en un punt de la conversa, una mica avergonyit, l’Estevet li explica els sentiments que li desperta el trencament de la rajola. El senyor Melcior és un home instruït. Lector empedreït estima sense fissures les arts en general i la literatura en particular.
—Saps que penso Estevet?
—No.
—Avui has entès que no hi tenies res a fer i has llançat la tovallola. Els uns són poderosos i els altres no atenen a raons. És una decisió sàvia i no vol dir —el senyor Melcior ho subratlla mastegant cada síl·laba— no vol dir de cap manera que el teu món s’hagi d’ensorrar. I la rajola és el teu món. I veure-la feta miques t’entristeix. D’això, els lletraferits en diuen una metàfora.
—Una metàfora?
—Això mateix.
V
La Cinta després d’un moment que se li ha mig escapat el riure, l’ha mirat amb cara d’aprovació. Els espais que corresponien a trossos irrecuperables els ha omplert amb una argamassa feta amb els fragments acabats de trinxar units amb una cola especial per ceràmica —val a dir que part del mèrit ha estat de l’adroguer. Per l’Estevet, però, l’important és que la rajola torna a ser allà on era.
Així que ha sentit que arribava la Cinta, ha fet cap a l’entrada i s’ha plantat al costat de la rajola amb aire satisfet. La Cinta assenyala la peça recuperada.
—I doncs?
—Ves… no puc lluitar contra els constructors. Ni convèncer els conservacionistes. Uns són poderosos i els altres no ens volen entendre. Contra això no hi puc fer res.
—I?
—Però, de cap de les maneres, no estic disposat a permetre que una metàfora engegui el meu món al cubell de les escombraries.