Potser més que buscar feina, tractava d’escatir si al món també hi havia un lloc per ell. Fos com fos, en Claudi ja n’estava tip. Al bar Marina havien preferit que fos l’Ainhoa qui ocupés la vacant deixada pel Ferran —company de col·legi i de fatigues— que havia decidit no servir més cafès. Ho havia provat a la biblioteca, al poliesportiu, al centre cívic, però el seu eixut currículum no s’hi adequava. A la fusteria d’en Jaume Creus, es va haver de sentir que si no sabia res de claus, cola i encaixos, no hi havia res a fer. I l’Onofre, el peixater que sempre necessitava mans al taulell, tip dels supermercats de proximitat (venien peix fins i tot els dilluns!) havia decidit jubilar-se.
Lliurat a una cerca frenètica a l’ordinador de la biblioteca, saltant de lloc en lloc, a la babalà i després de molts revolts, es va topar amb un missatge esperançador: «Localitzi amb precisió metalls, monedes, joies, or i plata i prepari’s a trobar tresors encara més misteriosos». Uau! Això promet, es va dir enlluernat. I per què no? Va estar dos dies anant i tornant de casa a la biblioteca. Va imprimir —gràcies a la Rosalia, una de les bibliotecàries— desenes de fulls. A la fi va veure la llum. Està decidit, treballaré per mi!
La decisió l’omplia d’orgull. Seré el meu propi cap! No hauré de retre comptes a ningú! Tot i l’excitació, pensava amb cautela. No volia que un excés d’optimisme ho esguerrés tot. Per primera vegada en molt de temps albirava l’esperança d’encaixar en alguna banda. Feu la comanda. Cent cinquanta-nou euros amb noranta-nou. Li recaven els quartos. Però, ho havia llegit a bastament als tutorials d’emprenedoria, una inversió era imprescindible. El lliurament era per d’aquí a una setmana. Just el temps que li calia per formalitzar la paperassa.
No semblava massa complicat. Havia de comunicar a la Hisenda Pública l’inici de l’activitat i després donar-se d’alta com a treballador per compte pròpia. En aquest ordre. Així que s’encaminà cap a la delegació que li pertocava. Ja s’hi veia. Amb el salabret —serviria el que tenia, això sí, hauria d’incorporar-hi un rasclet— i l’eina meravellosa, dissenyada per persones amb una alçada de 120-200 cm (ell en feia 175, així que perfecte). Incloïa motxilla, pala militar i dues bateries de 9 volts. Tot inclòs en el preu! Es delia per ser-hi i començar a omplir la motxilla de tresors.
Va resultar que a la delegació no el podien atendre sense cita prèvia. Vaja… va pensar, comencem bé. Allà mateix, n’hi van donar una pel cap d’un parell de dies. ¿I si aquell entrebanc havia estat una sort? Recordà, d’un dels tutorials, una recomanació important (figurava subratllada i en negreta). He estat a punt de presentar-m’hi sense els deures fets. M’haurien engegat escales avall!
La recomanació en qüestió deia que era importantíssim expressar amb precisió l’activitat a realitzar. Fent-ho de la manera més genèrica possible però sense faltar a la concreció. En Claudi es va passar els dos dies rumiant-hi.
L’assessora de l’Agència, enèrgica i eficient, se’l mirà amb un aire llastimós.
—Temo que no és possible fer l’alta.
La cara d’en Claudi ho deia tot. La noia semblava commoguda per la seva reacció.
—Em sap molt de greu, però aquesta activitat no està contemplada en cap epígraf i sense el codi corresponent el sistema no em deixa continuar.
Tants esforços! Tantes il·lusions! Estava decebut però no pas amb ell mateix. Això de cap de les maneres! El món es resistia a trobar on encaixar-lo. I no sabia el perquè.
Tot i la decepció continuava fermament convençut que acabaria sent un extraordinari recol·lector d’oblits.