El món és massa a prop. Tots els seus problemes, explicats matí, tarda i vespre pengen de les parets de casa al costat dels retrats dels avis, dels pares i dels fills. S’han ficat a casa. Són aquí dins les nostres llars. Els seus protagonistes se m’apareixen com si fossin la tieta embogida que l’emprèn a cops d’escombra contra tothom, el cunyat que esguerra un àpat familiar amb les seves ocurrències de mal gust o l’avi ple de manies.
S’han colat a les nostres vides i m’esglaien amb les seves insensateses. Per més que els increpo —de vegades, fins i tot, a crits— no em senten i no tinc manera de fer res per evitar les seves maniobres. Per silenciar les seves paraules. La seva petulància. I aleshores, què hi puc fer sinó patir? Res! No hi puc fer res! Són fora del meu abast.
I com més burxen les ferides que han obert perseguint ves a saber quins interessos, més gran és l’angoixa que em sacseja de dalt a baix. L’estela dels seus actes és un esvoranc ple de destrucció i de patiment que s’obre al meu interior, m’ofèn i em fa sentir culpable de ser coetani d’aquesta colla de guillats. De compartir el planeta amb ells. De respirar el mateix aire que respiren.
Sí, ja ho sé… Hauria d’aconseguir no pensar-hi. I fixar-me en totes les coses meravelloses que succeeixen al meu voltant: l’aigua que brolla de l’aixeta, el pa cruixent, el rebost ple, els fogons a punt. L’aire fred per si encara convé apaivagar la roentor de l’estiu. O calent per a quan vinguin els freds. El cotxe amb benzina, l’escola, l’ambulatori, la farmàcia…
Hi penso. Sí. En tot això. En el petit món que m’envolta i en els que aquí en són els protagonistes. I llavors… Mare meva! Me’ls miro. Hi torno. De dalt a baix i un calfred em recorre l’espinada. No són tan lluny d’aquells! Potser més o menys agraciats. Més o menys pintorescos. Però com més els observo, més m’esgarrifo de veure com en som de prop de ser una notícia que esglaiarà algú a l’altra punta del planeta.