Enguany la primavera sembla primavera. Plou sovint i la natura esclata arreu. Per fi, els embassaments s’han omplert i la sensació que ja anàvem de dret cap a la desertització s’esvaeix. Reviure l’equilibri climàtic ancestral, que darrerament semblava una cosa del passat, està resultant balsàmic. És un goig contemplar les plantes sorgir dels llocs més insospitats, entre les llambordes, el quitrà de la carretera o els murets que encerclen les cases del carrer. Fa una estona, regant, hem descobert que una merla ha niat entre els matolls que ens separen dels veïns. Quatre ous de color verd maragda esperen ser covats en un niu perfecte, d’una solidesa sorprenent. La primavera en estat pur.
Escric davant el gran finestral a l’antic garatge que, com es feia abans, està construït separat de l’habitatge. Ja fa molt que el cotxe reposa al ras i hem aprofitat l’espai per fer-hi un estudi. La finestra és al lloc on hi havia la porta. Hi entra llum ben bé fins que es fa fosc. A través del vidre, a la dreta, hi veig una truana. L’hi han sortit un bé de déu de branques que ara cobreixen quasi la meitat de l’hortet. Potser no caldrà que estengui la ràfia que hi posem pel damunt quan ve el pic de l’estiu per protegir-lo de la canícula rabiosa. A l’esquerre, les fulles d’un jove cep verdíssim s’emparren per la paret recargolant els seus tentacles buscant on arrapar-se per continuar l’ascensió. Al seu costat, mitja dotzena de flors escarransides d’un groc esvaït que no gosen mirar al cel, pengen de tres canyes clavades en forma de tipi: són la propera collita de tomàquets! Ja n’hi ha un parell que es deixen veure.
I, davant els nassos, la buguenvíl·lia. Delicada i elegant, corona la petita tanca que protegeix l’hortet. Les seves flors liles contrasten amb la verdor enfosquida de les fulles. Els tronquets d’on emergeixen s’entortolliguen amb les branques de la passionera que pugen de terra. Aquesta enfiladissa, fent honor als seus atributs, ha avançat fins la paret de l’estudi i amunt cap el terrat. Allà, s’ha fet la mestressa absoluta de la barana. Fins i tot, alguna branca, s’encamina cap a la buguenvíl·lia cargolant-se a un dels cables per sostenir la ràfia, com si vulgues tancar el cercle i tornar al racó d’on procedeix. Ja s’hi veuen petits manyocs de verdor que esclataran d’aquí no gaire en unes flors tant apassionades com els fruits que les succeiran.
L’hortet és una preciositat. Li diem així però en realitat és un caixó de fusta ple de terra alçat per unes potes robustes. Permet tenir-ne cura sense haver de doblegar l’espinada. Així qualsevol! Va dir en Joan quan el va veure. En Joan és un pagès que canta al cor amb nosaltres i es passa el dia vinclat damunt el terròs. Es va fer un tip de riure amb la nostra explotació agrària però va trobar que era una gran idea no haver-se d’ajupir. El cas és que, en un dels extrems, ara hi tenim plantada una maduixera fèrtil com una mala cosa. Els fruits vermells que no es cruspeixen formigues, cargols i altres bestioles, són deliciosos.
Al costat de l’hortet, damunt una taula feta amb un peu de ferro que havia format part d’una màquina de cosir Singer i un tros de marbre que va quedar orfe en alguna de les reformes, hi ha mitja dotzena de testos. Al bell mig de la terra negra i adobada que omple cadascun d’ells, hi brolla un petit i llaminer enciam que creix sà, ferm i orgullós. N’hi ha de fulla de roure, d’orella de burro i altres que no sé quin nom tenen. Això sí que és quilòmetre zero! Certificat! Dolços i tendres com no us podeu imaginar. Sense viatjar, ni sojornar en càmeres frigorífiques, menjats així, de la terra al plat, evoquen gustos i sensacions que semblava que havíem perdut. La zona dels enciams es completa amb un test magnífic curull d’alfàbrega. No de fulla petita, d’aquesta que foragita els mosquits, sinó de fulles amples i oloroses que serveixen de base per preparacions culinàries que ens encanten.
A l’altra banda de la maduixera, dins el caixó, hi ha uns quants enciams més, albergínies i un carbassó. Entremig, unes rengleres ínfimes de pastanagues i de raves que només mostren a l’exterior dues fulletes desvalgudes. I al davant de tot, un estol de caputxines de color carbassa llampant que alegren la vista. Diuen que són comestibles però encara no hem gosat comprovar-ho.
És difícil escriure en primavera. Totes aquestes plantes, el vol dels abellots, les vespes cercant un lloc on fer-hi l’eixam, el pit-roig sociable i confiat anant amunt i avall, la família de merles, els coloms famolencs que tot s’ho mengen, el gat del veí passejant-se fent el pinxo… Tot captiva i distreu. Un gran poeta i crític literari deia que tot comença a la naturalesa. Als cims, a les valls, als penya-segats, entre les plantes, sota el cel, a mercè del vent, la pluja i el sol.
Des de la meva petita talaia, badant per la finestra ample i lluminosa, busco senyals que m’ajudin a treure l’entrellat de l’ocupació d’escriptor. Del què. Del com. Del per què. N’hi trobaré en l’esclat d’aquesta primavera? O hauré d’esperar el proper hivern quan tot es giri endins i l’exterior esdevingui hostil i llunyà? Vet-ho aquí! Sense proposar-m’ho, soc a les envistes d’un nou dilema…